La parcel·la de Déu

Cap al final de la seva extraordinària i desinhibida novel·la "La parcel·la de Déu" (God's llittle acre, 1933), Erskine Caldwell fa algunes consideracions prou especials:

"El problema és que la gent s'enganya creient que no és com Déu la va fer. Vas a l'església i un predicador t'explica coses que, en el fons del teu cor, saps que no són així. Però la majoria de la gent està tan morta per dins que s'ho creu i procura que tothom visqui així. Hauriem de viure tal com Déu ens va fer; viure tal com intuïm quan ens asseiem tots sols i sentim el que hi ha dins nostre. És un sentiment. Algú diu que cal fer cas del que ens diu el cap, però s'equivoca. El cap et dóna sentit comú per tractar amb la gent quan cal tancar una venda i coses així, però no pot sentir per tu. Les persones han de sentir per elles mateixes, de la manera que Déu les va fer sentir. És la gent que deixa que el seu cap li serveixi de guia la que complica la vida."

(...)

"Quan hom porta a Déu dins del cor, sap que val la pena esforçar-se dia i nit per viure com cal. I no em refereixo al Déu del que parlen a les esglésies, sinó al que viu dins del cos. Jo el sento a dins, molt endins, perquè Ell m'ajuda a viure. Per això vaig designar la parcel·la de Déu aquí, a la granja, quan encara era un jove que començava. M'agrada tenir a prop algun lloc, algun espai on pugui anar, seure i sentir que Déu és allà. (...) El que compta és que he posat aquesta parcel·la aquí al Seu nom. Sembla que només penseu en coses que podeu veure i tocar, i això, us ho dic jo, no és viure. Les coses que tenen importància són les que un sent a dins, per a això es va crear la vida. (...) El que Li importa és que Li hagi reservat un tros de la meva terra per demostrar-li que porto una part d'Ell dins meu."

(...)

"Ty Ty es va quedar llevat fins tard parlant amb en Buck. Sabia que era el seu deure convèncer els seus fills que la vida era quelcom més profund que la superfície que ells veien. Les noies semblaven donar-se'n compte, però els seus fills no."

(...)

"Algú ens ha jugat una mala passada. Déu ens va posar en cossos d'animals, però va voler que ens comportéssim com a persones. Aquest va ser el principi de tots els mals. Si Ell ens hagués creat tal com som, i no ens hagués anomenat persones, fins el més bèstia de nosaltres sabria viure. Si un home sent el que és per dins, però fa cas dels predicadors, no pot viure com cal. No pot fer ambdues coses, només l'una o l'altra. O viure tal com ens van crear, i sentir el que s'és per dins, o viure com diuen els predicadors i morir per dins. Un home porta a Déu en el seu interior des que neix i si ha de viure segons els dictats d'un predicador només pot haver-hi problemes. Les noies ho entenen i volen viure tal com Déu les va crear; però els nois van per allà, escolten i es creuen aquestes bestieses, després tornen i miren d'imposar aquesta forma de vida contrària a Déu. Déu va crear noies maques i va crear homes, i amb això n'hi havia prou. Quan algú agafa a una dona o a un home i intenta quedar-se'l només per a ell, només trobarà problemes i dolor per la resta dels seus dies."