 |
| De Staël 1953 |
"L'autoreferència és la condició de tots els vivents. L'egocentració és la modelació de l'entorn i de si mateix que ha de fer tot vivent: ha de configurar el món que l'envolta a la mida de les seves necessitats. L'egocentració és l´estructura inevitable de tot vivent.
L'egocentració és una noció molt diferent de l'egoisme. L'egoisme és l'egocentració convertida en una depredació inconsiderada. L'egoisme no respecta res ni ningú. Hi ha graus i graus d'egoisme.
L'egoisme és un atribut netament humà que sorgeix del desig insaciable. Pot ser un egoisme circumstancial o un egoisme estructural; un egoisme que sorgeix en un determinat context o un egoisme que ja s'ha fet estructural. Una circumstància fa que es desperti l'egoisme o es vagi construint, a poc a poc, una persona egoista.
L'egoisme és un gran error humà, perquè:
- trenca la simbiosi o la impossibilita.
- es crea enemics.
- trenca l'harmonia entre persones.
- impedeix la col·laboració.
- és enemic de la interdependència de les persones.
- consolida la epistemologia mítica [1].
- bloqueja l'accés a la dimensió absoluta de la realitat [2].
La persona egoista es té a ella mateixa com a màximament real, i aquesta actitud bloqueja el reconeixement de que la seva veritable realitat és la dimensió absoluta de la realitat.
L'egoisme pot actuar conscientment, però també pot fer-ho inconscientment, i no per això passa a ser menys menys nociu.
Ni que actuï inconscientment, consolida la epistemologia mítica i bloqueja la dimensió absoluta de la realitat.
L'egoisme és enemic de l'amor. Allunya de la pau i de la felicitat. És enemic de la cooperació i de la interdependència de les persones. És enemic de la concòrdia i de la pau. És una calamitat per a l'estructura familiar i per a les estructures socials. En definitiva, és el gran error humà.
És un error que és una malaltia, ja que desfigura la funció imprescindible de l'egocentració animal.
L'egoisme converteix en ambigües moltes actuacions humanes, per no dir totes.
Les estructures culturals i socials fonamentades en l'individu fomenten l'egoisme. Les estructures culturals i socials fonamentades en la col·laboració i l'equip tendeixen a mitigar o impedir l'egoisme més extrem.
La medicina per a aquest error és l'interès i l'amor per altres que no siguin un mateix.
L'egoisme és un gran error, perquè és una gran ignorància. Ignorància de què?
- del que constitueix la naturalesa simbiòtica humana.
- del que és l'interès per altres que no siguin un mateix.
- del que és l'amor.
- del que és la col·laboració.
- del que és el camí a la dimensió absoluta.
- del que és la plenitud humana.
Cada espècie animal modela el seu món a la mesura de les seves necessitats i les seves capacitats d'actuació. Nosaltres estem sotmesos a aquesta mateixa llei, tenint en compte que, per la nostra condició lingüística, podem modificar la nostra forma de supervivència. Som animals culturals.
Tots els vivents necessiten inevitablement donar per real la seva individualitat i el món modelat per ella. Sense donar els dos extrems com a reals, no és possible la supervivència. Els nostres primers estadis culturals van haver d'assegurar la seva supervivència complint la legalitat dels vivents, que requeria que es donessin per reals tant la individualitat personal com la de grup, sigui la família, la família àmplia, la tribu, etc. com les realitats modelades del món que les envolta.
L'epistemologia mítica dels nostres primers estadis culturals fou una necessitat imposada per la nostra condició animal. Donar com a fonament la individualitat de la persona i de les individualitats socials suposava donar com a fonament de totes les persones i de totes les organitzacions socials l'egocentració entesa com a egoisme. Els individus i els grups s'interpreten a ells mateixos com a depredadors del medi, i a ser possible dels altres grups.
Des de l'inici de la nostra espècie fins ben entrat el segle XXI hem organitzat la interpretació i la actuació de les persones, els grups i les nacions des de les perspectives de l'egoisme i la depredació desconsiderada de tot. Hem organitzat la cultura, la religió i les organitzacions col·lectives de tota mena des de l'egoisme individual i de grup.
El creixement exponencial de les ciències i tecnologies, i dels productes i serveis que d'elles es deriven, ens ha fet evident que no podem continuar el nostre desenvolupament humà des d'aquesta perspectiva egoista respecte al medi i als altres grups humans, siguin de la mida que siguin. Si continuem així, estem destruint l'habitabilitat del planeta, estem originant una de les més grans extincions d'espècies vivents de la història de la vida, i estem amenaçant la nostra pròpia supervivència.
Les societats de coneixement [3] ens estan fent veure que no podem continuar fonamentant les nostres organitzacions, ni la nostra cultura o la nostra espiritualitat, sobre l'individu, perquè és fonamentar tot això sobre l'egoisme; cal fonamentar-ho sobre els equips de col·laboració i els equips d'interdependència.
Hem d'edificar-ho tot des de la col·laboració en equips d'interdependència. La interdependència ha d'envair totes les relacions entre els humans, entre els gèneres, amb les restants espècies i amb el medi. Només aquesta actitud serà capaç de gestionar el nostre creixement científico-tècnic i les seves conseqüències, pel bé de tots els habitants d'aquest planeta i del planeta mateix.
Si fins avui hem construït tota la nostra historia sobre els individus i els seus egoismes individuals i col·lectius, proposar-nos edificar-ho tot sobre els equips en col·laboració d'interdependència, que imprescindiblement ha de portar al silenciament de l'egoisme, ¿no serà aquesta pretensió un somni, una fantasia irrealitzable? ¿Ens haurem de conformar amb continuar fent servir tot el poder de les nostres tecnociències i les seves conseqüències per a l'explotació del medi, de la vida i dels altres grups humans?
Les societats de coneixement ens forcen a advertir que tenim un doble accés a la realitat, un en funció nostra i un altre de gratuït, perquè està aquí, perquè sí, no relatiu a les nostres necessitats d'animals.
És cert que tota la nostra historia hem organitzat la nostra vida, la nostra cultura i fins i tot la nostra religió des de la dimensió relativa [4] a nosaltres de tot el que ens envolta i de nosaltres mateixos. Però tenim dues dimensions: ¿per què no aprenem a interpretar-ho i viure-ho tot des de la nostra notícia de la dimensió absoluta de tota la realitat?
La dimensió absoluta de la realitat no té forma, però podem orientar tota la creació de les nostres formes de vida a provocar i fomentar la notícia i el conreu de la dimensió absoluta de la realitat individualment i col·lectivament, de manera que es creixi en la qualitat humana [5] i en la qualitat humana profunda [6], i aquest sigui el fonament de la nostra cultura, les nostres organitzacions, la nostra economia, etc.
¿És, potser, el nostre accés a la dimensió relativa de la realitat més consistent que el nostre accés a la dimensió absoluta de la realitat? La dimensió relativa de la realitat i la dimensió absoluta de la realitat són els nostres accessos a la realitat. Ens hem recolzat en la dimensió relativa per la nostra condició animal i les seves exigències, i ens està portant a uns pèssims resultats. Aquesta via s'està refutant a sí mateixa. Caldrà provar la via alternativa, la que proposa recolzar-se en la qualitat humana i la qualitat humana profunda, en la dimensió absoluta de la realitat.
La dimensió absoluta de la realitat és el segon dels nostres accessos al real, que, a més, és la font de la realitat de dimensió relativa. Per consegüent, no li falta consistència per a ser el suport de totes les nostres construccions.
La societat de coneixement ens està portant a la més gran transformació cultural i espiritual de la història humana i ens està empenyent a canviar tot el fonament de la nostra cultura, passant d'edificar-la sobre les individualitats i els seus egoismes a edificar-la sobre la qualitat humana, la qualitat humana profunda i la dimensió absoluta de la realitat, en equips de col·laboració i interdependència entre els humans i amb la totalitat del medi."
Marià Corbí
Notes:
[1] Epistemologia mítica. Una interpretació del coneixement humà pròpia de les societats estàtiques que havien de fer sempre fonamentalment el mateix i que sosté que el que diuen les paraules, els mites i les teories és com la realitat és en ella mateixa. Aquesta epistemologia ha durat tot el temps de les societats preindustrials, les industrials i encara avui en dia està vigent en molts ambients, fins i tot en els acadèmics.
[2] Dimensió absoluta (DA): Una de les dues dimensions amb les que l’humà accedeix a la realitat com a fruit de la parla. Aquesta dimensió és gratuïta, alliberada de qualsevol concepció o necessitat humana. Denominada absoluta en el sentit de “desvinculada de” tota modelació realitzada des de la necessitat.
[3] Societat de coneixement. Són societats que viuen de la creació continua de ciència i tecnologia en retroalimentació mútua i de la creació contínua i accelerada de nous productes i serveis. Són societats de innovació i canvi a ritme progressivament accelerat, degut a què la creació contínua de nous sabers científics arrossega a la creació de noves tecnologies que repercuteixen en un major creixement de les ciències i aquest procés porta a una creació contínua i accelerada de nous productes i serveis.
[4] Dimensió relativa (DR): Una de les dues dimensions amb les que l’humà accedeix a la realitat. Aquesta dimensió apareix en tant es donin les necessitats humanes, i en funció de la forma de supervivència individual i col·lectiva.
[5] Qualitat humana (QH): És el cultiu del doble accés a la realitat DR y DA, generat per la nostra estructura lingüística: la dimensió relativa a les nostres necessitats (DR) i la dimensió no relativa o absoluta (DA). El doble accés a la realitat mantenint els condicionaments del interessos de l’ego, és el que ens diferencia de la resta dels animals, és la qualitat específicament humana. En les SC el seu cultiu no pot ser opcional, sinó necessari.
[6] Qualitat humana profunda (QHP): Vindria a ser el mateix que la QH, però amb la diferència que en la QHP el cultiu de la DA és sense condicions. Per arribar a la QHP és necessari cultivar la DA gratuïtament, és a dir de forma desinteressada, no condicionada pels interessos de l’ego. No serà majoritària però sí és fonamental i imprescindible en la Societat de coneixement.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada