Un espai interreligiós seria un espai destinat a aplegar les diverses tradicions religioses en un pla d'igualtat. Defensem l'oportunitat de proposar l'existència d'aquesta mena d'espais, mentre no se'ls entengui com a substituts dels espais de cada tradició, sinó com un complement d'aquests espais, com un àmbit afavoridor del diàleg interreligiós, de la pregària o celebració interreligiosa, i com un signe públic d'una certa manera d'entendre les religions en la societat actual.
No es tracta d'enderrocar esglésies, mesquites, sinagogues, temples i substituir-los per espais interreligiosos, sinó d'aconseguir el funcionament simultani de les dues menes d'espais. Cada persona hauria de poder anar tant al lloc de trobada d'aquells amb qui comparteix una determinada identitat religiosa com al lloc de trobada de tots els que comparteixen tenir identitat religiosa, per dir-ho amb un cert joc de paraules.
De fet, seria favorable que de totes les menes d'espais religiosos (esglésies, mesquites, sinagogues, temples, i també espais interreligiosos) n'hi hagués d'estils diferents, que acollissin litúrgies diferents. És bo que cadascú pugui triar l'estil de celebració que li resulta més proper, més significatiu. Per dir-ho amb un exemple una mica extrem: si una comunitat catòlica prefereix una missa en llatí i d'esquena al poble, ha de poder celebrar-la; i si una altra prefereix l'acompanyament dels cants amb guitarres i les cançons populars, també ho ha de poder fer. L'important és el que el ritual significa per als que hi participen, no la seva materialitat; cal deixar enrere les voluntats de control i homogeneïtzació que històricament han mostrat certs aparells institucionals. És cert que compartir elements de pregària i celebració enforteix els lligams comunitaris i la visualització de la identitat religiosa compartida, i això té un valor; però no ha de passar per sobre de l'operativitat real de la pregària o celebració.
Els espais interreligiosos serien espais físics on aplegar-se aquells que, des de diferents orígens i tradicions, s'impliquen en el diàleg interreligiós amb voluntat d'obrir-se els uns als altres i cercar plegats camins per desenvolupar, en el nostre món actual i al si de la cultura contemporània, la dimensió de profunditat, de saviesa, d'obertura espiritual, de depassament d'un mateix, de recerca de Déu, de l'Absolut, del Transcendent, de la Unitat, del Silenci, que les persones i les societats poden cultivar, fer créixer.
Però no serien només espais per dur a terme iniciatives de diàleg interreligiós: serien espais per materialitzar, per fer visible la dinàmica interreligiosa i el seu diàleg amb el món contemporani. Serien espais que haurien d'anar més enllà del marc per conversar, que haurien d'incorporar la dimensió ritual o litúrgica, els elements simbòlics de les tradicions, les plasmacions estètiques que han vehiculat les grans inspiracions religioses.
En aquests espais s'hi podrien aplegar no solament aquells que tenen una identitat religiosa força definida (per origen o per opció) sinó també aquells que per una sèrie de circumstàncies no s'acaben de trobar prou còmodes amb cap tradició però volen compartir el camí de recerca religiosa (ja s'ha indicat abans la dificultat d'aquesta recerca religiosa des de fora de les tradicions, però hi ha persones en camí de recerca sincera que es troben en aquesta situació).
Sembla haver-hi dues grans opcions extremes per a un espai interreligiós. Una de mínims: un únic espai, compartit per diverses tradicions religioses. L'altra, de màxims: en ella no només hi hauria un espai interreligiós sinó també espais que reflectissin les grans tradicions religioses (o les plasmacions històriques més significatives de les tradicions, en formulació potser més precisa), subratllant així simbòlicament i pràcticament que l'aspiració no és la supressió de les tradicions, sinó la seva trobada dialogant: fer-les properes les unes de les altres, tot mantenint la seva especificitat.
Aquest espai interreligiós “de màxims” podria estar format per:
- Una entrada única, amb una escultura tipus monòlit, tòtem, estela, estopa, etc., de factura contemporània (com ara les esteles d'Ellsworth Kelly), donant accés a un conjunt de serveis: recepció; espais per reunions, conferències, concerts, etc.; una llibreria, no solament amb llibres sinó també amb discs seleccionats de música clàssica, ètnica/popular i religiosa i alguns objectes artístics/litúrgics curosament triats; un espai musical; i, si pot ser, un jardí.
- Una biblioteca, les seccions de la qual podrien ser: xamanisme i tradicions dels pobles primigenis o cultures ancestrals (Mongòlia, Sibèria, inuïts, pells-roges d'Amèrica del Nord, pobles d'Amèrica llatina, Oceania - Pacífic, Àfrica negra, Àfrica del nord - tuareg, berber...-, Orient Mitjà...); Extrem Orient (Yi Jing, Taoïsme, Confucianisme, Xintoisme...); hinduisme i altres tradicions de l'Índia; buddhisme (tibetà, del Sud-est asiàtic, xan, zen...); judaisme; cristianisme (ortodòxia, catolicisme, protestantisme...); Islam; savieses desaparegudes (zoroastrisme, Egipte, imperis d’Orient mitjà, mitologia grega i romana, maniqueisme, imperis americans -maia, asteca, inca...); hermetisme i tradicions esotèriques; propostes religioses i espirituals d'aparició recent (bahai, new age, Krishnamurti, Castaneda, altres noves recerques espirituals no emmarcades en una tradició determinada...).
- Entre set i setze “espais litúrgics”. El nombre i les dimensions dependrien dels mitjans disponibles. La concepció, contemporània, però reprenent elements arquitectònics i l'esperit de cada tradició. Els set espais mínims podrien ser: un espai i jardí zen, un temple hindú, un temple buddhista, una sinagoga, un temple cristià, una mesquita i un espai de recolliment no lligat a cap tradició específica. Els setze espais màxims (en un context cultural com el català; en d'altres, haurien de ser diferents) podrien ser: el corresponent a les tradicions indígenes (xamàniques, totèmiques, animistes, etc.); el corresponent a les tradicions de la Xina ; el corresponent a les tradicions de l'Índia; els corresponents al buddhisme (en general, tibetà i zen); el corresponent al judaisme; els corresponents al cristianisme (ortodox, romànic, gòtic, reformat, barroc, contemporani); el corresponent a l'islam; un espai per a altres tradicions religioses; i un espai de recolliment no lligat a cap tradició específica.
Arquitectònicament, la plasmació d'aquests espais litúrgics podria fer-se des de tres variants bàsiques (depenent dels recursos, els promotors, els arquitectes...):
- una primera variant seria un únic gran espai, compartit i molt adaptable a diferents necessitats, que inclogui una referència a les diferents tradicions.
- la segona variant seria un únic edifici dins del qual, sense que es veiés externament, hi hagués els espais litúrgics diferenciats.
- la tercera seria un conjunt d'edificis independents però propers, que responguin a una síntesi actualitzada de les principals característiques estètico-litúrgiques de les tradicions, sigui només a l'interior, sigui tant a l'interior com a l'exterior.
- una primera variant seria un únic gran espai, compartit i molt adaptable a diferents necessitats, que inclogui una referència a les diferents tradicions.
- la segona variant seria un únic edifici dins del qual, sense que es veiés externament, hi hagués els espais litúrgics diferenciats.
- la tercera seria un conjunt d'edificis independents però propers, que responguin a una síntesi actualitzada de les principals característiques estètico-litúrgiques de les tradicions, sigui només a l'interior, sigui tant a l'interior com a l'exterior.
L'element clau és la proximitat, en un únic entorn, d'un conjunt d'espais diferenciats, símbol del mosaic de les tradicions que s'apleguen en peu d'igualtat. Un espai interreligiós d'aquesta mena seria un símbol palpable de respecte pel conjunt de les tradicions religioses i visibilitzaria tant la diversitat, originalitat i riquesa de les tradicions com la possibilitat de la seva convivència harmònica i propera i la seva voluntat de diàleg i col·laboració. I ajudaria a veure (ni que fos simbòlicament) com les cultures han generat en l'espai i en el temps expressions molt diverses de la dimensió religiosa que són d'un nivell semblant de riquesa i fascinació.
Els espais litúrgics haurien d'incloure elements bàsics del clima estètico-religiós creat per una sèrie de plasmacions històriques especialment reeixides, fruit de moments d'especial creativitat de les grans tradicions religioses i que resulten actualment especialment significatius. No es tractaria tant de reflectir, com ja s'ha dit, religions en general com determinades concrecions històrico-artístico-simbòliques de tradicions religioses. Haurien de recollir sintèticament la simbologia de cada tradició, combinant bàsicament concepció de l'espai, iconografia (imatges, símbols, colors…) i música (a part de concerts que s'hi puguin fer, es podria triar una música permanent de fons de la tradició corresponent que creés un clima que convidi a passar una estona de silenci/meditació dins l'espai). Caldrà l'assessorament d'experts, però mirant alhora d'aplicar criteris comuns de manera que els espais guardin una certa continuïtat de concepció i un diàleg amb la modernitat (tot i que els membres de cada tradició s'hi han de poder reconèixer). Com que les tradicions són moltes i les seves contribucions artístiques incomptables, caldrà triar molt bé quins elements prendre en consideració (és millor pocs i impactants que molts i mediocres). No es tractaria de fer reproduccions, sinó al·lusions des d'una estètica actual que recullin elements clau i el clima de les plasmacions esmentades. La capella de Ronchamp de Le Corbusier és un exemple de com recollir elements tradicionals, en aquest cas de la tradició cristiana, amb un llenguatge arquitectònic modern (no es tractaria en cap cas de fer un “Poble Espanyol” o un "Port Aventura" de temples religiosos).
Els espais litúrgics podrien acollir cerimònies de les comunitats confessionals locals (amb la condició de permetre-hi l'accés a totes les persones interessades, que comporta excloure criteris discriminadors per sexe, religió, etc.) i ser també utilitzats com a espais de pregària i recolliment oberts a tothom. La biblioteca i els espais compartits d'activitats podrien proposar cursos, conferències, seminaris, etc. L'espai musical podria oferir dues seccions, una per restar en silenci i una altra per parlar amb tranquil·litat. La música hauria de ser una molt específica selecció de música religiosa, música clàssica i música ètnica i popular (amb possibles excepcions, seria bo evitar les músiques new age o relaxació, sovint d'una qualitat musical excessivament elemental i que malauradament s'estan convertint en certs àmbits i circuits comercials en sinònims de religiositat).
La pretensió d'un espai interreligiós d'aquesta mena no seria entretenir o enlluernar sinó facilitar instruments d'apropament al món de les religions i espais de recolliment i pregària a les persones interessades. Tothom hi hauria de poder anar a estudiar, a assistir a cursos i conferències, a participar a debats i seminaris, a sentir un concert, a escoltar música, a comprar llibres, discs o objectes, a assistir o participar a cerimònies de culte, a pregar o simplement a llegir o a recollir-se en silenci en unes determinades atmosferes. Tot visitant respectuós, sigui quina sigui la seva motivació, hi seria benvingut.
Espais així permetrien també que el conjunt de la ciutadania, independentment de la seva posició religiosa, pogués establir un contacte més directe amb algunes de les formes artístiques bàsiques a través de les quals s'ha expressat la dimensió religiosa, facilitant un apropament si més no plàstic i cultural a les diferents tradicions.
Disposar d'espais com aquests permetria a les comunitats de les diferents tradicions religioses i espirituals, així com a les organitzacions o iniciatives interreligioses, d'una banda, fer celebracions religioses o interreligioses i, d'altra banda, gaudir d'un centre de recursos comú i compartit.
A casa nostra, aquests espais interreligiosos (que també podrien ser anomenats “espais de savieses”, si es preferís un terme més laic que també els escauria) podrien ajudar a resoldre el problema de la disponibilitat de temples significatius de tradicions religioses no cristianes que no depenguin de capitals i ideòlegs externs. Amb l'existència d'aquests espais les tradicions podrien disposar, si ho desitgen, d'un lloc de trobada adient i digne, obert a tots els ciutadans i gestionat sense criteris de tancament o exclusió.
Explicitant els pressupòsits d'un projecte d'aquesta mena, cal dir que es fonamenta en tres consideracions:
1. L'experiència religiosa no és únicament una experiència intel·lectual sinó una experiència global, que inclou la sensibilitat, el cos. Els colors, els gestos, les olors, els sons, els cants, les imatges, les llums, els espais, els objectes també formen part d'una tradició religiosa; no n'hi ha prou amb conèixer una tradició pels textos, les idees, les concepcions. És per això que es proposa l'existència d'espais litúrgics: per permetre apropar-se globalment a les diferents tradicions. Hi ha d'haver espais que permetin meditar dins d'una certa atmosfera, llegir textos en un lloc inspirador... Aquesta capacitat de crear atmosferes propícies és una de les grans herències de les tradicions. L'atmosfera d'una mesquita i la d'un temple buddhista són ben diferents, i semblantment fascinants. En convidar les comunitats confessionals a utilitzar-los, es permetria una aproximació "vivent" a les tradicions.
2. Cal una visualització, una plasmació simbòlica que indiqui, que tradueixi a la nostra societat una concepció contemporània de la relació amb les tradicions religioses. Que mostri que no es pretén ni barrejar-les (sincretisme), ni crear una nova religió, ni limitar-se a prendre per font una sola tradició. Que mostri la voluntat d'apropar-se respectuosament i simultàniament a totes les grans tradicions, considerant-les de valor equivalent. I que es vol fer això a partir de les idees actuals i per al món actual. La nostra societat necessita veure, al costat de l'oferta tradicional, plenament respectable i compatible, altres maneres possibles d'apropar-se al món religiós que representin una certa manera actual de concebre les tradicions.
3. Davant del procés d'accelerada secularització que estem vivint, que comporta el risc d'acabar oblidant, ignorant i negligint les tradicions espirituals i tot el que han aportat a la humanitat, és important disposar de referents públics que puguin facilitar l'apropament a aquestes tradicions i recordar la seva disponibilitat a l'hora de proposar plantejaments de maduració humana útils per a les societats actuals i pels seus membres. Referents als quals tothom es pugui apropar amb llibertat, sense pressions ni alienacions, que esdevinguin un veritable oferiment. Alhora, aquests espais esdevindrien un homenatge públic i visible al conjunt de les tradicions religioses, un dels grans patrimonis culturals i espirituals de la humanitat.
Un projecte així topa amb problemes de quatre tipus com a mínim: 1) pressupostaris, 2) de concepció i disseny (no és gens fàcil, demana una potent creativitat), 3) de comprensió de l'entorn, tant per part de ciutadans contraris a donar visibilitat pública a la dimensió religiosa com de sectors religiosos que ho vegin com una promiscuïtat igualadora o una manipulació de les seves tradicions i 4) de quantitat suficient de gent mobilitzada en aquesta línia per donar vida i impuls a iniciatives d'aquesta mena (cosa que no està prou clara actualment; cal tot un treball previ de debat i conscienciació).
De tota manera, la contribució potencial d'un projecte com aquest faria pertinent assumir el desafiament que suposa afrontar aquests problemes.
Raimon Ribera a El diàleg interreligiós, Fragmenta Editorial 2007
