Em permeto aplegar les fonts de sentit en vuit grans blocs:
1) La contemplació de la natura
2) L'assaboriment de la cultura
3) Les relacions interpersonals i la família
4) El cultiu d'un mateix i l'establiment de projectes personals
5) La participació en la vida comunitària, el servei als altres i els projectes col·lectius
6) Les concepcions del món o cosmovisions i els sistemes ideològics (conjunts articulats de conceptes i narracions amb capacitat de situar i motivar a les persones)
7) Els valors
8) L'espiritualitat
Cada una d'aquestes realitats és suficient per dotar de sentit a una vida humana. El seu conjunt se'ns mostra com un gran tresor que està a l'abast de tothom.
Perquè llavors, amb aquest enorme tresor a l'abast, constatem que la manca de sentit és un dels grans problemes del nostre temps?
I si això és així, es tracta d'un problema d'educació o d'un problema de decisió personal?
Si ho és de decisió personal, ens podem preguntar si la llibertat no vol dir precisament el poder optar pels camins del sentit o pels camins del deixar-se portar sense propòsit. Ser lliures ens deixaria la porta oberta al sense sentit, però també al sentit. Què fa que transitem per l'un o l'altre camí?
Si és una qüestió d'educació, o sigui que el problema no és dins nostre sinó que rau en la manera com hem estat educats, ens hem de preguntar: ¿té realment el sistema educatiu (els pares, els mestres, la colla d'amics i els mitjans de comunicació) la capacitat per fer que les persones trobin o no sentit a la vida?
Per tant, som víctimes o protagonistes? I si som les dues coses (que és el més probable), com podem combinar una revisió profunda del nostre sistema educatiu i una revisió profunda de les nostres actituds personals?
Potser un dels punts neuràlgics sigui la revisió profunda de les actituds personals dels educadors. Però, és clar, això inclouria els pares i altres familiars, els mestres i professors, els periodistes, articulistes i bloggers diversos, i de fet a tots plegats en tant que amics i referents per a altres persones. El que ens porta a recuperar la noció de "donar exemple" (en llenguatge acadèmic, "exemplaritat"), lligada a la noció de responsabilitat envers els altres (no només som responsables de l'entorn natural, sinó també de l'entorn social i cultural, de l'entorn humà).
Ara bé, quin és el clic que desencadena aquesta presa de consciència, aquesta responsabilització, aquesta revisió profunda de les actituds personals? Com és que, sense saber ben bé com ni perquè, de vegades, en determinades persones, es desencadenen processos interiors que comporten un canvi d'actitud, una manera diferent, activa i responsable, de prendre's la vida? Aquesta zona de transformació, aquest moment de metamorfosi, aquest procés de reconversió, com funciona? És controlable, programable, induïble? O queda estrictament en l'àmbit misteriós de la llibertat personal?
Es fa difícil de dir. Però tot i això, una revisió profunda del nostre sistema educatiu i de les nostres actituds personals en tant que integrants inevitables dels processos educatius seria un camí prou fecund. I a l'hora de revisar la nostra actitud personal, caldria tancar el cercle i tornar al principi: sabem rebre sentit d'alguna de les fonts assenyalades, en bevem l'aigua?
Perquè llavors, amb aquest enorme tresor a l'abast, constatem que la manca de sentit és un dels grans problemes del nostre temps?
I si això és així, es tracta d'un problema d'educació o d'un problema de decisió personal?
Si ho és de decisió personal, ens podem preguntar si la llibertat no vol dir precisament el poder optar pels camins del sentit o pels camins del deixar-se portar sense propòsit. Ser lliures ens deixaria la porta oberta al sense sentit, però també al sentit. Què fa que transitem per l'un o l'altre camí?
Per tant, som víctimes o protagonistes? I si som les dues coses (que és el més probable), com podem combinar una revisió profunda del nostre sistema educatiu i una revisió profunda de les nostres actituds personals?
Potser un dels punts neuràlgics sigui la revisió profunda de les actituds personals dels educadors. Però, és clar, això inclouria els pares i altres familiars, els mestres i professors, els periodistes, articulistes i bloggers diversos, i de fet a tots plegats en tant que amics i referents per a altres persones. El que ens porta a recuperar la noció de "donar exemple" (en llenguatge acadèmic, "exemplaritat"), lligada a la noció de responsabilitat envers els altres (no només som responsables de l'entorn natural, sinó també de l'entorn social i cultural, de l'entorn humà).
Ara bé, quin és el clic que desencadena aquesta presa de consciència, aquesta responsabilització, aquesta revisió profunda de les actituds personals? Com és que, sense saber ben bé com ni perquè, de vegades, en determinades persones, es desencadenen processos interiors que comporten un canvi d'actitud, una manera diferent, activa i responsable, de prendre's la vida? Aquesta zona de transformació, aquest moment de metamorfosi, aquest procés de reconversió, com funciona? És controlable, programable, induïble? O queda estrictament en l'àmbit misteriós de la llibertat personal?
Es fa difícil de dir. Però tot i això, una revisió profunda del nostre sistema educatiu i de les nostres actituds personals en tant que integrants inevitables dels processos educatius seria un camí prou fecund. I a l'hora de revisar la nostra actitud personal, caldria tancar el cercle i tornar al principi: sabem rebre sentit d'alguna de les fonts assenyalades, en bevem l'aigua?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada