Als meus dos fills que són lluny, al Lu oriental
"A llevant d'allà on bec, a casa, amb els companys,
hi creix un presseguer. Sovint l'acaricia
una grisor de boira. El vaig plantar un bon dia
jo mateix. No l'he vist fa gairebé tres anys.
Segur que a la finestra el seu brancatge brilla,
però a casa no torno, ni en començo el camí.
Ping-iang es diu la meva dolça filla:
cull les flors i una mica les branques fa cruixir.
Les cull, i cap a mi no les allarga:
li van caient les llàgrimes com pluja del temps clar.
El noi es diu Pai-txin, més jove que ella,
però potser a l'espatlla ja li deu arribar.
Sota l'arbre es passegen tots dos sols, i no tenen
qui els posi la mà al front, qui els sàpiga estimar."
Li Po (702-763)
Versió de Marià Manent
Inclòs a Com un núvol lleuger, Més interpretacions de lírica xinesa, Edicions Proa (1967)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada