Missatge de Jesús: les paràboles

Tot i no definir-lo amb precisió, Jesús mira d’explicar què és el Regne de Déu, utilitzant sovint imatges populars i narracions metafòriques (“paràboles”).

- La paràbola del sembrador ens parla de les diverses maneres d’acollir l’anunci joiós de l’accessibilitat de Déu, la “paraula”.

"Aquell dia, Jesús va sortir de la casa i es va asseure vora el llac. Es reuní tanta gent entorn d'ell, que va haver de pujar en una barca i s'hi assegué. La gent es quedà vora l'aigua. Ell els va parlar llargament en paràboles. Deia:
- Un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar. Unes altres llavors van caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van assecar, perquè no tenien arrels. Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofegaren. Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u.

Qui tingui orelles, que escolti." (Mt 13, 1-9)

"Escolteu: Un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se la van menjar. Una altra part va caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida va germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà la planta, i es va assecar, perquè no tenia arrels. Una altra part va caure enmig dels cards; els cards van créixer i l'ofegaren, i no va donar fruit. Però una part de les llavors va caure en terra bona, i va pujar i va créixer fins que donà fruit: unes llavors van donar el trenta, unes altres el seixanta, unes altres el cent per u. I deia:
- Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti." (Mc 4, 3-9)

"Un sembrador va sortir a sembrar la seva llavor. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí i fou trepitjada, o bé els ocells se la van menjar. Una altra part va caure a la roca; però, quan la planta començava a créixer, es va assecar, perquè no tenia saó. Una altra part va caure entre els esbarzers; els esbarzers van créixer al mateix temps i l'ofegaren. Una altra part de les llavors va caure en terra bona, va créixer i va donar fruit fins al cent per u.
I, acabat de dir això, exclamà:
- Qui tingui orelles per escoltar, que escolti." (Lc 8, 5-8)

- La imatge del portallànties ens recorda que la “paraula” és per a ser transmesa al màxim, no per quedar reclosa en la intimitat.

"És que algú porta una llàntia per posar-la sota una mesura o sota el llit? No és per col·locar-la en el portallànties? No hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir, ni res de secret que no s'hagi de conèixer." (Mc 4, 21-22)

- La imatge de la germinació de la llavor: cal tenir paciència per esperar que la “paraula” dóni els seus fruits.

"Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega." (Mc 4, 26-29)

- Les imatges de la cogulla i la xarxa de pescar: ara no és hora de separar els bons dels dolents, ni correspon als homes de fer-ho.

"Amb el Regne del cel passa com amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp; però, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, va sembrar jull enmig del blat i se'n va anar. Quan els brins van créixer i es va formar l'espiga, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l'amo i li digueren:
- Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D'on ha sortit, doncs, el jull?
Ell els respongué:
- Això ho ha fet un enemic.
Els mossos li diuen:
- ¿Vols que anem a arrencar el jull?
Ell els respon:
- No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega, i llavors diré als segadors: "Arrenqueu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; el blat, en canvi, arreplegueu-lo i porteu-lo al meu graner."

(...)

Llavors deixà la gent i se'n va anar a casa. Els deixebles se li acostaren i li digueren:
- Explica'ns la paràbola del jull sembrat en el camp.
Ell els digué:
- El qui sembra la bona llavor és el Fill de l'home. El camp és el món. La bona llavor són els qui pertanyen al Regne. El jull són els qui pertanyen al Maligne. L'enemic que ha sembrat el jull és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com arrenquen el jull i el cremen al foc, així passarà a la fi del món: el Fill de l'home enviarà els seus àngels a arrencar del seu Regne tots els qui fan caure en pecat i els qui obren el mal, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare.
Qui tingui orelles, que escolti." (Mt 13, 24-30 i 36-43)

"També passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa a l'aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos. Un cop plena, la treuen a la platja, s'asseuen, i recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents. Igualment passarà a la fi del món: sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents." (Mt 13, 47-50)

- La imatge del gra de mostassa: la llavor més petita pot donar un resultat gran.

"Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp: la mostassa és la més petita de totes les llavors; però, quan ha crescut, es fa més gran que les hortalisses i arriba a ser un arbre; fins i tot venen els ocells del cel a fer niu a les seves branques." (Mt 13, 31-32)

"És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra." (Mc 4, 31-32)

"A què s'assembla el Regne de Déu? A què el compararé? És com un gra de mostassa que un home va sembrar en el seu hort. Va créixer i es va fer un arbre, i els ocells del cel van fer niu a les seves branques." (Lc 13, 18-19)

- La imatge del llevat

"Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona va posar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar." (Mt 13, 33)

"A què compararé el Regne de Déu? És com el llevat que una dona va posar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar." (Lc 13, 20-21)

- Les imatges del tresor amagat i de la perla preciosa

"Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l'home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.
També passa amb el Regne del cel com amb un mercader que busca perles fines: quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra." (Mt 13, 44-46)

- Les paràboles de l’ovella perduda i el dracma perdut

"Mireu de no menysprear cap d'aquests petits, perquè us asseguro que en el cel els seus àngels veuen constantment cara a cara el meu Pare celestial. Què us sembla? Si un home té cent ovelles i se li n'esgarria una, ¿no deixa les noranta-nou a la muntanya i va a buscar l'esgarriada? I si l'arriba a trobar, us asseguro que té més alegria per aquesta ovella que per les noranta-nou que no s'havien esgarriat. Igualment, el vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d'aquests petits." (Mt 18, 10-14)

"Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut"?
Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es penedeixi que no pas per noranta-nou justos que no necessiten penedir-se." (Lc 15, 4-7)

"O bé, si una dona té deu monedes de plata i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no convida les amigues i veïnes dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut"?
Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es penedeix." (Lc 15, 8-10)

- La paràbola del fill pròdig: la joia quan algú recondueix la seva vida i s’apropa al Regne.

"Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare:
- Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca.
Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà.
Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que l'envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no n'hi donava. Llavors reflexionà i es digué: "Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers." I se n'anà a trobar el seu pare.
Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué:
- Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu.
Però el pare digué als seus criats:
- De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat.
I es posaren a celebrar-ho.
Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué:
- El teu germà ha tornat. El teu pare ha fet matar el vedell gras, perquè l'ha recuperat sa i bo.
El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. Però ell li respongué:
- Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras.
El pare li contestà:
- Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat." (Lc 15, 11-32)

- La paràbola dels treballadors de la vinya: tant gaudeixen del Regne els que fa temps que hi treballen com els que hi acaben d’arribar, tant els d’antiga conversió com els de conversió recent, tot i que això pugui semblar inicialment injust, com passa amb el germà gran del fill pròdig. El Regne no és qüestió de mèrits quantitatius, sinó de conversió del cor, de canvi personal.

"Perquè amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. Després de fer tractes amb ells per un jornal d'un denari, els envià a la seva propietat. Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d'altres que s'estaven a la plaça sense feina i els digué:
- Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just.
Ells hi van anar. Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d'altres i els digué:
- Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res?

Ells li responen:
- És que ningú no ens ha llogat.
Els diu:
- Aneu també vosaltres a la meva vinya.
Quan va arribar el vespre, l'amo de la vinya va dir a l'encarregat:
- Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers.
Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari. Mentre cobraven, protestaven contra el propietari i deien:
- Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor.
L'amo va respondre a un d'aquests:
- Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? Doncs pren el que és teu i ves-te'n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. ¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que tens enveja perquè jo soc generós?
Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers." (Mt 20, 1-16)

- La paràbola del servent despietat

"Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. Tot just havia començat, quan li'n van portar un que li devia deu mil talents. Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia:
- Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot.
Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.
Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient:
- Paga'm el que em deus.
El company se li va llançar als peus i li suplicava:
- Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré.
Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute.
Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. Ell va fer cridar aquell home i li digué:
- Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?
I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute.
Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà." (Mt 18, 23-35)

- La paràbola del bon samarità

"Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandits, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda.
Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li:
- Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més.
Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?
Ell respongué:
- El qui el va tractar amb amor.
Llavors Jesús li digué:
- Ves, i tu fes igual." (Lc 10, 30-37)

- La paràbola de l’amic inoportú

"Si algú de vosaltres té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: "Amic, deixa'm tres pans, que un amic meu ha arribat de viatge, se m'ha presentat a casa i no tinc res per a donar-li", segur que no li respondrà de dins estant: "No m'amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te'ls." Us asseguro que, si no s'aixeca a donar-los-hi per fer un favor a l'amic, la impertinència d'aquest l'obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita." (Lc 11, 5-8)

- La paràbola del ric garrepa: cal fer-se ric davant de Déu.

"Llavors digué a la gent:
- Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no prové pas dels seus béns.
I els explicà una paràbola:
- A un home ric, la terra li va donar molt. Ell pensava: "Què faré, si no tinc on guardar la meva collita?" I es va dir: "Ja ho sé, què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i els meus béns, i em diré a mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te."
Però Déu li digué:
- Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà? " (Lc 12, 15-20)

- La paràbola dels primers llocs

"Jesús observà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola:
- Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu, i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: "Cedeix-li el lloc", i tu hauries d'anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. Més aviat, quan et convidin, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t'ha convidat, et dirà: "Amic, puja més amunt." Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.
Després digué al qui l'havia convidat:
- Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos." (Lc 14, 7-14)

- La paràbola del gran banquet

"Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill. Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar. Llavors envià uns altres servents amb aquest encàrrec:
- Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l'aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces!
Però ells no en feren cas i se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci; i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Llavors va dir als seus servents:
- El banquet de noces és a punt, però els convidats no n'eren dignes; aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu.
Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s'omplí de convidats.
Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s'adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, i li digué:
- Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?
Però ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien:
- Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Perquè molts són cridats, però pocs són escollits." (Mt 22, 2-14)

"Un home feia un gran banquet i va convidar-hi molta gent.
A l'hora de l'àpat va enviar el seu servent a dir als convidats:
- Veniu, que ja tot és a punt.
Però tots, sense excepció, començaren d'excusar-se. El primer li digué:
- He comprat un camp i l'haig d'anar a veure. Et demano que m'excusis.
Un altre digué:
- He comprat cinc parelles de bous i ara me'n vaig a provar-los. Et demano que m'excusis.
Un altre digué:
- M'acabo de casar, i per això no puc venir.
El servent se'n tornà i ho va explicar tot al seu amo. Llavors l'amo, indignat, li va dir:
- Surt de pressa per les places i els carrers de la ciutat i fes venir pobres, invàlids, cecs i coixos.
Després el criat digué:
- Senyor, s'ha fet el que has manat i encara hi ha lloc.
L'amo va dir al servent:
- Surt pels camins i pels horts i insisteix que vingui gent fins que s'ompli la casa.
Us asseguro que cap dels qui estaven convidats no tastarà el meu banquet." (Lc 14, 16-24)

- La paràbola del fariseu i el publicà

"A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola:
- Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era fariseu i l'altre recaptador de tributs.
El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: "Déu meu, et dono gràcies perquè no soc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni soc tampoc com aquest recaptador de tributs; dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo."
Però el recaptador, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: "Déu meu, sigues-me propici, que soc un pecador."
Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit." (Lc 18, 9-14)

- La paràbola dels talents

"De manera semblant, un home que havia de fer un llarg viatge va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. A un li donà cinc talents; a l'altre, dos, i a l'altre, un —a cada un segons la seva capacitat—, i després se'n va anar.
Immediatament, el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. Igualment, el qui n'havia rebut dos en va guanyar dos més. Però el qui n'havia rebut un se'n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu amo.
Al cap de molt de temps arriba l'amo d'aquells servents i es posa a passar comptes amb ells. Es presentà el qui havia rebut cinc talents i en dugué cinc més, tot dient:
- Senyor, em vas confiar cinc talents; mira: n'he guanyat cinc més.
L'amo li va dir:
- Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor.
Es presentà també el qui havia rebut dos talents i digué:
- Senyor, em vas confiar dos talents; mira: n'he guanyat dos més.

L'amo li va dir:
- Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor.
Es presentà encara el qui havia rebut un talent i digué:
- Senyor, sabia que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat. Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent. Aquí tens el que és teu.
Però l'amo li va respondre:
- Servent dolent i gandul! Sabies que sego on no he sembrat i recullo on no he escampat. Per això calia que posessis els meus diners al banc, i ara que he tornat hauria recobrat el que és meu amb els interessos. Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I a aquest servent inútil llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents." (Mt 25, 14-30)

"Un home de família noble havia d'anar-se'n en un país llunyà per rebre-hi la dignitat reial i després tornar. Llavors va cridar deu dels seus servents, confià a cada un una quantitat igual de diners i els va dir:
- Negocieu-hi mentre soc fora.
Però els seus conciutadans li tenien odi i van enviar una ambaixada darrere seu a dir:
- No volem que aquest regni damunt nostre.
Quan ell tornà, investit de la dignitat reial, va fer cridar els servents a qui havia confiat els diners, per saber què havien guanyat. Es presentà el primer i digué:
- Senyor, els teus diners n'han produït deu vegades més.
Ell li respongué:
- Molt bé, ets un bon servent! Has estat fidel en poca cosa: rep ara el govern de deu ciutats.
Vingué després el segon i digué:
- Els teus diners, Senyor, n'han produït cinc vegades més.
Va dir també a aquest:
- Tu, igualment, governa cinc ciutats.
Però se'n presentà un altre que digué:
- Senyor, aquí tens els teus diners; els he guardat embolicats en un mocador. Tenia por de tu, perquè ets un home exigent: reclames allò que no has invertit i segues allò que no has sembrat.
Ell li respon:
- Amb les teves mateixes paraules et condemno, servent dolent! Sabies que soc un home exigent, que reclamo allò que no he invertit i sego allò que no he sembrat. Doncs per què no posaves els meus diners al banc i ara que he tornat els hauria recobrat amb els interessos?
Aleshores digué als qui eren presents:
- Preneu-li els diners i doneu-los al qui en té deu vegades més.
Ells li contestaren:
- Senyor, si ja en té deu vegades més!
Ell replicà:
- Us ho asseguro: a tot aquell qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I a aquells enemics meus, que no em van voler per rei, porteu-los aquí i degolleu-los davant meu. Pel que fa al criat inútil, expulseu-lo a la tenebra exterior: allà hi haurà el plor i el cruixit de les dents." (Lc 19, 11-27)

- La paràbola de les deu verges

"Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies que van prendre les seves torxes per sortir a rebre l'espòs. N'hi havia cinc que no tenien seny i cinc que eren assenyades. Les que no tenien seny van prendre les seves torxes, però no es van endur oli. En canvi, les assenyades es van endur ampolles amb oli juntament amb les torxes.
Com que l'espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir. A mitjanit es va sentir un clam:
- L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l!
Llavors totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves torxes. Les noies sense seny van dir a les assenyades:
- Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s'apaguen.
Les assenyades respongueren:
- Potser no n'hi hauria prou per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en venen i us en compreu.
Mentre anaven a comprar-ne, va arribar l'espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces. I la porta quedà tancada.
Finalment arribaren també les altres noies i deien:
- Senyor, Senyor, obre'ns!
Però ell va respondre:
- Us asseguro que no us conec.
Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora." (Mt 25, 1-13)