Advent

Zurbarán 1659

La tradició cristiana parla de l’Advent com a temps per preparar el Nadal, per preparar-se per rebre l’infant Jesús, el Messies, el Crist, l'Ungit, el Salvador, l’Emmanuel (Déu amb nosaltres), el fill de Déu, l’enviat de Déu, ja que molts i molt diversos són els títols que se li atorguen, sovint des d'un impuls d'agraïment i entusiasme pel que aquesta figura significa en la vida de aquells que el tenen com a referent.

Com tots els símbols, la imatge de l'Advent permet diverses interpretacions, que poden ser complementàries. Una d’elles seria veure l’Advent com la preparació per a acollir quelcom que canviarà la vida, que farà fer un salt qualitatiu, que permetrà passar de viure “com sempre”, “com de costum”, a viure diferent, a viure amb sentit i plenitud, a viure des de l’esperança i la confiança.

Hi ha ansietat i expectació davant de la possibilitat que es produeix aquesta irrupció, aquest esdeveniment vitalment clau, excepcional, extraordinari. L’Advent seria llavors el temps per gestionar aquesta expectació, aquest neguit. Temps de foscor, temps de nit: la llum encara no és aquí. Però temps, precisament, per veure com canalitzar l’extraordinària energia generada per l’expectació de manera que faci possible que es produeixi l’esdeveniment, el naixement, la irrupció de la llum, de l’infant lluminós.

Si això fos així, l’Advent seria cabdal, seria el gran temps; i tota la vida podria ser llegida en termes d’Advent, en termes de la pròpia contribució (esforç, encert) a fer possible el gran canvi.

És aquest canvi en la “vivència de la vida” allò que anomenem “salvació”? Com es fa aquest pas? Depèn de nosaltres? És un regal del cel? Podem fer alguna cosa per facilitar-lo? L’Advent és el temps propici per a aquestes reflexions.