dissabte, 31 d’agost del 2019

Wilber




Morris Louis 1960



Aquest agost he llegit Les religions de demà, un text de maduresa de Ken Wilber escrit el 2015 i publicat el 2017. Es tracta d'una tesi doctoral amb ganes de ser un best seller, amb la qual cosa aconsegueix no ser ni una cosa ni l'altra. I de tant en tant hi ha algunes apassionades pàgines de brillant élan místic o profètic. El text no està prou editat, i les repeticions hi sovintegen; és un text llarg, i no és que sigui molt complicat, però la lectura es fa feixuga.

Això no vol dir que no sigui un text valuós, que sintetitza moltes de les línies treballades per Wilber en una mena de conjunt de gran abast que ell anomena "metateoria integral". És un bon text de referència i de confrontació, útil tant per allò que hi comparteixes com per les possibles desavinences.

Wilber és optimista i més aviat s'apunta als que veuen tot el desplegament de l'univers com una dinàmica amb un propòsit, moguda per una intel·ligència preexistent al big bang. Altres més aviat veiem el propòsit com una creació humana, i la dinàmica còsmica més aviat com una fascinant conseqüència de la combinació d'atzar i necessitat (com deia en Monod), o bé, amb altres paraules, com el resultat d'un conjunt de creacions de complexitat amb durada definida en un context de refredament global que acaba engolint-les també a elles (la impermanència de tota complexitat, per meravellosa que sigui; i val a dir que la vida a la Terra i els humans són magnífiques complexitats).

Potser comentarem a l'Aglaia alguns aspectes de les aportacions de Wilber en aquest llibre, però si més no volem deixar constància de la seva condició d'interlocutor ben vàlid. Wilber té ara setanta anys, ha escrit un munt de llibres (molts dels quals traduïts al castellà per Kairós, amb una fidelitat lloable) i probablement n'escriurà uns quants més...



divendres, 30 d’agost del 2019

Marc Aureli VIII, 5: No alterar-se







"En primer lloc, no t'alteris, ja que tot és conforme a la natura universal, i d'aquí a poc temps no seràs ningú enlloc, com tampoc no ho són Adrià i August. Després, obrint bé els ulls al tema i tenint en compte que el teu deure és ser una bona persona i el que exigeix la condició humana, compleix amb ell sense deixar-te doblegar i de la manera que et sembli més justa, i sempre amb benevolència, modèstia i sinceritat."


Marc AureliMeditacions, VIII, 5




dijous, 29 d’agost del 2019

Motivacions




Baldung Grien 1544


Hi ha dos models elementals pel que fa a les motivacions dels humans. El primer les redueix a dos: la por i l'interès (la famosa imatge del pal i la pastanaga). El segon hi afegeix una tercera motivació: les conviccions.

La por es treballa a través de la presó, les multes, l'acomiadament, la degradació i altres menes de càstigs. L'interès es treballa a través dels sous, les promocions i altres menes de premis. Les conviccions (o valors, o principis, o ideals, digueu-li com vulgueu) es treballen a través de canals com ara el coneixement d'un mateix, la cultura humanística, el desenvolupament de la sensibilitat, la maduració personal (creixement en qualitat humana) i l'espiritualitat (que situa el centre de gravetat en quelcom extern a nosaltres que no podem abastar ni percebre clarament però que ens fa anar més enllà de nosaltres mateixos, per dir-ho des d'una de les diverses maneres d'abordar-ho).

Si estem convençuts del primer model (i per tant considerem que les conviccions són faramalla irrellevant amb una funció tranquil·litzadora o merament decorativa), orientarem en un determinat sentit tant el nostre model educatiu com els nostres tractes professionals i les nostres relacions personals. Si, en canvi, incorporem les conviccions (perquè considerem que això es correspon millor amb la realitat, perquè considerem que hi són i són rellevants, no perquè creiem simplement que hi haurien de ser), la nostra acció formativa, professional i relacional serà una altra. És important, doncs, que tinguem clar quin és el nostre model bàsic a nivell de les grans motivacions humanes.




dimecres, 28 d’agost del 2019

El pensament feble




Klee 1938


"L'autèntica experiència de la realitat només comença allà on acaba la nostra capacitat de fer-nos les coses a la nostra mida.

(...)

Per deixar que les coses se'ns apropin sense anticipar-les ni neutralitzar-les amb un concepte, per deixar que se'ns apropin fins i tot aquelles que van contra les nostres conviccions i els compromisos bàsics, cal tenir una actitud més aviat feble que no pas forta, més vulnerable que no segura, més femella que no mascle, més receptiva que no activa.

(...)

Saber fer atenció a allò que "no importa" requereix tenir uns esquemes mentals prou flonjos i prou borrosos per tal que l'experiència de la realitat pugui estructurar-se d'una manera nova; no tenir d'antuvi una idea massa clara del que es vol i del que es busca; saber atendre sense entendre."


Xavier Rubert de Ventós a Per què filosofia? Edicions 62 (1983)



Una bonica i precisa formulació del moment Yin del pensament, que cal saber compaginar amb els moments Yang de pensament fort, també necessaris per moure'ns en la realitat.







dimarts, 27 d’agost del 2019

Identificació




Rouault 1938

"La lectura d'un signe o d'un conjunt de signes serà més completa com més profunda sigui la nostra capacitat d'identificació amb el real mític."


Xavier Fàbregas a El fons ritual de la vida quotidiana (Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 159)



dilluns, 26 d’agost del 2019

Unitat de les arts







"Diu Goethe que no es pot ensenyar una part de l'art: que l'artista ha de conèixer l'art per complet. Això és ben cert. Perquè pintura o música, arquitectura o poesia, són, en el fons, una mateixa cosa: sols difereixen en la forma de manifestar-se. Les mateixes regles regeixen en unes que altres arts, i tant és l'harmonia i el contrast en música que en pintura; i de la mateixa manera l'artista tradueix la seva emoció o pensament per mitjà de formes o colors, que per sons; manifesta igualment el seu criteri de la vida en un poema que en una simfonia o una catedral, i igualment ha d'haver-hi proporció en una escultura que en un temple i el mateix ritme en una pintura mural que en una composició musical. Però si l'artista no arriba a l'essència del que és art i no coneix tot això, i veu les diverses arts com coses diferents, i per tant no coneix l'art per complet, no està en condicions de produir, de crear, una obra veritable, i sols farà pintura o escultura, música o poesia, però no Art."


Joaquim Torres-Garcia, a Notes sobre art (1913)




diumenge, 25 d’agost del 2019

Tot se'n va



Per arribar a la joia veritable, per a poder gaudir plenament de l'esplendor de la realitat, cal haver assumit també plenament la impermanència de tot, el caràcter efímer, fugisser, evanescent, volàtil de tota realitat, nosaltres inclosos. No es pot assolir a fons la joia si ignorem o defugim aquesta evanescència; cal enfrontar-la, anar-hi de cara i assumir-la.

I cal assumir aquesta impermanència no només intel·lectualment, sinó també emocionalment; no només amb la raó, sinó també amb el cor; no només "saber-ho", sinó també "sentir-ho", "viure-ho".

Una de les maneres tradicionals de fer això era tenint a prop una calavera, un crani humà que ens recordés la nostra mortalitat:


Zurbarán 1659

Avui en dia això no sembla gaire viable ni adient, i ens cal trobar altres mitjans per posar-nos al davant de manera eficaç el caire efímer de tot. Quan en trobem un que ens escau, val la pena utilitzar-lo de tant en tant, regularment, anar-hi tornant, tenir-lo present...

Un d'aquests mitjans és observar algun dels darrers autoretrats de Rembrandt, com ara aquests:


Rembrandt 1669


Rembrandt 1669


Un altre d'aquests mitjans pot ser la tremenda cançó de 1970 Avec le temps... de Léo Ferré (1916-1993). Si s'escolta atentament i se'n llegeix el text (el trobareu més avall), pot esdevenir una bona eina per fer emocionalment present la impermanència. 


Heus aquí la versió del mateix autor:






I aquí una bonica versió en directe de Jane Birkin:







Aquí teniu el text en francès, i a sota un intent de traducció al català (s'agrairan propostes de millorament):


"Avec le temps...
Avec le temps, va, tout s'en va.
On oublie le visage et l'on oublie la voix,
le cœur quand ça bat plus
c'est pas la peine d'aller chercher plus loin,
faut laisser faire et c'est très bien.

Avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va.
L'autre qu'on adorait, qu'on cherchait sous la pluie,
l'autre qu'on devinait au détour d'un regard
entre les mots, entre les lignes et sous le fard
d'un serment maquillé qui s'en va faire sa nuit.

Avec le temps tout s'évanouit.

Avec le temps...
Avec le temps, va, tout s'en va.
Même les plus chouettes souvenirs ça t'as une de ces gueules
À la Galerie j'farfouille dans les rayons d'la mort
Le samedi soir quand la tendresse s'en va toute seule.

Avec le temps...
Avec le temps, va, tout s'en va.
L'autre à qui l'on croyait. pour un rhume, pour un rien
l'autre à qui l'on donnait du vent et des bijoux
pour qui l'on eût vendu son âme pour quelques sous
devant quoi l'on s'traînait comme traînent les chiens.

Avec le temps, va, tout va bien.

Avec le temps...
Avec le temps, va, tout s'en va.
On oublie les passions et l'on oublie les voix
qui vous disaient tout bas les mots des pauvres gens
ne rentre pas trop tard, surtout ne prends pas froid.

Avec le temps...
Avec le temps, va, tout s'en va.
Et l'on se sent blanchi comme un cheval fourbu
et l'on se sent glacé dans un lit de hasard
et l'on se sent tout seul peut-être mais peinard
et l'on se sent floué par les années perdues.

Alors vraiment
avec le temps on n'aime plus."



Possible versió catalana


"I amb el temps...
I amb el temps, va, tot se'n va.
S'oblida el rostre i s'oblida la veu,
el cor, quan ja no batega,
no val la pena d'anar a buscar més lluny,
cal deixar-ho estar i està molt bé.


I amb el temps...
I amb el temps, va, tot se'n va.
L'altre a qui adoràvem, que cercàvem sota la pluja,
l'altre que endevinàvem en el gir d'una mirada,
entre els mots, entre les línies i sota el coloret
d'un jurament maquillat que se'n va a fer sa nit.

I amb el temps tot desapareix.


I amb el temps...
I amb el temps, va, tot se'n va.
Fins i tot els records més bonics, mira, fas un d'aquests posats,
a la Galeria remeno en els prestatges de la mort,
el dissabte al vespre quan la tendresa se'n va tota sola.


I amb el temps...
I amb el temps, va, tot se'n va,
l'altre en qui creiem, per un refredat, per un no res,
l'altre a qui li donàvem vent i joies,
per qui ens hauríem venut l'ànima per quatre quartos,
davant qui saltàvem com ho fan els gossos.

I amb el temps, va, tot va bé.


I amb el temps...
I amb el temps, va, tot se'n va.
S'obliden les passions i s'obliden les veus
que us deien baixet els mots dels pobrets,
no tornis massa tard, sobretot no agafis fred.


I amb el temps...
I amb el temps, va, tot se'n va.
I ens sentim empal·lidits com un cavall rebentat,
i ens sentim glaçats en un llit qualsevol,
i ens sentim tots sols potser però panxacontents,
i ens sentim confusos pels anys perduts.


Llavors, veritablement,
amb el temps deixem d'estimar."




dissabte, 24 d’agost del 2019

Tristesa i distracció




Hopper 1932


"Distreure's és la cosa més avorrida del món. Més val quedar-se a casa i deixar-se anar a la tristesa; la tristesa, si una s'esforça a prendre-la amb calma, pot arribar a ser tan sedant com una pluja de primavera. Si sabéssim treure partit de les nostres tristeses, potser descobriríem que l'única felicitat possible en aquest món és una tristesa clara i resignada. Però hi ha moments que la tristesa ens mostra la seva expressió més repulsiva; hi ha moments que ni tristesa és, que no és més que buidor, eixarreïment, tedi de la vida, i aleshores... Així i tot, la distracció és encara més buida i eixarreïda; la distracció ho asseca tot, ho marceix tot, al seu contacte."


Joan Sales a Incerta glòria (1948)





divendres, 23 d’agost del 2019

Marc Aureli VIII, 1: Principis






"Si veritablement has vist on rau la qüestió, deixa't estar del que opinaran sobre tu: n'hi ha prou amb que visquis  la resta de la teva vida tal com la natura vol que visquis. Medita a fons què és el que vols, i que no t'esqueixi cap altra consideració, que ja has experimentat prou el que és anar amunt i avall sense trobar enlloc una vida feliç: ni en els sil·logismes, ni en la riquesa, ni en la glòria, ni en el gaudi, enlloc. On es troba, doncs? En fer el que exigeix la condició humana. I com ho faràs? Tenint principis d'on neixin els impulsos i els actes. Quins principis? Els que fan referència al bé i el mal,  sabent que no hi ha cap bé per a l'ésser humà que no el faci just, prudent, fort, lliure, ni cap mal que no el faci el contrari del que he dit."


Marc Aureli, Meditacions, VIII, 1




dijous, 22 d’agost del 2019

Ressonància




Mondrian 1913


L'experiència espiritual és una mena de ressonància entre l'interior i l'exterior. Ni només a dins, ni només a fora, sinó una vibrant sintonia que es dóna en moments puntuals, moments de manifestació.

Aquesta ressonància és tan poderosa que té la capacitat de fer enretirar el jo, fent que la manifestació ocupi el seu espai.

I què es manifesta? Això no ho sabem, només copsem que hi ha manifestació.





dimecres, 21 d’agost del 2019

Llibertat




Motherwell 1959


"La llibertat, encara que avui sembli una paraula superada o obsoleta, és una qüestió òntica. En la llibertat ens hi va l'ésser, el valor i el sentit de l'ésser."


Lluís Solà, a l'epíleg a Crist de 200.000 braços d'Agustí Bartra (Lleonard Muntaner Editor, 2008)





dimarts, 20 d’agost del 2019

Finitud




Picasso 1938


"En la discussió de les nostres experiències més profundes, religioses i místiques, s'ha posat un èmfasi desequilibrat en la mera sensació d'infinitud. Qualsevol ésser submergit a aquesta sensació ocuparia un lloc més baix que l'esquirol. Totes les formes de realització expressen algun aspecte de la finitud. Una forma d'aquestes expressa la seva naturalesa essent això, no allò. En altres paraules, expressa exclusió, i l'exclusió expressa finitud.

Tota la solemnitat del món sorgeix del sentit de positiu acabament dins del finit, combinat amb el sentit dels modes d'infinitud que s'estenen més enllà de cada fet finit. Aquesta infinitud és requerida per cada fet per a expressar la seva necessària pertinència més enllà de les seves pròpies limitacions. Expressa una perspectiva de l'univers."


"Hem d'entendre com la mera existència d'una forma immutable requereix la seva pròpia immersió en la creació d'un món històric canviant. Aquesta és una forma de creació. Hem d'entendre com la unitat de l'univers requereix la seva multiplicitat. Hem d'entendre com l'infinit requereix el finit."


Alfred North Whitehead a Modes of Thought (1938)





dilluns, 19 d’agost del 2019

Formigues



Picasso 1944


“Si un home és una formiga que es pot esclafar sense escrúpols, tots els homes presos conjuntament no són més que un formiguer.”


Simone de Beauvoir al seu primer assaig filosòfic, Pyrrhus et Cinéas (1944). El text fou publicat en català, amb el títol de La mesura de l’home, per Edicions 62, Llibres a l’abast 79, Barcelona 1969, amb traducció de Miquel Martí i Pol (p. 104).




diumenge, 18 d’agost del 2019

Disponibilitat



Schiele 1911


"Per tal que un missatge publicitari sigui percebut, cal que el cervell de teleespectador estigui disponible. Les nostres emissions tenen per vocació el fer-lo disponible, és a dir, distreure'l... El que nosaltres li venem a Coca-Cola és temps de cervell humà disponible."

Patrick Le Lay, president de TF1 (la cadena privada francesa líder en quota de pantalla), a Télérama, per matisar una frase que havia inclòs al seu llibre "Els directius davant del canvi": "Hi ha moltes maneres de parlar de televisió. Però des d'una perspectiva business, siguem realistes: a la base, la tasca de TF1 és ajudar a Coca-Cola, per exemple, a vendre el seu producte."


(recollit per Rafael Jorba a La Vanguardia del 09.09.2004)




dissabte, 17 d’agost del 2019

Classicisme




Torres-Garcia 1903


"La cultura greco-llatina ha de ser la nostra tradició. En voler lligar l'art del nostre passat a la vida actual per a crear el nostre art contemporani, hem d'escollir tot el que consoni o harmonitzi amb aquella cultura. No són les formes el que hem d'imitar i fer reviure, sinó l'esperit contingut en elles: la serenitat, l'alegria, la llum, el color, el sentit afinat de proporció, la seva plasticitat, la seva puresa deslliurada de tot realisme o, per dir-ho en un mot: el seu Classicisme.

(...)

Aquest és l'error en el que cauen molts enamorats de l'art antic, que en comptes d'omplir-se del seu esperit, copien o imiten quelcom d'exterior que no és més que manifestació d'aquest.

L'esperit és etern, i aquesta és l'eternitat en que viuen les obres d'art. El que correspon a un ésser humà o a una època, al contrari, és passatger. L'eternitat que ha revelat una època és el seu esperit.

(...)

Si l'art ha de revelar un ordre més elevat de coses, això no és possible sinó cercant un suport en l'esperit d'una època que ja s'ha fet universal, en una cultura. Però l'artista, en apoderar-se d'aquest esperit, ha d'encarnar-lo en les formes vivents que té al seu voltant, i llavors el miracle és fet: la resurrecció de l'esperit antic, universal, que es fa modern perquè és de sempre.

Perquè la font de tota vida és la realitat, així com la veritat és l'esperit que informa l'obra. Aquest sotmet a un ordre ideal l'ordre real, però d'aquest en treu la vida.

(...)

L'esperit és l'entusiasme, la inspiració, la música, la part vital de l'obra.

(...)

La vida, en una obra d'art, no està en la il·lusió de realitat que produeix; una obra d'art és viva quan aquesta realitat ha sigut portada al món de la forma i viu dins d'ell, emancipada de tot realisme."


Joaquim Torres-Garcia a Notes sobre art (1913)





divendres, 16 d’agost del 2019

Marc Aureli VII, 73: Obrar bé






"Quan hagis obrat bé i un altre hagi rebut aquesta bona acció, per què, com els bojos, cerques encara una tercera cosa a més d'aquestes dues? Per tal que es vegi que has obrat bé? Per obtenir una recompensa?"


Marc Aureli, Meditacions, VII, 73




dijous, 15 d’agost del 2019

Visió simbolitzadora




Klee 1940


"No hi ha només la veritat i coneixement de la raó, sinó també la visió simbolitzadora del cor humà que sap llegir els caràcters dels fenòmens, tant en el seu sentit primer i nu com en el segon i més elevat, i els fa servir com un mitjà a través del qual contempla allò que és pur i espiritual."


Thomas Mann a Die vertauschten Köpfe (Els caps bescanviats) (1940)




dimecres, 14 d’agost del 2019

Mare de Déu d'agost




Murillo 1670


Una gran Mare de Déu de Murillo...




dimarts, 13 d’agost del 2019

Atribució de la grandesa




Caravaggio 1602



"No hi ha hagut cap poeta, crec jo, que en aconseguir escriure un gran poema, un cop aconseguit no s'hagi meravellat (si reconeix la grandesa del poema) de ser-ne l'autor i, atemorit, no ho hagi atribuït a altres Poders. Cap poeta és ateu en qüestió de Muses."


Hilaire Belloc a Napoleó (1932)





dilluns, 12 d’agost del 2019

El terme espiritualitat



Tàpies 1980

A l'hora de reflexionar, de tant en tant sorgeix la dificultat de la polisèmia, de les diferents accepcions recobertes per un mateix terme. Ens passa això, per exemple, amb la noció de bo (havent de diferenciar entre bo com a eficient i bo com a conforme amb uns criteris o principis), amb la noció de valor (havent de diferenciar entre una noció més sociològica propera als interessos, o sigui tot allò que la gent considera valuós, d’una concepció més filosòfica on es limitaria l’ús del terme valors a determinats elements capaços de vertebrar i orientar la vida després de sotmetre’ls a una notable anàlisi crítica), amb la noció de lideratge (havent de diferenciar entre el lideratge entès com a posició preeminent, jeràrquicament superior, del lideratge entès com la capacitat de mobilitzar a altres a través d’una visió), i amb la noció de saviesa (diferenciant d’una banda la saviesa entesa com a gran quantitat de coneixements i l’habilitat per interrelacionar-los i d’altra banda la saviesa entesa com a bon criteri de discerniment, com a capacitat d’encertar les opcions més humanament constructives).

I amb la noció d'espiritualitat també passa el mateix. Hi ha una accepció habitual, freqüent en l'ús del llenguatge, que la identifica amb tot allò d'immaterial, de delicat, de subtil, que hi ha en l'experiència humana, amb aquells aspectes de la cultura que tenen relació amb les aspiracions més elevades de l'ésser humà, amb les dimensions més allunyades de la materialitat, de la corporeïtat, amb les creacions més valuoses de la ment humana, com ara l'art, amb les relacions interpersonals més generoses, amb allò que la ment genera de més intangible. Aquest ús del terme espiritualitat el designarem aquí com a “espiritualitat 1”.

Hi hauria, però, una “espiritualitat 2”, noció que assenyalaria allò relacionat amb l'Esperit en majúscula, amb l'Esperit entès com una de les designacions de la divinitat, o sigui d'una dimensió de la realitat diferenciada del còsmic i de l'humà, seguint la trilogia cosmoteàndrica panikkariana. L’espiritualitat 2 seria aquella dimensió humana capaç d'obrir-se, de connectar, de relacionar-se amb un àmbit que designem com a "transcendent" (que "va més enllà", més enllà del cosmos i de la creació humana), un àmbit inefable, indescriptible, que només es pot designar amb construccions culturals, com ara els símbols. Aquests són el nostre únic vehicle de connexió amb l'àmbit de la divinitat sense esgotar-lo, sense identificar-se totalment amb ell, ja que la divinitat és inaccessible i va més enllà que qualsevol de les nostres creacions.

L'espiritualitat 1 forma part d'una visió més unificada del món, amb més continuïtat entre tot el que s'hi troba, o bé d'una visió dualista que contraposa matèria i esperit. L'espiritualitat 2 pertany a una visió trinitària on l'humà es diferencia tant del no-humà còsmic, material, natural, com del no-humà diví, transcendent.

Cal aprendre a viure amb aquesta barreja d'accepcions, amb aquestes polisèmies que compliquen la comunicació i la reflexió però que deuen ser inevitables. Preferiríem que aquests cinc termes (bo, valor, lideratge, saviesa, espiritualitat) s'utilitzessin només en la segona de les accepcions presentades, buscant altres termes per les primeres accepcions, però aquesta és una tasca impossible, en bona part perquè en la realitat les distincions entre accepcions no són tan netes, hi ha interinfluències, etc. També és impossible introduir les distincions afegint números en el llenguatge quotidià ("bo 1" – "bo 2"). Ara bé, a l'hora d'analitzar conceptes, aquestes precisions esdevenen útils per estalviar confusions i malentesos, per evitar debats estèrils...




diumenge, 11 d’agost del 2019

Rius i religions



Bissier 1957


"Els rius de la terra, per poder ser de debò rius donadors de vida, no es retroben mai de fet, ni tan sols en l'oceà, ni estan orientats cap a aquest trobament. Els rius no es troben, ni tan sols en el mar. Tanmateix sí que es troben —en el cel. Sí que es troben en forma de núvols, quan han experimentat una transformació en vapor, que finalment torna a caure com a pluja a les valls dels mortals, per alimentar els rius de la terra.

Les religions no creixen juntes, i certament que no ho fan com religions institucions organitzades. Es troben quan han estat transformades en vapor, quan han viscut la metamorfosi en esperit, que és vessat en innombrables llengües (Ac 2,3).

Els rius de la terra s'alimenten amb els núvols que miren avall, i també de fons terrestres i subterrànies després de la transformació de la neu i del gel en aigua. L'autèntic embassament de les religions no consisteix només en les aigües doctrinals de la teologia, consisteix també en el vapor transcendental dels núvols divins (revelació) i en la neu i el gel immanent de les glaceres i de les muntanyes nevades dels sants (inspiració)."


Raimon Panikkar a Trisangam: Jordà, Tíber i Ganges (1991)




dissabte, 10 d’agost del 2019

divendres, 9 d’agost del 2019

Marc Aureli VII, 71: Possible i impossible






"És ridícul no intentar evitar la pròpia maldat, cosa que és possible, i en canvi intentar evitar la dels altres, cosa que és impossible."


Marc Aureli, Meditacions, VII, 71



dijous, 8 d’agost del 2019

dimecres, 7 d’agost del 2019

Els dos nens




Nonell 1902



"El príncep estava al balcó del seu palau, i s'adreçà a la gran multitud que s'havia aplegat davant d'ell.

- "Deixeu-me que us doni a vosaltres i a aquesta afortunada i gran nació les meves felicitacions pel naixement d'un nou príncep que portarà el cognom de la meva noble família, i del qual us podreu sentir orgullosos. Ell és el nou representant d'aquesta il·lustre estirp, i d'ell depèn el gran futur del regne. Alegreu-vos i canteu!"

La veu de la multitud, embriagada d'alegria i d'agraïment, va omplir l'aire amb jubilosos cants, mentre acceptava al nou tirà que posaria als seus colls el jou opressor, governant als febles amb crueltat despòtica, explotant els seus cossos i emparant-se de les seves ànimes. El poble cantava a aquest terrible destí i brindava entusiasmat per la salut del nou emir.

Al mateix moment, un altre infant obria els seus ulls a la vida del regne. Mentre la multitud lloava els poderosos i es degradava exalçant un tirà en potència, i mentre els àngels del cel vessaven llàgrimes sobre la feblesa del poble i el despotisme dels seus governants, una dona malalta meditava. Vivia en una vella barraca mig enrunada, i al seu costat, en un tosc bressol i embolicat amb bolquers fets de parracs, el seu nen acabat de néixer es moria de gana. Era una noia pobre i desgraciada a qui la gent menyspreava. El seu espòs havia mort víctima de l'opressió del príncep, deixant sola a una dona a qui Déu havia fet arribar aquesta nit un company menut, que no la deixaria treballar i guanyar-se la vida.

Quan la multitud es va dispersar i el silenci s'apoderà del veïnat, la desgraciada noia va bressolar l'infant a la seva falda i va contemplar el seu rostre, plorant sobre ell com si l'estigués batejant amb les seves llàgrimes. Amb veu afeblida per la fam, va mirar al nen i li va dir:

- "Per què has deixat el regne de l'esperit per venir a compartir amb mi les tristeses del món? Per què has abandonat els àngels i el cel immens, per venir a habitar aquesta pobre terra dels humans, plena d'angoixa, d'opressió i de crueltat? No et puc donar res, tret de les meves llàgrimes. Et nodriràs de llàgrimes, enlloc de llet? No tinc robes de seda per vestir-te, com et donaran escalfor els meus braços nus? Els animalets pasturen als prats i tornen per aixoplugar-se als seus estables; els ocellets picotegen les llavors i dormen tranquils a les branques dels arbres. Mentre que tu, amor meu, només tens una mare desemparada que t'estima."

Després va apropar la boca del nen al seu pit eixut i el va envoltar fortament amb els seus braços, pretenent que els dos cossos es fonguessin en un de sol com abans de néixer el seu infant. Va adreçar a poc a poc els seus ulls encesos al cel i va exclamar:

- "Apiada't, Déu meu, dels meus infortunats compatriotes!"

En aquest instant, els núvols van deixar al descobert el rostre de la lluna, i els seus raigs, introduïnt-se per les escletxes d'aquella humil barraca, van caure sobre els dos cossos abraçats."


Halil Gibran a Llàgrimes i somriures (1914)





dimarts, 6 d’agost del 2019

Ordre




Picasso 1938


"Existeix una afinitat natural entre ordre i bondat. No és usual acusar a la gent de "conducta ordenada". Indubtablement existeixen límits per a l'excel·lència del simple ordre. Pot ser excessiu. Però no hi pot haver excel·lència si no és sobre les bases de l'ordre. El mer desordre resulta una consecució nul·la."


"És natural associar la claredat i l'ordre amb la consecució del bé; i associar la vaguetat i el desordre amb el mal. Per exemple, en descriure un testimoni, la frase "la seva ment és clara i ordenada" es prendria com un elogi; mentre que la frase "la seva ment és vaga i desordenada" es llegiria com una condemna. La raó d'aquest judici es basa en el fet que la claredat i l'ordre capaciten al posseïdor per enfrontar-se amb situacions previsibles. Són fonaments necessaris per al manteniment de les situacions socials existents. I tot i això no són suficients. És necessària la transcendència de la mera claredat i ordre per enfrontar-se amb l'imprevisible, per al progrés, per a l'estímul. La vida degenera quan es tanca en les presons de la mera conformitat. És essencial un poder d'incorporació dels elements vagues i desordenats de l'experiència per al progrés en la novetat."


"Sempre hi ha formes d'ordre parcialment dominants i parcialment frustrades. L'ordre mai és complet, la frustració mai és completa. Hi ha transició dins de l'ordre dominant, i hi ha transició a les noves formes d'ordre dominant. Aquesta transició és una frustració de l'ordre dominant que preval. I tot i així és la realització d'aquesta novetat brillant que treu a la llum l'excitació de la vida.

L'essència de la vida és estar basada sobre les frustracions de l'ordre establert. L'univers es nega a la mortífera influència de la completa conformitat. I tot i això en el seu refús passa cap al nou ordre com a requisit primari  per a l'experiència important. Hem d'explicar la tendència cap a formes d'ordre, i la tendència a la novetat de l'ordre, i la mesura de l'èxit, i la mesura del fracàs. Si prescindim d'una comprensió, ni que sigui lleugera, d'aquestes característiques del procés històric, no experimentem la racionalitat de l'experiència."


Alfred North Whitehead a Modes of Thought (1938)





dilluns, 5 d’agost del 2019

A l'aire lliure




Giorgione 1509


Manet 1863


Cézanne 1870


Picasso 1960












































Concert champêtre (1509), de Giorgione; Le déjéuner sur l'herbe (1863), de Manet; Pastorale (1870) de Cézanne, i diverses variacions sobre Le déjéuner sur l'herbe (1960) de Picasso...