Reminiscència

Torres-García 1908

Llegint un escrit de Joaquim Torres-García de 1904 ("Angusta et augusta") m'ha quedat més clara la gràcia de la idea platònica de la reminiscència. En un primer moment xoca que et diguin que el coneixement profund, el que fa referència a les coses fonamentals, als grans valors (la bondat, la bellesa, la veritat) no és quelcom que adquirim a través de l'educació sinó quelcom de primigeni que portem a dins. Però quan hi penses veus que aquesta evocació de quelcom primigeni, com si fos un record o un coneixement instintiu, és una bona manera, la millor manera, d'aproximar-se a l'experiència viscuda, d'assenyalar, ni que sigui simbòlicament, la naturalesa d'aquesta experiència dels valors fonamentals.

Aquesta mena d'instint reconeixedor, d'intuïció bàsica, que està per sobre (o és previ) a la raó (que és allò concret que es pot demostrar i explicar, diu Torres-García), té capacitat de discerniment encara que no pugui donar una explicació clara dels perquès. I la seva manera de presentar-se s'assembla més al record - a la reminiscència de quelcom de preexistent - que no pas a la construcció, a l'elaboració racional. I és la font de la saviesa (que no ve de l'acumulació de coneixements, sinó d'aquesta capacitat fonamental de discerniment).

I aquesta comprensió intuïtiva de les coses pròpia del savi va acompanyada del desig del triomf del bé sobre el mal, del desig que el que és bell resplendeixi sobre el que és lleig, que la veritat aniquili amb la seva llum la mentida i l'error, dirà Torres-García. I afegeix: "Home diví caldrà anomenar, doncs, a aquell que porta dins seu aquest geni que li recorda les coses del cel. Ell podrà reconèixer-les aquí a la terra, mostrar-les als altres, i sentir el desig que es realitzin."