dilluns, 30 de juliol del 2012

La partícula espiritual



Mondrian 1937


Alguns fragments de l’article “La partícula espiritual” de Gabriel Magalhaes a La Vanguardia del 30 de juliol de 2012:

“No cal un accelerador de protons milionari per comprovar que al vell àtom d’Occident hi falta la partícula espiritual. Sense aquesta partícula, l’economia funciona com un interminable canibalisme d’egoismes i interessos. I és la seva absència el que es nota en el buit inquietant de molts dels nostres polítics. Hem realitzat el projecte d’una societat sense Déu, i resulta que això equival a submergir-nos a poc a poc en un pantà de problemes.  Sense música de fons divina, Occident serà un malson infinit.”

(...)

“Dir recerca de veritat és dir, també, desig de bellesa.”

(...)

L’art s’apropa a l’absolut a través de la sensibilitat.”

(...)

“Es pot veure o entreveure la divinitat en tants quadres, tants versos, tants plans de cinema, tantes composicions musicals. Fins i tot les teles més àrides de Mondrian posen una vidriera etèria en la nostra mirada.”

(...)

“Tenir fe consisteix a discutir amb Déu: la conversa més interessant de la nostra vida serà la que mantindrem amb Ell.”

(...)

“L’espiritualitat occidental està marcada per un profund desig d’amor. Un cristià és un ciutadà de l’amor.”

(...)

“En els últims trenta anys, per primera vegada, hem intentat la creació d’un món sense esperit. (...) Un projecte atroç que ha transformat la ciència en un negoci o un pretext de carreres acadèmiques, la filosofia en un gran silenci i l’art en uns simples escacs comercials.”

(...)

“Occident sense esperit resulta una pura inoperància.”

(...)

“Una societat sense teló de fons espiritual és un atzucac.”

(...)

“La nostra situació és, en realitat, la d’un immens buit d’ànima que immensament comença a projectar-se al voltant nostre.”

(...)

“L’ètica tampoc no funciona sense esperit.”





dissabte, 28 de juliol del 2012

Jocs Olímpics





Bonica la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Londres 2012. Una bona mostra –tot i possibles oblits i desproporcions; potser una excessiva atenció al passat més recent- de l'impacte britànic en el món, que és certament significatiu. Molts ingredients calculadament dosificats pels corresponents impactes emocionals (inclòs l'Hey Jude! final del "joveníssim" Paul McCartney...). Bon ús dels recursos tecnològics i escenogràfics (que bons actors i ballarins són els britànics!). Tot prou rodó, una cerimònia digna successora de la de Beijing.

Dues consideracions addicionals, des d'un pel més de distància:

1)   Aquestes cerimònies han esdevingut uns dels grans rituals simbòlics, una de les grans litúrgies, d'allò poderós i difícil d'acotar i avaluar que anomenem “el sistema”. De l'entramat institucional i de valors que regeix actualment la nostra societat global (hi són presents pràcticament tots els països del món, tant a través dels atletes com de les seves autoritats, començant per l'amfitriona, la reina d'Anglaterra, a qui un càmera poc afecte fa enfocar un únic cop, quan desfilava la delegació britànica... amb cara d'absolut avorriment i mirant-se i arreglant-se les pells de les ungles, un detall prou curiós i poc comentat). El “sistema” és un dens i complex entramat que té la gran virtut d'aconseguir “funcionar”, ser operatiu, o sigui articular eficaçment economia, política i cultura. Que aconsegueix fer compatibles racons  foscos i sòrdids (tràfic d'armes i drogues, joc i prostitució, màfies i corrupció –començant per l'atribuïda al mateix COI-, manipulació dels negocis, fam i misèria, guerres locals, etc.) amb aspectes brillants i sofisticats (la moda i el luxe, la Fórmula 1, la música pop, els ídols cinematogràfics i futbolístics, etc.),  intermediats per unes estructures polítiques poderoses que vetllen pel manteniment de la dinàmica institucional (i que inclouen el G-20, el FMI i el Banc Mundial, les Nacions Unides, etc. Per cert, va ser patètic veure tot un Secretari General de la ONU reduït al paper de comparsa folklòrica a la cerimònia inaugural portant la bandera olímpica, un gest significatiu de com és considerada actualment aquesta organització). El “sistema”, amb la seva capacitat de mantenir en funcionament el món –fet molt meritori i que allunya el risc del caos-, amb el seu realisme assenyat d'acceptació dels “mals menors” (des del seu punt de vista) per tal de preservar l'operativitat del conjunt, troba en aquestes cerimònies inaugurals dels Jocs Olímpics la possibilitat de posar-se un vestit bonic, de mostrar un rostre simpàtic, de fer oblidar la seva cara fosca i proclamar que vivim en el més seductor dels móns possibles.

2)      Aquestes cerimònies estan mancades d'”obertura espiritual”, per dir-ho amb un terme el més neutral possible. No hi ha cap referència al món de l'esperit. Menys diplomàticament, podríem dir que són “descregudes”, atees, laïcistes o com li vulgueu dir. Algú potser considerarà que són “paganes”, que s'adiuen a la tradició clàssica grega amb la seva generosa i curiosa mitologia que reflecteix una peculiar visió del món. No sé si arriben a aquest nivell, el que sembla prou clar és que no miren “enlaire”, que no miren “més enllà”, que no agafen com a referència quelcom d'incognoscible però la referència al qual és significativa per a la vida humana. Quelcom que s'ha de perseguir sempre sense abastar-ho mai, quelcom al que cal obrir-se, quelcom que ens des-centra constantment, que ens ho qüestiona i relativitza tot, que ens impulsa a anar més enllà de nosaltres,que ens proposa incorporar les grans dimensions valoratives (bondat, llibertat, justícia) a les nostres vides concretes i a les nostres societats, quelcom que ens fa viure amb confiança i gratitud. D'aquesta dimensió, aquestes cerimònies inaugurals no en tenen rastre. Es dirà que és per estar més enllà de les diferències religioses,que són un factor de divisió i conflicte en el nostre món, però cal veure fins a quin punt això no és una justificació per estalviar-se l'esforç de formular aquesta dimensió “espiritual” en termes globalment compatibles. I les religions institucionals ho accepten i callen, perquè si no poden ser hegemòniques s'estimen més la no-referència a aquesta dimensió. O uns jocs cristians (o islàmics,o buddhistes, o jueus, o hindús...) o uns jocs sense cap referència espiritual; no hi ha espai per uns jocs on la dimensió religiosa es manifestés des de la multireligiositat, el respecte a tothom i l'intent de trobar paraules compartibles, gestos compartibles.

Una bonica cerimònia desespiritualitzada del sistema. O potser és que el sistema estaria incòmode amb una visió espiritualitzada del món?



dimecres, 25 de juliol del 2012

dilluns, 23 de juliol del 2012

Creu torta






Creu de l'ermita de Santa Madrona, a set quilòmetres de Móra d'Ebre.

Al costat hi té l'ermiteta de Sant Jeroni i una gran àrea recreativa (no prou ben mantinguda) amb un espectacular conjunt de xiprers i altres arbres monumentals.



diumenge, 22 de juliol del 2012

dilluns, 16 de juliol del 2012

Valors a les golfes



Klee 1928


Cristina Sen clou el seu article Vells valors contra la crisi moral, publicat a La Vanguardia del 16.07.2012, amb la següent frase: "Les reflexions són sobre la taula, alguns camins s'entreveuen, encara que hi hagi mil motius per pensar que els valors continuaran a les golfes."

Crec que la frase és encertada, i que es pot interpretar com a mínim en dos sentits, tots dos vàlids. Per una banda, ens recorda que els valors "viuen a les golfes", o sigui pertanyen a un "altre món" en tant que entitats ideals a les que nosaltres podem aspirar i que nosaltres podem encarnar. Aquesta és la doble manera que tenim de relacionar-nos amb els valors: són simultàniament un horitzó ideal al que tendim, i en aquest sentit ens orienten la vida, ens fan de guia, i són també un repte i un compromís de fer-los reals, de materialitzar-los, de donar-los projecció operativa, incidència en la realitat. Sense la nostra intermediació els valors són impotents, no poden afectar a la realitat, no poden enriquir-la, fer-la més consistent i més "valuosa" (valgui la redundància). Ens hi relacionem, doncs, en una doble direcció, ascendent i descendent, ja que ells estan a les golfes i nosaltres a la planta baixa que és la realitat. Pujar i baixar l'escala que porta a aquestes golfes és una de les possibilitats que tenim els humans per viure més dignament i amb més gràcia.

Per altra banda, dir que els valors estan a les golfes (i segurament hi continuaran) vol dir que els ignorem, que els tenim arraconats, que no hi pensem, que no formen part de la nostra vida quotidiana. I, com a societat, això és així. Seria millor que els valors deixessin d'estar arraconats a les golfes, certament. Però això no és gens fàcil, com estem veient cruament en l'actualitat: ni en uns temps de forta crisi com els que estem vivint anem a treure els valors de les golfes. I és que són massa incòmodes, massa exigents. Comporten modificar els nostres comportaments, la nostra manera de relacionar-nos amb el món. I això fa mandra.

No es constata que estiguem assistint a un reviscolament de les virtuts ètiques clàssiques. Anem tirant, com de costum. Estem suportant la crisi com podem, queixant-nos però sense canviar gaire coses. Se'ns fa difícil establir connexió amb els valors. Això és en part degut a que hem treballat poc aquesta dimensió, no ens hem format en aquesta línia, més aviat hem tendit a relegar-la. I també és degut a que, d'una manera o altra, intuïm que amb els valors no s'hi pot jugar, sabem que no es poden manipular, que no es poden utilitzar en benefici propi. I és que els valors ens ajuden en la mesura que ens posem al seu servei, no en la mesura que els posem al nostre servei.



diumenge, 15 de juliol del 2012

Província única





Sense deixar la tasca pel pacte fiscal, el Parlament de Catalunya hauria de reaccionar a les recents iniciatives que tendeixen a potenciar a nivell de tot Espanya les Diputacions provincials demanant ràpidament a les Corts espanyoles la consideració de Catalunya com a una única província, i la Generalitat de Catalunya com a la seva corresponent Diputació (el nom històric de la Generalitat era "Diputació del General de Catalunya").

La petició, mostra de cintura política per part dels partits polítics catalans, s'hauria de fer amb tota fermesa, deixant clar que no s'acceptarà el no com a resposta, ja que és una petició modesta, constitucional i absolutament raonable. I reconduiria el debat amb l'Estat a un àmbit difícilment rebatible, o si més no molt menys rebatible que la proposta d'independència: perquè no podem ser província única?

Un cop siguem província única i s'hagin fusionat les quatre Diputacions provincials amb la Generalitat, es podrà procedir al desplegament de la divisió territorial catalana en vegueries i al procés de simplificació administrativa en l'àmbit municipal, que a nivell espanyol sembla impossible de fer (quan en canvi s'ha fet a molts països europeus) i que a Catalunya hauria de ser possible, donant exemple de modernitat i racionalitat. Això ens permetria tenir el nostre propi model d'ordenació territorial, que podria anar seguit de la nostra nova llei electoral.

Alguns diran que aquesta iniciativa comportaria perdre pes polític a Madrid, disminuir el nombre de representants catalans a les Corts espanyoles. I bé, perquè si volem no podem disminuir el nostre nombre de representants a les Corts espanyoles? Quin mal fem amb això? (una disminució que hauria de ser ben vista si més no pels polítics independentistes, disposats no només a disminuir la presència catalana a Madrid sinó a deixar-la a zero).

El Govern català i els partits polítics catalans haurien de reaccionar amb celeritat, agafar la iniciativa política en un context fluid com l'actual.

La petició de la província única hauria d'anar en paral·lel (i potser una mica per davant) de la petició del pacte fiscal.






dissabte, 14 de juliol del 2012

Stoner





Cal agrair a Edicions 62 la publicació d'una bona traducció al català de la novel·la Stoner (1965), de l'escriptor nord-americà John Williams (1922-1994), professor d'escriptura de la Universitat de Denver.

Stoner és fàcil de llegir, però no particularment agradable. S'hi descriu el recorregut vital d'un professor d'universitat amb un realisme tan precís, tan contundent, que gairebé fa mal. Mostra la vida tal com és, punt. Normalment la literatura afegeix alguna mena de plus a la descripció de la realitat, ens presenta una realitat realçada, ampliada, acolorida, enriquida amb dosis addicionals de sentit; vol alguna cosa més que presentar les coses tal com són. Stoner no, Stoner et diu: la vida és així, i prou. Aquesta és la seva gamma d'emocions. Això és el que hi ha, t'agradi més o menys. I el que hi ha és limitat, modest, sovint amarg, amb algun moment intens en il·lusió però fugaç.

No és que hi hagi vides mediocres, vides fracassades i vides reeixides: simplement hi ha vides i totes són semblantment baixes de sostre, mancades d'amplis horitzons o de l'assoliment de grans fites. Som així, i val més que ho assumim, sense desesperació però sense falses esperances ni expectatives. Els itineraris vitals són més aviat de vol ras. Els humans som més aviat poca cosa. Amb la seva gràcia i la seva dignitat, però poca cosa.



dijous, 12 de juliol del 2012

Missatge de Jesús: la radicalitat de Jesús






Jesús es dedica totalment a la seva tasca, deixant compromisos familiars i socials per dedicar-se als que “facin la voluntat de Déu”.

"Mentre Jesús s'adreçava a la gent, la seva mare i els seus germans, que eren fora, volien parlar amb ell. Algú li digué:
- La teva mare i els teus germans són aquí fora, que volen parlar amb tu.
Ell li respongué:
- ¿Qui és la meva mare i qui són els meus germans?
Llavors, assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué:
- Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare." (Mt 12, 46-50)

"Llavors arriben la mare i els germans de Jesús i, de fora estant, envien a buscar-lo. Hi havia molta gent asseguda al voltant d'ell. Li diuen:
- La teva mare i els teus germans són aquí fora, que et busquen.
Ell els respon:
- ¿Qui són la meva mare i els meus germans?
Llavors, mirant els qui seien al seu voltant, diu:
- Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare." (Mc 3, 31-35)

"Mentre Jesús parlava, una dona alçà la veu entre la gent i li digué:
- Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar!
Però ell va respondre:
- Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!
" (Lc 11, 27-28)



Jesús és exigent, i les seves exigències s’expressen de manera extrema

"Però al qui fa caure en pecat un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una mola de molí i l'enfonsessin enmig del mar.
Ai del món, on tants fan caure en pecat! Això no es pot evitar, però ai dels qui fan que els altres caiguin en pecat! Si la mà o el peu et fan caure en pecat, talla-te'ls i llença'ls. Val més que entris a la vida sense mà o sense peu, que no pas que siguis llançat amb totes dues mans o amb tots dos peus al foc etern.
I si l'ull et fa caure en pecat, arrenca-te'l i llença'l. Val més que entris a la vida amb un sol ull, que no pas que siguis llançat amb tots dos ulls al foc de l'infern." (Mt 18, 6-9)

"Però al qui fa caure en pecat un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li lliguessin al coll una mola de molí i el tiressin al mar.
Si la mà et fa caure en pecat, talla-te-la. Val més que entris a la vida sense mà, que no pas que vagis amb totes dues mans a l'infern, al foc que no s'apaga.
Si el peu et fa caure en pecat, talla-te'l. Val més que entris a la vida sense peu, que no pas que siguis llançat amb tots dos peus a l'infern.
I si l'ull et fa caure en pecat, arrenca-te'l. Val més que entris al Regne de Déu amb un sol ull, que no pas que siguis llançat amb tots dos ulls a l'infern, on el cuc no mor i el foc no s'apaga: tothom serà salat amb el foc de la prova." (Mc 9, 42-49)


És dur amb els rics

"Un jove anà a trobar Jesús i va preguntar-li:
- Mestre, quina cosa bona haig de fer per a obtenir la vida eterna?
Jesús li digué:
- Per què em preguntes sobre el que és bo? Un de sol és bo. Si vols entrar a la vida, guarda els manaments.
Ell li preguntà:
- Quins?
Jesús li respongué:
- No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, honra el pare i la mare, i estima els altres com a tu mateix.
El jove li va dir:
- Tot això ja ho he complert. Què em falta encara?
Jesús li respongué:
- Si vols ser perfecte, ves, ven tot el que tens i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me.
Quan aquell jove va sentir aquestes paraules, se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns.
Llavors Jesús digué als seus deixebles:
- Us asseguro que un ric difícilment entrarà al Regne del cel. Més encara: és més fàcil que una corda passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu.
Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt desconcertats, i deien:
- Si és així, qui pot salvar-se?
Jesús se'ls mirà i els digué:
- Als homes els és impossible, però Déu ho pot tot. " (Mt 19, 16-26)

"Quan es posava en camí, un home s'acostà corrent, s'agenollà davant de Jesús i li preguntà:
- Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?
Jesús li digué:
- Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu. Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare.
Ell li va dir:
- Mestre, tot això ho he complert des de jove.
Jesús se'l mirà i el va estimar. Li digué:
- Només et falta una cosa: ves, ven tot el que tens i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me.
En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns.
Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als seus deixebles:
- Que n'és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu!
Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt sorpresos. Però Jesús els tornà a dir:
- Fills meus, que n'és, de difícil, entrar al Regne de Déu! És més fàcil que una corda passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu." (Mc 10, 17-25)

"Un home important li va preguntar:
- Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?
Jesús li digué:
- Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu. Ja saps els manaments: No cometis adulteri, no matis, no robis, no acusis ningú falsament, honra el pare i la mare.
Ell va dir:- Tot això ho he complert des de jove.
Jesús, en sentir-ho, li digué:
- Encara et manca una cosa: ven tot el que tens i dona-ho entre els pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me.
Quan va sentir això, aquell home es posà tot trist, perquè era molt ric.
Jesús, en veure'l entristit, digué:
- Que n'és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu! És més fàcil que una corda gruixuda passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu.
Els qui ho sentien van dir:
- Si és així, qui pot salvar-se?
Ell respongué: - Allò que és impossible als homes, és possible a Déu.
Llavors Pere va dir:
- Mira, nosaltres hem deixat el que teníem i t'hem seguit.
Jesús els digué:
- Us asseguro que tothom qui pel Regne de Déu hagi deixat casa, muller, germans, pares o fills, rebrà molt més en el temps present i, en el món venidor, vida eterna." (Lc 18, 18-30)


i amb els fariseus

"Deixeu-los estar: són cecs que guien cecs, i si un cec guia un altre cec, tots dos cauen al clot." (Mt 15, 14)

"Aleshores Jesús s'adreçà a la gent i als seus deixebles i digué:
- Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent: s'eixamplen les filactèries i s'allarguen les borles del mantell; els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de "rabí", o sigui "mestre".
Però vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor. El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit.
Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu a la gent l'entrada del Regne del cel! Vosaltres no hi entreu ni permeteu que hi entrin els qui voldrien entrar-hi.
Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que recorreu mar i terra per guanyar un sol prosèlit i, quan el teniu, el feu mereixedor de l'infern el doble que vosaltres!
Ai de vosaltres, guies cecs, que dieu: "Si algú fa una prometença jurant pel santuari, no està obligat a res; però si la fa jurant per l'or que hi ha al santuari, queda obligat"! Estúpids i cecs! Què és més important: l'or que hi ha al santuari o el santuari que fa sagrat l'or? I dieu encara: "Si algú fa una prometença jurant per l'altar, no està obligat a res, però si la fa jurant per l'ofrena que hi ha damunt l'altar, queda obligat." Cecs! Què és més important: l'ofrena de damunt l'altar o l'altar que fa sagrada l'ofrena? Per tant, qui fa una prometença per l'altar, jura per l'altar i per tot el que hi és ofert, i qui fa una prometença pel santuari, jura pel santuari i per aquell qui hi resideix, i qui fa una prometença pel cel, jura pel tron de Déu i per aquell qui hi seu.
Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pagueu el delme de la menta, del fonoll i del comí, però heu abandonat les coses més fonamentals de la Llei: la justícia, l'amor i la fidelitat! Calia complir això sense deixar allò altre.
Guies cecs, que coleu un mosquit i us empasseu un camell!
Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que purifiqueu per fora copes i plats mentre per dins els teniu plens de rapacitat i cobdícia! Fariseu cec, purifica primer la copa per dintre, i així també el defora serà pur.
Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que sou com sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d'ossos i de tota mena d'impuresa! Igualment vosaltres, de fora sembleu homes justos, però per dintre sou plens d'hipocresia i de maldat.
Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que construïu monuments sepulcrals als profetes i decoreu les tombes dels justos, i dieu: "Si haguéssim viscut en temps dels nostres pares, no hauríem pres part al costat d'ells en la mort dels profetes"! Dient això doneu testimoni contra vosaltres mateixos que sou els fills dels qui van assassinar els profetes. Doncs bé, acabeu d'omplir la mesura dels vostres pares! Serps, cria d'escurçons! Com podeu escapar-vos de ser condemnats a l'infern?
Així, doncs, jo us envio profetes, savis i mestres: a uns els matareu i crucificareu, a d'altres els assotareu a les vostres sinagogues, i a d'altres els perseguireu de ciutat en ciutat. Per això caurà damunt vostre la sang de tots els justos vessada arreu de la terra, des de la sang del just Abel fins a la de Zacaries, fill de Baraquies, que vau assassinar entre el santuari i l'altar. Us asseguro que tot això caurà sobre aquesta generació." Mt 23, 1-36

"Quan Jesús hagué acabat de parlar, un fariseu va convidar-lo a menjar a casa seva. Jesús hi anà i es posà a taula. El fariseu es va estranyar quan veié que no s'havia rentat ritualment abans de dinar. El Senyor li digué:
- Vosaltres, els fariseus, purifiqueu per fora copes i plats, però per dins sou plens de rapacitat i dolenteria. Insensats! El qui ha fet el defora, ¿no ha fet també el dedins? Doneu com a almoina allò que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat.
Però ai de vosaltres, fariseus, que pagueu el delme de la menta, de la ruda i de qualsevol llegum, però deixeu de banda la justícia i l'amor de Déu! Havíeu de complir això, sense passar per alt allò altre.
Ai de vosaltres, fariseus, que us agrada d'ocupar els primers seients a les sinagogues i que la gent us saludi a les places!
Ai de vosaltres, que sou com sepulcres que no es veuen, i la gent, sense saber-ho, hi passa pel damunt!
Un mestre de la Llei li digué:
- Mestre, amb això que dius ens ofens també a nosaltres.
Jesús respongué:
- Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit!
Ai de vosaltres, que construïu monuments sepulcrals als profetes que els vostres pares van matar! Així demostreu que esteu d'acord amb el que ells van fer: els vostres pares van matar els profetes, i vosaltres construïu monuments que els recordin!
Per això la mateixa saviesa de Déu ha dit: "Els enviaré profetes i apòstols, i ells en mataran i perseguiran." Però Déu demanarà comptes a aquesta generació de la sang de tots els profetes, vessada des de la creació del món, des de la sang d'Abel fins a la de Zacaries, mort entre l'altar i el santuari. Us ho asseguro: Déu en demanarà comptes a aquesta generació.
Ai de vosaltres, mestres de la Llei, que reteniu la clau del coneixement de Déu: vosaltres no hi heu entrat i heu tancat la porta als qui volien entrar-hi!
Quan Jesús va sortir d'allà, els mestres de la Llei i els fariseus començaren a tenir-li una rancúnia terrible i miraven de fer-lo parlar sobre moltes qüestions, parant-li trampes per agafar-lo en alguna resposta comprometedora." (Lc 11, 37-54)

"Els fariseus, que eren amics dels diners, van sentir tot això i es reien de Jesús. Ell els digué:
- Vosaltres sou els qui davant la gent us feu passar per justos, però Déu coneix els vostres cors: allò que és admirat entre els homes, és detestable als ulls de Déu.
" (Lc 16, 14-15)


Alhora, és tendre amb els infants

"Alguns presentaven a Jesús uns infants perquè els imposés les mans, però els deixebles els renyaven. En veure-ho, Jesús es va indignar i els digué:- Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. Us ho asseguro: qui no aculli el Regne de Déu com l'acull un infant, no hi entrarà pas. I els prenia en braços i els beneïa tot imposant-los les mans." (Mc 10, 13-16)


Els considera modèlics com a actitud; per accedir al Regne, cal fer-se com nens

"Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel." (Mt 18, 3)

"Alguns presentaren a Jesús uns infants perquè els imposés les mans i pregués per ells, però els deixebles els renyaven. Jesús digué:
- Deixeu estar els infants: no els impediu que vinguin a mi, perquè el Regne del cel és dels qui són com ells.
I, després d'imposar-los les mans, se'n va anar d'allí." (Mt 19, 13-15)

"Alguns presentaven a Jesús uns infants perquè els imposés les mans, però els deixebles els renyaven. En veure-ho, Jesús es va indignar i els digué:
- Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. Us ho asseguro: qui no aculli el Regne de Déu com l'acull un infant, no hi entrarà pas.
I els prenia en braços i els beneïa tot imposant-los les mans." (Mc 10, 13-16)

"Alguns presentaven a Jesús uns infants molt petits perquè els imposés les mans, però els deixebles, en veure-ho, els renyaven. Jesús feu acostar els infants i digué:
- Deixeu que els infants vinguin a mi: no els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. Us ho asseguro: qui no aculli el Regne de Déu com l'acull un infant, no hi entrarà pas." (Lc 18, 15-17)


Les posicions que s'atribueixen a Jesús són radicals, d'alta exigència


"Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi. Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi." (Mt 10, 37-38)

"Molta gent feia camí amb Jesús. Ell es va girar i els digué:
- Si algú ve a mi i no m'estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu." (Lc 14, 25-26)


És conscient del risc que comporta el que està fent

"Estigueu alerta, aneu amb compte amb el llevat dels fariseus i el llevat d'Herodes." (Mc 8, 15)


i del risc que correran els que vulguin continuar aquesta tasca

"Vosaltres mateixos estigueu alerta. Per causa meva us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues, i compareixereu davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d'ells." (Mc 13, 9)


Pocs seran els disposats a seguir-la

"Entreu per la porta estreta, perquè és ampla la porta i espaiós el camí que condueix a la perdició, i són molts els qui hi entren. Però és estreta la porta i dur el camí que condueix a la vida, i són pocs els qui el troben." (Mt 7, 13-14)


Seguir el seu camí és dur

"Jesús, veient que hi havia una gentada al seu voltant, va donar l'ordre de passar a l'altra riba. Llavors s'acostà un mestre de la Llei i li digué:
- Mestre, et seguiré arreu on vagis.
Jesús li respon:
- Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap.
Un altre, un dels seus deixebles, li digué:
- Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu pare.
Jesús li respon:
- Segueix-me, i deixa que els morts enterrin els seus morts." (Mt 8, 18-22)

"Mentre feien camí, un li digué:
- Et seguiré arreu on vagis.
Jesús li respongué:
- Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap.
A un altre li digué:
- Segueix-me.
Ell respongué:
- Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu pare.
Jesús li contestà:
- Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu ves i anuncia el Regne de Déu.
Un altre li digué:
- Et seguiré, Senyor, però primer deixa'm anar a dir adeu als de casa meva.
Jesús li va respondre:
- Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és bo per al Regne de Déu." (Lc 9, 59-62)


El llenguatge extrem que els evangelis posen en boca de Jesús és colpidor: "el fill de l’Home no té llar on reposar", “deixa que els morts enterrin els seus morts” (una de les sentències més dures dels evangelis); a l'hora de fer aquesta opció, ni tan sols hi ha temps per a acomiadar-se dels seus...


Jesús insisteix en la necessitat de màxima alerta i disponibilitat pel que fa a l’acolliment de la manifestació de la divinitat

"Prou que ho compreneu: si l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, hauria vetllat i no hauria permès que li entressin a casa. Per això, estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada. ¿Qui és el servent fidel i assenyat a qui l'amo ha confiat la gent de casa seva perquè els doni l'aliment al temps degut? Feliç aquell servent que l'amo, quan arriba, troba que ho fa així! Us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servent era dolent i es deia: "El meu amo tarda", i començava a pegar als seus companys, i se n'anava a menjar i beure amb els embriacs, vindrà l'amo el dia que menys s'ho espera i a l'hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels malvats. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents." (Mt 24, 43-51)



"Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies que van prendre les seves torxes per sortir a rebre l'espòs. N'hi havia cinc que no tenien seny i cinc que eren assenyades. Les que no tenien seny van prendre les seves torxes, però no es van endur oli. En canvi, les assenyades es van endur ampolles amb oli juntament amb les torxes.
Com que l'espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir. A mitjanit es va sentir un clam:
- L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l!
Llavors totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves torxes. Les noies sense seny van dir a les assenyades:
- Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s'apaguen.
Les assenyades respongueren:
- Potser no n'hi hauria prou per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en venen i us en compreu.
Mentre anaven a comprar-ne, va arribar l'espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces. I la porta quedà tancada.
Finalment arribaren també les altres noies i deien:
- Senyor, Senyor, obre'ns!
Però ell va respondre:
- Us asseguro que no us conec.
Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora." (Mt 25, 1-13)

"Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment. Passa com amb un home que se'n va a terres llunyanes. Deixa casa seva, després de donar facultats als seus servents i confiar a cada un la seva tasca; i al porter li mana que vetlli. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quan vindrà l'amo de la casa: al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada; no fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint. El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu!" (Mc 13, 33-37)

"Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per obrir la porta tan bon punt arribi i truqui. Benaurats aquells servents que l'amo, quan arribi, trobi vetllant! Us asseguro que se cenyirà, els farà seure a taula i es posarà a servir-los. Feliços d'ells si ve a mitjanit o a la matinada i els troba vetllant així!
Prou que ho compreneu: si l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada.
Aleshores Pere li digué:
- Senyor, ¿dius aquesta paràbola per a nosaltres o bé per a tothom?
El Senyor continuà:
- ¿Qui és l'administrador fidel i assenyat a qui l'amo confiarà els seus servents perquè els doni al temps degut l'aliment que els pertoca? Feliç aquell servent que l'amo, quan arriba, troba que ho fa així! Us asseguro amb tota veritat que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servent es deia: "El meu amo tarda a venir", i començava a pegar als criats i a les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, vindrà l'amo el dia que menys s'ho espera i a l'hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels infidels." (Lc 12, 35-46)


El seguiment del Regne comporta posar-se al servei dels altres

"Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom." (Mt 20, 25-28)

"Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom." (Mc 10, 42-45)

"Els reis de les nacions les dominen com si en fossin amos, i els qui tenen poder damunt d'elles es fan dir benefactors. Però vosaltres no heu d'actuar pas així: el més important entre vosaltres ha d'ocupar el lloc del més jove, i el qui mana, el lloc del qui serveix. Perquè, ¿qui és més important, el qui seu a taula o el qui serveix? ¿No ho és el qui seu a taula? Doncs jo, enmig de vosaltres, sóc com el qui serveix." (Lc 22, 25-27)


Les dues monedes de la vídua

"Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. Jesús va cridar els seus deixebles i els digué:
- Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure." (Mc 12, 41-44)

"Llavors Jesús alçà la vista i veié gent rica que tirava les seves ofrenes a la sala del tresor. Va veure també una viuda molt pobra que hi tirava dues petites monedes de coure, i digué:
- Us asseguro amb tota veritat que aquesta viuda pobra ha tirat més que tots els altres. Tots aquests han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que tenia per a viure." (Lc 21, 1-4)


Cal perdonar sempre

"Aleshores Pere preguntà a Jesús:
- Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?
Jesús li respon:
- No et dic set vegades, sinó setanta vegades set." (Mt 18, 21-22)


La clau és canviar el propi cor, la pròpia naturalesa, esdevenir un arbre bo, esdevenir un cos lluminós, resplendent

"Un arbre bo no pot donar fruits dolents, ni un arbre dolent, donar fruits bons. Tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc. Així, doncs, pels seus fruits els coneixereu." (Mt 7, 18-20)

"El llum del cos és l'ull. Quan el teu ull és bo, tot el teu cos quedarà il·luminat; però si és dolent, el teu cos quedarà a les fosques. Mira, doncs, que allò que en tu ha de ser llum no sigui foscor. Perquè, si tot el teu cos està il·luminat i no hi ha cap racó fosc, serà tot ell tan resplendent com quan una llàntia t'il·lumina amb la seva claror." (Lc 11, 34-36)


Alguns passatges dels evangelis són curiosos o críptics. Així, pels seus familiars (com per a la nostra assenyada raonabilitat habitual), Jesús s'havia tornat boig:

"Quan els seus familiars sentiren dir el que passava, hi anaren per endur-se'l, perquè deien:
- Ha perdut el seny!"
 (Mc 3, 21)


A l'escena de la detenció de Jesús a l'hort de Getsemaní, Marc hi situa aquesta estranya referència

"El seguia un jove, cobert només amb un llençol, i el van agafar. Però ell es va desfer del llençol i va fugir tot nu." (Mc 14, 51-52)


La següent referència al Regne és difícil d'interpretar. Assenyala l'evangelista que es troba en el nostre cor, o en la nostra interrelació amb els altres?

"Els fariseus van preguntar a Jesús quan vindria el Regne de Déu. Ell els respongué:
- El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: "És aquí" o "És allà". El Regne de Déu és enmig vostre.
" (Lc 17, 20-21)


Aquest passatge sembla indicar un atac d'intemperància de Jesús

"De bon matí, tornant a la ciutat, Jesús va tenir gana. Veié vora el camí una figuera i s'hi va acostar, però no va trobar-hi res més que fulles. Llavors digué a la figuera:
- Que mai més no surti fruit de tu!
I a l'instant la figuera es va assecar.
" (Mt 21, 18-19)

"L'endemà, quan sortien de Betània, Jesús va tenir gana. Veié de lluny una figuera que ja estava coberta de fullatge i va anar-hi per si hi trobava alguna cosa. Però, quan s'hi acostà, no va trobar-hi res més que fulles, perquè no era el temps de les figues. Llavors digué a la figuera:
- Que mai més ningú no mengi fruits teus!
I els seus deixebles van sentir aquestes paraules.
" (Mc 11, 12 14)


Tampoc no és senzill interpretar experiencialment tota la referència a la vinguda apocalíptica del Fill de l’home, que apareix en diferents moments dels evangelis. Què ens pot voler dir a nivell personal, i a dos mil anys de distància? Encara que en aquest passatge de Mateu amb la imatge del Judici final, hi ha un missatge molt clar (tot i el seu dualisme didàctic):

"Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. Aleshores el rei dirà als de la seva dreta:
- Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.
Llavors els justos li respondran:
- Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?
El rei els respondrà:
- Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.
Després dirà als de la seva esquerra:
- Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar.
Llavors ells li respondran:
- Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?
Ell els contestarà:
- Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi.
I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna.
" (Mt 25, 31-46)







dimecres, 11 de juliol del 2012

Missatge de Jesús: les paràboles






Tot i no definir-lo amb precisió, Jesús mira d’explicar què és el Regne de Déu, utilitzant sovint imatges populars i narracions metafòriques (“paràboles”).


- La paràbola del sembrador ens parla de les diverses maneres d’acollir l’anunci joiós de l’accessibilitat de Déu, la “paraula”.

"Aquell dia, Jesús va sortir de la casa i es va asseure vora el llac. Es reuní tanta gent entorn d'ell, que va haver de pujar en una barca i s'hi assegué. La gent es quedà vora l'aigua. Ell els va parlar llargament en paràboles. Deia:
- Un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar. Unes altres llavors van caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van assecar, perquè no tenien arrels. Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofegaren. Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u.
Qui tingui orelles, que escolti." (Mt 13, 1-9)

"Escolteu: Un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se la van menjar. Una altra part va caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida va germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà la planta, i es va assecar, perquè no tenia arrels. Una altra part va caure enmig dels cards; els cards van créixer i l'ofegaren, i no va donar fruit. Però una part de les llavors va caure en terra bona, i va pujar i va créixer fins que donà fruit: unes llavors van donar el trenta, unes altres el seixanta, unes altres el cent per u. I deia:
- Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti.
" (Mc 4, 3-9)

"Un sembrador va sortir a sembrar la seva llavor. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí i fou trepitjada, o bé els ocells se la van menjar. Una altra part va caure a la roca; però, quan la planta començava a créixer, es va assecar, perquè no tenia saó. Una altra part va caure entre els esbarzers; els esbarzers van créixer al mateix temps i l'ofegaren. Una altra part de les llavors va caure en terra bona, va créixer i va donar fruit fins al cent per u.
I, acabat de dir això, exclamà:
- Qui tingui orelles per escoltar, que escolti.
" (Lc 8, 5-8)


- La imatge del portallànties ens recorda que la “paraula” és per a ser transmesa al màxim, no per quedar reclosa en la intimitat.

"És que algú porta una llàntia per posar-la sota una mesura o sota el llit? No és per col·locar-la en el portallànties? No hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir, ni res de secret que no s'hagi de conèixer." (Mc 4, 21-22)


- La imatge de la germinació de la llavor: cal tenir paciència per esperar que la “paraula” dóni els seus fruits.

"Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega." (Mc 4, 26-29)


- Les imatges de la cogulla i la xarxa de pescar: ara no és hora de separar els bons dels dolents, ni correspon als homes de fer-ho.

"Amb el Regne del cel passa com amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp; però, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, va sembrar jull enmig del blat i se'n va anar. Quan els brins van créixer i es va formar l'espiga, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l'amo i li digueren:
- Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D'on ha sortit, doncs, el jull?
Ell els respongué:
- Això ho ha fet un enemic.
Els mossos li diuen:
- ¿Vols que anem a arrencar el jull?
Ell els respon:
- No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega, i llavors diré als segadors: "Arrenqueu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; el blat, en canvi, arreplegueu-lo i porteu-lo al meu graner."
(...)
Llavors deixà la gent i se'n va anar a casa. Els deixebles se li acostaren i li digueren:
- Explica'ns la paràbola del jull sembrat en el camp.
Ell els digué:
- El qui sembra la bona llavor és el Fill de l'home. El camp és el món. La bona llavor són els qui pertanyen al Regne. El jull són els qui pertanyen al Maligne. L'enemic que ha sembrat el jull és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com arrenquen el jull i el cremen al foc, així passarà a la fi del món: el Fill de l'home enviarà els seus àngels a arrencar del seu Regne tots els qui fan caure en pecat i els qui obren el mal, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare.
Qui tingui orelles, que escolti.
" (Mt 13, 24-30 i 36-43)

"També passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa a l'aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos. Un cop plena, la treuen a la platja, s'asseuen, i recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents. Igualment passarà a la fi del món: sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents." (Mt 13, 47-50)


- La imatge del gra de mostassa: la llavor més petita pot donar un resultat gran.

"Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp: la mostassa és la més petita de totes les llavors; però, quan ha crescut, es fa més gran que les hortalisses i arriba a ser un arbre; fins i tot venen els ocells del cel a fer niu a les seves branques." (Mt 13, 31-32)

"És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra." (Mc 4, 31-32)

"A què s'assembla el Regne de Déu? A què el compararé? És com un gra de mostassa que un home va sembrar en el seu hort. Va créixer i es va fer un arbre, i els ocells del cel van fer niu a les seves branques." (Lc 13, 18-19)


- La imatge del llevat

"Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona va posar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar." (Mt 13, 33)

"A què compararé el Regne de Déu? És com el llevat que una dona va posar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar." (Lc 13, 20-21)


- Les imatges del tresor amagat i de la perla preciosa

"Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l'home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.
També passa amb el Regne del cel com amb un mercader que busca perles fines: quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra.
" (Mt 13, 44-46)


- Les paràboles de l’ovella perduda i el dracma perdut

"Mireu de no menysprear cap d'aquests petits, perquè us asseguro que en el cel els seus àngels veuen constantment cara a cara el meu Pare celestial. Què us sembla? Si un home té cent ovelles i se li n'esgarria una, ¿no deixa les noranta-nou a la muntanya i va a buscar l'esgarriada? I si l'arriba a trobar, us asseguro que té més alegria per aquesta ovella que per les noranta-nou que no s'havien esgarriat. Igualment, el vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d'aquests petits." (Mt 18, 10-14)

"Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut"?
Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es penedeixi que no pas per noranta-nou justos que no necessiten penedir-se.
" (Lc 15, 4-7)

"O bé, si una dona té deu monedes de plata i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no convida les amigues i veïnes dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut"?
Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es penedeix.
" (Lc 15, 8-10)


- La paràbola del fill pròdig: la joia quan algú recondueix la seva vida i s’apropa al Regne.

"Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare:
- Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca.
Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà.
Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que l'envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no n'hi donava. Llavors reflexionà i es digué: "Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers." I se n'anà a trobar el seu pare.
Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué:
- Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu.
Però el pare digué als seus criats:
- De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat.
I es posaren a celebrar-ho.
Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué:
- El teu germà ha tornat. El teu pare ha fet matar el vedell gras, perquè l'ha recuperat sa i bo.
El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. Però ell li respongué:
- Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras.
El pare li contestà:
- Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat.
" (Lc 15, 11-32)





- La paràbola dels treballadors de la vinya: tant gaudeixen del Regne els que fa temps que hi treballen com els que hi acaben d’arribar, tant els d’antiga conversió com els de conversió recent, tot i que això pugui semblar inicialment injust, com passa amb el germà gran del fill pròdig. El Regne no és qüestió de mèrits quantitatius, sinó de conversió del cor, de canvi personal.

"Perquè amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. Després de fer tractes amb ells per un jornal d'un denari, els envià a la seva propietat. Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d'altres que s'estaven a la plaça sense feina i els digué:
- Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just.
Ells hi van anar. Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d'altres i els digué:
- Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res?
Ells li responen:
- És que ningú no ens ha llogat.
Els diu:
- Aneu també vosaltres a la meva vinya.
Quan va arribar el vespre, l'amo de la vinya va dir a l'encarregat:
- Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers.
Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari. Mentre cobraven, protestaven contra el propietari i deien:
- Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor.
L'amo va respondre a un d'aquests:
- Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? Doncs pren el que és teu i ves-te'n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. ¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que tens enveja perquè jo soc generós?
Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.
" (Mt 20, 1-16)


- La paràbola del servent despietat

"Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. Tot just havia començat, quan li'n van portar un que li devia deu mil talents. Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia:
- Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot.
Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.
Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient:
- Paga'm el que em deus.
El company se li va llançar als peus i li suplicava:
- Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré.
Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute.
Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. Ell va fer cridar aquell home i li digué:
- Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?
I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute.
Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.
" (Mt 18, 23-35)


- La paràbola del bon samarità

"Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandits, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda.
Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li:
- Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més.
Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?
Ell respongué:
- El qui el va tractar amb amor.
Llavors Jesús li digué:
- Ves, i tu fes igual.
" (Lc 10, 30-37)


- La paràbola de l’amic inoportú

"Si algú de vosaltres té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: "Amic, deixa'm tres pans, que un amic meu ha arribat de viatge, se m'ha presentat a casa i no tinc res per a donar-li", segur que no li respondrà de dins estant: "No m'amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te'ls." Us asseguro que, si no s'aixeca a donar-los-hi per fer un favor a l'amic, la impertinència d'aquest l'obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita." (Lc 11, 5-8)


- La paràbola del ric garrepa: cal fer-se ric davant de Déu.

"Llavors digué a la gent:
- Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no prové pas dels seus béns.
I els explicà una paràbola:
- A un home ric, la terra li va donar molt. Ell pensava: "Què faré, si no tinc on guardar la meva collita?" I es va dir: "Ja ho sé, què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i els meus béns, i em diré a mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te."
Però Déu li digué:
- Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?
" (Lc 12, 15-20)


- La paràbola dels primers llocs

"Jesús observà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola:
- Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu, i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: "Cedeix-li el lloc", i tu hauries d'anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. Més aviat, quan et convidin, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t'ha convidat, et dirà: "Amic, puja més amunt." Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.
Després digué al qui l'havia convidat:
- Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos.
" (Lc 14, 7-14)


- La paràbola del gran banquet

"Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill. Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar. Llavors envià uns altres servents amb aquest encàrrec:
- Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l'aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces!
Però ells no en feren cas i se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci; i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Llavors va dir als seus servents:
- El banquet de noces és a punt, però els convidats no n'eren dignes; aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu.
Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s'omplí de convidats.
Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s'adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, i li digué:
- Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?
Però ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien:
- Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Perquè molts són cridats, però pocs són escollits.
" (Mt 22, 2-14)

"Un home feia un gran banquet i va convidar-hi molta gent.
A l'hora de l'àpat va enviar el seu servent a dir als convidats:
- Veniu, que ja tot és a punt.
Però tots, sense excepció, començaren d'excusar-se. El primer li digué:
- He comprat un camp i l'haig d'anar a veure. Et demano que m'excusis.
Un altre digué:
- He comprat cinc parelles de bous i ara me'n vaig a provar-los. Et demano que m'excusis.
Un altre digué:
- M'acabo de casar, i per això no puc venir.
El servent se'n tornà i ho va explicar tot al seu amo. Llavors l'amo, indignat, li va dir:
- Surt de pressa per les places i els carrers de la ciutat i fes venir pobres, invàlids, cecs i coixos.
Després el criat digué:
- Senyor, s'ha fet el que has manat i encara hi ha lloc.
L'amo va dir al servent:
- Surt pels camins i pels horts i insisteix que vingui gent fins que s'ompli la casa.
Us asseguro que cap dels qui estaven convidats no tastarà el meu banquet.
" (Lc 14, 16-24)


- La paràbola del fariseu i el publicà

"A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola:
- Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era fariseu i l'altre recaptador de tributs.
El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: "Déu meu, et dono gràcies perquè no soc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni soc tampoc com aquest recaptador de tributs; dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo."
Però el recaptador, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: "Déu meu, sigues-me propici, que soc un pecador."
Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.
" (Lc 18, 9-14)


- La paràbola dels talents

"De manera semblant, un home que havia de fer un llarg viatge va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. A un li donà cinc talents; a l'altre, dos, i a l'altre, un —a cada un segons la seva capacitat—, i després se'n va anar.
Immediatament, el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. Igualment, el qui n'havia rebut dos en va guanyar dos més. Però el qui n'havia rebut un se'n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu amo.
Al cap de molt de temps arriba l'amo d'aquells servents i es posa a passar comptes amb ells. Es presentà el qui havia rebut cinc talents i en dugué cinc més, tot dient:
- Senyor, em vas confiar cinc talents; mira: n'he guanyat cinc més.
L'amo li va dir:
- Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor.
Es presentà també el qui havia rebut dos talents i digué:
- Senyor, em vas confiar dos talents; mira: n'he guanyat dos més.
L'amo li va dir:
- Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor.
Es presentà encara el qui havia rebut un talent i digué:
- Senyor, sabia que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat. Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent. Aquí tens el que és teu.
Però l'amo li va respondre:
- Servent dolent i gandul! Sabies que sego on no he sembrat i recullo on no he escampat. Per això calia que posessis els meus diners al banc, i ara que he tornat hauria recobrat el que és meu amb els interessos. Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I a aquest servent inútil llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.
" (Mt 25, 14-30)

"Un home de família noble havia d'anar-se'n en un país llunyà per rebre-hi la dignitat reial i després tornar. Llavors va cridar deu dels seus servents, confià a cada un una quantitat igual de diners i els va dir:
- Negocieu-hi mentre soc fora.
Però els seus conciutadans li tenien odi i van enviar una ambaixada darrere seu a dir:
- No volem que aquest regni damunt nostre.
Quan ell tornà, investit de la dignitat reial, va fer cridar els servents a qui havia confiat els diners, per saber què havien guanyat. Es presentà el primer i digué:
- Senyor, els teus diners n'han produït deu vegades més.
Ell li respongué:
- Molt bé, ets un bon servent! Has estat fidel en poca cosa: rep ara el govern de deu ciutats.
Vingué després el segon i digué:
- Els teus diners, Senyor, n'han produït cinc vegades més.
Va dir també a aquest:
- Tu, igualment, governa cinc ciutats.
Però se'n presentà un altre que digué:
- Senyor, aquí tens els teus diners; els he guardat embolicats en un mocador. Tenia por de tu, perquè ets un home exigent: reclames allò que no has invertit i segues allò que no has sembrat.
Ell li respon:
- Amb les teves mateixes paraules et condemno, servent dolent! Sabies que soc un home exigent, que reclamo allò que no he invertit i sego allò que no he sembrat. Doncs per què no posaves els meus diners al banc i ara que he tornat els hauria recobrat amb els interessos?
Aleshores digué als qui eren presents:
- Preneu-li els diners i doneu-los al qui en té deu vegades més.
Ells li contestaren:
- Senyor, si ja en té deu vegades més!
Ell replicà:
- Us ho asseguro: a tot aquell qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I a aquells enemics meus, que no em van voler per rei, porteu-los aquí i degolleu-los davant meu. Pel que fa al criat inútil, expulseu-lo a la tenebra exterior: allà hi haurà el plor i el cruixit de les dents.
" (Lc 19, 11-27)


- La paràbola de les deu verges

"Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies que van prendre les seves torxes per sortir a rebre l'espòs. N'hi havia cinc que no tenien seny i cinc que eren assenyades. Les que no tenien seny van prendre les seves torxes, però no es van endur oli. En canvi, les assenyades es van endur ampolles amb oli juntament amb les torxes.
Com que l'espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir. A mitjanit es va sentir un clam:
- L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l!
Llavors totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves torxes. Les noies sense seny van dir a les assenyades:
- Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s'apaguen.
Les assenyades respongueren:
- Potser no n'hi hauria prou per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en venen i us en compreu.
Mentre anaven a comprar-ne, va arribar l'espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces. I la porta quedà tancada.
Finalment arribaren també les altres noies i deien:
- Senyor, Senyor, obre'ns!
Però ell va respondre:
- Us asseguro que no us conec.
Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora.
" (Mt 25, 1-13)