Per arribar a la joia veritable, per a poder gaudir plenament de l'esplendor de la realitat, cal haver assumit també plenament la impermanència de tot, el caràcter efímer, fugisser, evanescent, volàtil de tota realitat, nosaltres inclosos. No es pot assolir a fons la joia si ignorem o defugim aquesta evanescència; cal enfrontar-la, anar-hi de cara i assumir-la.
I cal assumir aquesta impermanència no només intel·lectualment, sinó també emocionalment; no només amb la raó, sinó també amb el cor; no només "saber-ho", sinó també "sentir-ho", "viure-ho".
Una de les maneres tradicionals de fer això era tenint a prop una calavera, un crani humà que ens recordés la nostra mortalitat:
 |
| Zurbarán 1659 |
Avui en dia això no sembla gaire viable ni adient, i ens cal trobar altres mitjans per posar-nos al davant de manera eficaç el caire efímer de tot. Quan en trobem un que ens escau, val la pena utilitzar-lo de tant en tant, regularment, anar-hi tornant, tenir-lo present...
Un d'aquests mitjans és observar algun dels darrers autoretrats de Rembrandt, com ara aquests:
 |
| Rembrandt 1669 |
 |
| Rembrandt 1669 |
Un altre d'aquests mitjans pot ser la tremenda cançó de 1970 Avec le temps... de Léo Ferré (1916-1993). Si s'escolta atentament i se'n llegeix el text (el trobareu més avall), pot esdevenir una bona eina per fer emocionalment present la impermanència.
Heus aquí la versió del mateix autor:
I aquí una bonica versió en directe de Jane Birkin:
Aquí teniu el text en francès, i a sota un intent de traducció al català (s'agrairan propostes de millorament):
"Avec le temps...
Avec le temps, va, tout s'en va.
On oublie le visage et l'on oublie la voix,
le cœur quand ça bat plus
c'est pas la peine d'aller chercher plus loin,
faut laisser faire et c'est très bien.
Avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va.
L'autre qu'on adorait, qu'on cherchait sous la pluie,
l'autre qu'on devinait au détour d'un regard
entre les mots, entre les lignes et sous le fard
d'un serment maquillé qui s'en va faire sa nuit.
Avec le temps tout s'évanouit.
Avec le temps...
Avec le temps, va, tout s'en va.
Même les plus chouettes souvenirs ça t'as une de ces gueules
À la Galerie j'farfouille dans les rayons d'la mort
Le samedi soir quand la tendresse s'en va toute seule.
Avec le temps...
Avec le temps, va, tout s'en va.
L'autre à qui l'on croyait. pour un rhume, pour un rien
l'autre à qui l'on donnait du vent et des bijoux
pour qui l'on eût vendu son âme pour quelques sous
devant quoi l'on s'traînait comme traînent les chiens.
Avec le temps, va, tout va bien.
Avec le temps...
Avec le temps, va, tout s'en va.
On oublie les passions et l'on oublie les voix
qui vous disaient tout bas les mots des pauvres gens
ne rentre pas trop tard, surtout ne prends pas froid.
Avec le temps...
Avec le temps, va, tout s'en va.
Et l'on se sent blanchi comme un cheval fourbu
et l'on se sent glacé dans un lit de hasard
et l'on se sent tout seul peut-être mais peinard
et l'on se sent floué par les années perdues.
Alors vraiment
avec le temps on n'aime plus."
Possible versió catalana
I amb el temps, va, tot se'n va.
S'oblida el rostre i s'oblida la veu,
el cor, quan ja no batega,
no val la pena d'anar a buscar més lluny,
cal deixar-ho estar i està molt bé.
I amb el temps...
I amb el temps, va, tot se'n va.
L'altre a qui adoràvem, que cercàvem sota la pluja,
l'altre que endevinàvem en el gir d'una mirada,
entre els mots, entre les línies i sota el coloret
d'un jurament maquillat que se'n va a fer sa nit.
I amb el temps tot desapareix.
I amb el temps...
I amb el temps, va, tot se'n va.
Fins i tot els records més bonics, mira, fas un d'aquests posats,
a la Galeria remeno en els prestatges de la mort,
el dissabte al vespre quan la tendresa se'n va tota sola.
I amb el temps...
I amb el temps, va, tot se'n va,
l'altre en qui creiem, per un refredat, per un no res,
l'altre a qui li donàvem vent i joies,
per qui ens hauríem venut l'ànima per quatre quartos,
davant qui saltàvem com ho fan els gossos.
I amb el temps, va, tot va bé.
I amb el temps...
I amb el temps, va, tot se'n va.
S'obliden les passions i s'obliden les veus
que us deien baixet els mots dels pobrets,
no tornis massa tard, sobretot no agafis fred.
I amb el temps...
I amb el temps, va, tot se'n va.
I ens sentim empal·lidits com un cavall rebentat,
i ens sentim glaçats en un llit qualsevol,
i ens sentim tots sols potser però panxacontents,
i ens sentim confusos pels anys perduts.
Llavors, veritablement,
amb el temps deixem d'estimar."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada