dimarts, 18 de maig del 2010

Richelieu







"Dels retrats que Philippe de Champagne va fer de Richelieu de cos sencer, l'elecció entre el de la National Gallery de Londres [esquerra] i el del Louvre de París [dreta] s'inclina sens dubte a favor d'aquest darrer. El famós triple aspecte de Londres [veure més avall], amb els dos perfils i el frontal, hauria estat suficient per a la posteritat si s'hagués perdut l'obra mestra del Louvre; però amb aquesta obra mestra, tenim un testimoni més alt i fidedigne.

Realment, és tot un tema de meditació. Qualsevol que només en conegués el nom, o ni tan sols això, segur que s'aturaria al passar al seu davant, sorprès i admirat. Qui hagi llegit tot el que fa referència al Cardenal, no el coneixerà però plenament fins haver vist aquest quadre; i, un cop l'hagi contemplat, tot el seu coneixement llibresc s'il·luminarà interiorment, com si hagués conegut i tractat l'home. Aquí està dret, amb la seu vermell atuell cardenalici, la delicadesa dels dits posada en relleu pel lleu pes del birret que sostenen; el seu gest és el de la atenció, com si estigués en audiència; la figura eixuta sembla més alta del que és en realitat, com acrescuda per un sentiment interior de senyoriu; el port, molt dreçat, però se li endevina una tendència a encorbar-se sota el pes dels seus pensaments; els cabells foscos, llargs i esclarissats, subratllen l'exquisida qualitat de la seva pal·lidesa; les celles sumament arquejades i amb les comisures aixecades envers l'ample front, com en sorpresa perpètua, i a sota, aquells ulls... Però, com descriure aquells ulls? Hi ha en ells la discreció i la mesura, però també una tremenda reserva de força, un acceptar sense requerir, un observar sense admisió (finestres i no portes) que, com més mireu el retrat, més s'us imposa, com hauria pogut fer el mateix original en persona. Es podria dir que són la beina d'una espasa; però una beina transparent. Sentinel·les, no ocults, però sí resguardats, ni que només sigui per una mena de neutralitat, que és molt més que la indiferència, però menys que el vigor. És com si estiguéssin destinats a transmetre-ho tot a l'esperit que jau en el seu interior, però no deixant translluir d'aquest esperit envers l'exterior sinó l'exacta mesura d'elogi o de censura requerida pel cas. És difícil concebre en ells la ira ni cap altra mena de violència, ja que tot el que viu en ells jau ben bé en la fondària. Ulls grans i fins i tot una mica botits; de contorn dolç, i sense res secret ni amagat en la seva mirada lleugerament melancòlica. Fixes, quiets, la seva mirada degué ser lenta. Però d'aquests ulls, com dels llavis fins i durs, entre el mostatxo i la perilla militar d'aquest rostre tot ell en punta, de galtes sumides i bell nas aguilenc, en van sortir decisions immutables i ordres que varen emmotllar un món."





"Els homes que [s'esforcen] incessantment i amb totes les seves forces pel poder efectiu, i només pel poder, actuen d'acord amb un pla molt més ampli [que els que només aspiren als diners]. Es subordinen fervorosament a tot allò que pot portar-los el poder, persegueixen inexorablement tot allò que pot esdevenir obstacle per al seu objectiu; aniquilen sense compassió els seus rivals; descarreguen sense vacil·lar els seus cops en el moment oportú; ordenen, dominen, maten. A aquesta espècie pertanyia Richelieu." "[La soledat espiritual] era el preu que pagava per la combinació en el seu esperit de tres coses: una superioritat extraordinària sobre els altres homes pel que fa a comprensió i decisió; l'exercici d'aquesta superioritat en la forçosa reducció de tot i tots a l'ordre; i una absència de tota simpatia o compassió envers el proïsme, dictada pel seu interès exclusiu pels ideals i problemes polítics."


Hilaire Belloc a Richelieu





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada