Cinquena atenció

Morris Louis 1962

Hi ha diferents tipus d'atenció.  Un primer tipus és l'atenció a un mateix: endinsar-se en esbrinar millor com som, què ens mou, què és important per nosaltres, què ens afecta, quins problemes tenim. Un segon tipus és l'atenció als altres, la gent que tenim a prop, aquells amb els que tenim una relació personal (la família, els amics, els companys de feina, els veïns...): fixar-nos en què podem fer per ells, què necessiten, com ajudar-los a ser una mica més feliços, com promoure que siguin persones dignes, coherents, interessants. Un tercer tipus és l'atenció a la societat, als "altres" que no coneixem personalment, als nostres conciutadans, al nostre país, a la història, a la humanitat: estar al corrent dels grans problemes socials i ecològics, del funcionament de la política i de l'economia, del món de la cultura i les idees, i comprometre's en dinàmiques que puguin portar a una societat millor. Un quart tipus és l'atenció a la natura, al món que ens envolta, els paisatges, els núvols, les muntanyes, les plantes, els animals, els estels i planetes, el cosmos sencer que ens ha creat i donat vida: estar alerta a com no degradar la natura, a com protegir-la, a com fruir-ne, a com contemplar-la i admirar-la.

Hi ha un cinquè tipus d'atenció? Un tipus que incorpori aquests altres i alhora sigui diferent d'ells? Una atenció on nosaltres ja no contemplem alguna cosa que ens és exterior, ni que siguem nosaltres mateixos?  Una atenció que no parteixi de la diferenciació entre el qui està atent i allò que és objecte de la seva atenció? En aquesta cinquena mena d'atenció deixa d'haver-hi objecte d'atenció per haver-hi només procés d'atenció, experiència d'atenció. No hi ha atenció a quelcom extern a nosaltres sinó a una experiència que només pot ser viscuda com a experiència interior, que no pot ser tractada com a objecte extern susceptible del mateix tractament del que s'esdevé en els altres quatre tipus d'atenció. La cinquena atenció engloba les altres però és molt diferent d'elles.

El que hi ha a la cinquena atenció és algú que, reconeixent i acceptant els seus límits, decideix lliurement construir dins d'aquests límits un projecte de vida vertebrat per aquest procés d'atenció sense objecte. Construir un projecte de vida vol dir viure d'una determinada manera que hem triat com a la desitjable per nosaltres. Viure considerant que hi ha certs eixos de referència (com el mateix procés d'atenció) que són més importants que els propis interessos personals, que el propi benestar, que la pròpia seguretat. Viure posant-nos incondicionalment al servei d'aquests eixos, sempre, en qualsevol circumstància (no només quan es compleixin determinades condicions, com ara que no em suposin cap gran esforç o renúncia); fer l'opció ni que m'hi jugui el meu benestar, la meva carrera, la meva mateixa vida.

Quan algú pren aquesta decisió lliure de posar-se al servei d'aquests eixos viu una experiència peculiar, l'experiència d'haver-hi quelcom de més important que ell mateix. I d'això s'en diu "experimentar la transcendència", saber què vol dir anar més enllà d'un mateix. I és en aquest marc que alguns fan una referència a Déu, a la divinitat: en el marc de l'experiència de l'opció lliure de posar-se al servei d'alguna cosa. I alguns veuen en Jesús de Natzaret un cas, un exemple, d'algú que decideix viure al servei de coses més importants que seva la pròpia vida. Ell formulà aquesta vivència en termes de sentir com si un pare celestial ens estimés; per ell, experimentar la transcendència s'identificava amb sentir-se estimat.

Quin és el terme adient per designar aquesta cinquena atenció, aquest procés d'atenció sense objecte, d'atenció plena no focalitzada pragmàticament? Atenció profunda? Atenció filosòfica? Atenció espiritual? Atenció religiosa? Que cadascú n'hi digui com bonament li plagui...