Impotència apocalíptica

Twombly 1962

Anomenaríem impotència apocalíptica a la sensació subjectiva que el món va cap al desastre i no podem fer res per aturar-ho.

És una percepció íntima, que troba suport en algunes dades objectives però que no necessàriament indica el que ha de passar. Fins ara el món ha anat superant els moments crítics d'una manera o altra. També és cert que mai havíem tingut la capacitat de destrucció global actual, sigui militar sigui a través de la incidència de l'activitat humana en el clima. Deixem de banda les possibles catàstrofes naturals, sobre les quals certament no podem fer res.

M'hi va fer pensar la tria feta per Bob Dylan de la cançó a interpretar a la cerimònia de lliurament del Premi Nobel de Literatura. Hauria pogut triar la més lírica Blowin' In The Wind. Hauria pogut triar les més esperançades The Times They Are a-Changin' o When The Ship Comes In. Però va triar el diluvi apocalíptic de A Hard Rain's A-Gonna Fall.

L'Homo Deus de Harari també conté un lleuger rerefons d'impotència apocalíptica, potser no formulat però que planeja pel text, i que en aquest cas no deriva només de la capacitat de destrucció nuclear o el canvi climàtic sinó de l'evolució previsible de la tecnologia.

Al segon capítol de la tercera temporada de Newsroom, d'Aaron Sorkin, en un cert moment fan una entrevista a un expert que explica que s'ha assolit un nivell d'anhídrid carbònic a l'atmosfera que és un punt de no retorn. Que fa vint anys s'haurien pogut prendre mesures per evitar-ho, però que ara ja no hi ha res a fer. La reacció de l'audiència i els periodistes és un breu moment de desconcert, girar el cap (no voler saber-ho) i "a otra cosa, mariposa". Potser és l'única reacció que podem tenir davant de la impotència apocalíptica...

- - -

Tot i que potser no és exactament el mateix, de la impotència apocalíptica també se'n pot dir "catastrofisme". El seu contrari seria el "voluntarisme", punt de vista que considera que amb un esforç de voluntat i compromís és possible fer anar el món per on seria desitjable. No deixen de tenir un paral·lelisme amb la molt tradicional distinció entre "pessimisme" i "optimisme", tot i que aquests darrers semblen ser més psicològics o caracterològics mentre que catastrofisme i voluntarisme impliquen una major dosi d'anàlisi racional.

¿Hi ha un punt d'equilibri entre aquestes dues posicions, capaç d'acceptar que no tot pot ser com volem però no necessàriament estem abocats a la catàstrofe, i que si aquesta arriba tampoc això no ens ha de desesperar ni fer perdre la confiança en l'espècie humana o en el cosmos? Probablement sí, i hem de procurar assolir-lo, però és un equilibri inestable, i molt fàcilment caiem per una banda o per l'altra.

Si ara s'enfonsés Yellowstone i es produís un cataclisme volcànic, seria per això la Terra menys estimable del que és ara? Si un error portés a un enfrontament atòmic, consideraríem als humans pitjor del que els considerem ara? Si el canvi climàtic acaba produint la nostra pròpia extinció, considerarem que els humans no mereixien haver existit?

(escrit el desembre de 2016)

Corbí: Transformació interior

Van Gogh 1885

"La veritable religió no és tant, ni fonamentalment, una concepció del món, un sistema determinat de valors, una concepció de l'ésser humà o un sistema de comportaments sinó una transformació interior de la sensibilitat profunda humana i de la ment profunda el terme de la qual és arribar a ser i sentir-se u amb Déu."

Marià Corbí en el marc d'unes xerrades a monges publicades el març de 1979.

Usos de la música

"S'aconseguirà la mesura correcta si els estudiants de música s'allunyen de les arts que es practiquen en els concursos professionals i no procuren realitzar les meravelles d'execució virtuosística que estan de moda en l'actualitat en aquests concursos... ja que en ells l'executant practica l'art no per al seu propi creixement sinó per a donar plaer, i plaer del vulgar, als seus oients."

Aristòtil, Política 1341 a-b

"La música no es practica només per aconseguir un únic tipus de benefici que es derivi d'ella, sinó per acomplir múltiples usos; pot servir per a l'educació, per a procurar la catarsi i, en tercer lloc, per al repòs, l'elevació de l'esperit i la interrupció de les fatigues."

Aristòtil, Política 1342 b

Silenci i paraula

Morris Louis 1960

"Un dels grans reptes és aprendre a compaginar el silenci i la paraula. Cal silenci per sentir la paraula, i escoltar-la. Cal paraula per il·luminar el silenci, per fer-lo significatiu."

(tuit d'en Rai de 17.10.2024)

Universalitzar Catalunya

Torres-García 1913

"Universalitzar Catalunya. Abandonar, menyspreuar lo català romàntic, anecdòtic, popular, i fer-lo català clàssic. En la terra i en el treball cercar l'Home, i en Catalunya al Món. Per aquest camí el nostre art, pot emancipar-se del Realisme (buit completament de sentit) i arribar a lo verdader, a lo lògic, a lo etern de les coses, fins a tenir un sentit moral de què ara està mancar per complet."

Joaquim Torres-García a L'orientació convenient al nostre art (1913)

Verlaine: Sol d'or

Daubigny 1865

"Avant que tu ne t'en ailles,

pâle étoile du matin,

        - mille cailles

chantent, chantent dans le thym. -

Tourne devers le poète,

dont les yeux sont pleins d'amour;

        - l'alouette

monte au ciel avec le jour. -

Tourne ton regard que noie

l'aurore dans son azur;

        - quelle joie

parmi les champs de blé mûr! -

Puis fais luire ma pensée

là-bas - bien loin, oh, bien loin!

        - La rosée

gaîment brille sur le foin. -

Dans le doux rêve où s'agite

ma mie endormie encor...

        - Vite, vite,

car voici le soleil d'or. -"

Paul Verlaine, La bonne chanson V (1871)

Possible traducció:

"Abans de marxar,

pàl·lid estel del matí,

     - mil guatlles

canten, canten dins la farigola. -

Gira't cap al poeta,

els ulls del qual són plens d'amor;

     - l'alosa

puja al cel amb el dia. -

Gira la teva mirada que ofega

l'alba en el seu atzur;

     - quina joia

entre els camps de blat madur! -

Aleshores, fes lluir els meus pensaments

allà - ben lluny, oh, ben lluny!

     - La rosada

alegrement brilla sobre el fenc. -

En el dolç somni on s'agita

la meva estimada encara adormida...

     - Ràpid, ràpid,

que ja arriba el sol d'or. -"

Krishnamurti i la propaganda

Hernández Pijuan 2004

"La propaganda mai no pot revelar la veritat; la veritat mai no pot ser propagada."

J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 30.05.1983

Alcover: Esperant un vaixell

Derain 1906

"Esperant un vaixell 

que no venia

la vida es va passar

i aclucà els ulls mirant

la llunyania

que junta cel i mar.

És trist; però no tant

en comparança

d'aquell que sobreviu 

a l'esperança

i ja sap que el vaixell

no ha de arribar."

Joan Alcover

Jesús

"Qui fou Jesús, en definitiva? L'home ple de Déu, en el qual el Senyor s'ha autocomunicat als humans.

Home: plenament home, humà com els altres humans, obert a la vida, a la llibertat i a tot enllà, i signe del que nosaltres podem ser.

Ple de Déu: la profunda experiència del baptisme i de la seva vida en general l'omplí de Déu. Aquesta experiència de Déu és dialèctica: d'una banda l'Esperit de Déu davalla en l'interior de l'ésser humà i l'omple de llum i de força; d'altra banda l'ésser humà s'obre a Déu, al qual viu com a Pare en un pregon sentiment de filiació, i fa de Déu el centre i el nord de la seva vida.

En el qual Déu s'ha autocomunicat als humans: la força roent de la presència de Déu en Jesús i la incondicional obertura i lliurament de Jesús a Déu el fan reflex i ressò de Déu entre els humans. Jesús passa a ser expressió de la Paraula de Déu i canal de la vida divina.

Consegüentment proclama: Déu com a Pare; el perdó de Déu per endavant, és a dir, no condicionat a un acte expiatori, sinó a la simple conversió personal; l'amor universal, dirigit a tots els humans sense excepció, que fa de cada humà un humà per als altres i que exigeix, ineludiblement, la justícia i la igualtat entre els humans; el regne de Déu, present i fent-se, com a destí últim d'una humanitat reconciliada amb si mateixa, amb l'univers i amb Déu."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 335-336).

Ostentació prepotent

Twombly 1952

L'ostentació prepotent de coneixements, com l'ostentació prepotent de riquesa, pot generar humiliació i ressentiment. Ni que es faci inconscientment, de forma no premeditada.

Ni l'una ni l'altra d'aquestes ostentacions respon a cap necessitat social digna de respecte.

L'ostentació prepotent de coneixements pot generar també desafecte envers la cultura. Quan el món acadèmic la fomenta, posa en qüestió el seu mateix paper a la societat.

Certament cal atresorar coneixements i pensar amb rigor. El problema no rau en els coneixements, sinó en la seva ostentació prepotent.

La Mercè il·luminada

Imatges per al silenci VII

Malèvitx 1918

La imatge més senzilla pot invocar el silenci.

(tuit d'en Rai de 25.09.2024)

Silenci

Clyfford Still 1977

"El silenci és el territori que hi ha entre la moralitat i l'espiritualitat. És el desert que es creua per passar del comportament correcte al món de l'esperit. És un desert bonic i acollidor."

(tuit d'en Rai de 10.10.2024)

Salvat-Papasseit: Haiku

"Així la rosa enduta pel torrent,

així l'espurna de mimosa al vent,

la teva vida, sota el firmament."

Joan Salvat-Papasseit, Proverbi (cap a 1923-1924)

La seva meravellosa meditació sobre la mort...

Ignorància

Jawlensky 1937

""Quina penitència he de fer per expiar l'enormitat de les meves culpes?"

"Comprendre la ignorància que les va causar", digué el Mestre.

Més tard va afegir: "Només així comprendràs i perdonaràs tant els altres com a tu mateix, i deixaràs de reclamar la revenja a què et refereixes amb el nom de càstig o penitència.""

Anthony de Mello a Uns moments per a l'absurd

Kyrie eleison

L'expressió Kyrie eleison ("Senyor, tingueu pietat") té una doble naturalesa interessant; diu alhora "no ens deixeu ser víctimes de desgràcies" i "perdoneu les nostres males accions".

Té doncs la capacitat de sintetitzar en una sola expressió dues grans necessitats humanes de naturalesa ben diferent:

- La necessitat de protecció davant de l’atzar desfavorable (malalties, accidents, terratrèmols, sequeres, inundacions...). Necessitat de seguretat.

- La necessitat de comprensió i “neteja” pel que fa als mals comportaments personals (que els humans tenen i en són conscients: violències, injustícies, robatoris, infidelitats, evasions, degradacions...). Necessitat de perdó.

Judith després de degollar Holofernes

Artemisia Gentileschi va pintar tres escenes de la jueva Judith i la seva serventa després de degollar el general assiri Holofernes, en revenja per l'assassinat del seu marit i per alliberar la fortalesa de Betúlia de l'assetjament, cosa que va aconseguir.

El primer quadre és de 1614 (Museo di Capodimonte, Nàpols), el segon de 1625 (Detroit Institute of Arts), el tercer de 1645 (Musée de la Castre, Cannes).

S'hi reflecteix el neguit, la vigilància, per tal de poder fugir del lloc dels fets, el campament militar d'Holofernes...

Observació i participació

Hernández Pijuan 1982

"The view of nature which predominated in the West down to the eve of the Scientific Revolution was that of an enchanted world. Rocks, trees, rivers, and clouds were all seen as wondrous, alive, and human beings felt at home in this environment. The cosmos, in short, was a place of belonging. A member of this cosmos was not an alienated observer of it but a direct participant in its drama...

The story of the modern epoch, at least on the level of mind, is one of progressive disenchantment. From the sixteenth century on, mind has been progressively expunged from the phenomenal world... At least in theory... the "mechanical philosophy"... (is) the dominant mode of thinking. That mode can best be described as disenchantment, nonparticipation, for it insists on a rigid distinction between observer and observed. Scientific consciousness is alienated consciousness: there is no ecstatic merger with nature, but rather total separation from it..."

Morris Berman a The Re-enchantment Of The World (1981), citat per Peter Reason a Reflections on Sacred Experience and Sacred Science, Journal of Management Inquiry, 1993.

Possible traducció:

"La visió de la naturalesa que va predominar a Occident fins al començament de la Revolució Científica va ser la d'un món encantat. Les roques, els arbres, els rius i els núvols eren vists com a meravellosos, vivents, i els éssers humans se sentien a gust en aquest entorn . El cosmos, en suma, era un lloc de pertinença. Un membre d'aquest cosmos no era un observador aliè sinó un participant directe en el seu drama...

La història de l'època moderna, almenys en el nivell de la ment, és una història de desencantament progressiu. Des del segle XVI en endavant, la ment ha estat progressivament esborrada del món dels fenòmens... Almenys en teoria... la "filosofia mecànica"... (és) la manera de pensar dominant. La millor manera de descriure aquest pensament és com a desencís, manca de participació, ja que insisteix en una rígida distinció entre observador i observat. La consciència científica és una consciència alienada: no hi ha fusió extàtica amb la natura, sinó més aviat separació total d'ella... "

Petrificat

"Jo era un tronc d'arbre.

Jo havia tingut fulles.

Jo havia estat envoltat de verdor,

jo havia produït verdor.

Ara soc pedra.

Encara bo, preservo un rastre

del que fou."

Krishnamurti: L'esforç i la realitat

Hernández Pijuan 2005

"La felicitat, es realitza a través de l'esforç? Heu "intentat" mai ser feliços? És impossible, oi? Lluiteu per ser feliços i la felicitat no arriba.

(...)

L'esforç, ¿no és pas una lluita per tal de canviar el que "és" en el que no és, o en el que hauria de ser o hauria de passar? En altres paraules, lluitem perpètuament per tal de no trobar-nos cara a cara amb el que "és": mirem d'evadir-nos-en o de modificar-lo. Però el veritable acontentament és el de qui compren el que "és" i li atorga la seva veritable significació. Aquí rau el veritable acontentament, i no en possessions més o menys nombroses. Per acordar a la totalitat del que "és" el seu veritable valor, cal admetre el que "és", ser-ne conscient, i no mirar de modificar-lo o re substituir-lo per una altra cosa."

(...)

"L'esforç ens allunya del que "és". Des del moment en que accepto el que "és", deixa d'haver-hi lluita. Tota forma de lluita indica que ens apartem de la realitat i aquesta separació, que és esforç. ha d'existir en la mesura en que, psicològicament, desitgem transformar el que "és" en el que no és.

(...)

"El desig de realitzar-se, d'esdevenir alguna cosa, sorgeix quan es té el sentiment de no ser res de res. Com que no soc res, com que soc insuficient, buit, interiorment pobre, lluito per esdevenir alguna cosa. Exteriorment i interiorment lluito per acomplir-me en una persona, una cosa o una idea. Omplir aquest buit és tot el procés de la nostra existència: exteriorment, col·leccionem objectes o bé conreem riqueses interiors. Només hi ha esforç quan mirem d'evadir-nos d'aquest buit interior, per l'acció, per la contemplació, per adquisicions, per assoliments, pel poder, etc. És d'això que està feta la nostra existència quotidiana."

(...)

"Pel coneixement d'un mateix, per l'exercici d'una lucidesa constant, veiem que aquesta lluita, que aquests esforços per esdevenir, només porten a la decepció, al dolor, a la ignorància. Però viure en estat de coneixement pel que fa al buit interior i viure amb ell acceptant-lo totalment, és descobrir una extraordinària tranquil·litat, una calma que no és prefabricada, construida, sinó que resulta de la comprensió del que "és". Només aquest estat de pau és un estat d'ésser creador."

Krishnamurti a The first and last freedom (1954), cap. VII.

Pocs

Franz Kline 1954

Diu en Kabir (nord de l'Índia, 1440-1518):

"Són pocs els que han arribat a l'altra riba."

La parcel·la de Déu

Cap al final de la seva extraordinària i desinhibida novel·la "La parcel·la de Déu" (God's llittle acre, 1933), Erskine Caldwell fa algunes consideracions prou especials:

"El problema és que la gent s'enganya creient que no és com Déu la va fer. Vas a l'església i un predicador t'explica coses que, en el fons del teu cor, saps que no són així. Però la majoria de la gent està tan morta per dins que s'ho creu i procura que tothom visqui així. Hauriem de viure tal com Déu ens va fer; viure tal com intuïm quan ens asseiem tots sols i sentim el que hi ha dins nostre. És un sentiment. Algú diu que cal fer cas del que ens diu el cap, però s'equivoca. El cap et dóna sentit comú per tractar amb la gent quan cal tancar una venda i coses així, però no pot sentir per tu. Les persones han de sentir per elles mateixes, de la manera que Déu les va fer sentir. És la gent que deixa que el seu cap li serveixi de guia la que complica la vida."

(...)

"Quan hom porta a Déu dins del cor, sap que val la pena esforçar-se dia i nit per viure com cal. I no em refereixo al Déu del que parlen a les esglésies, sinó al que viu dins del cos. Jo el sento a dins, molt endins, perquè Ell m'ajuda a viure. Per això vaig designar la parcel·la de Déu aquí, a la granja, quan encara era un jove que començava. M'agrada tenir a prop algun lloc, algun espai on pugui anar, seure i sentir que Déu és allà. (...) El que compta és que he posat aquesta parcel·la aquí al Seu nom. Sembla que només penseu en coses que podeu veure i tocar, i això, us ho dic jo, no és viure. Les coses que tenen importància són les que un sent a dins, per a això es va crear la vida. (...) El que Li importa és que Li hagi reservat un tros de la meva terra per demostrar-li que porto una part d'Ell dins meu."

(...)

"Ty Ty es va quedar llevat fins tard parlant amb en Buck. Sabia que era el seu deure convèncer els seus fills que la vida era quelcom més profund que la superfície que ells veien. Les noies semblaven donar-se'n compte, però els seus fills no."

(...)

"Algú ens ha jugat una mala passada. Déu ens va posar en cossos d'animals, però va voler que ens comportéssim com a persones. Aquest va ser el principi de tots els mals. Si Ell ens hagués creat tal com som, i no ens hagués anomenat persones, fins el més bèstia de nosaltres sabria viure. Si un home sent el que és per dins, però fa cas dels predicadors, no pot viure com cal. No pot fer ambdues coses, només l'una o l'altra. O viure tal com ens van crear, i sentir el que s'és per dins, o viure com diuen els predicadors i morir per dins. Un home porta a Déu en el seu interior des que neix i si ha de viure segons els dictats d'un predicador només pot haver-hi problemes. Les noies ho entenen i volen viure tal com Déu les va crear; però els nois van per allà, escolten i es creuen aquestes bestieses, després tornen i miren d'imposar aquesta forma de vida contrària a Déu. Déu va crear noies maques i va crear homes, i amb això n'hi havia prou. Quan algú agafa a una dona o a un home i intenta quedar-se'l només per a ell, només trobarà problemes i dolor per la resta dels seus dies."

La Catalunya eterna

Torres-García 1913

"Glorioses ombres dels reis mig-evals, que bastireu palaus i temples, com en les ombriues terres del Nord; de vosaltres, és cert que ens resta l'excelsa memòria, i aquella vella Catalunya que tots venerem i que perdura encara entre nosaltres. Mes, per damunt d'aquella, hi ha la Catalunya eterna, la terra en què vivim, viva com allavores, i que com allavores parla son llenguatge claríssim, i ens diu: que aquells déus de la Grècia no varen ser vana ficció del poeta, perquè ells viuen i viuran eternament en aqueixa natura nostra!"

Joaquim Torres-García a Diàlegs (1915)

Rembrandt: Dos enterraments

Rembrandt 1635

Rembrandt 1636

Bona notícia

Clyfford Still 1959

"Potser la bona notícia és que la possibilitat de plenitud és en nosaltres, i que només cal que visquem dignament per accedir-hi. No és quelcom que hagi de passar en el futur, pot ser ara. És una visió de la condició humana, una manera d'entendre la vida."

(tuit d'en Rai de 22.05.2024)

Dewey i la religió

Kupka 1922

"L'experiència religiosa és una realitat en la mesura en que, enmig de l'esforç per preveure i regular els objectius futurs, som sostinguts i desplegats, en la feblesa i en el fracàs, pel sentit d'una embolcallant totalitat."

John Dewey a Human Nature and Conduct (1922)

Ser religiós i tenir fe s'associa amb "la unificació del jo per la fidelitat a unes finalitats ideals que ho inclouen tot, finalitats que la imaginació ens ofereix i a les quals respon la voluntat humana considerant-los dignes de controlar els nostres desigs i possibilitats d'elecció."

"No estem davant d'uns ideals completament incorporats a l'existència, ni tampoc davant d'uns ideals que siguin simples ideals sense fonament, fantasies, utopies. Perquè hi ha en la naturalesa i en la societat forces que produeixen i sostenen els ideals. Aquests són unificats després per l'acció, que els hi dona una coherència i una solidesa. A aquesta relació activa entre l'ideal i el real és al que jo donaria el nom de Déu."

"Faith in the possibilities of continued and rigorous inquiry does not limit access to truth to any channel or scheme of things. It does not first say that truth is universal and then add there is but one road to it."

"There is nothing left worth preserving in the notions of unseen powers, controlling human destiny, to which obedience and worship are due."

John Dewey a A Common Faith (1934)

Altres cites de John Dewey (1859-1952):

"The future of religion is connected with the possibility of developing a faith in the possibilities of human experience and human relationships that will create a vital sense of the solidarity of human interests and inspire action to make that sense a reality."

"The intellectual content of religions has always finally adapted itself to scientific and social conditions after they have become clear.... For this reason I do not think that those who are concerned about the future of a religious attitude should trouble themselves about the conflict of science with traditional doctrines."

"To possess all the world of knowledge and lose one’s own self is as awful a fate in education as in religion."

 "The religious is any activity pursued on behalf of an ideal end against obstacles and in spite of threats of personal loss because of its general and enduring value."

Verlaine: El sol del matí

Courbet 1871

"Le soleil du matin doucement chauffe et dore

les seigles et les blés tout humides encore,

et l'azur a gardé sa fraîcheur de la nuit.

L'on sort sans autre but que de sortir; on suit,

le long de la rivière aux vagues herbes jaunes,

un chemin de gazon que bordent de vieux aunes.

L'air est vif. Par moment un oiseau vole avec

quelque fruit de la haie ou quelque paille au bec,

et son reflet dans l'eau survit à son passage.

C'est tout.

Mais le songeur aime ce paysage

dont la claire douceur a soudain caressé

son rêve de bonheur adorable, et bercé

le souvenir charmant de cette jeune fille,

blanche apparition qui chante et qui scintille,

dont rêve le poète et que l'homme chérit,

evoquant en ses voeux dont peut-être on sourit

la Compagne qu'enfin il a trouvée, et l'âme

que son âme depuis toujours pleure et réclame."

Paul Verlaine, La bonne chanson I (1871)

Possible traducció:

"El sol del matí escalfa suaument i daura

el sègol i el blat encara humits,

i l'atzur ha guardat la frescor de la nit.

Sortim sense cap altre objectiu que sortir; seguim,

vora el riu amb vagues herbes grogues,

un camí de gespa vorejat per vells verns.

L'aire és viu. De vegades un ocell vola amb

alguna fruita de la bardissa o alguna palla al bec,

i el seu reflex a l'aigua sobreviu al seu pas.

Això és tot.

Però el somiador estima aquest paisatge,

la clara dolçor del qual de sobte ha acariciat

el seu somni d'adorable felicitat, i ha agombolat

el record encantador d'aquesta jove,

blanca aparició que canta i que brilla,

en la que somia el poeta i que l'home estima,

evocant en els seus desitjos que potser fan somriure

la Companya que finalment ha trobat, i l'ànima

que la seva ànima des de sempre plora i crida."

Imatges per al silenci VI

Picasso 1954

En el silenci es poden conciliar calma i seriositat.

(tuit d'en Rai de 21.09.2024)

Fer

Jawlensky 1936

"Als deixebles no els acabava de convèncer l'afirmació del Mestre que no s'havia de fer res per canviar o per assolir la Il·luminació.

"Què pots fer per esvair la foscor?", solia dir. "La foscor és l'absència de llum. El mal, l'absència de consciència. Què es pot fer amb una absència?'""

Anthony de Mello a Uns moments per a l'absurd

Cinquena atenció

Morris Louis 1962

Hi ha diferents tipus d'atenció.  Un primer tipus és l'atenció a un mateix: endinsar-se en esbrinar millor com som, què ens mou, què és important per nosaltres, què ens afecta, quins problemes tenim. Un segon tipus és l'atenció als altres, la gent que tenim a prop, aquells amb els que tenim una relació personal (la família, els amics, els companys de feina, els veïns...): fixar-nos en què podem fer per ells, què necessiten, com ajudar-los a ser una mica més feliços, com promoure que siguin persones dignes, coherents, interessants. Un tercer tipus és l'atenció a la societat, als "altres" que no coneixem personalment, als nostres conciutadans, al nostre país, a la història, a la humanitat: estar al corrent dels grans problemes socials i ecològics, del funcionament de la política i de l'economia, del món de la cultura i les idees, i comprometre's en dinàmiques que puguin portar a una societat millor. Un quart tipus és l'atenció a la natura, al món que ens envolta, els paisatges, els núvols, les muntanyes, les plantes, els animals, els estels i planetes, el cosmos sencer que ens ha creat i donat vida: estar alerta a com no degradar la natura, a com protegir-la, a com fruir-ne, a com contemplar-la i admirar-la.

Hi ha un cinquè tipus d'atenció? Un tipus que incorpori aquests altres i alhora sigui diferent d'ells? Una atenció on nosaltres ja no contemplem alguna cosa que ens és exterior, ni que siguem nosaltres mateixos?  Una atenció que no parteixi de la diferenciació entre el qui està atent i allò que és objecte de la seva atenció? En aquesta cinquena mena d'atenció deixa d'haver-hi objecte d'atenció per haver-hi només procés d'atenció, experiència d'atenció. No hi ha atenció a quelcom extern a nosaltres sinó a una experiència que només pot ser viscuda com a experiència interior, que no pot ser tractada com a objecte extern susceptible del mateix tractament del que s'esdevé en els altres quatre tipus d'atenció. La cinquena atenció engloba les altres però és molt diferent d'elles.

El que hi ha a la cinquena atenció és algú que, reconeixent i acceptant els seus límits, decideix lliurement construir dins d'aquests límits un projecte de vida vertebrat per aquest procés d'atenció sense objecte. Construir un projecte de vida vol dir viure d'una determinada manera que hem triat com a la desitjable per nosaltres. Viure considerant que hi ha certs eixos de referència (com el mateix procés d'atenció) que són més importants que els propis interessos personals, que el propi benestar, que la pròpia seguretat. Viure posant-nos incondicionalment al servei d'aquests eixos, sempre, en qualsevol circumstància (no només quan es compleixin determinades condicions, com ara que no em suposin cap gran esforç o renúncia); fer l'opció ni que m'hi jugui el meu benestar, la meva carrera, la meva mateixa vida.

Quan algú pren aquesta decisió lliure de posar-se al servei d'aquests eixos viu una experiència peculiar, l'experiència d'haver-hi quelcom de més important que ell mateix. I d'això s'en diu "experimentar la transcendència", saber què vol dir anar més enllà d'un mateix. I és en aquest marc que alguns fan una referència a Déu, a la divinitat: en el marc de l'experiència de l'opció lliure de posar-se al servei d'alguna cosa. I alguns veuen en Jesús de Natzaret un cas, un exemple, d'algú que decideix viure al servei de coses més importants que seva la pròpia vida. Ell formulà aquesta vivència en termes de sentir com si un pare celestial ens estimés; per ell, experimentar la transcendència s'identificava amb sentir-se estimat.

Quin és el terme adient per designar aquesta cinquena atenció, aquest procés d'atenció sense objecte, d'atenció plena no focalitzada pragmàticament? Atenció profunda? Atenció filosòfica? Atenció espiritual? Atenció religiosa? Que cadascú n'hi digui com bonament li plagui... 

Ferotge

Twombly 2004

"L'existència pot ser ferotge, això sí que ho sabia. Pot esclatar una tempesta de sobte en un dia encalmat, i pot bufar un vent que et treu la vida de les mans, que et treu l'ànima del cos."

Marilynne Robinson a Lila (2014)