 |
| Rembrandt 1639 |
"En el primer pla, els genolls dels soldats tremolen davant la llosa aixecada del sepulcre: allà hi ha tot el caos sense sentit, en part violent i en part risible, del terrenal. A sobre s'hi veu l'àngel amb un fluir de brillantor no terrenal; és com si les portes del cel s'haguessin obert darrera seu deixant caure les seves glòries. I al racó, gairebé fantasmal i des de lluny, s'aixeca el cap de Jesús amb expressió difícilment recognoscible. De cop ens en donem compte: aquí hi ha l'ànima, davant de la pàl·lida i dolorosa vida de la qual, que la llosa del sepulcre impedeix a mitges, es destenyeixen i s'anul·len aquella terra i aquell cel. En aquest cap no s'accentua el pictòric-sensible ni el místic-religiós, sinó quelcom de molt simple: l'ànima, que com a ànima no és d'aquest món... ni tampoc de l'altre. Es troba més enllà de la gegantina oposició de la terra i el cel que envolta totes les altres possibilitats de l'existència. Aquest quadre, que pertany als seus trenta anys, és com el símbol i el programa del seu art ulterior i suprem. Revela la manera com amb l'ànima hi ha donat quelcom simplement incomparable; una existència i un valor que davant de tota altra existència i valor és sobirana i intangible, un regne del subjectiu valuós en si mateix i que potser s'escapi de tota referència o possibilitat de vincle amb el cosmos terrenal i potser també amb el supra-terrenal. Però aquest caràcter absolut del principi entès com a ànima pot, en canvi, suportar la religiositat el contingut metafísic de la qual no sigui un fet de salvació donat sinó la vida religiosa de la mateixa ànima."
Georg Simmel a Rembrandt (1916)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada