 |
| Twombly 1955 |
Heus ací el significatiu text de William R. Polk, que va ser conseller del president John F. Kennedy, publicat a La Vanguardia els dies 24 i 25 de novembre de 2015. Traducció de José María Puig de la Bellacasa.
L'atac terrorista a París ha suscitat la reacció amb què l'estrateg de l'Estat Islàmic (EI) comptava i que, de fet, buscava, una batuda amb explosius a gran escala. L'EI sabia que l'acció militar havia mostrat la seva cara contraproduent a l'Afganistan, l'Iraq, Líbia i altres llocs. No només no va detenir els insurgents, sinó que els va ajudar a reclutar més partidaris i va perjudicar moltes persones no compromeses en la qüestió. L'EI va aprendre la lliçó; els nostres líders, pel que sembla, no.
França, Rússia, els Estats Units i altres països han començat una campanya militar amb què esperen "destruir" l'EI. Com els espanyols, els russos i els nord-americans van aprendre a l'Afganistan, la guerra de guerrilles és molt cara. El que ja fem contra l'EI ha costat fins ara al voltant de mil milions de dòlars, i alguns analistes consideren que aviat costarà bilions de dòlars l'any.
La seva lluita és relativament barata, perquè viuen en una societat dispersa, mentre que nosaltres vivim en països industrials i en àmplies aglomeracions urbanes. Quan les ataquen, les guerrilles simplement s'esfumen i esperen millors oportunitats. Nosaltres no ho podem fer. Els objectius que tenim són asimètrics. A baix cost, ells poden fer molt de mal, mentre que, amb enormes despeses, nosaltres amb prou feines els fem res.
Vam veure clarament aquest contrast, fins i tot abans de l'auge de l'EI, en l'atac d'Al-Qaida contra els EUA l'11-S: l'atac va costar les vides de només dues desenes de terroristes i probablement va costar menys de mil dòlars; tot i això, va fer dues mil víctimes i va costar potser 100.000 milions de dòlars a l'economia dels Estats Units.
Va ser una victòria barata. El que passa ara a Europa també serà molt car per a nosaltres i per a l'EI és relativament barat. La nostra experiència és que l'acció militar no només és cara sinó que, habitualment, no funciona. Els estrategs de l'EI ho entenen i intenten desencadenar els nostres atacs perquè consideren que els bombardejos aeris motivaran que la població local doni suport a l'EI. Quan puguin, molts fugiran del perill (com han fet centenars de milers), però més milions es quedaran on són.
L'EI i nosaltres rivalitzem per guanyar-nos les seves "ments i esperits". Qui guanyi dependrà, en última instància, d'ells. La carta més important que tenim no són les nostres enormes - i molt cares - forces armades, policia i forces de seguretat, sinó el desig de la majoria de la societat que prepara aquestes operacions de pau i seguretat.
La gran majoria dels musulmans, com la gent de tot arreu, sempre ha volgut anar d'un lloc a l'altre per gaudir d'"afers mundans i lúdics", reunir-se i consumir, treballar i distreure's, competir i procrear. No són fanàtics i tampoc volen ser màrtirs o herois. No es tracta només de la nostra opinió. És la perspectiva de l'EI. En el document que explica i preveu l'estratègia de l'EI, El maneig del salvatgisme, el seu principal estrateg ha assenyalat que la societat en conjunt "no és fiable". El millor que podria fer l'EI és "guanyar-se el seu suport o, almenys, neutralitzar-la".
Com es proposa de fer-ho, l'EI? La seva resposta és un programa sociopolític enfocat a "unir els esperits i cors de la gent" mitjançant diners, alimentació i serveis mèdics, així com un sistema que substitueixi el sistema corrupte dels seus rivals. Parlem d'aplicar el mateix tipus de programa però, de fet, fem servir el millor del nostre esforç en les forces armades i poc en altres activitats. Tampoc no entenem la política de la guerra de guerrilles. Es tracta d'una lliçó molt important que és evident en la història d'Espanya.
Quan Napoleó va envair Espanya no podia creure que els espanyols del seu temps no acollissin bé les seves tropes. Parlava de llibertat i igualtat, però els líders de la guerrilla només veien soldats estrangers (com Goya va mostrar en una de les seves pintures més famoses). Quan les tropes de Napoleó van irrompre en pobles i a la ciutat de Saragossa, van matar o van ferir inevitablement molts innocents d'aquells indrets, que van arribar a odiar-los.com posteriorment va escriure Napoleó,"aquella guerra lamentable em va destruir".
Els nostres líders d'avui, com Napoleó, dipositen la confiança en les forces armades. No cal que endevinem l'estratègia de l'EI. Els seus líders ja ens l'han dita. El recurs al salvatgisme detallava la campanya a llarg termini per destruir el poder d'aquestes societats i països que l'Estat Islàmic anomena "els croats" - potències occidentals que identifica com a imperialistes - i per netejar la societat islàmica dels trànsfugues que li donen suport.
La campanya de l'EI es divideix en tres etapes: la primera és la humiliació de l'enemic per crear un caos en el qual les forces de les potències estrangeres i les seves forces "per delegació" es tornin boges i caiguin en l'esgotament mentre els terroristes i guerrilles musulmanes aprenen a utilitzar eficaçment el seu poder. La segona és la "propagació del salvatgisme". El que comença localment amb atacs a petita escala es dissemina a través d'Àsia, l'Àfrica i Europa. Individus i grups locals que se senten desposseïts dels seus drets i discriminats operen actualment a la Xina, Rússia, les Filipines, Somàlia, el Iemen, Síria, Mali i Nigèria. Els que els donen suport provenen de França, el Regne Unit i els Estats Units.
L'estrateg de l'EI espera que els Estats Units i els seus aliats - que l'EI anomena "croats" - contraatacaran militarment i així "estimularan moviments que incrementaran l'expansió de la gihad i provocaran que milers de joves es plantegin la resistència".
"Per tant", assenyala l'estrateg de l'EI, la tàctica correcta consisteix a "diversificar i ampliar els atacs humiliants". Això provocarà accions de represàlia i incrementarà l'odi de l'estranger, que gastarà els seus recursos en "seguretat". Com explica l'estrateg, si ataquen un indret turístic que patrocinen els croats a Indonèsia, "tots els llocs turístics de tots els països del món hauran de ser protegits mitjançant la tasca de forces addicionals, cosa que provocarà un enorme augment de la despesa".
Com si es tractés d'una aplicació d'aquest pla, l'EI va reivindicar que els seus partidaris van fer caure un avió rus recentment a la península del Sinaí, quan tornava del complex turístic de Xarm al-Xeikh al mar Roig egipci. A més, altres grups van atacar un hotel de propietat occidental a Mali. Els objectius són pertot arreu i no tenen límits: bancs, oleoductes, refineries, plantes generadores d'electricitat, centres comercials, teatres, restaurants, edificis d'oficines poden ser atacats gairebé a voluntat. Els atacs de París del 13 de novembre del 2015 mostren fins a quin punt és fàcil per a "grups petits i separats" de gihadistes entregats infligir un dany important a un cost relativament baix.
Mentre els enemics s'escampen, gasten els recursos en conflictes que no es poden guanyar i perden el suport públic - com va passar en el cas de Rússia, els Estats Units i Espanya a l'Afganistan - els estrategs de l'EI creuen que poden avançar cap a la tercera etapa de la seva campanya per crear una "societat combatent" o califat.
Creuen que Europa, els Estats Units i Rússia podrien estar temptats de caure en la "trampa afganesa". És una trampa que va atrapar Napoleó a Espanya, que Mao Zedong va utilitzar contra el Japó a la Xina i que Ho Chi Minh va utilitzar contra França i contra els Estats Units al Vietnam. És desagradable i horrible, brutal i costosa, però gairebé sempre, en última instància, ha tingut èxit. L'EI l'ha adoptada.
El que impulsa les accions de l'Estat Islàmic (EI) i els seus partidaris s'explica en la guia de l'EI El maneig del salvatgisme. Comença amb una interpretació del món que els musulmans van heretar de l'imperialisme i el colonialisme. No només els musulmans ho van patir intensament, sinó també la majoria de pobles del tercer món. I els seus descendents guarden dolorosos records de "l'espantosa destrucció de les ànimes". Les grans potències i els seus representants autòctons van matar, diu l'EI, més gent que la que ha mort en totes les guerres gihadistes d'aquest segle...".
¿És només una exageració, ideada per inflamar l'odi envers nosaltres? Lamentablement, no. Recordem o no aquells fets, els descendents de les víctimes els recorden. Els records dels anys després que Colom travessés l'Atlàntic han estat creixentment amargs. Primer els europeus, després els russos i més tard els americans - el nord del món - van augmentar el seu poder i van sotmetre el sud, destruint països i societats autòctones i suprimint ordes religiosos. L'imperialisme, amb la humiliació conseqüent i les matances de poblacions senceres, encara que oblidat pels perpetradors, encara és un record vívid per a les víctimes.
Les xifres són sorprenents: en una petita part de l'Àfrica, el Congo, on un de cada deu és musulmà, es calcula que els belgues van matar el doble de persones que van matar els nazis (jueus i gitanos), al voltant de 10 a 15 milions. Amb prou feines existeix una societat d'aquelles a les quals anomeno del sud sense el record d'episodis similars infligits pel nord. Només cal fixar-se en un historial militar més recent.
A Java, els holandesos van instaurar un règim colonial sobre els nadius i, quan van provar de reafirmar la seva independència, van matar al voltant de 3.000 rebels entre el 1835 i el 1840; de manera similar, van liquidar els rebels de Sumatra entre 1873 i 1914; a Algèria, després de la dura guerra de 15 anys de durada que va començar el 1830, els francesos van robar terres, van arrasar centenars de pobles, van massacrar innombrables nadius i van imposar un règim d'apartheid als supervivents; a l'Àsia Central, russos i xinesos van envair, van empobrir o van expulsar poblacions abans pròsperes mentre que en la intensa guerra al Caucas, com relata Tolstoi, els russos van escombrar pràcticament societats senceres. A l'Índia, després de l'intent de revolta del 1857, els britànics van destruir l'imperi mogol i van matar centenars de milers d'indis. A Líbia, els italians van matar al voltant de dos terços de la població de la Cirenaica.
Es podria afirmar que aquestes coses van succeir en el passat i s'haurien d'oblidar. Potser, però hi ha altres matances, a les darreres dècades, que no poden ser excusades així. A la campanya dels Estats Units al Vietnam (una societat no musulmana), el napalm, les bombes de raïm i les metralladores van ser seguides per la defoliació, els productes químics causants de càncer i els programes letals que van matar potser dos milions de civils.
A l'Afganistan, les xifres són inferiors perquè la població era menor però, a part de mig milió de morts, tota una generació de nens afganesos ha patit atròfia i mai no creixerà fins a la seva estatura normal i patirà potser algun grau de discapacitat mental. El nombre de víctimes afganeses en la guerra russa es desconeix, però podria no baixar del mig milió de morts. A l'Iraq els càlculs eleven la xifra a al voltant d'un milió de civils.
Podem debatre si la mort no és el pitjor resultat de la guerra; els supervivents s'enfronten al terror constant, la fam, la humiliació i la misèria. Mentre l'estructura de societats senceres s'ha vist greument danyada o destruïda, la vida civil ha estat reemplaçada per guerres entre bandes, tortures, segrests, violacions i temor desesperat. En estudiar tals fets, recordo la descripció de Hobbes de la vida humana abans de la civilització: "Solitària, pobre, desagradable, embrutida i curta".
En conjunt, aquests i altres efectes de l'imperialisme, el colonialisme i les intervencions militars al sud constitueixen un holocaust de tant ensenyament formatiu com l'holocaust alemany contra els jueus. En moltes societats no s'han guarit les cicatrius. Constatem la seva herència en la fragilitat - o completa destrucció - d'organitzacions socials, la corrupció dels governs i la repulsió de la violència.
Com diu l'estrateg de l'EI, i he sentit de boca de qualsevol informador a l'Àfrica i l'Àsia, nosaltres els del nord estem carregats d'esquemes racials o religiosos: quan ells maten un europeu reaccionem amb horror. Qualsevol mort és abominable. Però quan matem un africà o un asiàtic o fins i tot nombres superiors d'africans o asiàtics, amb prou feines ens n'adonem. El 13 de novembre, la vigília dels atemptats de París, va tenir lloc un atac similar a Beirut (Líban) en el qual van morir 41 persones i unes 200 van ser ferides. Gairebé ningú a Europa o els Estats Units ni tan sols va fer atenció. No es tracta d'una qüestió merament moral - encara que indubtablement també ho és -, sinó que arriba fins a la medul·la de la qüestió del terrorisme.
Aquests fets plantegen la qüestió de per què homes i dones joves, fins i tot de societats relativament pròsperes i segures, s'uneixen a l'Estat Islàmic. Maquillar la qüestió, com ha escrit recentment un periodista anglès amb àmplia experiència a Àsia, és no comprendre a què ens enfrontem ni què podríem fer per obtenir un grau assequible de seguretat mundial.
Els resultats de la insurgència són descrits al meu llibre Políticas violentas (Libros de Vanguardia). Al llibre mostro que durant els dos últims segles, en diverses parts de l'Àfrica, l'Àsia i Europa, les guerrilles han complert gairebé sempre els seus objectius malgrat fins i tot de les tàctiques més dràstiques de contrainsurgència. Prengui's un sol exemple, Afganistan: els russos i nosaltres hem fet servir centenars de milers de soldats, gran nombre de mercenaris i tropes autòctones i així mateix quantitats sense precedents de força letal durant gairebé mig segle de guerra. Encara que els resultats no són encara definitius, és evident que, com a mínim, les guerrilles no han estat derrotades. S'ha anomenat l'Afganistan "el cementiri de l'imperialisme". El seu paper en la caiguda de la Unió Soviètica s'ha documentat amb profusió. Encara no ens ha liquidat a nosaltres.
Considerem també els resultats en aquestes parts del món on les hostilitats han estat relativament sotmeses o controlades. Quan jo era jove, als anys quaranta i cinquanta, podia anar pràcticament a qualsevol lloc a l'Àfrica o l'Àsia on era cordialment acollit, alimentat i protegit. Avui dia, pràcticament en tots aquests llocs, estaria en perill de ser tirotejat.
En conseqüència, quines opcions tenim en aquest món creixentment perillós? Siguem sincers i admetem que cap opció no és atractiva. La ira i la por de la societat, sens dubte, les dificultarà o tornarà impossibles. Tot i això, aquí les posaré totes sobre la taula i les valoraré en termes de costos i de possible eficàcia.
La primera resposta, anunciada tant pel president francès, François Hollande, com pel president dels Estats Units, Barack Obama, poc després dels atemptats de París, és lliurar una guerra sense treva. La Força Aèria francesa va bombardejar immediatament les zones on es considera que l'Estat Islàmic té camps d'instrucció. El pas següent, presumiblement encara que cap dels dos líders no va concretar la qüestió, inclourà probablement l'enviament de tropes terrestres per combatre a Síria i l'Iraq, a més d'operacions de bombardeig que ara organitzen aquests dos països i Rússia. Es tracta d'una ampliació i intensificació de la política actual més que de llançar-se a una nova aventura i, si es jutja per l'experiència russa a l'Afganistan i la nostra a l'Afganistan i l'Iraq, destruir l'EI és una cosa factible i serà de menor entitat si també intentem un "canvi de règim" a Síria.
Una segona opció, que crec que aborda Washington mentre escric aquestes línies, és que Israel s'ofereixi a envair Síria i l'Iraq i a utilitzar la seva força aèria per complementar o reemplaçar les altres forces aèries que hi operen. Aquesta acció resultaria dolorosa per a l'EI en el pla militar, però s'adequaria perfectament a la seva estratègia a llarg termini. A més, causaria estralls al bloc emergent anti-EI format per l'Iran, Rússia i Síria. Si Israel efectua la seva proposta, com crec probable que ho faci, serà probablement rebutjada mentre que Israel es veurà compensat amb una bona ajuda.
Una tercera opció és que els Estats Units inverteixin la seva política anti-Assad, s'uneixin al seu règim i cooperin amb Rússia i l'Iran en una campanya coordinada contra l'EI. Encara que aquesta política seria més raonable que qualsevol de les dues primeres, i podria tenir més èxit inicialment, no crec que per si sola compleixi l'objectiu.
Els atacs de drons i forces especials es fan servir ja en l'actualitat i gairebé amb seguretat continuaran com a mesura complementària del llançament d'una campanya, però no s'ha demostrat que resultin decisius com s'ha intentat en altres llocs amb resultats ja observats.
De fet, almenys a l'Afganistan, han demostrat que eren contraproduents. Com ha pronosticat l'estrateg de l'EI, incrementaran l'hostilitat contra els elements estrangers mentre que, si els combatents de l'EI actuen amb sensatesa, simplement s'evaporaran per tornar en tot cas un altre dia. Encara pitjor, decapitar unitats guerrilleres disperses pel territori obrirà les portes perquè sorgeixin nous líders joves, aventurers i ambiciosos.
Coordinats mitjançant algunes de les tres opcions exposades, crec que és gairebé segur que els Estats Units i les potències europees reforçaran els seus programes de defensa interna, els controls sobre moviments i desplaçaments, l'expulsió (especialment a França) de membres de poblacions estrangeres o similars. El llançament d'incursions sobre àrees urbanes pobres, el seguiment de les operacions en curs i altres activitats augmentaran. És el que l'EI ha esperat que passi. Les despeses en seguretat augmentaran i les poblacions locals seran vexades i humiliades. Però és dubtós que tals polítiques aportin una seguretat completa. Si els terroristes es preparen com en el cas dels atemptats de París i es fan esclatar o resulten morts en l'operació, es pot esperar que es continuïn repetint els atemptats independentment de la severitat de les mesurades posades en pràctica.
Què es pot dir sobre les mesures no militars i no policials? Quines opcions es podrien considerar? Se m'ocorren dues classes de mesures econòmiques i psicològiques.
La primera és la millora de les condicions en què viu la comunitat musulmana nord-africana a França. Els suburbis que envolten París són un caldo de cultiu de partidaris de l'EI. La millora de les seves condicions de vida podria modificar el panorama, però l'experiència tant als Estats Units com a França suggereix que la renovació urbana dista de ser una panacea.
Fins i tot en tal cas, li costaria a qualsevol administració que ho intentés. Seria car quan el Govern francès ja es considera portador d'una sobrecàrrega i el sentiment francès de caràcter antimusulmà ja era intens abans dels atemptats de París. Ara, el tarannà de la gent s'està desplaçant de l'esperit de l'ajuda social que implica l'Estat de benestar cap a la repressió. Com en altres països europeus, la combinació de la por del terrorisme i la influència dels refugiats faran improbable la posada en pràctica del que es podria anomenar un programa promusulmà.
Potser és més improbable l'aplicació d'un programa que crec que seria el més temut per l'EI. L'estrateg de l'EI ens ha dit que el recurs més important del moviment és la comunitat, però ha reconegut que, malgrat els horrorosos records de l'imperialisme, la gent ha continuat mostrant-se bastant passiva.
Aquesta situació podria canviar de forma espectacular com a conseqüència de la invasió i la intensificació dels bombardejos aeris. L'Estat Islàmic creu que les coses evolucionaran de tal manera que més civils ara neutrals protegiran els combatents o empunyaran les armes com a gihadistes. Evidentment, beneficiaria altres països que s'impedís que això tingués lloc.
Alguna cosa cal fer, potser, a través de mesures de seguretat més estrictes, però suggereixo que podria desenvolupar-se un programa satisfactori des del punt de vista social i psicològic de manera que l'odi sobre el qual es dóna suport a l'EI fos menys virulent. S'han identificat els seus elements: necessitats comunitàries, compensació per anteriors infraccions i errors i crides a favor d'un nou començament. Tal programa no necessita ser a gran escala i podria limitar-se, per exemple, a la població infantil mitjançant mesures de salut pública, vitamines i suplements alimentaris. Diverses organitzacions (com Metges sense Fronteres, la Fundació Rostropóvitx, la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja) ja existeixen per dur-ho a la pràctica i, de fet, ja s'ha fet molt.
Més important seria un aspecte psicològic: com hem vist a Alemanya en el cas de la disculpa per l'holocaust i la falta de disculpes dels japonesos per la matança o violació de Nanquín, l'orgull és crucial. Els homes estan més preparats per al combat per l'orgull que fins i tot per al menjar, la terra o el sexe. Una disculpa acuradament redactada per errors i transgressions del passat costaria poc i faria molt, però, en aquests temps, és gairebé segur un impossible.
Per tant, desgraciadament, em temo que estiguem començant a avançar cap a una dècada o més de temor, ira, desgràcia i pèrdua de llibertats bàsiques.
