dimecres, 7 de febrer del 2018

Mors tua, vita mea




Tàpies 2007



"Una mateixa història permet múltiples relats, i cada relat implica el desig d’un final determinat. Si hom desitja la independència de Catalunya, triarà només aquells fets que justifiquin aquest final. L'Estat espanyol hi apareixerà sempre com un instrument al servei de l'esclafament de Catalunya, i la resposta independentista, encara que vulneri la llei, serà descrita com l'única possible. El relat independentista és maniqueu: bons i dolents. Per això, el seu principal enemic durant tots aquests anys ha estat el catalanisme que, en defensa dels interessos catalans, propugna vies més inclusives i menys traumàtiques. Desaparegut el catalanisme d'escena, l'independentisme ha aconseguit que el relat de les complexes relacions entre Catalunya i Espanya ja sigui només binari. O l'estelada o la rojigualda. No hi ha res més a triar.

Un aspecte crucial dels relats és l'el·lipsi, això és, l'eliminació d'aquells fets de la història que fan nosa al relat. N'hi ha molts, de fets, que han desaparegut del relat independentista. Però dos són especialment significatius, perquè afecten la reforma de l'Estatut, factor desencadenant del procés. En plena elaboració de l'Estatut, Artur Mas, aleshores cap de l'oposició, es va plantar a la Moncloa per negociar amb el president Zapatero al marge del Parlament. I en el moment del referèndum de l'Estatut, ERC va votar no i va coincidir, per tant, amb el PP. L'aventura de l'Estatut va implicar tants errors de la part catalana com de l'espanyola. Però la part espanyola només hi veu els errors catalans (pacte del Tinell), mentre que la part catalana només cita les meses petitòries i les irregulars deliberacions del Tribunal Constitucional.

El relat espanyol dominant també és de bons i dolents. Però conté un recurs abusiu, tenint com té l'Estat el monopoli de la força: argumentar com si l'altra part estigués en les mateixes condicions. S'afirma, per exemple, que l'independentisme és egoista (l'atribut és de Josep Borrell) i antisolidari per agitar l' “Espanya ens roba”. Però no hi ha hagut manera que l'Estat afavorís un debat obert i equànime sobre els fluxos fiscals. Es diu, per exemple, que els independentistes són desobedients, però tant el Govern espanyol com la maquinària de l'Estat han desobeït també moltes vegades. És més: hi ha hagut indicis de guerra bruta que ni el poder judicial ni la premsa han volgut investigar. S'afirma que la justícia és independent, però és obvi que només ho és formalment, segons han dictaminat la Comissió Europea i el Consell d’Europa: la jerarquia dels jutges no respon a criteris professionals, sinó polítics.

Els relats d'uns i altres ens obliguen a triar entre la impietosa severitat del jutge Llarena i els ardits com de Robin Hood de Puigdemont. Ens fan triar entre les frases despectives de Sáenz de Santamaría o d'Hernando i les fantasies independentistes d'una doble presidència. La ciutadania mereixeria un relat menys esbiaixat, més complet. Però ha de triar entre dos relats maniqueus que només tenen en comú aquella vella i impietosa sentència romana: mors tua, vita mea. La teva mort és la meva vida."


Antoni Puigverd a La Vanguardia del 07.02.2018





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada