 |
| Tàpies 1985 |
Ens hem embolicat. Ens hem explicat un conte bonic i ens hem pensat que no era un conte. I hem entrat en un mar d'incerteses i fragilitats.
Ara cal sortir de l'embolic. Cal una política a mitjà termini que permeti tornar a una situació sòlida des de la qual encarar el futur. I cal saber quins actors polítics estan en condicions de construir-la.
Els partits polítics tradicionals estan molt tocats, i els nous apareguts fins ara no queda clar que puguin assumir aquest paper, sigui per tenir de nous només l'aparença i portar a sota estils vells i fins i tot perillosos, sigui per situar-se en un espai molt extrem de l'espectre polític. Potser faran falta no tant refundacions com noves iniciatives, ni que sàpiga greu deixar enrere partits amb una llarga, valuosa i important trajectòria. Fa falta novetat sòlida i assenyada, que probablement haurien de liderar persones nascudes entre 1960 i 1970. Cal tancar entitats obsoletes o massa carregades pel passat i fer noves propostes, tot i que les inèrcies institucionals no ho fan fàcil. És temps per a la imaginació i la creativitat. És temps per a nous lideratges polítics.
Ara cal sortir de l'embolic. Cal una política a mitjà termini que permeti tornar a una situació sòlida des de la qual encarar el futur. I cal saber quins actors polítics estan en condicions de construir-la.
Els partits polítics tradicionals estan molt tocats, i els nous apareguts fins ara no queda clar que puguin assumir aquest paper, sigui per tenir de nous només l'aparença i portar a sota estils vells i fins i tot perillosos, sigui per situar-se en un espai molt extrem de l'espectre polític. Potser faran falta no tant refundacions com noves iniciatives, ni que sàpiga greu deixar enrere partits amb una llarga, valuosa i important trajectòria. Fa falta novetat sòlida i assenyada, que probablement haurien de liderar persones nascudes entre 1960 i 1970. Cal tancar entitats obsoletes o massa carregades pel passat i fer noves propostes, tot i que les inèrcies institucionals no ho fan fàcil. És temps per a la imaginació i la creativitat. És temps per a nous lideratges polítics.
Per fer això bé, caldrà partir d'anàlisis consistents del present moment polític. Dos exemples en poden ser les proposades per Antoni Castells (a La Vanguardia del 22.09.15) o Jaume Bosch (a Crític del 10.09.15). Esmento els seus noms, però no es pot dir que el resum que en faig sigui la seva anàlisi actual: d'una banda, manipulo els seus textos retallant el que em sembla; de l'altra, són anàlisis prèvies al 27 S.
Dit això, crec que Castells l'encerta quan parla de "La nova hora del catalanisme", perquè certament d'això es tracta. Després de constatar que el pacte polític sobre el qual es fonamenta la relació Catalunya-Espanya (reflectit en l'Estatut) ha deixat d'existir, considera que la celebració d'una consulta "continua essent un objectiu d'enorme importància al qual no s'ha de renunciar. L'objectiu de la independència és molt més difícil que el de la consulta (ja per si mateix complicadíssim), divideix el bloc dels que hi estan a favor, té clarament menys suport a Catalunya i no és vist amb simpatia per la comunitat internacional".
Per Castells, cal canviar de dalt a baix les relacions de Catalunya amb l'Estat (cosa que comprèn diferents alternatives, incloent, és clar, la independència). Recorda que hi ha un problema polític de primer ordre pel que fa a l'articulació de Catalunya amb l'Estat espanyol, ja que al voltant de la meitat de ciutadans de Catalunya vol la independència i una amplíssima majoria (que inclou no independentistes) pensa que cal modificar de manera radical la relació amb Espanya i vol expressar-se a través d'una consulta. Creu que "aquest conflicte polític no es resoldrà negant-lo, ni utilitzant la llei com una mordassa, ni amb vagues reformes generals de l'Estat de les autonomies que no abordin l'arrel específica del problema, que no és altra que el de l'encaix de Catalunya."
I recorda que "aquest conflicte no es resoldrà per la via de les actuacions unilaterals, que ni és factible, ni ens convé." Castells creu que cal "reconstruir la unitat del catalanisme polític al voltant del punt crucial de la relació de Catalunya amb Espanya. Caldrà fer-ho amb una majoria política i social que inclogui no només els partidaris de la independència, sinó tots aquells (independentistes i no independentistes) que pensen que l'statu quo constitucional està esgotat, que comparteixen l'afirmació de Catalunya com a subjecte polític i l'objectiu del dret a decidir, i que consideren que la relació entre Catalunya i Espanya (sigui la que sigui) s'ha de fonamentar en el reconeixement i el respecte mutus."
Dit això, crec que Castells l'encerta quan parla de "La nova hora del catalanisme", perquè certament d'això es tracta. Després de constatar que el pacte polític sobre el qual es fonamenta la relació Catalunya-Espanya (reflectit en l'Estatut) ha deixat d'existir, considera que la celebració d'una consulta "continua essent un objectiu d'enorme importància al qual no s'ha de renunciar. L'objectiu de la independència és molt més difícil que el de la consulta (ja per si mateix complicadíssim), divideix el bloc dels que hi estan a favor, té clarament menys suport a Catalunya i no és vist amb simpatia per la comunitat internacional".
Per Castells, cal canviar de dalt a baix les relacions de Catalunya amb l'Estat (cosa que comprèn diferents alternatives, incloent, és clar, la independència). Recorda que hi ha un problema polític de primer ordre pel que fa a l'articulació de Catalunya amb l'Estat espanyol, ja que al voltant de la meitat de ciutadans de Catalunya vol la independència i una amplíssima majoria (que inclou no independentistes) pensa que cal modificar de manera radical la relació amb Espanya i vol expressar-se a través d'una consulta. Creu que "aquest conflicte polític no es resoldrà negant-lo, ni utilitzant la llei com una mordassa, ni amb vagues reformes generals de l'Estat de les autonomies que no abordin l'arrel específica del problema, que no és altra que el de l'encaix de Catalunya."
I recorda que "aquest conflicte no es resoldrà per la via de les actuacions unilaterals, que ni és factible, ni ens convé." Castells creu que cal "reconstruir la unitat del catalanisme polític al voltant del punt crucial de la relació de Catalunya amb Espanya. Caldrà fer-ho amb una majoria política i social que inclogui no només els partidaris de la independència, sinó tots aquells (independentistes i no independentistes) que pensen que l'statu quo constitucional està esgotat, que comparteixen l'afirmació de Catalunya com a subjecte polític i l'objectiu del dret a decidir, i que consideren que la relació entre Catalunya i Espanya (sigui la que sigui) s'ha de fonamentar en el reconeixement i el respecte mutus."
Per reconstruir la unitat del catalanisme Castells creu que "caldrà saber formular els nous objectius de país en aquesta etapa històrica que ens toca viure. Objectius que enforteixin, i no afebleixin, les nostres posicions en la negociació amb l'Estat; que eixamplin, i no encongeixin, el bloc polític del catalanisme i de la majoria social que li dóna suport. Si fins ara el catalanisme polític ha tingut la força cohesionadora que ha tingut és perquè les formacions que han encarnat el seu corrent central s'han plantejat objectius i els han sabut formular amb els ritmes apropiats per assegurar sempre un ampli suport social. S'haurà de fer sabent, és clar, que, després del fracàs del procés estatutari, s'ha produït un canvi d'escala, qualitatiu, i que, amb la irrupció del sobiranisme i del dret a decidir al seu espai central, els objectius no són els mateixos dels que han constituït l'agenda bàsica del catalanisme durant moltes dècades."
Finalment, considera que "és responsabilitat del lideratge polític no deixar-se arrossegar pel corrent impetuós que generen els estats emocionals col·lectius, per comprensibles i gratificants que aquests puguin ser, i convertir aquesta gran força en el motor d'un projecte polític que tingui el suport d'una àmplia majoria social. Un projecte polític al servei dels ciutadans de Catalunya i de les seves aspiracions nacionals més ambicioses."
Finalment, considera que "és responsabilitat del lideratge polític no deixar-se arrossegar pel corrent impetuós que generen els estats emocionals col·lectius, per comprensibles i gratificants que aquests puguin ser, i convertir aquesta gran força en el motor d'un projecte polític que tingui el suport d'una àmplia majoria social. Un projecte polític al servei dels ciutadans de Catalunya i de les seves aspiracions nacionals més ambicioses."
Bosch, que es manifesta com a sobiranista que vol la independència del seu país, discrepa del full de ruta definit per CDC i ERC. Tem que "el full de ruta que se’ns presenta portarà a la frustració milers i milers de persones avui il·lusionades a assolir un país lliure." Analitza el que anomena "punts febles d’un full de ruta equivocat", subratllant que "en termes democràtics, qualsevol procés d’independència ha d’incloure un referèndum per comprovar la voluntat del poble de forma inequívoca." Constata, irònicament, que "fa alguns anys, els defensors d’un referèndum d’autodeterminació érem quatre gats. I ara resulta que, per a alguns, és una reivindicació massa moderada, gairebé pròpia de botiflers".
Bosch recorda que, a partir del 2012, "la defensa del dret a l’autodeterminació va assumir la forma, molt hàbil i encertada, de dret a decidir. Dret a decidir el futur polític de Catalunya sense restriccions no vol dir res més que autodeterminació". Subratlla que un altre full de ruta és, doncs, possible: la celebració del referèndum d’autodeterminació, tot acceptant que "davant el panorama desolador i gens democràtic que mostra l’Estat espanyol, aquesta opció pot semblar impossible d’aconseguir", però també és impossible una declaració unilateral d’independència que produeixi efectes reals, i en canvi la virtut del referèndum d'autodeterminació és que comptaria amb el suport de més del 80% de la població.
Li dol que "persones amigues que fa poc apostaven pel dret a decidir ens diuen ara que aquest concepte està superat. Que ja ens trobem en una altra etapa que ens portarà a curt termini a la independència sense el referèndum que no ens han deixat fer. És probable que l’error més greu de CDC i ERC sigui aquest: no entendre el valor rupturista de la reivindicació del referèndum. Els que entenen perfectament aquest valor són el PP, el PSOE i Cs: saben que fer el referèndum implica que Catalunya ja ha guanyat, s’imposi el “sí” a la independència o el “no”. Perquè la simple celebració de la consulta implica reconèixer Catalunya com a subjecte polític."
Crec que en la situació actual hi ha dos escenaris que serien acceptables des de l'òptica catalanista. Un seria la celebració pactada d'un referèndum d'autodeterminació, que té la seva virtut més en el reconeixement de la identitat política catalana (la sobirania del poble català) que en el seu mateix resultat. L'altre seria un pacte polític de caire confederal (reconeixement del fet diferencial català i blindatges conseqüents), aprovat per un referèndum que no inclouria la independència com a opció. Crec que ambdós escenaris són positius pel catalanisme (no cal sacralitzar el referèndum per la independència com si fos un camí ineludible, imprescindible per tirar endavant). L'inconvenient del primer escenari és que, sigui quin sigui el resultat, després cal pactar el tipus de vincle o de desconnexió, mentre que el segon, si ofereix un encaix prou còmode, resulta menys complex i traumàtic.
Les noves propostes polítiques hauran, doncs, de definir clarament la seva perspectiva pel que fa a la qüestió nacional de la que fins ara hem parlat. Però també ho hauran de fer en la qüestió social i en la qüestió organitzativa. En la qüestió social, hauran d'indicar clarament el seu posicionament ideològic. N'hi haurà que s'inclinaran més per posicions liberals, d'altres seran de caire més il·lustrat (siguin de caràcter conservador o progressista). Les posicions antisistema hauran de fer un esforç de concreció i de creativitat, per no resultar simples reiteracions de posicions ideològiques radicals històriques que ja no formen part del nostre horitzó actual.
En la qüestió organitzativa és on més rellevants resultaran els temes de la transparència i de la participació. Aconseguir estructures polítiques que no hagin de fonamentar-se en la corrupció és molt important. I aconseguir estructures internes democràtiques i participatives, que no fomentin l'obediència cega o la adulació acrítica al dirigent i permetin que les decisions estiguin a les mans del conjunt de la militància més que no pas de cúpules directives professionalitzades és molt rellevant. Sense això, el discurs sobre la "nova política" deixa de tenir valor.
Bosch recorda que, a partir del 2012, "la defensa del dret a l’autodeterminació va assumir la forma, molt hàbil i encertada, de dret a decidir. Dret a decidir el futur polític de Catalunya sense restriccions no vol dir res més que autodeterminació". Subratlla que un altre full de ruta és, doncs, possible: la celebració del referèndum d’autodeterminació, tot acceptant que "davant el panorama desolador i gens democràtic que mostra l’Estat espanyol, aquesta opció pot semblar impossible d’aconseguir", però també és impossible una declaració unilateral d’independència que produeixi efectes reals, i en canvi la virtut del referèndum d'autodeterminació és que comptaria amb el suport de més del 80% de la població.
Li dol que "persones amigues que fa poc apostaven pel dret a decidir ens diuen ara que aquest concepte està superat. Que ja ens trobem en una altra etapa que ens portarà a curt termini a la independència sense el referèndum que no ens han deixat fer. És probable que l’error més greu de CDC i ERC sigui aquest: no entendre el valor rupturista de la reivindicació del referèndum. Els que entenen perfectament aquest valor són el PP, el PSOE i Cs: saben que fer el referèndum implica que Catalunya ja ha guanyat, s’imposi el “sí” a la independència o el “no”. Perquè la simple celebració de la consulta implica reconèixer Catalunya com a subjecte polític."
Crec que en la situació actual hi ha dos escenaris que serien acceptables des de l'òptica catalanista. Un seria la celebració pactada d'un referèndum d'autodeterminació, que té la seva virtut més en el reconeixement de la identitat política catalana (la sobirania del poble català) que en el seu mateix resultat. L'altre seria un pacte polític de caire confederal (reconeixement del fet diferencial català i blindatges conseqüents), aprovat per un referèndum que no inclouria la independència com a opció. Crec que ambdós escenaris són positius pel catalanisme (no cal sacralitzar el referèndum per la independència com si fos un camí ineludible, imprescindible per tirar endavant). L'inconvenient del primer escenari és que, sigui quin sigui el resultat, després cal pactar el tipus de vincle o de desconnexió, mentre que el segon, si ofereix un encaix prou còmode, resulta menys complex i traumàtic.
Les noves propostes polítiques hauran, doncs, de definir clarament la seva perspectiva pel que fa a la qüestió nacional de la que fins ara hem parlat. Però també ho hauran de fer en la qüestió social i en la qüestió organitzativa. En la qüestió social, hauran d'indicar clarament el seu posicionament ideològic. N'hi haurà que s'inclinaran més per posicions liberals, d'altres seran de caire més il·lustrat (siguin de caràcter conservador o progressista). Les posicions antisistema hauran de fer un esforç de concreció i de creativitat, per no resultar simples reiteracions de posicions ideològiques radicals històriques que ja no formen part del nostre horitzó actual.
En la qüestió organitzativa és on més rellevants resultaran els temes de la transparència i de la participació. Aconseguir estructures polítiques que no hagin de fonamentar-se en la corrupció és molt important. I aconseguir estructures internes democràtiques i participatives, que no fomentin l'obediència cega o la adulació acrítica al dirigent i permetin que les decisions estiguin a les mans del conjunt de la militància més que no pas de cúpules directives professionalitzades és molt rellevant. Sense això, el discurs sobre la "nova política" deixa de tenir valor.
(podeu trobar en aquest mateix blog un més ampli desenvolupament d'algunes d'aquestes qüestions als posts "Orientació confederal" de 5 de setembre de 2013 i "Procés renovador" de 14 d'abril de 2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada