"
La despertarà el ventd'un cop als finestrons.
És tan llarg i ample el llit...
I són freds els llençols...
Amb els ulls mig tancats,
buscarà una altra mà
sense trobar ningú,
com ahir, com demà.
La seva soledat
és el fidel amant
que coneix el seu cos
plec a plec, pam a pam...
Escoltarà el miol
d'un gat castrat i vell
que en els seus genolls dorm
els llargs vespres d'hivern.
Hi ha un missal adormit
damunt la tauleta
i un got d'aigua mig buit
quan es lleva la tieta
Un mirall esquerdat li dirà:
"Ja et fas gran.
Com ha passat el temps!
Com han volat els anys!
Com somnis de jovent
pels carrers s'han perdut!
Com s'arruga la pell,
com s'ensorren ells ulls!..."
La portera, al seu pas,
dibuixarà un somrís:
És l'orgull de qui té algú
per escalfar-li el llit.
Cada dia el mateix:
agafar l'autobús
per treballar al despatx
d'un advocat gandul,
amb qui en altre temps
ella es feia l'estreta.
D'això fa tant de temps...
Ni ho recorda la tieta.
La que sempre té un plat
quan arriba Nadal.
La que no vol ningú
si un bon dia pren mal.
La que no té més fills
que els fills dels seus germans.
La que diu: "Tot va bé".
La que diu: "Tant se val".
I el Diumenge de Rams
comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc
i un parell de mitjons
i a l'església tots dos
faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús
que entra a Jerusalem...
Li darà vint durets
per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners
com sempre ha fet la tieta.
I un dia s'ha de morir,
més o menys com tothom.
Se l'endurà una grip
cap al forat profund.
Llavors ja haurà pagat
el nínxol i el taüt,
els salms dels capellans,
les misses de difunts
i les flors que seguiran
el seu enterrament;
són coses que sovint
les oblida la gent,
i fan bonic les flors
amb negres draps penjant
i al darrera uns amics,
descoberts fa un instant
i una esquela que diu:
"Ha mort la senyoreta...
Descansi en pau. Amén".
I oblidarem la tieta."
Una de les grans cançons del primer Serrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada