Contra l'antropologia post-humanista

Nolde 1927

La persona al servei de la societat o la societat al servei de la persona? Preguntar-nos que podem fer pel nostre país o què pot fer el nostre país per a nosaltres? Plantejaments radicals, dualistes, per emmarcar rotundament un possible debat entre una antropologia neo-personalista i una antropologia post-humanista (impecablement formulada per Marina Garcés). Un debat certament més interessant que el que es pot tenir amb una antropologia neo-liberal, la qual sembla tenir poc a oferir com a discurs amb gruix.  Cal dir, però, que per a l'escola post-humanista l'antropologia neo-personalista no és més que una variant ensucrada de l'antropologia neo-liberal, una expressió més del pensament individualista petit-burgès, sempre mancat de grandesa, de l'élan que donen les grans causes.

Mirem, tot i això, de plantejar alguns dels punts de confrontació entre aquestes dues visions. El post-humanisme considera que la solidaritat, la justícia, el suport mutu i la lluita per la dignitat no necessiten d’un nou humanisme i encara menys del sentimentalisme humanitari. Considera que en una moral de la misericòrdia sempre hi haurà pobres, víctimes i perdedors. No és a partir d'una sensibilitat incorporadora de determinades dosis de generositat ("jo no ho necessito, però ho faig pels altres") que cal enfocar l'acció en el món, sinó a partir de la consciència de la interdependència inevitable entre nosaltres. La solidaritat no és un gest altruista sinó un punt de lucidesa sobre la realitat de les coses. No és que jo vulgui formar part de la humanitat, és que en formo part.

Pels neo-personalistes això és objectivament cert, formem part de la humanitat vulguem o no i no hi ha un refugi a part on ens puguem amagar, però la vivència subjectiva d'aquesta problemàtica, el pas a l'acció en favor del col·lectiu, del bé comú, continua requerint d'un moment personal d'obertura i de donació, d'una decisió lliure de la voluntat. La simple presa de consciència de la interdependència no porta a un gest actiu de solidaritat. Hi ha entremig un moment difícil de definir i de comprendre en el qual la persona, no se sap ben bé perquè, fa un cert pas de la vida egocentrada a la vida altruista, de la vida orientada pels interessos a la vida orientada pels valors, i per fer aquest pas no n'hi ha prou amb una presa de consciència de la naturalesa de les coses. La lucidesa del coneixement no és suficient per a moure la voluntat d'acció.

Què ens compromet amb els altres i fins a on? Pel pensament post-humanista, el que passa és que de compromesos n'estem sempre; el compromís no és una exigència sinó el punt de partida, allà on som per defecte, abans de tota decisió. La vida és en ella mateixa un problema comú. Vivim compromesos amb la realitat natural, social i cultural. No hi ha escapatòria al compromís, vivim en mans dels altres. Comprometre's és prendre posició en un món comú i assumir-ne radicalment les conseqüències. El compromís no depen d'una decisió de la voluntat individual; estem, vulguem o no, implicats. El que passa és que aquesta consciència no es dóna espontàniament, cal un determinat gest: per descobrir aquesta implicació col·lectiva hem de forçar la mirada, en un gest alhora subtil i violent, que ens permet anar més enllà de ser simples espectadors, clients, consumidors, per descobrir-nos en continuïtat amb la realitat. Llavors el compromís ja no s'ha d'exigir, ja no s'ha de decidir en virtut d'un acte ètic o meritori en nom del qual un es pugui posar medalles.

El neo-personalista, en canvi, creu que aquesta presa de consciència de la unicitat del real, de la continuïtat de tot el que existeix, i especialment de la inevitable interconnexió entre els humans, no és només un reconeixement de la naturalesa de les coses, una acceptació lúcida d'un fet, un fruit d'un acte de coneixement, sinó que requereix també una opció lliure per modificar les coses en una determinada direcció; no és només una presa de consciència, sinó també una presa de partit que passa per la renúncia a una determinada manera de viure egocentrada. Una manera de viure que és possible, que és una opció real, i que no només se supera o s'evita amb una presa de consciència de les característiques de plena imbricació de tot el que existeix sinó que cal, si es vol anar més enllà, un cert pas generós i de renúncia a determinats interessos personals. El saber que el món és interdependent no és suficient per alliberar de l'egocentrisme. Al neo-personalista ja li agrada la imatge d'un gest alhora subtil i violent, però considera que és un gest del cor i no de la raó; que el que es força no és només la mirada, sinó també la voluntat, l'actitud vital de fons, la manera de relacionar-se amb el món. D'aquest gest subtil i violent en podrà dir metanoia, canvi, conversió, transformació, i pel neo-personalista abasta la totalitat de l'individu, no només el seu pensament, la seva visió racional de les coses.

El pensament post-humanista s'estima més parlar del que és comú que no pas de comunitat. Considera que la noció de "comunitat", tot i tenir alguns aspectes positius, pot portar o està portant a l'oblit de nocions com ara "classe social", "ciutadania" o "societat civil". I considera que les comunitats tenen un greu problema, i és que inevitablement o es tanquen o es dissolen. O es repleguen sobre si mateixes entorn d'algun element fort o definit i en confrontació amb altres, o perden els seus límits, tendeixen a perdre els seus contorns i a ser no res, i acaben desfent-se. La comunitat, si no ens ofega, ens situa en un marc que o bé ja hem perdut (amb la corresponent frustració) o bé sempre estem desitjant (fet també frustrant); ens deixa suspesos entre la nostàlgia i l'anhel, entre el passat daurat al que no podem tornar i la utopia, el somni. La noció de comunitat acaba portant o bé a la por (de perdre-la) o bé a la impotència (de no assolir-la). Les comunitats serien, doncs, entitats inestables que porten a les constants i inútils reivindicacions del "falta compromís" o "ens hem de comprometre". En canvi, la noció de "el comú" no arrossega aquests problemes, és un horitzó estable, un referent segur i sense efectes perniciosos; ni tanca, perquè és l'horitzó més abastador possible, fora del qual no hi ha res, ni aliena, enfonsant-te en aspiracions utòpiques que no fan més que generar frustració, ja que és un marc real, objectiu.

Els neo-personalistes no accepten fàcilment aquesta crítica, no renuncien a la noció de comunitat, perquè consideren que la mera noció del que és comú és massa abstracta i queda massa lluny de l'experiència quotidiana com per poder substituir eficaçment les identitats concretes, consideren que li manca prou capacitat real de mobilitzar i acompanyar l'individu. Amb la simple referència al que és comú, a la societat, a l'interès general, l'individu queda fàcilment desmotivat, perdut en un mar indiferenciat, anònim, i no assoleix prou capacitat real d'acció. O bé queda ofegat, aclaparat. O bé queda desorientat per aquest anonimat distant que el converteix en gra de sorra, en número, en àtom, en peça anònima d'un engranatge del que forma part però que no sent com a seu (així, la crida marxista al proletariat internacional no va aconseguir superar aquestes dificultats i esdevenir referent superador d'identitats més parcials però més properes, i com a tals més capaces d'operar en la realitat).

Pel post-humanista, el compromís és un "deixar-se comprometre",  no és una decisió lliure i unilateral que pren l'individu com a fruit d'un acte de voluntat (aquest seria un model voluntarista propi d'intel·lectuals i classes mitges i altes: el compromís com un acte exterior, de generositat cap a algú que ho necessita). Interposar aquest "acte de voluntat" legitima la distància entre nosaltres i el món, entre nosaltres i els altres, ens fa veure com a "separats", quan aquesta separació és una ficció imaginària. L'acte de voluntat ens atrau perquè, i això és una mostra més del caràcter elitista d'aquesta visió, ens garanteix la immunitat (no ens poden acusar d'insolidaris), ens escalfa el cor (ens mereixem un reconeixement per ser tan bons i generosos) i ens deixa oberta la possibilitat d'una marxa enrere: com que m'he compromès perquè he volgut, sempre hi soc a temps de desfer el camí. Pel post-humanista no ens declarem dependents sinó que ens descobrim dependents, forçosament interdependents; aquesta descoberta sovint no ens acaba d'agradar (ens hi resistim, preferiríem ser lliures de comprometre'ns o no), i d'aquí la dificultat del compromís, d'aquí que aquest no sigui un gest espontani, immediat; però el post-humanista postularà que cal fer prevaldre la mirada objectiva per sobre dels nostres mediocres desigs d'estar més enllà de les dependències, fer prevaldre la veritat objectiva per sobre de les nostres veritats subjectives, l'interès col·lectiu per sobre dels mediocres interessos particulars. Hem de ser capaços de fer aquest pas, d'anar més enllà de la nostra naturalesa espontània i assolir l'aspiració que suposa ser capaços de superar les nostres migradeses individuals i adherir-nos a una veritat objectiva al servei de la qual posar les nostres vides.

El neo-personalista reconeix aquestes trampes i perills de la visió tancada en els propis interessos individuals, i reconeix la grandesa del projecte col·lectiu, però és conscient dels perills d'aquest projecte, precisament pel que té de fascinant (la literalitat del joseantonià "la vida no vale la pena si no es para quemarla al servicio de una empresa grande" li segueix generant desconcert, perquè comporta atracció i repulsió simultànies). Al neo-personalista el preocupa el risc de justificar el sacrifici de la persona concreta per la causa, li sembla que aquesta objectivitat de la causa col·lectiva pot fonamentar situacions de sacrifici obligat de l'individu pel bé del col·lectiu; no pot evitar intuir un cert risc d'"inhumanitat" en les posicions post-humanistes. Això el fa especialment sensible al distanciament de la compassió i la misericòrdia que de vegades s'hi formula, al tractament de virtuts petit-burgeses que se'ls hi dóna, considerant-les expressió i coartada d'un pensament individualista incapaç d'assolir una percepció objectiva de la realitat. I el neo-personalista segueix veient difícil que la lucidesa sobre el funcionament de la realitat porti al compromís, i segueix invocant un moment addicional que va més enllà del simple voluntarisme però no ignora la presència de la voluntat lliure en el procés.

Pel post-humanista és fonamental fer l'experiència del "nosaltres"; estem sempre ja compromesos, és impossible ser només un individu; només es pot mantenir la ficció de l'individu autosuficient vivint contra el món i contra els altres. Deixar-se comprometre és aprendre a dir "nosaltres".

Pel neo-personalista no n'hi ha prou amb això, tot i ser pas o requisit indefugible. El neo-personalista es complau també en aquesta descoberta del nosaltres, i certament fuig de la visió neo-liberal, la qual correspondria amb prou exactitud a aquesta punyent apreciació de "viure contra el món i contra els altres" (si la natura es degrada, pitjor per ella; si la societat és un caos violent, jo em tanco en un refugi; els altres, que es fumin, jo penso només en els meus interessos). Però es resisteix a considerar que només hi ha el "nosaltres" general, que la identitat individual i les identitats col·lectives parcials (les comunitats) són una ficció sense valor i que la reivindicació d'aquest valor el converteix en un enemic del poble. El neo-personalista creu que l'harmonia amb el món i amb els altres necessita d'un reconeixement i un respecte de les identitats individuals i comunitàries, i que la tendència a ignorar-les esdevé contrària a la mateixa possibilitat de desplegar una vida digna. La "submissió al col·lectiu" que es pot acabar fent derivar de la ineludible constatació de la interdependència és un risc massa experimentat en la història com per a poder ser ignorat, de la mateixa manera que cal reconèixer els desastrosos efectes de les visions del món centrades en l'individu i ignorants de la seva vinculació amb els altres. Si el combat es limita a la contraposició entre individualistes i col·lectivistes, no hi ha sortida, tornem a confrontacions duals radicals que han omplert de sang la història ("tots contra l'1% explotador" és una consigna clara i analíticament correcta però que cal intermediar políticament si no vol quedar en un discurs simplista, ineficaç i perillós pel seu risc de caure en la demagògia i la corresponent manipulació de les consciències).

Pel post-humanista la societat no és una suma de "jos", d'individus que constitueixen una xarxa. Tampoc no és una vertebració al voltant d'identitats fortes, de trets molt determinats. Ni s'identifica amb la humanitat com a espècie, una espècie monstruosament massificada i amb perilloses tendències a la depredació. Per a ell, aquestes tres concepcions miren de protegir quelcom (el nostre jo, el nostre grup, la nostra espècie), miren de defensar algun límit, i això porta a concepcions paranoiques del viure en comú. El que cal, diran, és reconèixer la nostra estreta relació amb els altres; aquest és el veritable fonament del "nosaltres". I cal fer-ho sense por i sense perspectives utòpiques, idealitzadores d'una vida en comú que sempre és difícil. Es pot fer a partir de la solidaritat i la cooperació: som vides inacabades, necessitem als altres. Entenent solidaritat en sentit fort, no en el sentit caritatiu, humanitari, sinó com a reciprocitat entre iguals. És una experiència de dignitat compartida; la dignitat no és una virtut de l'individu, està sempre lligada a la dignitat dels altres.

El neo-personalista pot certament compartir aquesta visió oberta de la societat, de continuïtat i vincle entre individus, entre col·lectius i de la mateixa espècie humana amb les altres espècies vivents. Comparteix el refús d'una visió atomista del fet social, i d'identitats tan fortes que posen aquests elements identificadors per damunt de la solidaritat i la cooperació. Comparteix que som vides inacabades, i que necessitem els altres i depenem dels altres. Però el neo-personalista es desconcerta davant del rebuig de la caritat i l'humanitarisme, als quals se'ls hi nega legitimitat i se'ls considera innecessaris davant d'una societat basada en la reciprocitat entre iguals. El neo-personalista troba en això una distorsionadora presència utòpica: la utopia de la "reciprocitat entre iguals" (un bonic i desitjable ideal, que pot servir de nord però que no es correspon amb la realitat de les dinàmiques de la societat humana, més impures i imperfectes del que voldríem; cal ser realistes també sobre la condició humana, i no partir d'una visió ingènua de l'humà espontàniament bondadós però deformat i corromput per les ideologies i les estructures socials). L'aparent realisme i objectivitat del post-humanisme mostren aquí una certa feblesa, en incorporar una visió de la societat i de l'ésser humà amb connotacions paradoxalment marcades per l'idealisme i la utopia. I al neo-personalista la reivindicació del caràcter col·lectiu de la dignitat li sembla reflectir el recurrent problema de fons: cal negar la dignitat individual per afirmar la dignitat col·lectiva? Quina és aquesta dignitat col·lectiva que necessita no veure la dignitat també com una virtut de l'individu? Les societats poden afavorir les vides dignes, però en darrera instància la dignitat del viure passa per l'experiència individual: no hi pot haver una societat digna sense vides individuals dignes, sense la dignitat de vida com a aspiració personal de cada ésser humà.

La mateixa contraposició apareix en el tema de la riquesa. El post-humanista veu el compromís com a alliberament de la riquesa del món. Donar valor a aquest món, a aquesta vida (i no a una altra més enllà o en el futur). La riquesa és el valor inapropiable de les coses i de les persones.

El neo-personalista subscriu això i ho comparteix, i reconeix l'oportunitat i la bellesa d'aquesta formulació. Però es desconcerta quan el post-humanista identifica aquestes posicions amb la negació de la pobresa i el martiri com a gestos vitals, considerant que no són maneres d'accedir a aquesta riquesa del món. Es nega el paper de la renúncia i del sacrifici pels altres perquè són actituds massa connotades de "gest individualista", de decisió que sembla reflectir la possibilitat de viure separat dels altres, i com que es nega la possibilitat objectiva d'aquesta separació, se'n dedueix la incorrecció i la innecessarietat d'aquestes actituds. Però a nivell subjectiu aquest moment de desidentificació amb els altres existeix, sigui com a possibilitat, risc, temptació o el que sigui, i per tant cal incorporar-lo a la reflexió sobre les actituds vitals a adoptar. Negar tot el ventall de virtuts altruistes per la seva inconsistència amb la naturalesa objectiva de la interdependència entre els humans sembla una posició una mica autosuficient, amb un toc de superioritat, de menyspreu per les febleses de la vivència individual, de fredor objectivista fàcilment tendent a la insensibilitat. Els humans riem i patim, som inconseqüents i heroics, cruels i entranyables, capaços del millor i del pitjor; el distanciament analític no fa que aquestes característiques deixin d'operar. La despietada fredor de la raó pot també ser fonament de molt de sofriment, a partir d'una exigència derivada d'una visió de l'humà que es correspon més amb un somni que amb la realitat. Sense que això sigui excusa per tolerar o justificar qualsevol comportament, però sí per no excloure certa dosi de generositat en l'avaluació dels comportaments humans.

El post-humanista subratlla amb tota justícia que el compromís ens ofereix la possibilitat d'apropiar-nos de la nostra vida. El neo-personalista ho formularà dient que el compromís ens ofereix un camí per ser plenament humans, per gaudir a fons de la vida humana, perquè en comprometre'ns accedim al millor de la nostra condició. Per això el neo-personalista es torna a desconcertar quan veu que el post-humanista necessita acompanyar aquesta lloable afirmació de l'apropiació de la pròpia vida amb una crítica a l'"oblit d'un mateix", al desatendre's, al perdre's en el servei als altres, a la renúncia a tot. Formulacions que probablement el post-humanista troba massa individualistes i a les que atribueix, amb justícia, el risc d'acabar moltes vegades en fugida, replegament, ressentiment, en retorn al "i jo que". Però no per això, no per aquests riscos reals, són ja automàticament formulacions inútils i descartables. És clar que no podem viure la vida com si no fos la nostra, ajornant-la, renunciant-hi; però això no vol dir que la nostra manera de viure en plenitud no pugui assumir dimensions de donació i renúncia.

Hi ha un risc d'idealització del compromís si el desvinculem d'aquesta dimensió "dura", sacrificial, de renúncia. I és possible sacrificar-se i viure la vida a fons alhora, no són dinàmiques incompatibles, i l'experiència concreta de molta gent així ho mostra. La donació no respon a haver de pagar cap deute o redimir cap culpa; simplement, és una actitud vital que ens situa en una manera de viure més digna. Massa fantasmes del passat, probablement associats a certes maneres d'enfocar el catolicisme, semblen planar aquí sobre la posició post-humanista; massa identificació amb austeritats de col·legi de monges i amb la pitjor iconografia de la Setmana Santa. Massa associació de la donació d'un mateix amb la renúncia al goig de viure, quan aquesta associació no deriva de cap necessitat lògica. Poden haver coincidit històricament en determinades posicions aquestes dues actituds, però no es comporten inevitablement; la donació altruista pot viure's des d'una plena assumpció joiosa de la bellesa i el plaer del món.

Diguem, però, per acabar ja aquesta reflexió (que potser ha anat derivant cap a tonalitats massa passionals), que aquest debat no té com a escenari principal l'àmbit de les idees. És en la vida quotidiana i en l'escena política on té lloc la confrontació, i això ho fa tot plegat més significatiu i delicat. En l'actual context de crisi, amb un cert potencial d'esclats socials sense gaire control, pot ser rellevant quina de les antropologies esdevingui hegemònica a les nostres societats. Amb el risc que, mentre post-humanistes i neo-personalistes es confronten, siguin els neo-liberals els que en resultin beneficiats, els que mantinguin la seva actual hegemonia.


Reflexions de Raimon Ribera publicades a Ars Brevis n. 19, pp. 189 a 197 (Anuari de la Càtedra Ramon Llull Blanquerna 2013)

Dibuix i trama

Hernández Pijuan 1993

Hernández Pijuan 1993

Missió de la filosofia

Tiziano 1522

"La missió de la filosofía des dels seus orígens ha estat de proposar un ideal. La gran filosofía és ciència de l'ideal: ideal de coneixement exacte de la realitat, de societat justa, de bellesa, d'individu.

(...)

Un ideal genuí aspira a ser una oferta de sentit unitària, intemporal, universal i normativa. Ha de composar una síntesi feliç a partir de molts elements heterogenis i fins i tot contraposats. A més, hauria d'estar dotat d'intemporalitat i universalitat perquè, tot i que nascut en un context històric concret, sempre pretén tenir validesa per a tots els casos i tots els moments, per molt que inevitablement de facto quedi relativitzat per d'altres posteriors de signe oposat. Finalment, l'ideal no descriu la realitat tal com és —aquesta és la tasca de les ciències— sinó com hauria de ser i assenyala un objectiu moral elevat als ciutadans que reconeixen en aquesta perfecció alguna cosa d'una naturalesa que és ja la seva però alhora més formosa i més noble, com una versió superior de l'humà que desperta en el que la contempla un desig natural d'emulació. Que la realitat ignori la realització efectiva d'un ideal en questió no desmenteix la seva excel·lència sinó només la seva falta d'èxit històrico-social per raons que poden ser circumstancials.

(...)

La hipercrítica és paralitzant si asseca les fonts de l'entusiasme i fossilitza aquelles forces creadores que ens eleven al millor. Només l'ideal promou el progrés moral col·lectiu; sense ell estem condemnats a conformar-nos amb l'ordre establert. Preservar en la vida una certa ingenuitat és lliçó de saviesa perquè permet sentir l'ideal fins i tot abans de definir-lo."

Javier Gomá a El País del 14.03.2013

Silent eyes

"Silent Eyes
Watching Jerusalem
Make her bed of stones

Silent Eyes
No One will comfort her
Jerusalem Weeps alone

She is sorrow, sorrow
She burns like a flame
And she calls my name

Silent Eyes
Burning in the desert sun
Halfway to Jerusalem

And we shall all be called as witnesses
Each and ev'ryone
To stand before the eyes of God
And speak what was done."


http://merceirai.podOmatic.com/entry/2008-08-18T02_10_40-07_00


Una gran cançó del 1975 del gran Paul Simon.

Guix cuprífer

Vint tesis sobre l’espiritualitat en el segle XXI

Rothko 1968

1. No hi pot haver espiritualitat al segle XXI sense assumir les aportacions culturals del segle XX (ciència, psicologia, historia, filosofia, art...). No es pot fer espiritualitat contra la modernitat.

2. Dos conceptes ben intencionats creen confusió: el d'intel·ligència espiritual i el d'espiritualitat laica. L'espiritualitat no és una facultat més del nostre cervell, ni tan sols la més sublim. I no hi ha espiritualitat sense referent religiós. No és encertat insistir en voler una espiritualitat desvinculada de les religions. No hi ha religió sense espiritualitat, ni espiritualitat sense religió. L'espiritualitat es diferencia de les religions però no se'n desvincula.

3. L'espiritualitat no és una dimensió més de l'humanisme. Es pot ser plenament humà sense "connectar-se" al món de l'esperit. L'espiritualitat no és un requisit obligatori per a la plena humanització. Quan parlem d'humanització, de maduració, de plena realització, de ple desplegament del nostre potencial, de viure amb més consciència, direcció, saviesa i compassió, d'estar en pau, parlem d'humanisme. Quan parlem de l'experiència del contacte amb el misteri, de l'obertura al desconegut, de l'anul·lació de l'ego, de l'accés a dimensions que van més enllà de la raó, parlem d'espiritualitat.

4. L'experiència espiritual és una mena de ressonància entre l'interior i l'exterior. Ni només a dins, ni només a fora, sinó una vibrant sintonia que es dóna en moments puntuals, moments de manifestació. Aquesta ressonància és tan poderosa que té la capacitat de fer enretirar el jo, fent que la manifestació ocupi el seu espai. El que es manifesta no sabem què és, només copsem que hi ha manifestació.

5. La ressonància espiritual és puntual, fugissera, incontrolable, improgramable. No es dóna quan un vol, es dóna quan es dóna. Podem preparar entorns que l'afavoreixin, però res no garanteix que arribi, que es produeixi. El que en un moment és vehicle, en un altre moment no ho és. El que per a una persona és vehicle, no ho és per una altra. No podem dir: "aquesta música és espiritual"; només podem dir "en aquell moment i per a aquella persona, aquella música va ser espiritual". I el mateix passa amb un quadre, amb un text, amb un símbol, amb un paisatge, amb una llum.

6. És important no confondre "espiritual" amb "emocional". "Espiritual" no vol dir "quelcom capaç de generar una emoció intensa" (sigui d'alegria, de tristesa, de plaer, de solemnitat...). Per tal que quelcom sigui "espiritual" ha de tenir alguna cosa més. Però no sabem ben bé què. No sabem dir què converteix quelcom en "espiritual", no sabem què és el que permet “llegir entre línies".

7. L'espiritualitat és un desafiament a la condició humana. No tothom, ni sempre, se sent interpel·lat per l'esperit; però algunes persones, en alguns moments, experimenten que l'esperit és fonamental, que és decisiu per a les seves vides. La naturalesa d'aquesta experiència és tal que tothom la pot experimentar en qualsevol moment, no hi ha criteris ni condicions, ni exclusivitats ni predeterminacions. Als interpel·lats, l'esperit els commou, els trastorna i els porta a viure de manera diferent, unes vegades de forma molt visible i altres de forma més subtil. L'esperit els porta a obrir-se, a posar-se en funció d'ell, a deixar-se condicionar per ell, i això es fa lliurement, sense imposicions, perquè sí. L'impacte és radical, absolut, profund. Obrir-se a l'esperit, optar per ell, es viu com un fenomen de “si o no”, no es pot accedir "una mica" o "molt" a l'esperit: o entra en joc o no ho fa, o ressona o no ressona. Pot ser una explosió silenciosa, viscuda en la intimitat de la pròpia consciència. Pot passar per moments de foscor o de desorientació. Pot ser una vivència molt conscient i precisa o més aviat un rerefons intuïtiu amb contorns poc definits. Però quan es dóna, reorienta la pròpia actitud vital de fons. El joc a dues bandes entre l'ésser humà i el món es converteix en un joc a tres bandes entre el món, l'esperit i l'ésser humà.

8. Per treballar l'espiritualitat cal haver decidit lliurement viure la vida en funció de l'esperit. Haver triat l'opció de posar la vida al servei d'una cosa que ens supera i se'ns escapa, però que es viu com a fonamental. Treballar l’espiritualitat és alhora l’anhel i la recerca d'alguna cosa inabastable i la construcció d'una vida diferent, d'un món diferent. És percebre la realitat de manera diferent. Res obliga a fer-ho: es fa perquè es vol, perquè es decideix fer-ho, des de la més plena llibertat. S'intenta construir un projecte de vida vertebrat per l'esperit, amb l'esperit com a referència central; s’intenta materialitzar l’esperit, donar-li cos, encarnar-lo, manifestar-lo, convertir-lo en gest vital, aplomador secret de la pròpia identitat personal, orientador del propi itinerari, generador de la pròpia existència com a éssers amb propòsit.

9. Treballar l'espiritualitat no és acumular coneixements, ni emocions, ni pràctiques rituals. No és acumular valors, ni conviccions, ni creences, ni adhesions. No és acumular experiències paranormals (pressentiments, invocacions als esperits, coincidències, visions, etc.). Ni teràpies (naturistes, homeopàtiques, d'acupuntura, etc.). Ni acumular estats d'ànim exaltats, ni estats alterats de consciència. De vegades pot incloure algunes d'aquestes activitats o ser-hi al darrera, però sense identificar-se amb elles. El treball de l'espiritualitat ve facilitat per la gran quantitat de mètodes, pràctiques i símbols que les tradicions religioses han acumulat durant mil·lennis. La meditació, les pràctiques de silenci, els exercicis de ioga o tai-txi, les oracions, els rituals i litúrgies de tot tipus, les pràctiques ascètiques, els exercicis espirituals, la vida eremítica i monàstica, el treball dels textos clàssics, les músiques sagrades, les imatges i els temples i un llarguíssim etcètera ofereixen un ampli ventall de possibilitats. L'habilitat és saber trobar aquelles que resulten profundament significatives per a cadascú en cada moment. En aquest terreny, la quantitat de llibres, revistes, webs, cursos, experts de tot tipus, és notable; i la dificultat de trobar un itinerari fecund entre tanta abundància i desigual nivell de les propostes (algunes dubtoses o fins i tot pernicioses) és tot un repte.

10. Actualment és complicat pensar l'espiritualitat perquè tradicionalment l'espiritualitat s'havia viscut i formulat en marcs mentals mítics (o sigui aquells on l'eix central no és el raonament deductiu, l'anàlisi racional, sinó una narració, una història, un conte que configura el pensament i commou el cor, impacta). I en canvi la modernitat comporta l'hegemonia de la racionalitat sobre el mite, introduint-nos en un marc mental diferent.

11. Què hem de fer amb els mites en aquest nou marc mental? Ni considerar que han de desaparèixer, ni considerar que poden continuar sent hegemònics i configuradors bàsics dels esquemes mentals, sinó considerar que la raó és hegemònica però que els mites poden continuar tenint un paper específic, no com a configuradors del pensament però sí com a commocionadors del cor i per tant com a condicionadors del comportament.

12. És possible separar espiritualitat i mite? Per a alguns ho és, i això els permet abandonar, ignorar el mite i considerar que es manté l'espiritualitat. "Som espirituals però no som religiosos" és una formulació habitual del tema. Llavors l'espiritualitat passa a ser una dimensió racional de la persona que mira de cultivar al màxim la seva sensibilitat i els seus valors. L'espiritualitat passa a ser un compendi de sensibilitat a la natura, de sensibilitat a l'art i de sensibilitat moral, compendi que dóna qualitat i gruix a la vida de les persones. No fa falta cap obertura al misteri ni a cap dimensió que vagi més enllà de la raó. D’altres, en canvi, considerem que l'espiritualitat és una dimensió irracional, o a-racional, o pre-racional, o post-racional, però certament no racional (ni raonable), que només es pot vehicular a través del mite. Sense el llenguatge mític no es pot parlar d'espiritualitat. Amb plena consciència del caire simbòlic del mite, i de que és un fruit de la creativitat humana. L’espiritualitat no ens ve de fora (tot i que de vegades es fa servir aquesta imatge per subratllar la seva estranyesa), però tampoc no és el fruit d'una elaboració racional. És un tipus de narració commocionadora peculiar i insubstituïble. I com que en el marc mental modern ja no podem crear nous mites (hem perdut la innocència mítica, la capacitat de crear mites), hem de recórrer als antics mites (per sort, rics i abundants) per a poder continuar gaudint d'aquesta commoció.

13. Poden els mites continuar commocionant tot i que es tingui consciència de la seva naturalesa simbòlica (no descriuen fets, no són narracions d'esdeveniments històrics objectivament constatables) i del seu caràcter de creació humana? Hi ha qui creu que no, que només poden commoure si te'ls prens literalment, com a descripcions de fets reals, d'esdeveniments històrics constatables. Si no creus que "allò va ser així", que "era real", no et pot impactar. Nosaltres creiem que sí: igual que una pintura de fa 800 anys ens pot commoure, els mites ens poden continuar commovent tot i que siguem conscients del seu caràcter de creació literària humana. Vivim els mites com vivim les obres d'art: ens hi interessem i ens deixem impactar per ells.

14. Si no hem estat educats en els mites, si la nostra situació emocional no ens hi fa sensibles i si no ens interessem per conèixer-los, no hi ha possibilitat de ser impactats per ells. I de vegades confonem aquesta ignorància amb la inoperància o no validesa dels mites.

15. Si no considerem possible treballar l'espiritualitat sense recurs al mite, tenim tres opcions. La primera és situar-nos en una posició d'equidistància respecte a totes les tradicions mítiques i pouar de totes elles d'una manera semblant. La segona és considerar que n'hi ha una que, per tradició històrica, ens és més propera, i centrar-nos en ella. En el cas de Catalunya, aquesta tradició és el cristianisme. Això voldria dir apropar-nos-hi, conèixer-lo, deixar-nos impactar per ell i educar els joves en el coneixement i impacte d'aquesta tradició. I la tercera és, ni que sembli paradoxal, mirar de fer ambdues coses alhora.

16. Què vol dir apropar-se a la tradició cristiana? No vol dir considerar-la com la tradició veritable (totes les grans tradicions ho són) sinó com la tradició que ens és històricament més propera. Això comportarà ser conscients que el mateix nucli central del cristianisme és una indestriable barreja d'història i mite, i assumir la possibilitat que el que tenim per component històrica poui en la trajectòria de diferents personatges, amb un de central o no, i assumir sense tensió la possibilitat que tot sigui construcció mítica. Vol dir, un cop assumit això, mirar de conèixer la vida de Jesús segons els evangelis, el seu missatge i les grans imatges que s'han anat construint al seu voltant (anunciació, naixement, bateig, transfiguració, rams, santa cena, via crucis, crucifixió, descendiment, resurrecció). Vol dir conèixer-les nosaltres i, si ens semblen prou rellevants, educar en elles als infants.

17. Cal diferenciar coneixement i creença. L’esperit (Déu, si ho preferiu...) no el coneixem, hi creiem; no és un objecte per a la nostra anàlisi racional, sinó una manera de parlar de la nostra experiència del món i un referent simbòlic que orienta la nostra vida. Cal evitar parlar de l’esperit, de Déu, com si fos un objecte de coneixement; quan en parlem, cal deixar clar el caràcter simbòlic o hímnic de les nostres expressions. Cal no identificar Déu amb conceptes filosòfics revestits d’emocionalitat poètica denotada per l’ús de majúscules. Cal parlar-ne el mínim possible, només quan sigui imprescindible. Cal evitar la temptació d’una possible vinculació de Déu amb nocions de la física, com ara conceptes de la física quàntica, la matèria i energia fosques, les teories dels “multiversos” o universos paral·lels, la fractalitat, etc. Déu no està amagat en algun plec desconegut del cosmos, i la física no és camí cap a la divinitat; Déu no juga a fet i amagar amb nosaltres pels racons de l’univers. Si Déu “existeix”, no deu ser en termes físics, còsmics; o bé és en termes simbòlics, o bé és en uns termes que no podem ni pensar, ni imaginar. No és necessària la constatació de l’existència còsmica de Déu per “creure en Ell”, per viure en funció d’Ell. Déu pot ser una construcció simbòlica humana no fonamentada en cap realitat còsmica pre-humana, i no per això deixa de poder ressonar en les entranyes dels humans. No podem saber si Déu existia fa 10.000, o 14.000, milions d’anys, però constatem que “va existint” en la mesura que els humans hi van fent referència, van elaborant reflexió al respecte, en van fent el seu referent vital central. Creure en Déu no és opinar que Déu existeix; és procurar posar la pròpia vida en referència a Ell, a l’esperit. El que ho aconsegueix és un sant, un separat de la mera condició humana, un salvat.

18. Sensibilitat i espiritualitat estan interconnectades, s’influeixen entre sí. Per tant, desenvolupar l'una pot incidir en l’altra, pot afectar-la. Però no com a resultat inevitable, sinó com a predisposició, com a crear condicions de possibilitat, com a facilitar la viabilitat, i també en termes de potencial d'impuls. Un major nivell de sensibilitat no dona accés automàticament al territori espiritual, però hi pot predisposar, ho pot facilitar, ho pot estimular.

19. Qui treballa la sensibilitat no està desenvolupant automàticament l’espiritualitat, vulgui o no vulgui, ho sàpiga o no; treballar l’espiritualitat es una opció diferenciada i lliure. Alhora, sembla ser que qui desitja obrir-se a l’espiritualitat ho té més fàcil si treballa la sensibilitat. En aquest sentit, podríem dir que treballar la sensibilitat és una manera de preparar i potenciar la irrupció de l’espiritualitat.

20. No totes les obres d'art (com els paisatges, llums, núvols i altres obres de la natura, com els textos o els símbols) tenen una capacitat semblant d'intermediació en l'experiència espiritual; n'hi ha de més adients que altres. L’experiència espiritual depèn del subjecte i del moment, però no només del subjecte i del moment. Hi ha obres amb més capacitat d'impacte sobre un mateix subjecte, o bé amb capacitat d'impactar a més subjectes, o d'impactar-los amb major freqüència o intensitat. Hi ha un art especialment indicat per a desvetllar la ressonància espiritual. Es pot arribar a certs consensos al respecte, ni que sigui només per a grups petits i èpoques breus.

El que s'ha dit sembla confirmar que l’espiritualitat és un tema sobre el que no és fàcil posicionar-se, però que mereix ser pensat i discutit. La causa de la construcció de l’Esperit en el món d'avui és alhora pertinent i difícil. Cal arribar a formular una visió de l’àmbit espiritual entenedora pels nostres contemporanis i que ajudi a endinsar-se pels camins de Déu.

(Guió de la meva aportació al sopar-col·loqui del grup "Trinxat" de Reus el dia 18 d'abril de 2013)

Unes humanitats amb futur

Leonardo da Vinci 1490

Transcrivim el text del bonic manifest sobre les humanitats que van elaborar el passat mes de gener l'Institut d'Estudis Catalans i la Facultat de Teologia de Catalunya (perdoneu que no ens n'haguéssim assabentat fins ara...). 

1. Les darreres transformacions en el món de l’ensenyament, els vastos processos culturals de canvi i les convulsions en la situació econòmica i política, amb el predomini de la lògica del mercat capitalista, són factors que incideixen en el conreu de les que, en els països occidentals, es coneixen com a «humanitats». Les humanitats han configurat la cultura occidental des dels seus inicis (Atenes, Roma, Jerusalem) mitjançant un lligam amb les ciències i la tècnica, el qual es manifesta sobretot en el Renaixement i es perllonga fins a la modernitat. Aquesta es fonamenta en l’esperit crític i dialogal, la democràcia, la tolerància, el respecte a la ciència, el pluralisme de creences i el coneixement filosòfic. Allunyar-se de les humanitats empobreix i aïlla. Occident ha forjat una visió del món en la qual l’autonomia i la dignitat de la persona i la seva constitució espiritual són a la base d’un sentiment comú.

2. La intensa preocupació, plenament justificada, dels governs i de la societat civil pel foment de la ciència, la tecnologia i les noves formes de transmissió del coneixement i de la informació, ha anat acompanyada d’una minva en l’atenció envers les humanitats. Igualment, altres factors, com la pèrdua dels grans relats històrics i dels referents col·lectius, han contribuït a afeblir el conreu de les humanitats. Les dificultats amb què es troben les humanitats s’inscriuen en una crisi més general del saber, també del saber científic, sovint valorat tan sols per les seves aplicacions pràctiques i sense que se’l relacioni amb la pregunta pel sentit.

3. La minva de la cultura humanística comporta l’empobriment del pensament, la precarietat del discurs ètic i la pèrdua de la cohesió de la nostra civilització. En aquest sentit, és urgent sortir de l’analfabetisme funcional i simbòlic, que deixa grans buits en el sistema de referències personals i col·lectives i permet submissions i manipulacions. Cal una recuperació del símbol, començant pel llenguatge mateix, en els seus horitzons filosòfic i religiós, com un dels senyals distintius d’una cultura humanística completa. La cultura humanística és una inversió necessària.

4. Les humanitats són percebudes com a mancades d’atracció, com si fossin poca cosa més que un llegat arcaic i sense interès. Tanmateix, porten dins d’elles la passió per la bellesa i per un món més humanitzat, lliure i feliç. Les humanitats són interessants i útils, perquè ajuden la persona humana a examinar-se a si mateixa i a valorar i admirar el que rep d’altres persones, perquè contribueixen a articular críticament el propi pensament i a expressar-lo de manera intel·ligible, perquè discernir i tenir criteri és imprescindible per viure i per orientar-se. Cal, però, recuperar l’entusiasme per totes les creacions de l’esperit humà i restablir i potenciar la figura del mestre que conrea i comunica les humanitats amb passió.

5. L’educació s’ha erigit en un repte cabdal en un món que tendeix a l’individualisme i a la desvinculació de les responsabilitats compartides. La transmissió del saber i de la saviesa no pot quedar al marge de la societat del coneixement. Més aviat la tecnosfera ha de permetre una circulació àmplia de la cultura humanística. Igualment, en els mitjans de comunicació, les propostes de tipus humanístic han de trobar-hi un ressò rigorós i de qualitat. Les humanitats formen part del «nucli dur» de les formes espirituals de vida, més enllà del materialisme i de l’utilitarisme.

Fonaments morals

En Melcior Comes fa referència, en un article a El Punt/Avui del 15.04.13, al llibre The righteous mind de Jonathan Haidt, professor de la New York University Stern School of Business, on es diu que existeixen a les diverses societats humanes unes línies mestres compartides sobre allò que està bé i malament; una mena d'"intuïcions morals" o valors morals innats que s'activen abans que qualsevol pensament racional. En diu "fonaments morals" (moral foundations) i enumera els sis següents:

1. Tenir cura/evitar el dany; protegir els altres del patiment.

2. Honestedat/engany: la justícia, entesa com a proporcionalitat o com a anivellament.

3. Llibertat/opressió, que ens mou a la rebel·lió quan ens sentim humiliats.

4. Lleialtat/ traïció, tot allò que ens compromet amb el grup, la nació, la família.

5. Autoritat/subversió, que ens obliga a obeir o no l'autoritat legítima.

6. Santedat/degradació, que ens mou a considerar que hi ha algunes coses sagrades.

La versió en anglès (Wikipedia) seria la següent:

1. Care/harm for others, protecting them from harm.
2. Fairness/cheating, Justice, treating others in proportion to their actions, also referred to as Proportionality.
3. Liberty/oppression, characterizes judgments in terms of whether subjects are tyrannized.
4. Loyalty/betrayal to your group, family, nation, also referred to as Ingroup.
5. Authority/subversion for tradition and legitimate authority, also connected to a notion of Respect.
6. Sanctity/degradation, avoiding disgusting things, foods, actions, also referred to as Purity.

Podríem dir, doncs, que hi hauria un paquet de "pulsions morals pre-racionals": tenir cura, ser justs, aspirar a la llibertat, ser lleials al grup, respectar l'autoritat i ser purs. És una hipòtesi interessant.

Procés renovador

Tàpies 1968

A mi m'hauria agradat més que el manifest (que podeu trobar a procesconstituent.cat) de l'Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades, persones a les que respecto i admiro, hagués anat més en la línia del text que hi ha a continuació, que segueix l'estructura del manifest esmentat. És també un text utòpic - o si més no de dificilíssima implementació - tant a nivell de continguts com de mètode, però em sembla una aproximació una mica més assenyada, raonable, plausible o com li vulgueu dir. Jo no crec que hi hagi una correlació entre posicions extremes i capacitat de transformació de la realitat, ni crec viable ni desitjable una república bolivariana catalana...

MANIFEST PER A LA IMPULSIÓ D’UN PROCÉS RENOVADOR A CATALUNYA

Els sota-signants fem una crida a la ciutadania de Catalunya a adherir-se a aquest manifest que té per objectiu la impulsió d’un procés de renovació social, política, econòmica i cultural del país que permeti que Catalunya enforteixi la seva cohesió social i nacional, defensi la seva identitat com a subjecte polític i la seva capacitat de triar de forma democràtica i pacífica els seus marcs polítics institucionals, i renovi profundament les seves estructures jurídiques i administratives de cara a impulsar dinàmiques presidides per l’autenticitat, la transparència, la solidaritat i l’aspiració a nous horitzons en el seu model de país.

Cal una mobilització ciutadana al voltant d’aquests propòsits que permeti fer front a la crisi econòmica de la manera més justa possible i obri un procés de renovació de les estructures i equips humans que no han gestionat aquest procés amb prou eficiència i transparència. Alhora, aquesta mobilització ha de comportar una presa de consciència de les responsabilitats de cadascú i de la necessitat de modificar actituds i comportaments socials que han permès la instauració d’un procés de degradació de les nostres institucions i la nostra vida col·lectiva. Alguns dels nostres comportaments socials, començant pel nostre individualisme, la feblesa del nostre sentit de comunitat i de la nostra capacitat d’esforç per al bé comú, la indiferència respecte a la manca de transparència, la gestió ineficaç i a les pràctiques corruptes mentre no ens afectaven directament, poden haver contribuït a fer possible la crítica i penosa situació actual.

L’actual model econòmic, institucional i d’ordenament polític ha fracassat a l’hora d’aturar o si més no atenuar la crisi econòmica i de generar dinàmiques col·lectives que enfortissin la nostra estructura social. És urgent mirar de construir un nou model polític i social, conscients que el procés no serà fàcil ni curt. Requerirà l’autoorganització i la mobilització social continuada, l’aportació de noves idees sobre maneres d’operar, imaginació per dibuixar camins que siguin alhora transitables i engrescadors, nous lideratges a molts nivells diferents i capacitat d’afermar un sentit comunitari que permeti noves maneres de relacionar-se i resoldre els problemes de manera oberta i lliure. Només amb una ciutadania activa, participativa, madura, lúcida, creativa i compromesa serà possible tirar endavant un procés de canvi social profund. Caldrà una actitud generosa i autoexigent per part dels ciutadans compromesos, amb una clara consciència de la vinculació existent entre els comportaments personals en la línia de l’aspiració a una major qualitat humana i el bon funcionament de les dinàmiques col·lectives.

Per a aconseguir-ho, cal impulsar processos de reflexió i confluència amplis, plurals i participatius, i cal vertebrar plataformes que canalitzin constructivament el malestar social. La traducció d’aquestes dinàmiques en l’àmbit polític haurà de ser objecte de reflexió, buscant els viaranys més eficaços per renovar les estructures i dinàmiques polítiques actuals, inclosos els partits polítics. No queda exclosa la possibilitat d’una proposta política que porti al Parlament de Catalunya unes idees i unes maneres de fer que actualment potser no s’hi veuen prou reflectides.

Es tracta d’iniciar un procés des de la base social, potenciant espais de trobada entre el màxim nombre de col·lectius i persones a barris i pobles, per tal de bastir dinàmiques de debat, reflexió i seguiment de la dinàmica sociopolítica que portin, si cal, a noves eines plurals i diverses de participació i fins i tot, si es considera oportú, a l’articulació d’una candidatura el més àmplia possible per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya amb l’objectiu de defensar la renovació de les institucions i dinàmiques de la vida política catalana aquí assenyalades. No es tracta de crear un nou partit polític, sinó d’impulsar un procés amb capacitat real d’incidència en la renovació de la nostra vida política.

Aquest projecte de canvi social i de superació de l’actual ordre haurà de defensar un seguit de mesures bàsiques. Definir-les és una feina col·lectiva a realitzar per part de les organitzacions i persones que participin en aquest procés. En podrien formar part punts com ara:

1.- Defensa de l’Estat del benestar, especialment en els àmbits de l’ensenyament, la sanitat i les prestacions socials, potenciant una major eficiència del sector públic a l’hora de portar a terme aquestes tasques i una recuperació de les dotacions pressupostàries així que sigui possible. Enfortiment dels mitjans de comunicació públics sota control democràtic.

2.- Impulsió d’una banca pública i ètica que pugui compensar les insuficiències de la banca privada. Control de l’especulació financera. Nova fiscalitat més justa i més ben implementada, lluita contra el frau fiscal.

3.- Iniciatives que afavoreixin el repartiment del treball existent, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat, així com la creació de nous llocs de treball.

4.- Recerca d’estructures polítiques més participatives, reforma de la Llei electoral, major rendició de comptes per part dels càrrecs electes, major transparència de la vida política, eliminació de privilegis associats a la funció política i lluita decidida contra la corrupció, el tràfic d’influències i els tractes de favor.

5.- Potenciació de l’habitatge social, accions per a trobar solucions equitatives en els casos de desnonaments i anàlisi de la viabilitat de les dacions en pagament retroactives.

6.- Actualització dels marcs reguladors de la dinàmica del mercat, potenciació d’un sector públic eficient i transparent, reforma en profunditat de les administracions públiques.

7.- Nova divisió territorial catalana en funció de l’especificitat del país, començant per la supressió de la divisió provincial encara que això suposi una menor presència política a les Corts espanyoles.

8.- Incorporació de criteris ecològics a l’economia.

9.- Millora dels criteris i processos d’incorporació a la ciutadania dels immigrants, potenciació de les dinàmiques per a la seva acomodació respectuosa, harmònica i participativa en la vida del país.

10.- Potenciació del nivell cultural mig del país i dels processos reflexius a nivell col·lectiu, inclosos el debat sobre els valors i la qualitat de vida personal i col·lectiva i el diàleg entre cultures i entre religions.

Fem una crida a la ciutadania de Catalunya a signar aquest manifest i a ajudar a construir entre totes i tots una iniciativa de canvi a favor d’un model social, econòmic i polític més just, capaç d’incorporar efectivament valors com la solidaritat amb els més febles, el respecte i potenciació de les llibertats personals, la transparència i una participació generosa i compromesa dels ciutadans en la vida pública que tradueixi en fets el sentit de comunitat i el servei al bé comú.

Matí i tarda

Saber i veure

"Ni el gust, ni la profunditat plàstica necessària, s'adquireixen teòricament sinó intuïtivament, observant, analitzant les formes naturals, estudiant la manera d'idealitzar-les dels grans mestres, comparant els diversos estils, enriquint l'esperit de belles imatges, afinant el sentit de proporció i d'harmonia, en fi, d'una manera objectiva i concreta.

(...)

[L'artista plàstic] s'ha de limitar al que només pot ser expressat per la forma. (...) Però dir que l'art s'ha de limitar al que és plàstic no vol dir que s'hagi de limitar a la simple còpia de la realitat, sinó que, al contrari, la idea, el pensament és el que mena a la naixença de les grans obres. El que vol dir això és que la idea de l'escultor o el pintor ha de ser una imatge: la disposició del quadre o l'escultura, la distribució de la llum, l'agrupament de les figures, l'equilibri de les masses, els gestos, els moviments, el to de l'obra. Aquest és el veritable fons de l'obra d'art, i mai l'escena representada. I crec que podria aplicar-se també als artistes plàstics el que un filòsof modern va dir dels músics, quan deia "que revelaven l'essència més íntima del món, i expressaven la saviesa més profunda, en un llenguatge que la raó no entén." I és cert, car la raó no diu per què una forma és bella ni el perquè de certa harmonia de colors o agrupament de figures, i menys encara explica aquesta impressió particular de serenitat i entusiasme que desperten les obres d'art, aquesta impressió gairebé religiosa.

(...)

El pintor i l'escultor, doncs, haurien de rebutjar tot el que pugui distreure'ls de buscar les imatges vives, acolorides, les formes belles, no volent fer de l'art ni literatura, ni filosofia, ni poesia. Forma i color han de ser l'objecte de l'artista, com són els medis per expressar-se.

I tornem a repetir-ho: la gran idea fa la gran obra, però és més gran el que l'escultor o pintor expressa en això indefinit, inexpressable en cap altre llenguatge que no sigui el del color i la forma. I per això, ben al revés del literat, l'artista veritable no sap les coses d'una manera concreta, però les veu. Per intuïció penetra la seva essència la qual, traduïda en imatge, expressa el més íntim i universal, la veritat eterna de les coses.

Finalment, per acabar: el món de la literatura i el de l'art, encara que es troben en el fons, són radicalment diferents en la forma, i per això s'han de diferenciar l'un de l'altre tant com sigui possible. Pensar és la feina del filòsof, sentir la del poeta, veure la del pintor o escultor. I això no vol dir que filòsof, poeta i artista, per ser-ho de debò, no hagin de sentir, pensar i observar alhora."

Joaquim Torres-Garcia a El literat i l'artista (revista Empori, Barcelona 1908)

Reminiscència

Torres-García 1908

Llegint un escrit de Joaquim Torres-García de 1904 ("Angusta et augusta") m'ha quedat més clara la gràcia de la idea platònica de la reminiscència. En un primer moment xoca que et diguin que el coneixement profund, el que fa referència a les coses fonamentals, als grans valors (la bondat, la bellesa, la veritat) no és quelcom que adquirim a través de l'educació sinó quelcom de primigeni que portem a dins. Però quan hi penses veus que aquesta evocació de quelcom primigeni, com si fos un record o un coneixement instintiu, és una bona manera, la millor manera, d'aproximar-se a l'experiència viscuda, d'assenyalar, ni que sigui simbòlicament, la naturalesa d'aquesta experiència dels valors fonamentals.

Aquesta mena d'instint reconeixedor, d'intuïció bàsica, que està per sobre (o és previ) a la raó (que és allò concret que es pot demostrar i explicar, diu Torres-García), té capacitat de discerniment encara que no pugui donar una explicació clara dels perquès. I la seva manera de presentar-se s'assembla més al record - a la reminiscència de quelcom de preexistent - que no pas a la construcció, a l'elaboració racional. I és la font de la saviesa (que no ve de l'acumulació de coneixements, sinó d'aquesta capacitat fonamental de discerniment).

I aquesta comprensió intuïtiva de les coses pròpia del savi va acompanyada del desig del triomf del bé sobre el mal, del desig que el que és bell resplendeixi sobre el que és lleig, que la veritat aniquili amb la seva llum la mentida i l'error, dirà Torres-García. I afegeix: "Home diví caldrà anomenar, doncs, a aquell que porta dins seu aquest geni que li recorda les coses del cel. Ell podrà reconèixer-les aquí a la terra, mostrar-les als altres, i sentir el desig que es realitzin."

Per molts anys!

Ordre i camí

El 1907, als 32 anys, Joaquim Torres-Garcia (1875-1949) publica a la revista "Empori" un article titulat "La nostra ordinació i el nostre camí". El transcric a continuació, però amb una certa manca de respecte pel català original (em permeto "actualitzar-lo"). Amb això passa a ser un text que potser no és ben bé el de Torres-Garcia (tot i la voluntat de fidelitat), però m'ha semblat un exercici pertinent per fer-nos-el més proper. Es tracta d'un text ple de força i convicció que permet una lectura simbòlica potent, rica, suggerent (lectura simbòlica: què vol dir quan diu, a que assenyala, què evoca; anar més enllà de la literalitat). El text original el podeu trobar al n. 44 de la MOLC: Joaquim Torres-Garcia "Escrits sobre art", pp. 23 a 30.

"Situar idealment cada objecte en el lloc que li correspon és ja donar-li veritable existència, no real, és clar, però sí pel que fa a la idea justa de tal objecte. Perquè el valor de cada cosa és relatiu i varia a cada nou ordenament, ja sigui real o imaginat: les coses veïnes, sense canviar la seva magnitud li donen una altra mesura, i en el curs del temps les circumstàncies, sense modificar-lo, augmenten o disminueixen el seu valor. Dins d'un ordre de coses, doncs, que correspon a un ordre més general encara, el situar bé un objecte, o ordenar-lo (com es vulgui dir) és donar raó de la seva existència amb tota justesa.

Considerat sol, l'objecte no té mida, no té valor, i fins i tot el seu caràcter sembla que s'esborra: la situació real el determina, doncs, d'una manera o altra; però el concepte just d'ell ve de situar-lo o ordenar-lo pel pensament. Ordenar, doncs, situar-ho tot en el seu punt, és adquirir un coneixement exacte de les coses, i per això la falta d'ordre en els ideals equival a fosquedat, desconeixement, error.

Per falta d'ordre, doncs, en les idees, o d'una situació justa de cada objecte dins de l'ordenament lògic,  molts desconeixen la justa importància d'accions i de coses, la verdadera relació o correspondència entre elles de la qual neix el criteri, i es troben aclaparats pels coneixements, les qüestions es fan insolubles i finalment el fruit de l'estudi és una major foscor. La seva intel·ligència és un veritable caos on es troba tot confós: no estan segurs de res, i sovint les idees canvien de direcció, tot és fatiga, manca de succés; les temptatives esdevenen un fracàs, i per aquest motiu la set de ciència, de coneixement, és cada dia més gran; el final de tot és la misantropia.

I és natural, ja que res ocupa el lloc que li correspon; per aquest motiu, cada cosa es transforma en quelcom diferent del que és en si, doncs, com s'ha dit, tot té valor respecte al que l'envolta; les coses apareixen, per tant, com desnaturalitzades. I com que aquesta situació arbitrària no és la veritable, és movible, de manera que el que avui és d'una manera, demà ho serà d'una altra. És doncs aquest un estat desesperant i anihilador de tot progrés.

Cal, doncs, posar-ho tot en ordre, situar cada objecte en el seu indret corresponent, i aquest treball li correspon a la raó, que és la facultat primera en l´home, car del seu exercici deriva el criteri de tot. Ella fixa el valor de cada objecte comparant-lo amb el que l'envolta.

Però la raó, a la vegada, ha de col·locar-se a si mateixa en el lloc que li correspon, ja que si ella es col·loca en suprema eminència, com que aquesta situació és falsa, la resta es torna fals. Tot, doncs, ha d'estar sotmès a ella, però ella ha d'estar sotmesa a quelcom superior, ja que en la jerarquia de les coses hi ha quelcom de més elevat. Això superior a ella és la llei de Déu, així com aquest és infinitament superior a l'ésser humà. Llavors la cadena es completa, l'ésser humà i la raó ja no és el centre de tot: aquest és Déu, tot convergeix en Ell. I com que el just valor de cada objecte és respecte a la resta, tot, respecte a Déu, té ara la magnitud, el significat, la importància veritable. La raó ara no és més que l'ordenadora: situa cada objecte segons la seva importància, però el situa tenint com a norma la llei de Déu i com a mesura la seva suprema grandesa, la seva perfecció summa, i en fi tot el que s'inclou en el concepte que tenim d'Ell.

El primer ordenament, doncs, de la raó, ha de ser col·locar l'ésser humà en situació justa respecte a Déu.

* * *

L'ésser humà apartat de Déu és una cosa vana; és una fulla emportada pel vent.

Per gran que sigui l'ideal que determini les seves accions, aquest sempre serà finit, imperfecte, vague... Si la finalitat de la vida és per ell la pròpia individualitat, serà encara una cosa més buida... una cosa destinada a desaparèixer en la fuga de les coses mortals.

Tot el que neix és per morir: sols Déu roman. Per això, tot el que tingui contacte amb Ell viurà. La llum s'ha fet dins d'aquest ésser humà; ja no dubta mai del que ha de fer, ho sap perfectament: el món té una finalitat ben definida. La seva consciència íntima és font de saviesa. Aquest ésser humà és espiritual; viu. Les seves accions no moriran mai; són vives. Ja no és cosa vana la seva existència.

La saviesa és superior a tota ciència. La saviesa és llum que rebem de Déu; la ciència és un esforç humà. Molts volen calmar la inquietud del seu esperit en ella; cerquen en ella el sentit d'aquesta vida; la pau... cerquen repòs en ella... Tasca inútil! L'ésser humà no es basta; no és aquest el camí.

De camí només n'hi ha un: Déu. A aquest porta la fe; d'ell deriva la saviesa. La ciència no hi porta; d'ella, en canvi, neix la supèrbia de l'home.

La ciència, doncs, com a treball purament humà sense contacte amb el diví, és mortal com ho són els humans. La saviesa, al contrari, com a inspirada per Déu, és immortal, i ella és la que regeix les obres de l'esperit.

I per aquietar l'ésser humà, de poc serviran les muntanyes de llibres que s'han escrit (tota la ciència humana), teories sobre la vida, sistemes filosòfics més o menys acostats a la veritat; ja que si són ciència no ensenyen el camí... Més que tot això val l'exemple d'un sant, la seva obra senzilla, sense ciència, modesta, pacífica, car ella és un ensenyament i una salutació; una demostració de la veritable vida; una porta oberta a la llum veritable; la iniciació a la saviesa; el camí anhelat de la pau.

I aquest exemple vivent demostra que la fe il·lumina l'home amb llum sobrenatural i extraordinària, no feta per l'estudi, sinó veritablement inspirada per Déu. De manera que el que la ciència humana no ha pogut realitzar, és a dir: fer clara la finalitat d'aquesta vida, i d'això deduir-ne una moral que serveixi de norma; establir la conducta dels humans respecte a ells mateixos i als altres, etc.; per un veritable miracle, i per un simple acte de fe, es realitza en qualsevol  ésser humà senzill, sense ciència, rústic, si es vol... I en canvi veiem homes plens de ciència, erudits, savis... que davant del seu camí no veuen més que tenebres; les seves accions són contradictòries, vacil·lants; la finalitat d'aquest món una incògnita. La vida és un enigma, la fórmula que declari la seva finalitat no compareix; totes les biblioteques juntes no contenen les poques paraules que es necessiten saber... Un savi desfà el que un altre ha construït; un altre ha fet un gran soroll, però ja és passat; la disputa es fa eterna a través del temps.

Uns altres, en canvi, es fan esclaus d'un ideal de desastroses conseqüències; d'altres s'enganyen amb tota la bona fe, però viuen inquiets, i d'altres, finalment, s'atordeixen en la lluita amagant la seva misèria.

Tot és dubte, doncs, tot és flaquesa i misèria en l'ésser humà apartat de Déu; tot és va. L'ésser humà  és qui fa la vida mortal i qui ha de tornar a néixer (segons la frase de l'Evangeli); l'ésser humà és salvatge, i a més, esclau de la llei de la carn, de les passions; l'ésser humà és esclau també de la fantasia i de l'error. I l'ésser humà s'ha de subjectar a una disciplina, s'ha de donar a si mateix; a més, s'ha de sotmetre a una disciplina intel·lectual, car sense ordre tot és confusió, i de la confusió neix l'error, i aquest és causa de desviació moral.

***

I això és aplicable a totes les manifestacions de la vida; per això afecta directament l'art. Ja que l'art, quan no és influït per un sentiment religiós, encara que subsisteixi per la forma i que per la idea pugui fer-se universal, mai tindrà grandesa. Car comparant les coses entre si no s'obté la veritable mesura, ni el grau de perfecció de què estan dotades, ni la seva importància, ni la seva bellesa: és necessari comparar-les amb el Creador, summa perfecció i grandesa, del que la resta no és sinó reflex debilíssim. Ell és la mida de tot. D'aquí la justesa, el sentit profund i la grandesa de l'art religiós. I sempre l'art més alt, l'egipci, el grec i el romà, encara que basat en un concepte erroni de la Divinitat, ha sigut religiós.

El grau de perfecció de cada objecte o acció pot amidar-se pel grau de la seva justesa: justesa de situació respecte a la resta, i justesa de les parts amb la seva essència. I en canvi, tot el que no és just (i això en tots els ordres de coses) no té perfecció, és una cosa aïllada, sense força: una cosa morta.

Perquè l'acció de l'ésser humà, doncs, sigui viva i fecunda, ha de ser justa. Li és necessari, doncs, situar-se bé si vol tenir un sentit just de les altres coses que no són ell, i coneixença exacta del que és ell mateix, ja que una cosa depèn de l'altra. Sols així el que aquest ésser humà dirà, serà viu, real, perfecte, per goig i profit dels altres. Perquè aquell qui se situa en el seu lloc, no està sol, no és una cosa isolada, sinó quelcom de mil maneres relacionat amb tot el que és viu.

El qui es proposa, doncs, dir alguna cosa als altres, ha d'estar en aquesta situació. Perquè les paraules del qui parla sense tenir un sentit just de les coses, són buides, estèrils; és el vent que passa.

L'artista ha de ser un ésser humà elevat, i aquesta elevació ve de veure amb més claredat que els altres l'ordre de les coses. Però aquest coneixement serà incomplet, parcial, si ell no s'ha considerat amb justesa respecte a la resta, i sobretot respecte a Déu. La seva obra, doncs, serà parcial, i per tant petita, si no vana del tot; tindrà una relació limitada amb la resta. I en canvi l'altra, la nascuda de la comprensió d'un ordre complet, com que en ella tot té la dimensió justa, i tot està situat en el seu lloc,  té, com les coses naturals de què és imatge, sentits i relacions infinites; és justa, és veritat.

***

Després d'aquest ordenament superior de les coses, en venen altres de menors. L'artista no ha de fugir ni de la seva època, ni de la seva terra. La raó d'això és que la realitat del que és actual ha de ser la font de totes les seves inspiracions, i el país on ha viscut, el que més s'identificarà amb ell. Però ha d'evitar, al mateix temps, limitar-se a aquesta època i a aquesta terra. Perquè no és veritat el que és d'aquesta època (encara que sigui real) sinó el que aquesta època tingui en comú amb totes les èpoques; ni el que és d'aquesta terra, sinó quelcom d'aquesta terra que és per a tota la terra. Sols així el seu art tindrà un sentit general, capaç d'interessar a tots els homes de totes les èpoques.

A Catalunya, en general, l'art tendeix a aquests dos extrems: o és massa local, o és un reflex del que es produeix a l'estranger. L'artista, aquí, o es mou dins del particularisme més banal, o és un imitador d'una naturalesa i una visió estrangeres. Els primers no tenen força, i en comptes d'aixecar-nos a l'ideal ens lliguen a la prosa de la realitat; els segons produeixen un art fals, perquè no veuen la naturalesa directament, sinó a través d'altres... i d'altres que tenen un sentiment de les coses molt diferent del nostre: tal són els anglesos, els francesos i els alemanys, o per dir-ho en un sentit més general, la gent del nord.

Convindria, doncs, fugir d'aquest realisme que ofega l'art, d'aquesta buidor de la imatge en brut, d'aquest ideal tan mesquí d'art; i convindria potser més encara, tornar a la tradició de l'art propi de les terres mediterrànies: fugir de l'impressionisme francès, del pre-rafaelisme anglès, del simbolisme alemany... encara que estiguin de moda, perquè això no ha sortit d'aquí. S'hauria de tornar a l'art propi d'aquestes terres, emmotllat en aquesta llum, nascut de la disposició i manera de ser dels seus fills. Hauriem de veure amb ulls propis aquest mar... les oliveres i pins, la vinya, els tarongers, aquest blau del cel, i sobretot l'home d'aquí, la nostra religió, les nostres festes, el nostre art de viure! Tot això crec que és verge, encara que es reflecteixi en tot el que aquí es produeix.

Perquè ni aquest art influït pels estrangers, ni l'altre, massa casolà, són fills d'una impressió forta i fonda d'aquesta naturalesa: el primer a penes si la recorda; el segon no la penetra.

¿Per què, doncs, per fugir d'aquests dos defectes, no es torna a la tradició artística pròpia d'aquesta països? Els grecs, els llatins, els italians del Renaixement... aquests ens han d'ensenyar a guaitar la naturalesa, que no la gent del nord. Ells també ens poden ensenyar el camí que porta a una forma més ideal, més simple, més condensada de la realitat, més sintètica, més veritat... i a enlairar-nos per damunt d'aquest realisme buit.

***

L'artista no ha de procedir com el filòsof, que penetra l'essència de les coses, racionalment. És intuïtivament que ell ha d'aprendre; en les coses sensibles, guaitant... I aquesta és la terra del contemplador, de l'artista. Perquè la realitat és exuberant, lluminosa; la vida fàcil... Per això la gent d'aquí no és recull... És massa bonic el de fora... I per això en temps passats es va arribar a la proporció més justa, a la forma perfecta, a la més simple i sintètica, a l'essència de les coses. De manera que els més grans artistes del nord han fugit de les seves terres boiroses per afinar el sentit de la bellesa. El pre-rafaelisme anglès ha sortit d'Itàlia, així com l'art modern alemany s'inspira en les formes gregues. Aquí, en canvi, en comptes de seguir aquesta tradició, s'imita els artistes del nord, s'abandona el que és d'aquí, per estudiar una altra naturalesa i uns altres procediments oposats a aquesta tradició; s'abandona l'estudi de les formes clàssiques, pel de revistes d'art modern. I és cert que aquestes revistes d'art estranger han estimulat i despertat els artistes; però ja és hora que es deixin de banda i es guaiti la realitat, s'estudiï en el passat, i es segueixi l'exemple d'alguns artistes d'aquí, dels qui es pot dir que no deuen res a la gent del nord.

***

Una obra de pintura ha de tenir un altre objecte que la sola creació de la bellesa, i això podria dir-se de l'art en general. Car, des del moment que l'obra ha de complir amb un destí, en ell troba la seva mesura i la seva importància. Així han procedit els antics; sols així el fons de l'obra pot ser veritat. Una pintura, doncs, sempre hauria de ser un encàrrec, i l'artista, llavors, exerciria el seu art. El fons veritablement humà de les obres de tot art elevat ve d'això; l'artista és, llavors, quelcom que respon a una necessitat social, i no un ésser aïllat que es fa un món a part. Les seves obres tenen força, són cosa viva, col·laboren a l'aspiració comú; són la realització de l'ideal, de vegades quasi profecia, altres història; són també exemple, ensenyament, consell... Apartada d'això, la pintura es torna capriciosa, frívola, perd el camí, o més aviat, fa via sense camí.

Però de totes maneres la pintura, com tota art liberal, no ha de limitar-se a una finalitat útil, pròpiament dita; ella ha de ser ideal.

L'artista, doncs, ha de sentir-se dins de la societat com un de tants, i no col·locar-se damunt d'un pedestal com a ésser privilegiat; ha d'identificar-se amb els altres, ha de ser humà abans que artista; sols així el que digui tindrà ressonància. Que parli clar, també, i tothom l'entendrà; que no excusi la seva misèria envoltant de vels i núvols la seva obra simulant profunditat. Ni es queixi, tampoc, si les seves obres no tenen lloc a on col·locar-se... Ell ha treballat per la pròpia vanitat, i ja està pagat. El camí veritable és l'oposat: és sacrificar la pròpia glòria... com en tot."