El compromís com a renúncia a la llibertat
El diccionari és modest a l’hora de parlar del compromís: obligació contreta per una promesa, una paraula donada... L’Àngel Castiñeira elabora més el concepte: veu el compromís com una elecció conscient de la voluntat, presa lliurement i basada en conviccions arrelades, que comporta la intenció de mantenir en el temps l’obligatorietat autoimposada de realització d’una acció. El veu com una decisió feta en el present que ens condiciona, consumeix i complica el temps futur, que es fa des de la llibertat però que compromet la nostra llibertat futura (ens limitarà la realització d’oportunitats vitals). Subratlla que comporta l’acceptació d’una renúncia, com també comporta una continuïtat i un alt grau d’intensitat (hi posem en joc una part rellevant de la nostra vida, diu).
Aquesta és una bona base a l’hora de reflexionar sobre el compromís com a renúncia parcial a la llibertat. Diguem-ho clar, sense subterfugis ni disfresses: comprometre’s és renunciar lliurement, conscientment, a part de la nostra llibertat. No ho vulguem edulcorar retòricament considerant que, en el fons, el compromís ens fa més lliures, perquè aquest “en el fons” pot ser tan fons que no l’aconseguim fer mai tangible, i la noció de llibertat que fem servir en dir això pot ser tan subtil que acabi essent evanescent. Acceptem doncs que, quan ens comprometem, des del nostre present, lliurement, voluntàriament, decidim condicionar el nostre futur, decidim renunciar a part de la nostra llibertat futura. I això és dolorós. I limitador. I distorsionador de la dinàmica espontània de les coses. Fa por, genera refús, no és especialment atractiu. La pregunta és, llavors: Perquè ho fem? Quin sentit té aquest sacrifici de part de la nostra llibertat futura? A l’hora de mirar de donar-hi resposta, goso apuntar que el sentit que té aquesta renúncia és fer possible canviar el món en una direcció determinada, fer possible la materialització d’un projecte vital de modificació positiva de la realitat, i de retruc fer possible una reconfiguració de nosaltres mateixos derivada d’aquesta pràctica transformadora. “Un altre món és possible”, “Yes, we can”, per associar-ho a alguns eslògans actuals.
Mirem de deixatar-ho una mica. El sentit que té aquesta renúncia és permetre’ns passar d’una “observació” de la realitat a una “transformació” de la realitat, un pas decisiu a l’hora de configurar la nostra manera d’estar en el món. Habitualment ens relacionem amb la realitat a través del coneixement, de l’experiència (que inclou la vivència sensorial i emocional de la realitat) i de la valoració (opinem infatigablement, espontàniament, sobre la bondat o maldat, sobre l’adequació o inadequació del que veiem i vivim). Però, no sabem ben bé com ni perquè, de vegades, en determinades persones, es desencadenen processos interiors en aquest terreny de la valoració de la realitat que comporten un salt qualitatiu en la manera de vincular-se a la realitat, anant més enllà de la observació per passar a voler endinsar-se en dinàmiques de transformació positiva d’aquesta realitat. La valoració que fem ja no és només una “constatació valorativa”, sinó que passa a dinamitzar una acció, a comportar una incidència modificadora en aquesta realitat. I aquí, en aquesta altra manera d’”estar en el món”, és on té el seu lloc i el seu paper el compromís.
En la mateixa línia, el sentit que té el dolorós sacrifici de part de la nostra llibertat és poder passar de les mil possibilitats que en cada moment la vida ens ofereix –o ens sembla que ens ofereix-, del ventall d’oportunitats que tenim al davant –o ens sembla que tenim al davant-, a una realitat concreta, limitada, una de sola, però nova, fruit del nostre disseny i el nostre esforç, fruit de la nostra voluntat (tant si la fem sols com en col·lectiu). Comprometre’s és “poder concretar”, “materialitzar”, “realitzar”, “fer real”. És no quedar-se fent volar coloms, contemplant els cent ocells volant pel cel, gaudint de l’espectacle d’un munt de boniques i acolorides papallones dansant al nostre voltant, i passar a l’acció. I el sentit que té la nostra renúncia és que, fent aquest pas, comprometent-nos, ens posem en camí per convertir-nos en persones amb més gruix, amb més fondària, amb més arrels, amb més aplom, més capaces de viure i copsar la gràcia i l’esplendor de viure. Potser més limitades, menys àgils, menys adaptables, menys disponibles, amb menys possibilitats o oportunitats al davant, amb menys camins per recórrer, amb menys centres d’interès, amb menys “glamour” i “colorido”, amb menys atractiu immediat; però més reals, més consistents, en definitiva més “humanes” (o més “veritablement humanes”, si ho preferiu). Insistim: comprometre’ns permet canviar el món (i aquí ens ressona la marxiana onzena tesi sobre Feuerbach: “Els filòsofs s’han limitat a interpretar el món de diferents maneres; del que es tracta és de transformar-lo“) i comprometre’ns ens canvia (per bé) a nosaltres. Mirem ara d’aplicar aquest punt de vista a dos àmbits concrets, la gestió del temps i les relacions amoroses.
Compromís i gestió del temps: la immediatesa com a estil de vida
Cada vegada que em comprometo a fer quelcom estic reduint les meves opcions de llibertat de decisió en un moment futur (perquè el que no val és no complir la paraula donada: o no la donem, o la complim; donar-la i no complir-la és una posició inconsistent, inútil i destructora, la integritat és un valor clau). Això suposa no poder decidir en cada moment el que vull fer, segons el que em vingui de gust en aquell moment. Cal reconèixer que la manca de planificació, la improvisació, l’adaptació constant al desig del moment, és atractiva, agradable i divertida, i que té valors propis indubtables (espontaneïtat, flexibilitat, adaptabilitat, no generació de tensió interior – “ara he de fer això???”-, alegria, sorpresa, lleugeresa, incorporació de l’atzar, etc.). Si em ve de gust (“me apetece”) veure algú, el truco i, si hi ha sort –no sempre n’hi ha...-, el veig (no cal haver quedat dues setmanes abans, quan no puc saber si dues setmanes després a aquella hora em vindrà bé, em serà pràctic o còmode, o tindré ganes de veure l’altre...).
Ara bé, aquesta immediatesa i espontaneïtat tenen evidentment un contrapunt: les possibilitats de coincidència són menors, l’atzar no sempre és un bon aliat, se’ns pot accentuar la tendència a d’improvisació fins al punt de no saber o no poder actuar d’altra manera, podem acabar més aïllats que abans... I, sobretot, esdevenim menys “mestres del nostre destí”, tenim menys capacitat per configurar la nostra vida, quedem molt més a mercè de l’entorn i dels altres. Planificar el temps té un cost, però ofereix possibilitats de governar una mica més el futur. Certament sempre hi ha imprevistos, però no podem negar que tenim possibilitats reals de configurar la nostra dinàmica vital, de prendre decisions de cap a on orientar la nostra vida. Ens organitzem en funció d’uns valors i d’unes prioritats, i sense aquesta organització aquests valors i aquestes prioritats tenen menys capacitat d’impacte en les nostres vides. La immediatesa com a manera de viure el temps té una repercussió inevitable en la nostra trajectòria vital, reduint el paper de la nostra voluntat i posant-nos més en mans alienes. A nosaltres ens correspondrà decidir si és això el que volem, si optem per ser menys orientadors de les nostres pròpies vides o ens endinsem pels camins del compromís.
Compromís en les relacions amoroses: la fugacitat com a estil de relació
Quan em comprometo a mantenir una relació amorosa amb algú estic renunciant a tenir llibertat de decisió per emprendre una altra relació amorosa amb una altra persona. Això suposa no poder decidir en cada moment amb qui em vull relacionar amorosament, segons el que em vingui de gust o segons a qui em trobi. Puc tenir un nombre més limitat de relacions. I no puc estar disponible si sorgeix aquella persona inesperada que va més enllà de les meves expectatives, que em fascina, que em remou per dins a un nivell inesperat. Si no estic “compromès” amb ningú – si soc “lliure”- puc establir en cada moment una nova relació amorosa, i puc respondre a aquesta inesperada i estimulant aparició. Per tal de fer possible aquesta llibertat, opto per la “fugacitat” de les relacions, per mirar de limitar la durada de les relacions (de vegades fins al nivell de les “instantaneïtats”) i així cada relació es tanca més o menys ràpidament en ella mateixa i em permet recuperar la meva llibertat. La fugacitat de les relacions és atractiva: la pluralitat d’experiències sembla enriquidora, hi ha el constant estímul de la novetat, de la descoberta, l’emoció del desconegut, de la promesa misteriosa d’experiències no viscudes... Tal com en el menjar sovint la primera cullerada és la més gustosa, o en el beure el primer glop el que ens aporta un sabor més intens, la relació fugaç ens permet limitar-nos a gaudir del moment més excitant de la relació. Així, de fet, desapareix la càrrega d’haver de suportar el cantó “pesat” de l’altre; puc gaudir de la part atractiva sense haver de carregar amb la feixuga. I la porta queda sempre oberta a noves experiències. Les relacions fugaces tenen, evidentment, el seu “encant”...
Però també aquí apareix el contrapunt. Aquesta manera de fer fa que, ho vulguem o no, les possibilitats d’”anar a fons” en la relació siguin menors. És cert que hi pot haver relacions fugaces d’una gran intensitat, i fins i tot d’una gran qualitat; però això és més l’excepció que no pas la regla. En les relacions fugaces disminueixen enormement les possibilitats de deixar-se anar un mateix i poder ser com realment ets. Les relacions fugaces faciliten entrar en la relació amb un control de la imatge volguda, cosa que es pot fer durant un cert temps però que acaba essent insostenible (un altre factor justificatiu de la fugacitat). Aquest control de la pròpia imatge introdueix un factor d’artificialitat en la relació que la degrada. En la relació fugaç coneixes l’altre –i et deixes conèixer- però amb un límit, un topall (“controles” la relació). Ara bé, resulta que és més enllà d’aquest límit quan podem tenir accés a l’àmbit del “ser tal com ets”.
Això del “ser tal com som”, “ser nosaltres mateixos”, és una formulació curiosa, perquè de fet no designa cap “realitat objectiva”, sinó una sensació subjectiva. Un “nosaltres mateixos” més enllà de tot context és irreal. No hi ha en nosaltres un nucli dur, un pinyol identitari, un “jo” que romangui el mateix en qualsevol circumstància; som cebes camaleòniques, meduses polimòrfiques... Cada situació ens modifica, i una relació amorosa és el que més ens modifica, ens transforma, ens fa diferents. Però això no contradiu ni anul·la la sensació de “ser tal com som”, que és una sensació important. No sabem com som però ens sentim “com som”, ens sentim ser nosaltres mateixos, ser “de debò”, plens, ben encaixats. Aquesta sensació és un bon indicador de la qualitat d’una relació amorosa, ja que assenyala la presència en ella de l’autenticitat, un dels fonaments imprescindibles de tota veritable relació amorosa. Amb les relacions fugaces apareix el risc d’accentuar la tendència a la artificiositat i la banalització de les relacions, a viure-les des del la superfície, des de la frivolitat; a no construir una sòlida i duradora realitat compartida, un créixer junts, un anar junts per la vida fent-se costat.
De vegades –potser fins i tot podríem dir “sovint”- es justifica l’opció per la manca de compromís en les relacions amoroses pel lloable desig d’evitar les situacions d’infidelitat. Es considera que val més moltes relacions curtes però fidels, que no pas relacions llargues amb risc d’infidelitat. Cal tenir en compte aquest argument, per la seva freqüència i per la seva intencionalitat ètica. Però cal preguntar-se si de vegades –altra vegada podríem potser fins i tot dir “sovint”- no es tracta d’un argument “interessat”. Perquè pot encobrir, en sigui conscient o no la persona, tres coses: en primer lloc, les ganes d’estalviar-se el gran patiment, el trasbals existencial que tota situació de relació extra-parella comporta; en segon lloc, el poder gaudir de l’atractiu ja esmentat de la multiplicitat de les relacions, i en tercer lloc les ganes –més o menys explícites- d’estalviar-se l’haver de carregar amb el també esmentat cantó feixuc de l’altre. La coherència ètica de la multiplicitat de les relacions en cadena pot ser doncs més aparent que real. Cal anar en compte amb no fer d’aquesta presumpta “coherència ètica” una excusa, i això només ho pot saber cadascú en la soledat i intimitat del propi cor, de la pròpia consciència. No ens podem estalviar una conversa sincera amb nosaltres mateixos; aquí torna a sorgir la ja esmentada importància de la integritat. No podem defugir la tasca de mirar de saber si estem actuant amb plena coherència o estem buscant excuses i enganyant-nos amb nosaltres mateixos. No podem estalviar-nos el “cara a cara” amb la nostra vida. Ignorar aquest “cara a cara”, voler-lo defugir, fer veure que no existeix, que no cal o que no és possible, ens fa menys humans.
Encara hi ha una altra “trampa ètica” a evitar: la de considerar que les relacions sexuals (al nivell que sigui) no són relacions amoroses. Desvinculant sexualitat i amor, ens sembla que ens podem estalviar la interpel·lació del compromís. Quan estimo, em comprometo; però quan no estimo puc mantenir fugaces relacions sexuals, que no queden sotmeses a les exigències de la relació amorosa. Això és un altre “argument interessat”, un engany antropològic que comporta la definició d’un ésser humà irreal capaç de desvincular aquestes dues realitats. Però les coses no van per aquí, aquesta desvinculació és inviable, i si es produeix en la pràctica és a costa d’un alt preu existencial: fer-ho condiciona i distorsiona de manera molt significativa –i negativa- la visió i experiència de la vida. Ara bé, si aquesta opció és realment distorsionadora és quelcom que només es pot determinar, altra vegada, en l’àmbit de la conversa sincera amb un mateix, en l’àmbit del “cara a cara” honest amb la pròpia vida, veritable reducte de les decisions ètiques i de la possibilitat de reorientació regeneradora, positiva, de la pròpia dinàmica personal.
Conclusió: el compromís com a renúncia fèrtil, com a porta d’accés a una més gran plenitud
Per acabar, i dit molt ràpidament: el valor “llibertat” és un gran valor, però no és un valor absolut. No és incoherent, doncs, defensar una renúncia a determinades cotes de llibertat per fer possible una transformació del món i de la pròpia persona, per generar persones amb més gruix i consistència, més capaces d’estimar. Una renúncia voluntària, en nom d’un compromís, a una part de la nostra llibertat és un gest fèrtil, productiu, generador de fruits; un gest que reconfigura i enriqueix el món, que li aporta novetat positiva. I és una porta d’accés a una més gran plenitud personal, ens pot obrir a altres valors també fonamentals per al nostre esdevenir persones més plenes. O sigui: de vegades la llibertat ha de deixar espai per a l’amor. Perquè és per amor al món, per amor als altres i per amor a nosaltres mateixos –un amor que ens porta a voler esdevenir “més humans”- que renunciem a part de la nostra llibertat. És per amor que ens comprometem.
(Ponència d'en Rai a la jornada sobre la Llibertat organitzada per la revista Valors
a Mataró el 22 de maig de 2010, i publicada al núm. 71 de la revista Valors
de maig de 2010)
