"Ni el gust, ni la profunditat plàstica necessària, s'adquireixen teòricament sinó intuïtivament, observant, analitzant les formes naturals, estudiant la manera d'idealitzar-les dels grans mestres, comparant els diversos estils, enriquint l'esperit de belles imatges, afinant el sentit de proporció i d'harmonia, en fi, d'una manera objectiva i concreta.
(...)
[L'artista plàstic] s'ha de limitar al que només pot ser expressat per la forma. (...) Però dir que l'art s'ha de limitar al que és plàstic no vol dir que s'hagi de limitar a la simple còpia de la realitat, sinó que, al contrari, la idea, el pensament és el que mena a la naixença de les grans obres. El que vol dir això és que la idea de l'escultor o el pintor ha de ser una imatge: la disposició del quadre o l'escultura, la distribució de la llum, l'agrupament de les figures, l'equilibri de les masses, els gestos, els moviments, el to de l'obra. Aquest és el veritable fons de l'obra d'art, i mai l'escena representada. I crec que podria aplicar-se també als artistes plàstics el que un filòsof modern va dir dels músics, quan deia "que revelaven l'essència més íntima del món, i expressaven la saviesa més profunda, en un llenguatge que la raó no entén." I és cert, car la raó no diu per què una forma és bella ni el perquè de certa harmonia de colors o agrupament de figures, i menys encara explica aquesta impressió particular de serenitat i entusiasme que desperten les obres d'art, aquesta impressió gairebé religiosa.
(...)
[L'artista plàstic] s'ha de limitar al que només pot ser expressat per la forma. (...) Però dir que l'art s'ha de limitar al que és plàstic no vol dir que s'hagi de limitar a la simple còpia de la realitat, sinó que, al contrari, la idea, el pensament és el que mena a la naixença de les grans obres. El que vol dir això és que la idea de l'escultor o el pintor ha de ser una imatge: la disposició del quadre o l'escultura, la distribució de la llum, l'agrupament de les figures, l'equilibri de les masses, els gestos, els moviments, el to de l'obra. Aquest és el veritable fons de l'obra d'art, i mai l'escena representada. I crec que podria aplicar-se també als artistes plàstics el que un filòsof modern va dir dels músics, quan deia "que revelaven l'essència més íntima del món, i expressaven la saviesa més profunda, en un llenguatge que la raó no entén." I és cert, car la raó no diu per què una forma és bella ni el perquè de certa harmonia de colors o agrupament de figures, i menys encara explica aquesta impressió particular de serenitat i entusiasme que desperten les obres d'art, aquesta impressió gairebé religiosa.
(...)
El pintor i l'escultor, doncs, haurien de rebutjar tot el que pugui distreure'ls de buscar les imatges vives, acolorides, les formes belles, no volent fer de l'art ni literatura, ni filosofia, ni poesia. Forma i color han de ser l'objecte de l'artista, com són els medis per expressar-se.
I tornem a repetir-ho: la gran idea fa la gran obra, però és més gran el que l'escultor o pintor expressa en això indefinit, inexpressable en cap altre llenguatge que no sigui el del color i la forma. I per això, ben al revés del literat, l'artista veritable no sap les coses d'una manera concreta, però les veu. Per intuïció penetra la seva essència la qual, traduïda en imatge, expressa el més íntim i universal, la veritat eterna de les coses.
Finalment, per acabar: el món de la literatura i el de l'art, encara que es troben en el fons, són radicalment diferents en la forma, i per això s'han de diferenciar l'un de l'altre tant com sigui possible. Pensar és la feina del filòsof, sentir la del poeta, veure la del pintor o escultor. I això no vol dir que filòsof, poeta i artista, per ser-ho de debò, no hagin de sentir, pensar i observar alhora."
Joaquim Torres-Garcia a El literat i l'artista (revista Empori, Barcelona 1908)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada