Jocs Olímpics

Bonica la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Londres 2012. Una bona mostra –tot i possibles oblits i desproporcions; potser una excessiva atenció al passat més recent- de l'impacte britànic en el món, que és certament significatiu. Molts ingredients calculadament dosificats pels corresponents impactes emocionals (inclòs l'Hey Jude! final del "joveníssim" Paul McCartney...). Bon ús dels recursos tecnològics i escenogràfics (que bons actors i ballarins són els britànics!). Tot prou rodó, una cerimònia digna successora de la de Beijing.

Dues consideracions addicionals, des d'un pel més de distància:

1)   Aquestes cerimònies han esdevingut uns dels grans rituals simbòlics, una de les grans litúrgies, d'allò poderós i difícil d'acotar i avaluar que anomenem “el sistema”. De l'entramat institucional i de valors que regeix actualment la nostra societat global (hi són presents pràcticament tots els països del món, tant a través dels atletes com de les seves autoritats, començant per l'amfitriona, la reina d'Anglaterra, a qui un càmera poc afecte fa enfocar un únic cop, quan desfilava la delegació britànica... amb cara d'absolut avorriment i mirant-se i arreglant-se les pells de les ungles, un detall prou curiós i poc comentat). El “sistema” és un dens i complex entramat que té la gran virtut d'aconseguir “funcionar”, ser operatiu, o sigui articular eficaçment economia, política i cultura. Que aconsegueix fer compatibles racons  foscos i sòrdids (tràfic d'armes i drogues, joc i prostitució, màfies i corrupció –començant per l'atribuïda al mateix COI-, manipulació dels negocis, fam i misèria, guerres locals, etc.) amb aspectes brillants i sofisticats (la moda i el luxe, la Fórmula 1, la música pop, els ídols cinematogràfics i futbolístics, etc.),  intermediats per unes estructures polítiques poderoses que vetllen pel manteniment de la dinàmica institucional (i que inclouen el G-20, el FMI i el Banc Mundial, les Nacions Unides, etc. Per cert, va ser patètic veure tot un Secretari General de la ONU reduït al paper de comparsa folklòrica a la cerimònia inaugural portant la bandera olímpica, un gest significatiu de com és considerada actualment aquesta organització). El “sistema”, amb la seva capacitat de mantenir en funcionament el món –fet molt meritori i que allunya el risc del caos-, amb el seu realisme assenyat d'acceptació dels “mals menors” (des del seu punt de vista) per tal de preservar l'operativitat del conjunt, troba en aquestes cerimònies inaugurals dels Jocs Olímpics la possibilitat de posar-se un vestit bonic, de mostrar un rostre simpàtic, de fer oblidar la seva cara fosca i proclamar que vivim en el més seductor dels móns possibles.

2)      Aquestes cerimònies estan mancades d'”obertura espiritual”, per dir-ho amb un terme el més neutral possible. No hi ha cap referència al món de l'esperit. Menys diplomàticament, podríem dir que són “descregudes”, atees, laïcistes o com li vulgueu dir. Algú potser considerarà que són “paganes”, que s'adiuen a la tradició clàssica grega amb la seva generosa i curiosa mitologia que reflecteix una peculiar visió del món. No sé si arriben a aquest nivell, el que sembla prou clar és que no miren “enlaire”, que no miren “més enllà”, que no agafen com a referència quelcom d'incognoscible però la referència al qual és significativa per a la vida humana. Quelcom que s'ha de perseguir sempre sense abastar-ho mai, quelcom al que cal obrir-se, quelcom que ens des-centra constantment, que ens ho qüestiona i relativitza tot, que ens impulsa a anar més enllà de nosaltres,que ens proposa incorporar les grans dimensions valoratives (bondat, llibertat, justícia) a les nostres vides concretes i a les nostres societats, quelcom que ens fa viure amb confiança i gratitud. D'aquesta dimensió, aquestes cerimònies inaugurals no en tenen rastre. Es dirà que és per estar més enllà de les diferències religioses,que són un factor de divisió i conflicte en el nostre món, però cal veure fins a quin punt això no és una justificació per estalviar-se l'esforç de formular aquesta dimensió “espiritual” en termes globalment compatibles. I les religions institucionals ho accepten i callen, perquè si no poden ser hegemòniques s'estimen més la no-referència a aquesta dimensió. O uns jocs cristians (o islàmics,o buddhistes, o jueus, o hindús...) o uns jocs sense cap referència espiritual; no hi ha espai per uns jocs on la dimensió religiosa es manifestés des de la multireligiositat, el respecte a tothom i l'intent de trobar paraules compartibles, gestos compartibles.

Una bonica cerimònia desespiritualitzada del sistema. O potser és que el sistema estaria incòmode amb una visió espiritualitzada del món?