Diu el savi xinès: “El gran Camí no és pas difícil, n'hi a prou amb estar-se de triar. Només cal que no hi hagi ni atracció ni aversió per tal que la comprensió aparegui amb tota claredat.” Ens diu que si deixem d’optar, de triar, d'escollir, de seleccionar, d’inclinar-nos per un cantó o l'altre, de refusar, entrem en la bona dinàmica, anem pel bon camí, ens situem en l'actitud adient per viure encertadament la vida. I ens diu que això no és difícil de fer. Tot i que, quan mirem de fer-ho ens donem compte de fins a quin punt estem acostumats a triar constantment, a mostrar preferències i inclinacions, a sentir-nos incòmodes amb coses o situacions, o a desitjar amb delit el que sigui. Aquesta és la nostra manera habitual de reaccionar, de relacionar-nos amb el món.
Insisteix el savi xinès, amb la senzillesa i l'encert del llenguatge proper: “La lluita entre l'”a favor” i l'”en contra”, vet aquí la malaltia del cor!” En la nostra consciència, la lluita entre el correcte i l'erroni porta a malmetre la ment. Hem d'anar més enllà d’aquesta confrontació, hem d'allunyar-nos d'aquest combat, ens hi juguem la nostra salut, i per tant la possibilitat de viure en la pau i la joia. I segueix reblant el clau: “Si cerquem o rebutgem les coses no estem en sintonia amb el Camí.” Entrar en la dinàmica de la confrontació, de l'optar, de diferenciar el que és correcte i el que és erroni, ens allunya de la manera encertada de viure; en escollir o rebutjar quelcom es perd de vista la cosa tal com és. “Si voleu trobar el gran Camí, no estigueu a favor ni en contra de res”, insistirà el nostre savi. I no fer-ho ens porta a perdre la nostra llibertat: de fet, com que volem agafar o rebutjar, no som lliures. Quan ens dediquem a optar, quan perdem la capacitat d'anar més enllà de la dinàmica de confrontació, deixem de ser lliures. En resum, el nostre savi dirà encara: “No us deixeu enganxar per les perspectives duals, vigileu de no seguir-les. Al menor rastre d'”a favor” o “en contra”, la ment s'embolica en les complexitats.”
És només un petit pas, una petita correcció de la nostra reacció habitual davant les coses: passar de pronunciar-se a no pronunciar-se. Però, per fàcil que sigui, ens costa molt fer aquest pas. Fins i tot tenim dubtes sobre la seva correcció: com deixar d'optar pel correcte, l'encertat, el que ens sembla bo, i com no rebutjar el que considerem mal enfocat, no adient, impertinent? Potser el que passa és que el savi xinès no ens parla d’una reacció moral, sinó d’una actitud vital que és prèvia, o està més enllà, o està més endins que l'àmbit de la moralitat. Que no l'anul·la, però el depassa, i el fonamenta de manera que el fa diferent al que és l'habitual, el fonamenta de forma menys absoluta, menys dogmàtica. La moral està bé, però és previ i més important estar en el “gran Camí”, en l'actitud encertada, en la manera adient de veure les coses, de situar-se en el món.
Aquest “gran Camí” és prou peculiar, i sovint ens sembla, al primer cop d'ull, paradoxal. Però quan ens hi fixem descobrim el seu profund sentit, la seva consistència. El nostre savi ens diu que és “perfecte com el vast espai”, de manera que “al Camí no li falta res, ni hi ha en ell res de superflu”. És simple, i alhora complet. Ens diu també: “Si us n'allunyeu ni que sigui el gruix d’un cabell, un abisme separa llavors el cel i la terra.” Preciosa imatge: quan no som dins del camí, quan ens en separem, per poc que sigui, caiem en el buit, trenquem l'harmonia, generem una ruptura entre el cel i la terra, que queden separats per una distància sense límits, infinita. Llenguatge poètic i radical per subratllar la contundència de la situació: al Camí no s'hi pot estar només “una mica”: o s'hi és o no s'hi és, i si no s'hi és la situació esdevé catastròfica. Els humans som l'espai de contacte, de connexió entre el cel i la terra, entre “aquest món” i “l'altre món”, però si ens separem del Camí deixem d'acomplir aquesta funció, i el cel i la terra se separen de manera brutal, i nosaltres caiem en l'abisme.
Estar en el Camí comporta “discernir el sentit profund de les coses”. I el nostre savi torna a l'atac: “Si no discerniu el sentit profund de les coses, us esforceu en va per calmar la vostra ment.” Si no podem arribar fins allà on brollen les coses, fins a la font, fins a la seva arrel, la nostra ment s'esgotarà en va, perduda en la confusió. Anirem donant tombs inútilment fins a quedar exhausts. Ell ho dirà així: ”Tornar a l'arrel és retrobar el sentit; córrer darrera les aparences és allunyar-se de la Font. En l'instant, reorientant la nostra mirada, anirem més enllà del buit de les coses del món.” Mentre no canviem la nostra manera de veure les coses, només veiem que aparences, res no té substància, tot és buit. I fer aquest canvi de mirada és cosa d’un instant, d’un clic, d’un petit canvi de posició. Quan fem aquest clic, és com si tot s'il·luminés en totes direccions, veiem el món d’una altra manera. Quan el fem, ja no ens perdem en els reflexes de la llum damunt les coses, que no ens permeten veure-les de debò, sinó que tornem a l'arrel original, a allò que hi ha darrera dels fenòmens, allò que els origina, que els genera, allò que es troba en la fondària; entrem en contacte amb l'essència, diríem, fent servir termes metafísics que mostren la seva utilitat a l'hora d'assenyalar quelcom de fonamental però alhora indescriptible, inefable.
El nostre savi és amant del matís, perquè sap que les idees centrals, per simples que siguin, han de ser presentades des de molts angles per poder anar avançant en la seva comprensió. Per això entra en una nova manera de parlar de combatre la dualitat, la dissociació. Diu: “No correu darrera els fenòmens, no resteu en el buit. Si la ment roman en la pau de l'Únic, aquesta dualitat desapareix per ella mateixa.” La nostra temptació, el nostre perill és doble: o bé quedar enganxats als fenòmens i no saber anar més enllà d'ells, córrer darrera d'ells, o bé, en l'extrem oposat, negar els fenòmens i dedicar-nos a buscar un món sense fenòmens, un buit que els exclogui. En canvi, si anem més enllà d’aquesta contraposició dual fenòmens-buit, si tranquil·litzem la nostra ment aconseguint que vagi més enllà d’aquesta dinàmica dual, llavors la dualitat desapareix, s'esvaeix espontàniament i regna la pau.
Encara ho dirà d’una altra manera: “Si deixeu d’actuar per trobar la tranquil·litat, aquesta no serà res més que un afegit d'agitació. Cercant el moviment o el repòs, com podríem conèixer l'Únic?” Hem de sortir de la presó de la dinàmica de la contraposició. Si creiem que agitació i calma es contraposen, ens equivoquem; buscar la calma torna a ser una agitació. No hem de buscar ni l'una ni l'altra; llavors és quan “coneixerem l'Únic”, haurem anat més enllà de la dualitat, de la contraposició, i així assolirem la pau i la joia.
Dit això, no ens semblarà estrany que el savi xinès ens digui que “quan no s'entén la no-dualitat del Camí, el moviment i el repòs són falsos. Si rebutgeu el fenomen, us engoleix; si perseguiu el buit, li gireu l'esquena.” No és que els dos extrems estiguin malament, es tracta de que mentre els veiem contraposats no veiem el que els origina, el que hi ha a la seva arrel, i llavors queden inconsistents, sense mèrit, esdevenen ”falsos”. Mentre estem en la dualitat, si rebutgem els fenòmens no aconseguim res, no ens en podem desempallegar, ans al contrari aquests ens engoleixen. O, el que acaba anant a parar al mateix, si volem assolir el buit, si ens volem endinsar pels camins del no-res, en un distanciament de la realitat que la negui, que la refusi, assolim l'efecte contrari: “si perseguim el buit, llavors estem contra el buit”, es podria dir també. En el camí, moviment i repòs, fenòmens i buit són consistents i harmònics; fora del camí, no ho són. En el Camí els podem viure, fora del Camí no.
Diu el savi xinès: "A força de paraules i d'especulacions, ens allunyem del Camí. Aturant els discursos i les reflexions, no hi ha cap lloc on no puguem penetrar." No hi ha manera d'assolir el Camí per la via de la raó, ni hi ha manera de parlar-ne amb el nostre llenguatge. Per justes que siguin les nostres paraules, no expressem el Camí. Per exactes que siguin els nostres pensaments, no estem assolint a través d'ells la veritat. La veritat és d'una altra mena. I l'única manera d'arribar-hi és tallant les paraules i els pensaments, anant més enllà del llenguatge i del pensament. Només així podrem emprendre el Camí i penetrar realment en la realitat, en tots els seus racons. Alguns diran que això és irracional, però no es tracta d'anar contra la raó sinó de depassar-la, d'anar més enllà d'ella, d'entrar en territoris que ella no controla. Cal gosar fer aquest salt: és difícil i genera recel, però és la manera d'entrar en el Camí que porta més enllà del buit interior i del buit de les coses del món. El camí que porta a la veritat. Una veritat a la que llavors s'accedeix sense ni proposar-s'ho: "No cal perseguir la veritat, simplement s'ha de deixar d'intentar veure-hi." No és volent veure-hi com hi veurem, és simplement aturant la nostra manera habitual de veure les coses, d'enfrontar-nos amb el món -la manera presidida pel desig i el refús, per la tria-, que les coses ens mostraran el seu veritable rostre.
I el savi xinès insisteix en donar voltes per aclarir un únic punt, el punt clau, l'única cosa de la que parla. Hi ha el que en diu el món de la dualitat o dels fenòmens, el de l'atracció i l'aversió. Hi hi ha el món de la unitat, del buit, de l'absència de fenòmens. Però l'alternativa no és entre aquests dos móns, els quals de fet depenen l'un de l'altre; l'alternativa està en sortir del joc entre aquests dos móns, no aferrar-se, lligar-se, vincular-se emocionalment, diguem-li com vulguem, ni a l'un ni a l'altre. Per això diu, en frases que inicialment poden semblar críptiques i paradoxals, però que ben mirades no ho són: "la dualitat només existeix en relació a la Unitat; no us aferreu a la Unitat. Quan la ment s'unifica sense aferrar-se a l'U, tot esdevé inofensiu." El dos depèn de l'u, i per tant no només és important no vincular-se al dos, al món dels fenòmens, sinó que és també igualment important no vincular-se a l'u. Paraules que assenyalen una direcció, però que també hauran de quedar enrere. Si aconseguim això, la ment s'apaivaga, es retira, deixa de portar la batuta, de regir l'experiència; i quan això succeeix, ja tot és al seu lloc, tot és com cal, sense màcula, sense error. Aquest és l'estadi on porta el "gran Camí": més enllà del dos i de l'u, l'estadi sense dos ni u, la realitat ni escindida ni unificada, simplement la realitat no deformada, sense projecció, tal qual. "Essent el dos impossible, l'u ho és també."
Aquesta contraposició entre la dualitat i la unitat es pot expressar també amb unes altres paraules, fent servir l'habitual i intuïtiva contraposició entre subjecte i objecte. Dirà el savi xinès:
"L'objecte és objecte en relació al subjecte; el subjecte és subjecte en relació a l'objecte. Si voleu comprendre el subjecte i l'objecte, heu de veure que tots dos són buit." Per afegir que
"El subjecte desapareix amb l'objecte; l'objecte s'esvaeix amb el subjecte", i finalment que
"Si voleu comprendre el subjecte i l'objecte, heu de veure que tots dos són buit." I que "
En aquest buit únic, tots dos es confonen i cadascun ho conté tot." Tot és subjecte, tot és objecte, res és subjecte, res és objecte. Només hi ha objecte si hi ha subjecte -perquè hi ha subjecte-, i viceversa. Cal anar més enllà de la contraposició subjecte-objecte. No serveix per avançar pel "gran Camí".
Diu el savi xinès: “El gran Camí és ample per essència, ni fàcil, ni difícil. Mantenir punts de vista estrets porta al dubte; com més de pressa penses anar, més lentament vas.” Des del gran Camí es veu el món amb una mirada ampla, es veuen grans horitzons, i els conceptes de facilitat o dificultat no hi encaixen: el camí és com és. Fora del Camí, en canvi, entrem en el domini de les visions rígides, estretes de mires, que porten a la indecisió i a la malfiança. “Quan dubtem, la dispersió i la depressió apareixen; en la il·luminació, l'atracció i l'aversió són inexistents.” Ens pensem que per aquests camins estrets i tortuosos fem drecera, anem més ràpid, però això és una falsa impressió, ja que aquests camins no porten enlloc. I afegirà encara: “Quan els nostres pensaments es fan rígids, girem l'esquena a la veritat; ens emboliquem i ens enfonsem en el neguit.” Circular pels estrets senders del pensament discriminatori – l’”a favor” o “en contra” – no ens pot apropar a la veritat, la ment que s'endinsa per aquests camins es torna confusa, espessa, i cau en la depressió; es cansa i se sent torbada. De què serveix posar-se a favor o en contra de les coses? Això no porta enlloc més que al malestar. "Aquest neguit cansa l'ànima: de què serveix fugir d'això i buscar allò altre?”
I és que “si volem avançar, emprendre l'únic i més gran Camí, no hem de rebutjar els fenòmens.” Voler fugir del món, separar-se'n, aïllar-se en un món de perfecció, defugir la realitat de la que formem part, no porta enlloc. Hem d'acollir la realitat tal com és, assumir-la amb tota la seva naturalitat; no podem tenir cap prejudici enfront de les coses tangibles. Quan aconseguim superar aquests prejudicis i no defugir la realitat, llavors anirem pel bon camí, assolirem la fita màxima, la il·luminació: “Si no rebutgem els fenòmens, podem assolir l'estat suprem.”
I és que les desviacions del Camí encertat són degudes a la mala orientació de la nostra ment, a la seva manera habitual – discriminatòria, diferenciadora – de funcionar. “Utilitzar la manera de funcionar de la ment, no és aquesta la més gran manera d'esgarriar-se?” “Totes les oposicions són fruit de les nostres reflexions.” Les coses, en elles mateixes, no en tenen de diferenciacions; som nosaltres els que les projectem en elles, amb els nostres lligams i preferències, i aquesta és la nostra gran equivocació. “Les coses estan desproveïdes de distincions; és el nostre lligar-nos a elles el que els n'hi confereix.” Si entre les coses no hi ha diferenciacions, perquè hi establim lligams de preferència i aversió? Per això dirà: “Guany i pèrdua, veritable i fals: deixa'ls anar d’una vegada per totes!” Entossudir-se en les distincions és perdre el temps, cansar-se inútilment: “Somnis, il·lusions, pètals surant en l'aire: perquè extenuar-se volent-los atrapar?” I aquests somnis s'esvaeixen per ells mateixos si estem atents, vigilants, alerta, amb els ulls ben oberts per tal que la ment no recaigui en el camí de les diferenciacions: “Si l'ull no dorm, els somnis desapareixen sols.”
“Si la ment no queda atrapada per les diferències, tot no és més que una única Realitat.” Si la ment no discrimina, no se sotmet a les diferenciacions, totes les coses que hi ha en el cosmos comparteixen el mateix: el ser simplement reals. Per això afegirà ràpidament: “Lliurant-nos al misteri de les coses en llur realitat única, oblidem el món de la causalitat. Quan totes les coses són considerades amb equanimitat, retornen a la seva naturalesa original.” “Escolteu la naturalesa de les coses i estareu en sintonia amb el Camí, lliures, sense preocupacions.” És fer un pas, és fer un salt cap a un enfocament estrany, misteriós de les coses: veure-les només com a reals, que és la seva única veritable naturalesa, el seu estat natural. Assumint a fons que tot comparteix aquesta dimensió bàsica de ser real, podem anar més enllà de totes les dependències a que la discriminació ens porta. En un món sense humans, les coses simplement són: cal tornar a connectar amb aquesta visió primigènia per viure el món de la manera adient. “No cerqueu el perquè de les coses: evitareu així caure en el món de les comparacions.” Més que "perquès", hi ha fets.
I aquest procés porta a una gran calma: “Si la ment és il·luminada per la identitat, tota activitat s'apaivaga.” La ment esdevé imparcial, deixa de planificar i de lluitar. Els rastres de les accions s'esvaeixen. Per això diu també: “El savi no porta a terme cap tasca; el foll s'embolica ell mateix.” El savi no pren iniciatives, no persegueix metes. Una idea també ben xocant per al nostre món, embarcat en l'acció, l'emprenedoria; però és que, com passava quan parlàvem de l'ètica, el nostre savi xinès se situa en un pla diferent, al que tant li podem dir previ, com superior, com més profund. No parla de la vida quotidiana, sinó de l'actitud des de la qual viure aquesta vida quotidiana. Haurem de continuar actuant, com haurem de continuar discernint el bé i el mal, però ho haurem de fer des d’un altre rerefons, des d’una altra actitud bàsica, sabent que aquests nivells immediats no són ni el darrer nivell ni el fonamental, i que és diferent actuar i discernir el bé i el mal si es fa des d'aquest misteriós nivell de la realitat en tant que tal que si l'acció i el discerniment del bé i el mal són els últims horitzons de referència.
Diu el savi xinès: "En la Realitat tal com és, no hi ha ni altri ni un mateix. Si voleu sintonitzar-hi, una sola paraula és possible: no-dos!" El savi entrelliga matisos que ha anat fent: la realitat no deformada prescindeix de la distinció entre subjecte i objecte, simplement és. No hi ha jo i l'altre. Però no és que subjecte i objecte, jo i altre s'uneixin, s'unifiquin: tampoc no es tracta d'assolir la unitat. Per això no contraposa "dos" i "u", sinó que la fórmula que ofereix, clàssica del pensament advaita, per expressar paradoxalment aquest anar més enllà dels fenòmens sense caure en el buit, més enllà de l'objecte sense caure en el subjecte, més enllà de la dualitat sense caure en la unitat, és senzilla i contundent: "no-dos". Si es vol realitzar l'u, només es pot fer en el no-dos. I "si és no-dos, llavors tot és el mateix; res no queda exclòs." En la no-dualitat, totes les coses són idèntiques, no hi ha res que no estigui contingut en ella; tot és semblant, les contradiccions són assumides. "Una cosa és alhora totes les coses, totes les coses no són més que una cosa. Només que pugueu copsar això, ja no cal que us turmenteu a propòsit del coneixement perfecte." S'ha arribat al final de l'itinerari, comprenent això ja n'hi ha prou. En aquest estadi, la vivència esclata: "Tot és buit, irradiant i lluminós per ell mateix: ja no cal esgotar les forces de la ment. L'incomparable no és mesurable pel pensament, el coneixement no pot sondejar-lo." La ment s'ha d'aturar, aquí ja no fa falta que s'esforci, ja no té funció: s'ha arribat a l'espai del no-pensar. Ja no hi ha dubtes, ja regna una fonda convicció, no necessitem la memòria per sostenir la nostra visió de fenòmens impermanents, passatgers, i la passió deixa de regir els nostres passos: "Quan els dubtes són escombrats, la veritable confiança llueix, forta i dreta. Res a retenir, res a recordar."
I el nostre savi ens acaba dient que "els savis de tot arreu tenen accés a aquest principi cardinal." Tots els itineraris van a parar al mateix lloc, al mateix ensenyament, a la mateixa font original, a la mateixa veritat. Aquesta és una experiència universal, a l'abast de tothom, assolible des de totes les cultures. "Les fronteres de l'Últim no estan protegides per lleis." Tothom hi té un accés lliure, no hi ha regles ni regulacions d'accés, cap llei s'hi aplica.
Hem fet el gran Camí, però ni a aquest ens podem aferrar, no en podem esdevenir dependents, no ens hi podem refugiar, ni fer-ne un ús indegut, ni manipular-lo, ni estar encantats de ser-hi: "Si ens lliguem sentimentalment al gran Camí, perdem la justesa; en l'intent, ens fiquem en un carreró sense sortida."
Encara vol subratllar el caràcter inefable i desconcertant d'aquesta vivència a través d'unes quantes frases d'aparença enigmàtica i paradoxal, però que deixen de ser-ho en tenir present tot el que ens ha dit abans. "Un moment de consciència és semblant a milers d'anys. Ni existència ni no-existència, per tot arreu davant dels nostres ulls." Aquesta experiència ens treu del temps i omple l'espai; no és ni ser ni no-ser, però ho abasta tot, tot el que ens envolta és això. "L'infinitament petit és com l'infinitament gran, en l'oblit total dels objectes. L'infinitament gran és com l'infinitament petit, quan l'ull ja no percep límits." Ja no hi ha fronteres, ni límits, ni diferències. "L'existència és la no-existència, la no-existència és l'existència. Mentre no ho entengueu, romandreu inquiets." Copsar la no-dualitat és l'única font de pau. És l'únic pas a fer. Si no hem assolit aquest estadi, hem de procurar arribar-hi. "L'essència de la convicció és no-dos, no-dos és l'essència de la convicció." La confiança és no-dual, i el que és dual no és confiança.
I el nostre savi s'acomiada amb un darrer advertiment-recordatori: el que ha mirat de dir no es pot dir amb paraules. Les paraules poden portar fins al llindar de l'experiència, però l'experiència és inefable. "Aquí els camins del llenguatge s'aturen", ens dirà. Les paraules no aconsegueixen expressar allò a que s'apunta, que "no és ni passat, ni present, ni futur". Està més enllà del temps.
(Comentari al Xinxinming, text de saviesa xinès del segle VIII)
