dijous, 4 d’abril del 2013

Ordre i camí






El 1907, als 32 anys, Joaquim Torres-Garcia (1875-1949) publica a la revista "Empori" un article titulat "La nostra ordinació i el nostre camí". El transcric a continuació, però amb una certa manca de respecte pel català original (em permeto "actualitzar-lo"). Amb això passa a ser un text que potser no és ben bé el de Torres-Garcia (tot i la voluntat de fidelitat), però m'ha semblat un exercici pertinent per fer-nos-el més proper. Es tracta d'un text ple de força i convicció que permet una lectura simbòlica potent, rica, suggerent (lectura simbòlica: què vol dir quan diu, a que assenyala, què evoca; anar més enllà de la literalitat). El text original el podeu trobar al n. 44 de la MOLC: Joaquim Torres-Garcia "Escrits sobre art", pp. 23 a 30.


"Situar idealment cada objecte en el lloc que li correspon és ja donar-li veritable existència, no real, és clar, però sí pel que fa a la idea justa de tal objecte. Perquè el valor de cada cosa és relatiu i varia a cada nou ordenament, ja sigui real o imaginat: les coses veïnes, sense canviar la seva magnitud li donen una altra mesura, i en el curs del temps les circumstàncies, sense modificar-lo, augmenten o disminueixen el seu valor. Dins d'un ordre de coses, doncs, que correspon a un ordre més general encara, el situar bé un objecte, o ordenar-lo (com es vulgui dir) és donar raó de la seva existència amb tota justesa.

Considerat sol, l'objecte no té mida, no té valor, i fins i tot el seu caràcter sembla que s'esborra: la situació real el determina, doncs, d'una manera o altra; però el concepte just d'ell ve de situar-lo o ordenar-lo pel pensament. Ordenar, doncs, situar-ho tot en el seu punt, és adquirir un coneixement exacte de les coses, i per això la falta d'ordre en els ideals equival a fosquedat, desconeixement, error.

Per falta d'ordre, doncs, en les idees, o d'una situació justa de cada objecte dins de l'ordenament lògic,  molts desconeixen la justa importància d'accions i de coses, la verdadera relació o correspondència entre elles de la qual neix el criteri, i es troben aclaparats pels coneixements, les qüestions es fan insolubles i finalment el fruit de l'estudi és una major foscor. La seva intel·ligència és un veritable caos on es troba tot confós: no estan segurs de res, i sovint les idees canvien de direcció, tot és fatiga, manca de succés; les temptatives esdevenen un fracàs, i per aquest motiu la set de ciència, de coneixement, és cada dia més gran; el final de tot és la misantropia.

I és natural, ja que res ocupa el lloc que li correspon; per aquest motiu, cada cosa es transforma en quelcom diferent del que és en si, doncs, com s'ha dit, tot té valor respecte al que l'envolta; les coses apareixen, per tant, com desnaturalitzades. I com que aquesta situació arbitrària no és la veritable, és movible, de manera que el que avui és d'una manera, demà ho serà d'una altra. És doncs aquest un estat desesperant i anihilador de tot progrés.

Cal, doncs, posar-ho tot en ordre, situar cada objecte en el seu indret corresponent, i aquest treball li correspon a la raó, que és la facultat primera en l´home, car del seu exercici deriva el criteri de tot. Ella fixa el valor de cada objecte comparant-lo amb el que l'envolta.

Però la raó, a la vegada, ha de col·locar-se a si mateixa en el lloc que li correspon, ja que si ella es col·loca en suprema eminència, com que aquesta situació és falsa, la resta es torna fals. Tot, doncs, ha d'estar sotmès a ella, però ella ha d'estar sotmesa a quelcom superior, ja que en la jerarquia de les coses hi ha quelcom de més elevat. Això superior a ella és la llei de Déu, així com aquest és infinitament superior a l'ésser humà. Llavors la cadena es completa, l'ésser humà i la raó ja no és el centre de tot: aquest és Déu, tot convergeix en Ell. I com que el just valor de cada objecte és respecte a la resta, tot, respecte a Déu, té ara la magnitud, el significat, la importància veritable. La raó ara no és més que l'ordenadora: situa cada objecte segons la seva importància, però el situa tenint com a norma la llei de Déu i com a mesura la seva suprema grandesa, la seva perfecció summa, i en fi tot el que s'inclou en el concepte que tenim d'Ell.

El primer ordenament, doncs, de la raó, ha de ser col·locar l'ésser humà en situació justa respecte a Déu.

* * *

L'ésser humà apartat de Déu és una cosa vana; és una fulla emportada pel vent.

Per gran que sigui l'ideal que determini les seves accions, aquest sempre serà finit, imperfecte, vague... Si la finalitat de la vida és per ell la pròpia individualitat, serà encara una cosa més buida... una cosa destinada a desaparèixer en la fuga de les coses mortals.

Tot el que neix és per morir: sols Déu roman. Per això, tot el que tingui contacte amb Ell viurà. La llum s'ha fet dins d'aquest ésser humà; ja no dubta mai del que ha de fer, ho sap perfectament: el món té una finalitat ben definida. La seva consciència íntima és font de saviesa. Aquest ésser humà és espiritual; viu. Les seves accions no moriran mai; són vives. Ja no és cosa vana la seva existència.

La saviesa és superior a tota ciència. La saviesa és llum que rebem de Déu; la ciència és un esforç humà. Molts volen calmar la inquietud del seu esperit en ella; cerquen en ella el sentit d'aquesta vida; la pau... cerquen repòs en ella... Tasca inútil! L'ésser humà no es basta; no és aquest el camí.

De camí només n'hi ha un: Déu. A aquest porta la fe; d'ell deriva la saviesa. La ciència no hi porta; d'ella, en canvi, neix la supèrbia de l'home.

La ciència, doncs, com a treball purament humà sense contacte amb el diví, és mortal com ho són els humans. La saviesa, al contrari, com a inspirada per Déu, és immortal, i ella és la que regeix les obres de l'esperit.

I per aquietar l'ésser humà, de poc serviran les muntanyes de llibres que s'han escrit (tota la ciència humana), teories sobre la vida, sistemes filosòfics més o menys acostats a la veritat; ja que si són ciència no ensenyen el camí... Més que tot això val l'exemple d'un sant, la seva obra senzilla, sense ciència, modesta, pacífica, car ella és un ensenyament i una salutació; una demostració de la veritable vida; una porta oberta a la llum veritable; la iniciació a la saviesa; el camí anhelat de la pau.

I aquest exemple vivent demostra que la fe il·lumina l'home amb llum sobrenatural i extraordinària, no feta per l'estudi, sinó veritablement inspirada per Déu. De manera que el que la ciència humana no ha pogut realitzar, és a dir: fer clara la finalitat d'aquesta vida, i d'això deduir-ne una moral que serveixi de norma; establir la conducta dels humans respecte a ells mateixos i als altres, etc.; per un veritable miracle, i per un simple acte de fe, es realitza en qualsevol  ésser humà senzill, sense ciència, rústic, si es vol... I en canvi veiem homes plens de ciència, erudits, savis... que davant del seu camí no veuen més que tenebres; les seves accions són contradictòries, vacil·lants; la finalitat d'aquest món una incògnita. La vida és un enigma, la fórmula que declari la seva finalitat no compareix; totes les biblioteques juntes no contenen les poques paraules que es necessiten saber... Un savi desfà el que un altre ha construït; un altre ha fet un gran soroll, però ja és passat; la disputa es fa eterna a través del temps.

Uns altres, en canvi, es fan esclaus d'un ideal de desastroses conseqüències; d'altres s'enganyen amb tota la bona fe, però viuen inquiets, i d'altres, finalment, s'atordeixen en la lluita amagant la seva misèria.

Tot és dubte, doncs, tot és flaquesa i misèria en l'ésser humà apartat de Déu; tot és va. L'ésser humà  és qui fa la vida mortal i qui ha de tornar a néixer (segons la frase de l'Evangeli); l'ésser humà és salvatge, i a més, esclau de la llei de la carn, de les passions; l'ésser humà és esclau també de la fantasia i de l'error. I l'ésser humà s'ha de subjectar a una disciplina, s'ha de donar a si mateix; a més, s'ha de sotmetre a una disciplina intel·lectual, car sense ordre tot és confusió, i de la confusió neix l'error, i aquest és causa de desviació moral.

***

I això és aplicable a totes les manifestacions de la vida; per això afecta directament l'art. Ja que l'art, quan no és influït per un sentiment religiós, encara que subsisteixi per la forma i que per la idea pugui fer-se universal, mai tindrà grandesa. Car comparant les coses entre si no s'obté la veritable mesura, ni el grau de perfecció de què estan dotades, ni la seva importància, ni la seva bellesa: és necessari comparar-les amb el Creador, summa perfecció i grandesa, del que la resta no és sinó reflex debilíssim. Ell és la mida de tot. D'aquí la justesa, el sentit profund i la grandesa de l'art religiós. I sempre l'art més alt, l'egipci, el grec i el romà, encara que basat en un concepte erroni de la Divinitat, ha sigut religiós.

El grau de perfecció de cada objecte o acció pot amidar-se pel grau de la seva justesa: justesa de situació respecte a la resta, i justesa de les parts amb la seva essència. I en canvi, tot el que no és just (i això en tots els ordres de coses) no té perfecció, és una cosa aïllada, sense força: una cosa morta.

Perquè l'acció de l'ésser humà, doncs, sigui viva i fecunda, ha de ser justa. Li és necessari, doncs, situar-se bé si vol tenir un sentit just de les altres coses que no són ell, i coneixença exacta del que és ell mateix, ja que una cosa depèn de l'altra. Sols així el que aquest ésser humà dirà, serà viu, real, perfecte, per goig i profit dels altres. Perquè aquell qui se situa en el seu lloc, no està sol, no és una cosa isolada, sinó quelcom de mil maneres relacionat amb tot el que és viu.

El qui es proposa, doncs, dir alguna cosa als altres, ha d'estar en aquesta situació. Perquè les paraules del qui parla sense tenir un sentit just de les coses, són buides, estèrils; és el vent que passa.

L'artista ha de ser un ésser humà elevat, i aquesta elevació ve de veure amb més claredat que els altres l'ordre de les coses. Però aquest coneixement serà incomplet, parcial, si ell no s'ha considerat amb justesa respecte a la resta, i sobretot respecte a Déu. La seva obra, doncs, serà parcial, i per tant petita, si no vana del tot; tindrà una relació limitada amb la resta. I en canvi l'altra, la nascuda de la comprensió d'un ordre complet, com que en ella tot té la dimensió justa, i tot està situat en el seu lloc,  té, com les coses naturals de què és imatge, sentits i relacions infinites; és justa, és veritat.

***

Després d'aquest ordenament superior de les coses, en venen altres de menors. L'artista no ha de fugir ni de la seva època, ni de la seva terra. La raó d'això és que la realitat del que és actual ha de ser la font de totes les seves inspiracions, i el país on ha viscut, el que més s'identificarà amb ell. Però ha d'evitar, al mateix temps, limitar-se a aquesta època i a aquesta terra. Perquè no és veritat el que és d'aquesta època (encara que sigui real) sinó el que aquesta època tingui en comú amb totes les èpoques; ni el que és d'aquesta terra, sinó quelcom d'aquesta terra que és per a tota la terra. Sols així el seu art tindrà un sentit general, capaç d'interessar a tots els homes de totes les èpoques.

A Catalunya, en general, l'art tendeix a aquests dos extrems: o és massa local, o és un reflex del que es produeix a l'estranger. L'artista, aquí, o es mou dins del particularisme més banal, o és un imitador d'una naturalesa i una visió estrangeres. Els primers no tenen força, i en comptes d'aixecar-nos a l'ideal ens lliguen a la prosa de la realitat; els segons produeixen un art fals, perquè no veuen la naturalesa directament, sinó a través d'altres... i d'altres que tenen un sentiment de les coses molt diferent del nostre: tal són els anglesos, els francesos i els alemanys, o per dir-ho en un sentit més general, la gent del nord.

Convindria, doncs, fugir d'aquest realisme que ofega l'art, d'aquesta buidor de la imatge en brut, d'aquest ideal tan mesquí d'art; i convindria potser més encara, tornar a la tradició de l'art propi de les terres mediterrànies: fugir de l'impressionisme francès, del pre-rafaelisme anglès, del simbolisme alemany... encara que estiguin de moda, perquè això no ha sortit d'aquí. S'hauria de tornar a l'art propi d'aquestes terres, emmotllat en aquesta llum, nascut de la disposició i manera de ser dels seus fills. Hauriem de veure amb ulls propis aquest mar... les oliveres i pins, la vinya, els tarongers, aquest blau del cel, i sobretot l'home d'aquí, la nostra religió, les nostres festes, el nostre art de viure! Tot això crec que és verge, encara que es reflecteixi en tot el que aquí es produeix.

Perquè ni aquest art influït pels estrangers, ni l'altre, massa casolà, són fills d'una impressió forta i fonda d'aquesta naturalesa: el primer a penes si la recorda; el segon no la penetra.

¿Per què, doncs, per fugir d'aquests dos defectes, no es torna a la tradició artística pròpia d'aquesta països? Els grecs, els llatins, els italians del Renaixement... aquests ens han d'ensenyar a guaitar la naturalesa, que no la gent del nord. Ells també ens poden ensenyar el camí que porta a una forma més ideal, més simple, més condensada de la realitat, més sintètica, més veritat... i a enlairar-nos per damunt d'aquest realisme buit.

***

L'artista no ha de procedir com el filòsof, que penetra l'essència de les coses, racionalment. És intuïtivament que ell ha d'aprendre; en les coses sensibles, guaitant... I aquesta és la terra del contemplador, de l'artista. Perquè la realitat és exuberant, lluminosa; la vida fàcil... Per això la gent d'aquí no és recull... És massa bonic el de fora... I per això en temps passats es va arribar a la proporció més justa, a la forma perfecta, a la més simple i sintètica, a l'essència de les coses. De manera que els més grans artistes del nord han fugit de les seves terres boiroses per afinar el sentit de la bellesa. El pre-rafaelisme anglès ha sortit d'Itàlia, així com l'art modern alemany s'inspira en les formes gregues. Aquí, en canvi, en comptes de seguir aquesta tradició, s'imita els artistes del nord, s'abandona el que és d'aquí, per estudiar una altra naturalesa i uns altres procediments oposats a aquesta tradició; s'abandona l'estudi de les formes clàssiques, pel de revistes d'art modern. I és cert que aquestes revistes d'art estranger han estimulat i despertat els artistes; però ja és hora que es deixin de banda i es guaiti la realitat, s'estudiï en el passat, i es segueixi l'exemple d'alguns artistes d'aquí, dels qui es pot dir que no deuen res a la gent del nord.

***

Una obra de pintura ha de tenir un altre objecte que la sola creació de la bellesa, i això podria dir-se de l'art en general. Car, des del moment que l'obra ha de complir amb un destí, en ell troba la seva mesura i la seva importància. Així han procedit els antics; sols així el fons de l'obra pot ser veritat. Una pintura, doncs, sempre hauria de ser un encàrrec, i l'artista, llavors, exerciria el seu art. El fons veritablement humà de les obres de tot art elevat ve d'això; l'artista és, llavors, quelcom que respon a una necessitat social, i no un ésser aïllat que es fa un món a part. Les seves obres tenen força, són cosa viva, col·laboren a l'aspiració comú; són la realització de l'ideal, de vegades quasi profecia, altres història; són també exemple, ensenyament, consell... Apartada d'això, la pintura es torna capriciosa, frívola, perd el camí, o més aviat, fa via sense camí.

Però de totes maneres la pintura, com tota art liberal, no ha de limitar-se a una finalitat útil, pròpiament dita; ella ha de ser ideal.

L'artista, doncs, ha de sentir-se dins de la societat com un de tants, i no col·locar-se damunt d'un pedestal com a ésser privilegiat; ha d'identificar-se amb els altres, ha de ser humà abans que artista; sols així el que digui tindrà ressonància. Que parli clar, també, i tothom l'entendrà; que no excusi la seva misèria envoltant de vels i núvols la seva obra simulant profunditat. Ni es queixi, tampoc, si les seves obres no tenen lloc a on col·locar-se... Ell ha treballat per la pròpia vanitat, i ja està pagat. El camí veritable és l'oposat: és sacrificar la pròpia glòria... com en tot."




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada