Llenguatge religiós

Rembrandt 1630

""Quien a Dios tiene, nada le falta" indica aquella persona a la qual el símbol "Déu" li resulta significatiu. La frase no és literalment certa, però és simbòlicament rellevant i operativa. Així funciona el llenguatge religiós.

La frase sencera és "Nada te turbe, nada te espante, quien a Dios tiene, nada le falta, nada te turbe, nada te espante, sólo Dios basta." És una reelaboració per ser cantada d'uns versos de Santa Teresa de Jesús.

El mateix passa amb frases com ara "El Senyor és el meu pastor, no em manca res" o "Déu és per nosaltres un refugi i un castell", del Llibre dels Salms."

(tuit d'en Rai de 10.12.2024)

L'original de Teresa d'Àvila diu (gràcies, Pere Saumell):

"Nada te turbe,

nada te espante 

todo se pasa,

Dios no se muda,

la paciencia

todo lo alcanza,

quien a Dios tiene

nada le falta

sólo Dios basta."

Vida privada

Van Dongen 1906

"Vida privada", de Josep Maria de Sagarra (1932), és una mala novel·la plena de petites meravelles, de fragments plens d'encert i inspiració, d'agudesa i d'enginy. És com una joia feta amb un metall mediocre i amb un disseny desencertat però que incorporés centenars de petits diamants magnífics, o petites perles.

Els personatges són tòpics i estan mal dibuixats, l'autor té el mal costum de dir-nos com són, d'avaluar-los, en lloc de deixar que siguem nosaltres els que ho anem descobrint. La narració és lleugera, però cau fàcilment en la banalitat o en la pretensió d'escandalitzar el lector, sense aconseguir-ho. No és una obra que hagi envellit bé, no és una obra mestra, no és un clàssic.

I, en canvi, el text està farcit d'espurnes lluminoses, de fragments antològics, de comentaris encertadíssims. Val la pena l'esforç de llegir-lo per anar trobant aquestes petites joies que Sagarra ens va oferint.

N'agafarem només un exemple, un fragment on retrata el "barri xino" de Barcelona:

"D'homes, se'n veien de tota mena, des dels mariners, els mecànics i els obrers perfectament normals, fins als pederastes amb els llavis pintats, les galtes amb crostes de guix i els ulls carregats de rímmel. Entre la gent de sort estrinxolada, remenaven la cua una mena de pobres, d'esguerrats i de carteristes, que només es troben en aquells barris, o és possible que aquells barris els donen un maquillatge especial, i els mateixos homes posats a la Rambla ja són tota una altra cosa. En aquell veïnat s'hi veien persones de condició humil gens pintoresques, com es veuen pertot arreu; però n'hi havia d'altres, sobretot unes dones vestides de fum, de fregalls i de pells de gat, que donaven la sensació que si les treien d'allà es moririen com els peixos fora de l'aigua, i que per poder respirar, les seves venes necessitaven una injecció constant d'àcid úric i de col podrida. Les tavernes estaven totes untades d'extracte de cazalla; aquesta supuració alcohòlica de les pedres potser és la cosa del món que dóna més idea d'una cadena perpètua del cor, d'un embrutiment sense salvació. Al costat de les tavernes, les botigues de gomes higièniques, amb les bombetes blaves i vermelles, els objectes de cautxú, de vidre i de tela, junt amb els paquets de cotó, i tot plegat al·ludint d'una manera tan canalla i tan poc lírica a les catàstrofes del sexe, feien en el cor del barri una mena de ganyota cínica i una repulsiva paròdia de l'Eclesiastès: cantaven la vanitat de tot, fins la vanitat d'aquell vici pobre, sincer, desarrapat i impúdic."

Emocions

Davant de la visió de les emocions com a moviments irracionals, forces irreflexives, cegues, que manegen a les persones sense estar vinculades a les maneres com aquestes perceben o conceben el món, Martha C. Nussbaum (Upheavals of Thought, 2001, traduït el 2008 per Paidós com a Paisajes del pensamiento. La inteligencia de las emociones) subratlla la vinculació existent entre coneixements, emocions i valors (ella en diu una teoria cognitiva-avaluadora de les emocions, que es mostren com a elements essencials de la intel·ligència humana i del raonament ètic).

Nussbaum, per il·lustrar la visió irreflexiva, recorda les potents comparances que fa servir Sèneca en parlar de les emocions (i que, ens recorda ella, contenen certament part de veritat): les emocions serien com el foc, com els corrents marins, com violentes tempestats, com forces penetrants que abaten el subjecte, que el fan explotar, el tallen, l'escorxen. Serien una mena de no-jo, som passius davant d'elles. Nussbaum mira d'anar més enllà d'aquesta visió estoica, propugnant un interessant neoestoicisme.

És important subratllar la interrelació entre coneixements, emocions i valors. Sentim en funció del que sabem i del que valorem. Valorem en funció del que sabem i el que sentim. I el que sentim i valorem orienta també la nostra recerca de coneixements, i acaba marcant el que sabem.

Un clàssic triangle d'interrelacions entre tres elements. En aquests casos, hi ha el risc de privilegiar un dels vèrtexs quan centrem la nostra anàlisi en ells. Si ens centrem en les emocions, per exemple, és possible que acabem donant-hi més relleu que als valors. Fins i tot podem transferir al camp de les emocions elements que des d'una altra òptica situaríem clarament al camp dels valors. Això s'agreuja perquè en alguns casos hi ha polisèmies, i també hi ha solapaments entre emocions i valors. Un cas és el de l'amor: és una emoció i és un valor, i si no anem amb compte barrejarem indegudament ambdues coses. Nosaltres tendim a subratllar l'òptica dels valors. Per això el punt de vista de Nussbaum ens és de gran ajuda, i mirarem de recollir-ne algunes idees clau.

Començant pel llistat de les emocions. Ella diferencia les emocions de les pulsions corporals (com ara la gana i la set, diu; caldrà veure si el desig sexual pertany a aquest àmbit) i dels estats d'ànim sense objecte (com la irritació o la depressió endògena, diu). La seva constel·lació d'emocions centrals està formada per l'aflicció, la por, l'amor, la joia, l'esperança, la ira, la gratitud, l'odi, l'enveja, la gelosia, la compassió i la culpa. S'hi afegiran també la vergonya, el fàstic, la rancúnia, el ressentiment. Ja aquí trobem polisèmies, solapaments: l'amor i la compassió formarien part del nostre llistat de valors simples. (Recordem-lo, tot i la seva provisionalitat: abnegació, acceptació, admiració, afecte, agraïment, altruisme, amabilitat, amistat, amor, atenció, austeritat, autenticitat, bellesa, benvolença, bondat, calma, coherència, col·laboració, compassió, comprensió, confiança, consol, constància, contemplació, coratge, cordialitat, dedicació, delicadesa, dignitat, diligència, discreció, disponibilitat, docilitat, dolcesa, entusiasme, equanimitat, equitat, esforç, fiabilitat, fidelitat, fraternitat, generositat, honestedat, humilitat, igualtat, innocència, integritat, interès, introspecció, justícia, lleialtat, llibertat, misericòrdia, modèstia, noblesa, obediència, ordre, paciència, pau, perseverança, pobresa, puresa, quietud, reconeixement, reflexió, resignació, respecte, responsabilitat, sensibilitat, senzillesa, serenitat, simplicitat, sinceritat, solidaritat, tendresa, transparència, veritat).

Serà també interessant considerar el joc que s'estableix entre els termes "emoció", "sentiment" i "passió". Són el mateix? La passió és una emoció portada a un grau extrem?

I serà interessant contrastar la reflexió sobre les emocions amb l'antiga reflexió sobre els pecats capitals. ¿Hi ha emocions intrínsecament perverses, pervertidores del cor humà, deformadores de la manera encertada d'orientar la vida? La tradició així ho pensava. Caldrà repassar aquesta reflexió en casos com el de la ira o l'enveja, d'entre els esmentats. Recordem quins eren els set pecats capitals. Hi ha una ordenació tradicional utilitzada per Gregori I al segle VI i recollida per Dant a la Divina Comèdia: luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia. Ordenats alfabèticament per subratllar l'absència de jerarquies, tindríem: avarícia (cobdícia, "tacanyeria"), enveja, gola, ira (enuig, cabreig, mala llet, mala hòstia), luxúria, peresa (mandra, droperia) i supèrbia (orgull, "xuleria", fatxenderia).

Hi ha un interessant llistat bíblic de "set coses que detesta Déu", que es troben a Proverbis 6, 16-19: ulls altius, llengua mentidera, mans tacades de sang innocent, cor que maquina malvestats, peus delerosos de córrer cap al mal, un testimoni fals i mentider, l'home que enemista germans.

La marxa del temps

Torres-García 1919

"Per tant, l'Art, que vull posar al capdamunt de tot, perquè tot ho enclou, no pot escapar, donada la seva elevada jerarquia, a aquesta noble tendència humana, de recerca de l'infinit i etern.

El dualisme del ser humà, malgrat la ciència positiva, i malgrat les induccions més subtils i profundes de qualsevulla filosofia, rebrotarà sempre, com un fet evident. La lluita entre un jo inferior i un jo superior, ha treballat sempre la conciència humana, marcant la divisòria entre dos camps, de naturalesa diversa. És la inacabable lluita de l'home etern i de l'home que passa.

L'artista ha de seguir, pas a pas, i hora a hora, la marxa del temps, visible en els objectes nous, que la senyalen. Aqueixa marxa lenta, constant, ininterrompuda, eterna, la marxa de la vida. L'artista ha d'immobilitzar el moviment, ha de fixar-lo."

Joaquim Torres-García a L'art en relació amb l'home etern i l'home que passa (1919)

Valor i realitat

Vallotton 1922

"Només hi ha valor allà on hi ha un jo capaç d'iniciativa i a través del qual l'ésser pot ser assumit. El valor consisteix, doncs, no només en un sí donat a l'existència, sinó en el descobriment a l'interior de l'ésser de certes possibilitats que a mi em correspon actualitzar. L'existència mereix ser acceptada, i ser desitjada i viscuda, precisament perquè hi puguem fer regnar el valor. (...) No hi ha cap valor, per tant, que no tingui alguna connexió amb la realitat tal com es dóna. Però ens toca a nosaltres o fer sorgir el valor a través del donat, o bé transformar el mateix donat perquè en doni testimoni. No hem d'esperar ni desitjar que el món s'ajusti al valor. Ens correspon a nosaltres contribuir a crear-lo i, en conseqüència, a produir aquesta conformitat, allà on ella és absent.

(...)

Per tant, podem dir que el món només val per allò que en fem, és a dir, pel valor que nosaltres li donem”.

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 374.

Text original: 

"Il n’y a de valeur que là où il y a un moi capable d’initiative et par lequel l’être peut être assumé. Aussi la valeur consiste-t-elle non seulement dans un oui donné à l’existence, mais dans la découverte à l’intérieur de l’être de certaines possibilités qu’il dépend de moi d’actualiser. L’existence mérite d’être acceptée, et d’être voulue et vécue, afin précisément que nous fassions régner en elle la valeur. (...) Il n’y a point de valeur, par conséquent, qui n’ait quelque connexion avec la réalité telle qu’elle est donnée. Mais c’est à nous qu’il appartient, soit de faire surgir la valeur à travers le donné, soit de transformer le donné lui-même afin qu’il porte témoignage pour elle. Nous n’avons pas à attendre, ni à désirer que le monde se conforme à la valeur. Il dépend de nous de contribuer à le créer et, par conséquent, à produire cette conformité, là où elle est absente.

(...)

Aussi peut-on dire que le monde ne vaut que par ce que nous en faisons, c’est-à-dire par la valeur que nous lui donnons."

Focalitzant Van der Weyden: el Crist

Van der Weyden 1435

Gracián: Veritats

Zurbarán 1648

"Dice Boccalini, en un discurso picante, como suele, que no son sino para hombres juiciosos y de gusto muy maduro, que no queriendo Apolo tolerar que en el entendimiento de los hombres, que debe ser solamente albergue de una incorrupta verdad, se siembre por algunos la mentira, habiendo sabido que los poetas en sus escritos han publicado y introducido por verdaderos los tritones, basiliscos, unicornios, sirenas, hipogrifos, centauros, esfinges, la fènix, y otros animales, los cuales era notorio y manifiesto que jamás la madre Naturaleza había tenido pensamiento de criarlos en el mundo; demás que de la publicación de cosas tan fabulosas nacían graves inconvenientes, pues se sabía que algunos embusteros habían comenzado a hacer mercancía del cuerpo del unicornio, de las plumas de la fènix, del basilisco acecinado, que vendían por muy caro precio a las personas caprichosas o simples, declaraba con edicto los animales y demás cosas dichas por expresas mentiras, meras fábulas, invenciones poéticas; que, por tanto, mandaba que los poetas se debiesen abstener de cometer semejantes desórdenes, y que no pudiesen cantar en sus versos cosa alguna que no constase haber sido criada y producida de la Naturaleza. Oyendo esto los poetas, grandemente se alteraron, y acerbamente se quejaron de que en un siglo de tantas mentiras, solamente se atendiese a prohibir sus doctas e ingeniosas invenciones, que era quitarle el alma a la poesía, y no se reparase en que infinitas cosas, con encomios de mucha reputación, publicaban los mayores letrados del Parnaso, así políticos como historiadores, por verdaderas, que no se veían ni se conocían entre los hombres, como era decir que se hallaban sujetos desinteresados, personas que aman más las públicas comodidades que sus privados intereses, ministros que no son esclavos de sus pasiones, príncipes libres de ambición y de la demasía de desear cosas de los otros, varones de entereza, héroes, hombres universales, etc. No se dice públicamente que viven estos prodigios en el mundo, y es notorio, más que a todos, a la majestad de Apolo, si en Egipto, o en Arabia, o en otra alguna parte de la tierra, se hallan semejantes aves fénix. Que, por tanto, injiriese su majestad también estas quimeras en el edicto, para que fuese universal, y así justamente obedecido."

Baltasar Gracián, a Agudeza y arte de ingenio (1648), discurs XVIII.

Raó i autoritat

"Perquè l'autoritat procedeix de la veritable raó, però la raó, sens dubte, no procedeix de l'autoritat. Perquè cada autoritat que no està confirmada per la veritable raó es veu que és feble, mentre que la veritable raó es manté ferma i immutable per les seves pròpies forces i no necessita ser confirmada per l'assentiment de cap autoritat."

Johannes Scotus Eriugena (815-877)

Text original en llatí:

Auctoritas siquidem ex vera ratione processit, ratio vero nequaquam ex auctoritate. Omnis enim auctoritas, quae vera ratione non approbatur, infirma videtur esse. Vera autem ratio, quum virtutibus suis rata atque immutabilis munitur, nullius auctoritatis adstipulatione roborari indigent.

Màrius Torres: Com una pau

Hodler 1892

Maig

 

"Els murs dels jardins sobreïxen de roses,  

els murs de l'espai sobreïxen de blau.  

La llum sobre totes les coses  

ve tèbia com una pau."

Màrius Torres, 1934.

Imatges per al silenci XVI

Klee 1932

"El silenci pot ser tan senzill com una lluna que comença a créixer."

(tuit d'en Rai de 20.20.2024)

Verlaine: Esperit amarg

Antonello da Messina 1459

        "Je ne sais pourquoi

        mon esprit amer

d'une aile inquiète et folle vole sur la mer,

        tout ce qui m'est cher,

        d'une aile d'effroi

mon amour le couve au ras des flots. Pourquoi, pourquoi?

Mouette à l'essor mélancolique.

Elle suit la vague, ma pensée,

à tous les vents du ciel balancée

et biaisant quand la marée oblique,

mouette à l'essor mélancolique.

        Ivre de soleil

        et de liberté,

un instinct la guide à travers cette immensité.

        La brise d'été

        sur le flot vermeil

doucement la porte en un tiède demi-sommeil.

Parfois si tristement elle crie

qu'elle alarme au lointain le pilote

puis au gré du vent se livre et flotte

et plonge, et l'aile toute meurtrie

revole, et puis si tristement crie!

        Je ne sais pourquoi

        mon esprit amer

d'une aile inquiète et folle vole sur la mer.

        Tout ce qui m'est cher,

        d'une aile d'effroi

mon amour le couve au ras des flots. Pourquoi, pourquoi?"

Paul Verlaine, Sagesse III, 7 (1880)

Possible traducció:

        "No sé per què

         el meu esperit amarg

amb ala inquieta i boja vola sobre el mar,

         tot el que estimo,

         amb una ala de por

el meu amor ho agombola arran de les onades. Per què, per què?

Gavina de vol melangiós.

Segueix l'ona, el meu pensament,

per tots els vents del cel balancejat

i esbiaixat quan la marea s'inclina,

gavina de vol melangiós.

         Èbria de sol

         i de llibertat,

un instint la guia per aquesta immensitat.

         La brisa d'estiu

         sobre el flux vermell

la porta suaument en un tebi mig son.

De vegades crida tan tristament

que alarma el pilot en la distància,

després a mercè del vent es lliura i sura

i s'enfonsa, i amb l'ala ferida

torna a volar, i després crida tristament!

         No sé per què

         el meu esperit amarg

amb ala inquieta i boja vola sobre el mar.

         Tot el que estimo,

         amb una ala de por

el meu amor ho agombola arran de les onades. Per què, per què?"

Dins meu

Franz Kline 1959

Diu en Kabir (nord de l'Índia, 1440-1518):

"El meu Senyor estimat està dins meu."

Reflexos

Mondrian 1942

Les diferents tradicions espirituals "són reflexos diversos d'una veritat única intraduïble en paraules humanes. Se la pot pressentir a través d'un d'aquests reflexos. Se la pressent millor encara a través de més d'un reflex."

Simone Weil a Carta a un religiós (1942)

(cita esmentada a l'editorial del num. 55 de la revista Dialogal)

La línia i la vida

Rembrandt 1640

"S'ha dit que l'estil barroc és l'específicament pictòric, en contrast amb el lineal, i s'ha advertit que aquest posa l'accent del valor en els límits de les coses, mentre que en aquell l'aparença llisca cap a l'il·limitat. El mateix pot esdevenir amb Rembrandt. També ell dissol la línia que limita i enlloc de la seva direcció hi posa una vida espurnejant, agitada i vibrant en totes direccions."

Georg Simmel a Rembrandt (1916)

Franquesa i honradesa

Kisling 1918

"La franquesa i l'honradesa creixen als marges d'aquest present tan violent i orfe de veritats. Creixen en ravals gairebé privats, sens dubte vergonyosos, menyspreats per la seva innocència."

Xavier Mas de Xaxàs, a La Vanguardia del 08.03.2025

(tuit d'en Rai de 08.03.2025)

Esferes més altes i àmplies

"Tota la nostra poesia, la filosofia, la ciència, l'art i la religió ens serveixen per ampliar l'abast de la nostra consciència cap a esferes més altes i àmplies."

Rabindranath Tagore a Sadhana, Fragmenta Editorial (2013), p. 39

Comprensió mítica

Bissier 1965

"One of the most fundamental problems of Christian theology of all sorts in our time has been whether a mythical understanding is possible or relevant in a culture whose modes of knowing and comprehending are dominated by the analysis available to present, and so shareable and testable, experience." (...)

"Despite all the pressures in our culture to dispense with mythical language in theology, however, theology is intrinsically dependent upon and characterized by the story form. It cannot, without fatal results, be collapsed into purely metaphysical or ontological language, nor can it be reduced to scientific discourse. When it does collapse -when the most fundamental and determinative forms of theological speech are either metaphysical or scientific in form- then theology ceases to perform its proper function. (...) Religious symbols, which structure the ultimate horizon in which man lives and whose essential meanings in our tradition have a "story" form, call in each age for theological and philosophical elaborations or elucidation if they are to become meaningful, intelligible, and valid to the men of that age; tehy do not call for replacement by philosophical conceptuality. Philosophy thus has a hermeneutical, not a magisterial, role in relation to fundamental religious symbols. In theology, therefore, understanding through analysis explicates; it does not transcend, determine, or replace our religious understanding through stories. (...) Understanding through stories, the language of myth or symbol, must characterize Christian theology at its best."

Langdon Gilkey, a Catholicism confronts modernity (1974)

Possible traducció:

"Un dels problemes més fonamentals de la teologia cristiana de tot tipus al nostre temps ha estat si una comprensió mítica és possible o rellevant en una cultura els modes de conèixer i comprendre de la qual estan dominats per l'anàlisi fonamentada en l'experiència actual, i per tant compartible i comprovable." (...)

"Malgrat totes les pressions en la nostra cultura per prescindir del llenguatge mític en la teologia, la teologia és intrínsecament dependent de i caracteritzada pel format de les històries. No pot, sense resultats fatals, ensorrar-se en un llenguatge purament metafísic o ontològic, ni pot ser reduïda al discurs científic. Quan s'ensorra -quan les formes més fonamentals i determinants del discurs teològic són de format metafísic o científic- llavors la teologia deixa de desenvolupar la seva funció. (...) Els símbols religiosos, que estructuren l'horitzó últim en què els humans viuen i els significats essencials dels quals en la nostra tradició tenen un format d'"històries", demanen en cada època elaboracions o elucidació teològiques i filosòfiques, si es vol que siguin significatius, intel·ligibles i vàlids per als humans d'aquesta època; però no demanen ser substituïts per la conceptualitat filosòfica. D'aquesta manera, la filosofia té una funció hermenèutica, no magisterial, en relació amb els símbols religiosos fonamentals. En la teologia, per tant, la comprensió a través de l'anàlisi explica; no transcendeix, determina, o substitueix la nostra comprensió religiosa a través d'històries. (...) La comprensió a través d'històries, el llenguatge del mite o del símbol, ha de caracteritzar la teologia cristiana en el seu millor nivell".

Giotto: moments de la vida de Jesús

Giotto 1306

Moments de la vida de Jesús segons Giotto (primera meitat del segle XIV).


https://photos.app.goo.gl/fhpvZNBpeqPQyZCa6

Saber destriar

Bissier 1948

"Saber destriar entre les accions del cel i les accions dels humans, heus ací el cim del coneixement. Qui coneix quines són les accions del cel fusiona la seva vida amb el cel. Qui coneix quines són les accions dels humans accepta que el coneixement és una part del seu intel·lecte i augmenta aquest coneixement perquè accepta la seva pròpia ignorància. Es tracta de conservar la pròpia vida natural, procurant no morir prematurament. Heus ací la plenitud del coneixement.

Tot i així, encara hi ha alguna cosa de què preocupar-se. Car tot coneixement s'ha de conformar amb alguna cosa per a ésser veritable. Però aquesta cosa no pot ser  determinada únicament pel coneixement. Com esbrinar, doncs, si el que crec que ve del cel no prové dels humans, i el que crec que ve dels humans no prové del cel? Així doncs, un ha d'esdevenir una persona veritable abans de poder tenir coneixements veritables.

Què és una persona veritable? La persona veritable de l'antiguitat no oprimia ningú, no exhibia el seus èxits i no planejava seduir els humans. Algú així no es lamentava pels seus errors i no s'enorgullia de les seves bones accions. Algú així podia pujar a cotes vertiginoses sense tremolar de por, entrar a l'aigua sense sentir-se mullada i entrar al foc sense sentir l'escalfor. Aquest tipus de percepció es devia a haver accedit al Dao.

La persona veritable de l'antiguitat podia dormir sense somiar, podia despertar-se sense ansietat, podia menjar aliments sense delectar-s'hi. Podia omplir completament els seus pulmons quan respirava: la seva respiració provenia dels seus talons, mentre que la respiració d'altres persones només provenia de la seva gorja. Aquells que són esclaus de les seves passions sembla que vomitin les paraules. Aquells que alberguen vells desitjos profundament en ells deixen només un espai poc profund perquè el cel pugui operar.

La persona veritable de l'antiguitat no era conscient d'expressar alegria per la vida, ni de sentir aversió a la mort. No s'alegrava de la seva arribada ni li sabia greu haver de marxar; marxava tan naturalment com havia arribat, sense més. No oblidava on va començar, i no es preocupava per on acabaria. S'acontentava amb el que rebia, i considerava tota pèrdua com un retorn. No utilitzava la ment per contribuir al Dao, i no utilitzava les persones per ajudar el cel. Això és el que s'anomenava una persona veritable.

El seu cor estava en pau, el seu rostre era impertorbable, el seu front no tenia arrugues. Amb una frescor com la tardor i una calidesa com la primavera, l'alegria i la ràbia fluïen per ell com les quatre estacions. Trobava acontentament amb totes les coses i no pensava en quan arribaria al cim. Per això, el savi podia fer una guerra i destruir un país sense perdre l'afecte del vençut. El que feia de bo es transmetia a les generacions futures, sense que hi hagués per part seva un amor particular per als éssers humans.

Intentar transferir felicitat a altres éssers vius no farà que un sigui un sant. Qui practica el favoritisme no és un benefactor. Qui només sap aprofitar les circumstàncies no és un savi. Qui no és capaç de conciliar l'avantatge amb el desavantatge no serà un bon governant. Qui busca la fama i es desvia de la seva naturalesa no és pas una persona com cal. Qui perd la seva personalitat i no manté la seva identitat no serà bo per servir als altres. Els savis treballaven pels altres i aspiraven a l'ideal d'aquests altres, no pas als seus propis ideals.

La persona veritable de l'antiguitat semblava actuar correctament, tot i que no s'ajustava a la norma. Semblava que li faltava alguna cosa, però no buscava favors. Tenia alguns aspectes cantelluts, però no era obstinada. Estava molt buida, sense ornamentacions. Il·luminava tot el que l'envoltava com si estigués plena de joia. Volava com una àguila, com si no calgués trobar un lloc per aterrar; només actuava per necessitat. La seva expressió facial era reservada; només la seva virtut guiava els seus actes. Semblava severa amb els de la seva pròpia generació. Quan hi havia una nova moda o tendència no la seguia; la seva llibertat era indomable. Semblava absorta com si estigués darrere d'una porta tancada; estava tan poc atenta, tan deslligada del món, que oblidava el que anava a dir.

Considerava el sofriment com una compressió del cos, els rituals com a vols de fantasia, el coneixement com una oportunitat i la virtut com una guia. Com que considerava el sofriment com una compressió del cos, renyava amb indulgència. Com que considerava els rituals com a vols de fantasia, se'n sortia en les relacions amb els altres. Com que considerava el coneixement com una oportunitat, només actuava quan no tenia cap més remei. Com que considerava la virtut com una guia, animava els altres a caminar amb els seus propis peus per tal d'arribar al cim i la gent assolia realment allò en el que estaven involucrats. Tot i no dedicar-se a actuar, tothom la tenia per algú molt actiu.

Per tant, s'unia amb allò que era agradable, i s'unia amb allò que no era agradable. Estar units és unitat, i no estar units és unitat. Estant unida, seguia el cel. No estant unida, seguia la gent. Quan el cel i la gent s'apleguen, no cal que un sigui victoriós sobre l'altre. Es diu que una persona veritable posseeix un equilibri perfecte entre el cel i els éssers humans.

La mort i la vida depenen del destí, són tan segures com el cel avançant des de la nit fins a l'alba. Hi ha certes coses sobre les quals no es pot fer res; tots els éssers vius es troben en aquesta situació.

Hi ha qui configura una figura especial com el Pare del cel i estima la imatge que té d'ell com a persona. Com podrien no estimar alguna cosa que està per sobre del cel? Tothom estima al príncep que considera superior a ell i li sacrifica la vida; com podria el Dao no merèixer el seu sacrifici? La gent crea algú que creu que té poders especials per curar-los, però els seus cossos finalment moren de totes maneres.

Quan un rierol s'asseca, els peixos s'apleguen en un toll a la terra. S'humitegen mútuament amb la seva saliva i s'esquitxen mútuament amb escuma. Seria millor per a ells nedar lliurement als rius i llacs que preocupar-se d'haver de fer aquestes coses per mantenir-se amb vida. Per això, en lloc de lloar a Yao i condemnar a Jie, seria millor oblidar-los a tots dos i posar en un mateix pla el que va bé i el que va malament.

El gran cúmul de terra (el món) està encarregat de les nostres formes físiques, lluita per mantenir-nos vius, ens bressola en la nostra vellesa i proporciona un lloc on descansar els nostres cossos després de morir. Per tant, el que és bo per mantenir-nos vius també ho serà per proporcionar-nos un lloc on morir. Beneïda sigui la vida i beneïda sigui igualment la meva mort.

Si una barca es troba amagada en un barranc, es pot dir que està en un lloc segur. Tot i així, cap a la mitjanit podria venir una persona forta i pujar la barca sobre les seves espatlles i marxar amb ella. Com que fora era tan fosc, ningú ho sabria. Amagar quelcom petit dins d'alguna cosa més gran pot semblar la cosa adequada a fer, però tot i així les podríem perdre. Només qui sap amagar tot el que hi ha al món dins del món, pot no perdre res. És perquè sap copsar la realitat fonamental de les coses.

Algú podria tenir un cos especialment atractiu, i estar-ne content. Tanmateix, una forma humana pot canviar per moltes coses, i aquests canvis potser no necessàriament s'acaben. Què pensar de la joia que derivaria de la contemplació de les infinites transformacions del món? Per això, el sant voldria assolir l'arrel comuna de tot el que existeix, a la qual res no pot desvincular-se. Si és bo d'imitar aquell que troba igualment bons la mort prematura i la longevitat, l'inici i la fi de la seva existència, encara més mereix de ser el nostre model el que vincula tots els éssers del món i de qui depèn la transformació còsmica.

El Dao s'expressa i proporciona proves de si mateix, però no fent accions o mostrant una forma. Reparteix coses, però no recupera res; pot ser transmès sense que un altre el pugui rebre. Pot entrar dins teu, però no es pot percebre; se'l pot comprendre sense poder veure'l. Està arrelat en ell mateix i va créixer a partir de les seves pròpies arrels abans que hi hagués un univers. És tan antic que hi era abans que existís res. Proporcionava energia vital tant per als dimonis com per als déus. Va donar vida tant al cel com a la terra. Arriba més alt que l'èter del cel, però no arriba a ser alt. Arriba més avall que el nucli de la terra, però no es fa profund. Va començar abans que el cel i la terra, però no es pot mesurar pel temps. Existeix des de les èpoques més remotes, però no es fa vell."

Zhuangzi, del capítol 6 (versió de Raimon Ribera, a partir de la traducció a l'anglès de Nina Correa i al francès de Liou Kia-hway)

Versió anglesa de Nina Correa:

"One who has knowledge about what actions are of the heavens and what actions are of people has reached attainment. One who knows the actions of the heavens merges her life with the heavens. One who knows the actions of people accepts that knowledge is a part of her intellect and increases that knowledge because she accepts her own ignorance. In the end she will have lived out her natural life span and not have been cut down in the middle of her youth. She's fulfilled every aspect of her knowledge.

Even so, there's still something to be concerned about. Having knowledge can only go so far and then it's subject to measurements. One gets to a certain point then starts questioning how far they've gotten. How could I sort out whether what I think is coming from the heavens isn't coming from people, and what I think is coming from people isn't coming from the heavens? Moreover, one has to become a true person before they can have true knowledge. What is a true person?

The true person of ancient times wasn't opposed to the idea of being different than the rest of society, didn't try to be macho, and didn't plan for a lucrative career. Someone like that could move from one situation to another with no regret, and measure up her self worth without becoming smugly self-satisfied. Someone like that could climb to dizzying heights without trembling in fear, enter water without feeling wet, and enter fire without feeling the heat. This kind of perception enables one to ascend on the tails of Dao.

The true person of ancient times could sleep without dreaming, could awaken without anxiety, could eat food without relishing in it, and could completely fill her lungs when breathing. A true person breathed all the way down to her heels, while other people's breath only filled the top of their lungs. Those who bend over in submission seem to spew forth words from their mouths like vomit. Those who harbor old desires deeply within them leave only a shallow space for the heavens to maneuver.

The true person of ancient times wasn't aware of expressing joy in life, nor of feeling aversion to death. He didn't feel a need to be gracious when he left, nor did he feel a need to be aloof when he entered. He could leave as swiftly as he arrived, and there was nothing more to it. He didn't forget where he began, but didn't question where he'd end up. He celebrated what was received, and recaptured what had been forgotten. This is called not using the mind to contribute to Dao, and not using people to assist the heavens. That's what was called a true person.

Being such, his heart was adaptable, his appearance was unruffled, his forehead was unwrinkled. With a coolness like autumn and a warmth like springtime, joy and anger flowed through him like the four seasons. He found contentment with all things and didn't think about when he'd reach the pinnacle. Therefore, if a wise person has to resort to using weapons, his country might be destroyed but the people's hearts wouldn't be lost. The benefits would carry over to all the future generations, but not because of his love for any person.

Therefore, trying to transfer happiness into other living things will not make one a sage. Experiencing intimate personal relationships will not make one benevolent. Trying to keep in time with the heavens will not make one worthy. One who isn't able to reconcile advantage with disadvantage will not be a good ruler. One who loses himself seeking fame won't be a good student. One who inadvertently loses his body won't be good at serving others.

A true person of ancient times appeared to be acting properly, even though she didn't conform to the norm. She seemed to be lacking, but didn't grovel for favors. She had some rough edges, but wasn't obstinate. She was extensively empty, but didn't superficially attract anything. She brightly lit up everything around her as though she was ecstatic! She soared like an eagle as though there was no need to find a place to land! Her facial expression took on a glowing quality. What she was willing to concede stopped with her own virtue. She seemed harsh to those of her own generation! She was so diverse that there was no way to control her. When there was a new fad or trend she didn't follow it. She was so inattentive that she forgot what she was going to say.

She regarded suffering as a compression of the body, rituals as flights of fancy, knowledge as opportunity, and virtue as a means of protection. Because she regarded suffering as a compression of the body, she was gentle with reprimands. Because she regarded rituals as flights of fancy, she went along with the times. Because she regarded knowledge as an opportunity, she used what was available in dealing with her affairs. Because she regarded virtue as a means of protection, she encouraged others to walk on their own feet in order to reach the pinnacle and people genuinely attended to what they were involved with.

So, she united with what was enjoyable, and she united with what wasn't enjoyable. Being united is unity, and not being united is unity. Being united, she followed the heavens. Being not united, she followed people. When the heavens and people join together, there's no need for one to be victorious over the other. A true person is said to be like this.

Death and life are destined. They're as certain as the the sky progressing from night into dawn. There are certain things a person can't do anything about. All living things are in that situation. There are those who set up a special figure as the Father of the Heavens (God) and are only able to love the image they have of him as a person. There might be something even above that! People set up someone who they believe has special powers to heal them, but their bodies eventually die anyway. There might be something even more effective than that!

When a stream dries up the fish gather together in a crater on the land. They moisten each other with their saliva and splatter each other with foam. It'd be better for them to be swimming freely in rivers and lakes than to be concerned with having to do these things to keep each other alive. Rather than to praise Yao and condemn Jie, it would be better to forget both of them and how different their Ways were.

The great clump of earth (the world) is loaded down with our physical forms, struggles to keep us alive, cradles us in our old age, and provides a place to rest our bodies after we die. Therefore, what's good at keeping us alive will also be good at providing a place for us to die.

A man may try to hide away a boat in a gully, which would be like trying to hide a mountain in a swamp, but he believes it's in a secure place. Even so, around midnight a strong person might come along and hoist the boat onto his shoulders and walk away with it. Since it was so dark outside, no one would know. Hiding something small within something larger might seem like the appropriate thing to do, yet anything could still be carted off. If a man were to hide everything in the world within the world, there would be no place left for anything to be removed to. Living things are already constantly in this great situation. Someone might have an especially attractive body, and they'd be pleased about that. However, a human shape can be changed by any number of things, and those changes might not necessarily ever come to an end. Is there pleasure to be found in counting the victories? Therefore, a wise person will travel where things take them rather than trying to constrain things where they don't belong.

Whether it's better to die young or to live to an old age; whether things will start out good or end up good - people just keep looking for ways to find meaning in those things. It's like everyone is looking for more things to be concerned about, as though they're waiting for one thing to come along and change everything!

Dao expresses itself and provides evidence of itself, but not by taking actions or showing a shape. It doles out things, but doesn't take anything back. It can enter within you, but can't be perceived. It was rooted in itself and grew from its own roots before there was a universe. It was so ancient that it was there before anything existed. It provided vital energy for both demons and gods. It gave life to both the heavens and the earth. It reaches higher than the ether of the sky, but doesn't become tall. It reaches lower than the core of the earth, but doesn't become deep. It began before the heavens and earth, but can't be measured by time. It was around from the most remote ages, but doesn't become old."

Els noms de Déu

La tradició islàmica parla dels 99 noms de Déu. Val la pena reflexionar sobre aquesta rica i polifacètica aproximació d'un Islam que encertadament no accepta les representacions o imatges de la divinitat, però no té inconvenient en aproximar-s'hi a través de les paraules.

• 1. El Clement ( الرّحمان Al-Raḥmān)
• 2. El Misericordiós ( الرّحيم Al-Raḥīm)
• 3. El Sobirà (الملك Al-Malik)
• 4. El més Sant, el Santíssim ( القدّوس Al-Quddūs)
• 5. El que dóna pau ( السّلام Al-Salām)
• 6. El que dóna confiança, el que dóna seguretat ( المؤمن Al-Mu'min)
• 7. El Vigilant, l’Àrbitre suprem ( المهيمن Al-Muhaymin)
• 8. El Fort i de difícil accés (العزيز Al-‛Azīz)
• 9. El Poderós, l’Irresistible ( الجبّار Al-Ŷabbār)
• 10. El Grandiós (لمتكبّرا Al-Mutakabbir)
• 11. El Creador, el Determinant (الخالق Al-Jāliq)
• 12. El Creatiu, l'Innovador (البارئ Al-Bāri')
• 13. El qui dóna forma (المصور Al-Muṣawwar)
• 14. L’Indulgent (الغفار Al-Gaffār)
• 15. El que tot ho controla (القهار Al-Qahhār)
• 16. El que dóna en abundància (الوهاب Al-Wahhāb)
• 17. El Sustentador, el qui proveeix de tota subsistència (الرزاق Al-Razzāq)
• 18. El que dóna el triomf, el que tot ho obre (الفتاح Al-Fattāḥ)
• 19. L’Omniscient, el que tot ho sap (العليم Al-‛Alīm)
• 20. El que constreny (القابض Al-Qābiḍ)
• 21. El que expandeix (الباسط Al-Bāsiṭ)
• 22. El que rebaixa (الخافض Al-Jāfiḍ)
• 23. El que eleva (الرافع Al-Rāfi‛)
• 24. El que honora (المعز Al-Mu‛izz)
• 25. El que humilia (المذل Al-Mudhill)
• 26. El que tot ho sent (السامع Al-Sāmi‛)
• 27. El que tot ho veu (البصير Al-Baṣīr)
• 28. El Jutge, el que arbitra (الحكم Al-Ḥakam)
• 29. El Just, l’Equitatiu (العدل Al-‛Adl)
• 30. El Subtilment Amable ( اللطيف Al-Laṭīf)
• 31. El Ben Informat, el que tot ho coneix (الخبير Al-Jabīr)
• 32. El Magnànim ( الحليم Al-Ḥalīm)
• 33. L’Infinit, l'Ingent, l'Immens ( العزيز Al-‛Aẓīm)
• 34. El que tot ho perdona ( الغفور Al-Gafūr)
• 35. El que tot ho agraeix (الشكور Aš-Šakūr)
• 36. El més alt, l’Altíssim, el Sublim (العلي Al-‛Alī)
• 37. El Gran ( الكبير Al-Kabīr)
• 38. El Preservador (الحفيظ Al-Ḥafīẓ)
• 39. El Nodridor, el donador de sustentació i força (المقيت Al-Muqīt)
• 40. El que pren en compte, el que satisfà les seves criatures ( الحسيب Al-Ḥasīb)
• 41. El Majestuós, el Sublim ( الجليل Al-Ŷalīl)
• 42. El Generós (الكريم Al-Karīm)
• 43. El que vigila, el que tot ho observa(الرقيب Al-Raqīb)
• 44. El que respon ( المجيب Al-Muŷīb)
• 45. El Vast, el que tot ho abasta (الواسع Al-Wāsi‛)
• 46. El Savi, el que posa cada cosa al seu lloc ( الحكيم Al-Ḥakīm)
• 47. L’Amorós, l’Afectuós (الودود Al-Wadūd)
• 48. El Gloriós ( المجيد Al-Maŷīd)
• 49. El que ressuscita, el que incita ( الباعث Al-Bā‛ith)
• 50. El Testimoni ( الشهيد Al-Šahīd)
• 51. El Veritable, La Veritat, el Real (الحق Al-Haqq)
• 52. El que pren cura, el que mereix confiança ( الوكيل Al-Wakīl)
• 53. El fort ( القوي Al-Qawī)
• 54. El ferm, el constant (المتين Al-Matīn)
• 55. L'amic protector, el que ajuda (الولي Al-Walī)
• 56. El que mereix tota lloança ( الحميد Al-Ḥamīd)
• 57. El que porta els comptes, el que ho coneix i recorda tot ( المحسي Al-Muḥsī)
• 58. El Productor, l'Originador, el que produeix sense model (المبدئ Al-Mubdi')
• 59. El Regenerador, el Restaurador, el qui torna a donar existència ( المعيد Al-Mu‛īd)
• 60. El que dóna la vida, el que fa viure (المحيي Al-Muḥyī)
• 61. El que dóna la mort, el que fa morir ( المميت Al-Mumīt)
• 62. El vivent per sempre ( الحي Al-Ḥayy)
• 63. El que subsisteix per si mateix ( القيوم Al-Qayyūm)
• 64. El que percep, el que troba ( الواجد Al-Wāŷid)
• 65. L'Il·lustre, el Magnífic ( الماجد Al-Māŷid)
• 66. L’U, la manifestació de la unitat (الواحد Al-Wāḥed)
• 67. L’Únic, el que no té igual (الأحد Al-Aḥad)
• 68. El que tot ho sosté ( الصمد Al-Ṣamad)
• 69. El que ho sap fer tot ( القادر Al-Qādir)
• 70. El que tot ho determina, el Dominant (المقتدر Al-Muqtadir)
• 71. El que fa avançar, el que aproxima els homes a ell ( المقدم Al-Muqaddim)
• 72. El que fa retrocedir, el que allunya els homes d'Ell ( المؤخر Al-Mu'ajjir)
• 73. El Primer ( الأول Al-Awwal)
• 74. L’Últim ( الآخر Al-Ājir)
• 75. L’evident, el manifest exteriorment (الظاهر Al-Ẓāhir)
• 76. L’amagat, l’ocult interiorment ( الباطن Al-Bāṭin)
• 77. El que dirigeix (الوالي Al-Wālī)
• 78. L’Elevat, l’altament exaltat ( المتعالي Al-Muta‛ālī)
• 79. El Bo, el que fa el bé, el més amable i benèvol (البر Al-Barr)
• 80. El que accepta el penediment, el que no para d’acollir el penediment (التواب Al-Tawwāb)
• 81. El Venjador ( المنتقم Al-Muntaqim)
• 82. El que perdona, el que esborra els errors (العفو Al-‛Afuww)
• 83. El Compassiu, el ple de pietat ( الرؤوف Al-Ra'ūf)
• 84. El posseïdor de tota sobirania ( مالك الملك Māliku l-Mulk)
• 85. El que té la majestat i la generositat (ذو الجلال والإكرام Ḏū l-Ŷalāl wa-l-Ikrām)
• 86. El que fa justícia ( المقست Al-Muqsiṭ)
• 87. El que reuneix, l'Aplegador, l'Unificador (الجامع Al-Ŷāmi‛)
• 88. El que ja ho té tot, el Suficient per ell mateix, el que no depèn de ningú (الغني Al-Ganiyy)
• 89. El que atorga l'emancipació, el que enriqueix ( المغني Al-Mugnī)
• 90. El que reté, el que protegeix, el que defensa ( المانع Al-Māni‛)
• 91. El que pot ferir o causar pèrdua [als qui l’ofenen], El Perjudicador, el que contraria, el que pot causar aflicció (الضار Al-Ḍārr)
• 92. El que concedeix beneficis, el Benefactor, el Propici ( النافع An Nāfi‛)
• 93. La Llum (النور An-Nūr)
• 94. El Guía (الهادي Al-Hādī)
• 95. L’Incomparable, l’Inigualable ( البادع Al-Badī‛)
• 96. El Durador, L’Immutable, el Perenne, el Permanent ( الباقي Al-Bāqī)
• 97. L’Hereu, el que tot ho hereta ( الوارث Al-Wārith)
• 98. L’Infal·lible Mestre i Coneixedor, el que actua amb rectitud, el que dirigeix amb saviesa ( الرشيد Al-Rašīd)
• 99. El Constant, El Pacient, aquell per a qui el temps no compta (الصبور Al-Ṣabūr)

Marc Aureli V, 5: Depenen de tu

"No es pot admirar en tu l'agudesa d'enginy? Sigui. Però tindràs altres qualitats, per les quals no podràs disculpar-te, al·legant: vaig ser mal dotat. Conquereix, doncs, les que depenen únicament de tu: la sinceritat, la dignitat, la resistència al dolor, la continència, l'acceptació del destí, la moderació en els desitjos, la benvolença, la llibertat, la senzillesa, la serietat, la magnanimitat. ¿No veus com podries adquirir ja ara aquestes qualitats, sense escudar-te amb el pretext d'una incapacitat natural o aptitud insuficient? I mentrestant, romans deliberadament per sota de les teves possibilitats. ¿És que estàs obligat a murmurar, a ser gasiu, a adular, a donar la culpa de tot a la fragilitat del teu cos, a complaure't, a ser frívol i sotmetre la teva ànima a tanta agitació, per manca d'aptituds naturals? Pels déus, que no. Fa temps que podies haver-te alliberat d'aquests mals, acusant-te únicament, en tot cas, d'una excessiva lentitud d'esperit, d'indolència a l'hora d'entendre les coses. Tot això ho has d'exercitar, sense preocupar-te de si ets lent ni complaure't en aquesta lentitud."

Marc Aureli Meditacions V, 5

Incerta glòria

Tiziano 1515

"O, how this spring of love resembleth
the uncertain glory of an April day;
which now shows all the beauty of the sun,
and by and by a cloud takes all away."


Shakespeare, The Two Gentlemen of Verona (I, iii, 84-87)

Distinció

Morris Louis 1960

Una distinció a tenir en compte: la que es pot fer entre entre temps d’immersió (TI) i temps de perspectiva (TP).

El temps d’immersió és el temps de la vida de cada dia. El temps de la família, el temps de la feina, el temps del lleure. Els tècnics en diuen el temps de la quotidianitat, la vida quotidiana.

El temps de perspectiva és aquell en que prenem una certa distància, ens mirem les coses una mica de lluny, situant-les en el seu context, veient les seves implicacions, avaluant el que val la pena i el que no val la pena.

Cal trobar espais i moments on prendre distància i mirar la nostra vida en la seva globalitat, en les seves connexions, per tal de poder avaluar millor la seva significativitat, allò que mereix ser mantingut i allò que hauríem de deixar córrer.

De temps de perspectiva n’hauríem de tenir diversos. Un clàssic és el de tenir un temps de perspectiva cada dia abans d’anar a dormir, per breu que sigui. També l’incloure en la nostra agenda "moments TP", moments de seure o passejar sols i prendre perspectiva. I, si pot ser, tenir temps de perspectiva col·lectius, trobades amb gent propera amb el propòsit de compartir aquesta anàlisi serena de les nostres vides.

El temps de perspectiva ajuda al temps d’immersió, li aporta qualitat, el corregeix, l’orienta millor.

Aquesta distinció és complementària de la que es pot fer entre el temps de treball per als altres (TTA) i el temps de treball personal (TTP, el dedicat a construir-se un mateix).

Totes dues són recursos mnemotècnics útils, idees elementals a tenir present en el nostre trajecte vital.

Viure deliberadament

Corot 1838

“Vaig anar als boscos perquè volia viure deliberadament, fer front només als fets essencials de la vida, i veure si no podia aprendre el que ella m’havia d’ensenyar, per evitar que, quan hagués de morir, descobrir que no havia viscut”.

Henry David Thoreau a Walden o la vida als boscos (1854).

Formar part

Que precisa i encertada és aquesta frase! Realment, de vegades hem de crear allò del que voldríem formar part...

L'ésser humà modern

De Staël 1953

"Hi ha dos moviments que caracteritzen el món en el qual som cridats a viure. L'un a l'altre es contradiuen i es compensen. El primer és l'exaltació de l'individu i la seva llibertat; l'altre, la recerca del poder per l'organització de mitjans massius, i la socialització de l'existència. D'una banda, la societat moderna tendeix a fer absoluta la llibertat individual. A França molt particularment, la ideologia rousseauniana i jacobina concep la llibertat com la pura autonomia de l'individu, la possibilitat per a cadascú de fer el que li plagui, possibilitat només limitada per la llibertat igual i semblant dels altres individus i per la voluntat general. Però, d'altra banda, l'individu modern és lliurat al poder de dos colossos, l'Estat nacional i la gran empresa industrial. L'empresa organitzada a gran escala ha esdevingut la condició del benestar material que, cada dia més, té per base el maquinisme.

La nostra vida és condicionada per quatre conseqüències que se'n deriven necessàriament:

1) una dura competència que fa de la vida moderna en tots els nivells una lluita esgotadora pels nervis. L'ésser humà d'avui està sobrecarregat, mira d'anar sempre més de pressa, de vèncer el concurrent, de reeixir en un examen, d'obtenir un diploma que el posarà en bona posició davant dels altres;

2) la subjecció perpètua a una propaganda o publicitat agressiva que vol conquerir una clientela de masses, sigui per a un producte industrial, sigui per a un grup ideològic o polític puixant. No us exposaré ara el que és massa conegut i que ha estat analitzat i denunciat més d'una vegada: la veritable violació de les consciències per les tècniques de propaganda que arriben a paralitzar les facultats de reflexió i de judici personal;

3) la concentració en escoles de mitjans poderosos, en grans fàbriques, en ciutats o grans aglomeracions, concentració que afavoreix per ella mateixa una psicologia de masses;

4) com a conseqüència, la intervenció de l'Estat, responsable del bé comú, es converteix en planificació que s'esforça a harmonitzar aquestes forces poderoses, condicions del benestar humà, de manera racional, científica, en la qual la previsió i el control tenen com a base l'estadística. Ampla socialització de la vida.

L'obra d'aquests quatre factors és evidentment reduir l'ésser humà a l'estat de massa. És un fet que ha estat sovint assenyalat, particularment per aquell historiador de la cultura que s'anomenà Huizinga. Huizinga creia que la col·lectivització de la vida torna l'ésser humà sord a les decisions de pròpia consciència, el deshumanitza i el lliura al que és propi de la massa: la crueltat, la intolerància, el sentimentalisme, la manca de forma. Tot el contrari d'un esperit erasmià, humanista i personalista.

La persona individual certament es revenja. La revenja és fins i tot forta, però ¿de quina manera s'exerceix?, ¿on porta? L'ésser humà modern corre el risc d'ésser com dividit i esquarterat en dues parts d'ell mateix on la personalitat profunda, la seva llibertat espiritual és amenaçada d'afebliment. Corre el perill, en veritat, de deixar distribuir la seva vida entre l'ofici, la competència d'una existència material difícil, la planificació, les activitats socialitzades que el redueixen a l'estat de massa d'una banda; el contrapès d'esplais on intenta refer els seus nervis, de l'altra. L'ésser humà modern cerca l'evasió. Tant aviat i tant sovint com pot se'n va lluny de les fàbriques i ciutats, a la vora dels rius o de la mar, a la muntanya, al bosc. Allí abandona tot constrenyiment, essent el símbol d'aquest abandó el del vestit. Ja no pensa en res. Però aquesta evasió ¿no és també d'ell mateix? La seva qualitat d'ésser humà, la seva llibertat profunda -no la del cos, sinó la de l'esperit, la de l'ésser responsable d'ell mateix-, hi surten guanyant? En compensar el treball amb el turisme, ¿no ens exposem a no donar el lloc que li correspon a la persona en si mateixa, fins i tot a no pensar que hi ha valors d'esperit, de llibertat espiritual, de construcció de l'ésser humà en ell mateix, que exigeixen el lloc que els correspon? ¿Prenem seriosament tot l'ésser humà quan només fem atenció a l'ofici i a la competició de la vida material, compensant el que aquests tenen d'aclaparador amb les simples activitats de diversió i evasió?"

 

Yves Congar a Si vous êtes mes témoins : trois conférences sur Laïcat, Église et Monde (1959), editat en català per Editorial Estela el 1960 com a Si sou els meus testimonis (traducció de Joan Xancó, escolapi). El fragment forma part d'una conferència que Congar donà a Friburg el maig de 1958.

Quanta lucidesa a finals dels anys cinquanta!