Creences, mites i religions

Klee 1919

“Creença” i “mite” són nocions que poden ser considerades gairebé com a sinònims o bé com a nocions antagòniques. En aquestes consideracions, inevitablement simplificadores, optarem per aquesta segona opció, perquè ens sembla una aproximació útil a l’hora de clarificar el pensament i orientar el comportament, però no hem d’oblidar que utilitzant els mateixos termes podríem dur a terme reflexions legítimes prou diferents; aquesta aproximació només és una de les moltes possibles, degut al caràcter polisèmic d’aquests termes.

Mirant de precisar els termes

Considerarem la “creença” com el tractament com a objecte extern existent, com a fet històric o com a noció racionalment consistent de determinades afirmacions. Creure, com diu el diccionari, seria “admetre alguna cosa com a certa”; acceptar, pensar quelcom com a veritable o real en el sentit fort, “objectivitzat”, de la paraula. Així, “creure en Déu” voldria dir considerar que Déu existeix “objectivament” (independentment dels humans, fora de la nostra ment, no només com a noció abstracta), i que pot incidir en el cosmos.

El “mite”, en canvi, seria una narració o concepte o imatge que no descriu una realitat externa a ell mateix, “objectiva”, però que té una capacitat d’impacte en les idees i maneres d’actuar dels humans. Un impacte que pot ser profund, trasbalsador; un impacte que pot arribar a orientar o donar sentit vital a les persones. El mite no parla en llenguatge racional, sinó en “llenguatge commocional”, podríem dir.

Històricament, els mites han tingut usos més amplis (donar explicacions sobre l’origen del món o del poder polític, per exemple, o bé representar determinades situacions i actituds vitals bàsiques), però fins i tot quan el pensament racional els ha substituït en algunes d’aquestes tasques segueixen mantenint una capacitat de commoció i orientació.

El mite, el símbol, sap de la seva funcionalitat, de la seva “inconsistència objectiva”, però també sap del seu “poder subjectiu”. Sap que no descriu o fa referència a res d’extern a ell, però que pot generar per ell mateix dinàmiques vitals. Per això es pot arribar a dir que el mite no “descriu” una realitat, sinó que el mite “crea” una realitat. La seva consistència deriva d’ell mateix, no d’un element extern al qual representa.

En aquesta aproximació, el terme “mite” queda dissociat de consideracions negatives, tot i ser conscients que sovint se l’utilitza en un sentit pejoratiu, de cosa falsa, d’idea sense consistència o fonament. També és cert que històricament els mites tant han tingut un impacte humanament positiu com negatiu, però aquí no prendrem en consideració aquestes derivacions negatives, no per això menys reals històricament (quants crims comesos en nom de Déu...).

I les religions? Les religions serien constel·lacions de mites acompanyades de ritus i institucions. Les constel·lacions de mites són sovint formulades en un conjunt de textos, de vegades designats com a “textos sagrats” per aquesta funció de plasmació i transmissió dels mites; sovint aquests textos recullen tradicions orals precedents. Els ritus són gestos i cerimònies que afavoreixen actituds en consonància amb els mites, i les institucions són organitzacions dedicades a la preservació, elaboració i difusió dels mites i ritus.

Les diverses religions es podrien veure com a diversos “camps semàntics”, conjunts de termes ben travats i elaborats que resulten significatius en el si de cada entramat religiós. I aproximar-se a una religió passaria per familiaritzar-se amb una terminologia que vertebra i tradueix elements clau dels mites i rituals.

Afegim encara una referència inicial a un terme actualment prou utilitzat, el d’espiritualitat. La considerem com allò que tenen en comú les diferents religions, el substrat compartit de les seves diversíssimes narracions mítico-simbòliques.

L’existència d’aquest substrat compartit és una hipòtesi o una opinió; hi ha qui considera que no existeix cap comú denominador entre les religions, que són móns a part que no parlen del mateix.

Aquí considerem formulable aquest substrat compartit com a mínim en dos elements: la renúncia a la centralitat del jo en la vida humana i l'experiència d'intuir dimensions que ens depassen, immensitats corprenedores i difícils de descriure amb paraules, però que trasbalsen, que alteren profundament, radicalment la manera de veure i viure la realitat dels éssers humans.

La noció d’espiritualitat –o la de religió, o la de religiositat- seria tan abstracte com la noció de “llengua”; són fenòmens només materialitzats per manifestacions particulars. Les religions serien particularitzacions de l’espiritualitat, la qual no es podria manifestar separadament d’aquestes particularitzacions que la materialitzen, l’encarnen, li donen tangibilitat, de manera semblant a com la llengua no existeix si no és a través del francès, l’anglès, el català, etc.

Puntualitzacions a l’entorn del mite

Un cop explicitades aquestes opcions conceptuals, podem passar a desenvolupar alguns elements que ens permetin dibuixar una mica millor la problemàtica que es presenta a l’hora de parlar de creences, mites i religions.

La riquesa del mite

Començarem per insistir en el caràcter del mite com a narració commocionadora, narració peculiar i insubstituïble generada per la cultura humana, que per naturalesa es manifesta com a sempre oberta a múltiples interpretacions, sempre capaç de fer aflorar el nostre inconscient, sempre més rica del que podem copsar cada un de nosaltres en un moment determinat. Cada època, cada generació, cada grup cultural, cada persona en els seus diferents moments vitals, pot retornar al mateix mite i descobrir-hi nous suggeriments, noves obertures, noves indicacions. Per això es parla de la “riquesa inesgotable dels textos sagrats”, i per això es diu que cada època ha de fer la seva interpretació pròpia d'aquests textos.

Aquesta potència, aquesta riquesa del mite, és un dels elements que el caracteritza i l’identifica. Si un text o una imatge només tenen una lectura possible, sempre la mateixa, difícilment podran ser considerats com a mite, com a símbol. Aquesta és part de la gràcia i del valor del mite: no li podem fer dir el que volem, ell ens desborda amb la seva capacitat de ser ell qui ens proposa noves consideracions i aproximacions. De vegades aquest caràcter obert es pot considerar com a ambigüitat o ambivalència, o com a excusa per justificar foscors i inconcrecions amb finalitats manipuladores, però el mite real se situa més enllà d’aquestes dinàmiques de baix nivell.

Per tant: sempre hi ha interpretació, no hi ha una “versió original”, una interpretació “autèntica”, del significat d'un text, ni ningú pot establir-la. El que hi ha d’haver sempre és un debat obert i permanent sobre les interpretacions (en això la tradició jueva és exemplar). Cada persona i cada època interpreten el mite en funció del que saben, del que senten, del que valoren i del seu inconscient personal i col·lectiu.

Incompatibilitat de les creences, compatibilitat dels mites

Subratllem de seguida que, donada la seva pretensió de veritat, les diferents creences resulten incompatibles entre elles. Els mites, en canvi, poden conviure, des de la consciència de la seva condició d’eines útils per al desenvolupament humà. La incompatibilitat de les creences ha donat lloc a innombrables confrontacions, sovint violentes (guerres de religió, tortures, repressions, etc.); és part de la “cara fosca” de les religions, les quals han creat sovint situacions del tot rebutjables. I històricament molts mites han estat tractats sovint com a creences, han operat com a creences, incrementant així el material potencialment generador de tensions.

Totes les religions aporten meravelles i totes tenen una cara fosca. La condició de radicalitat que acompanya a tot llenguatge religiós, la seva tendència a l’absolutització, ha fet a les religions capaces del millor i del pitjor; el seu paper en la història de la humanitat és prou ambivalent. Però deixar de banda les religions i les seves potencials aportacions a la condició humana per culpa d’aquesta cara fosca sembla erroni, empobridor; el que cal és saber triar i saber enfocar les coses de la manera adient.

El llenguatge simbòlic

Hem dit que el mite parla en llenguatge commocional. També podem dir que parla en llenguatge simbòlic, un llenguatge en el qual els significats van més enllà de la literalitat del text o la imatge, van més enllà de la seva plasmació material, visible. I això ens porta a considerar, com dèiem, que tot mite, donada la seva naturalesa simbòlica, té múltiples significats; no es pot interpretar d’una manera única, és polisèmic per naturalesa.

Raimon Panikkar, a “Símbolo y simbolización” (dins de “Arquetipos y símbolos colectivos”, Círculo Eranos I, Ed. Anthropos, 1994) feia unes matisades –i difícils- consideracions al respecte, quan deia, si el reflectim correctament, que, de fet, el símbol no significa res (no és el conjunt dels seus diferents significats), i que el significat del símbol deriva de la nostra participació en el propi símbol. Si és símbol (vivent per a nosaltres) pot ser una cosa per a mi, i una altra per a un altre; com més ric i més viu sigui, més coses permet pensar. El símbol vol dir moltes coses. Si és veritablement un símbol, jo no en puc ser el propietari. Ens podem comunicar amb el símbol sense que les nostres interpretacions hagin de ser necessàriament les mateixes. Aquesta diversitat d’interpretacions és la riquesa mateixa del símbol. Un símbol és polisèmic i amb diversitat de subjectes que reclamen el dret de fer-lo servir (per això pot estar viu en unes èpoques i mort en d’altres, quan ningú no el reclama).

Antoni Pascual, a “Tres poetes, tres mestres” (Abadia Editors, 2006, p. 138) feia també una bonica aproximació al símbol quan deia que “en el signe – per exemple, un rètol a la carretera- allò significat no hi és present. En canvi, en el símbol, una imatge ben plena d’emoció i d’energia, es fa present allò que no es pot dir ni tocar altrament. En aquesta imatge, plena de sentit i de força, instantània, el misteri, l’absolut, la grandesa que és cada ésser humà, es deixa escoltar, veure, tocar. I és així perquè en el símbol es troben i s’uneixen consciència i inconscient, superfície i fons, sentits i ment, cos i ànima, presència i força, miracle i realitat, fet i sentit. Gràcies al símbol, ens alliberem de la tirania dels conceptes; intuïm, copsem, allò inefable i misteriós. I la consciència, atreta, seduïda, arrabassada, retorna, feliç i expandida, a la profunditat i a l’origen. En el símbol, l’energia i la força del profund penetren lluminosament, mitjançant la imatge, en la consciència. En el símbol s’emmiralla el “jo” profund per ésser vist i sentit. En el símbol, es fa misteriosament present, es deixa conèixer i reconèixer.”

El mite en la modernitat

És important considerar què passa amb el mite en el marc mental modern. Els desenvolupaments científics i filosòfics de la modernitat, el desplegament de la racionalitat, qüestionen fondament l’àmbit mitològic, generat en contextos culturals premoderns.

En aquest sentit, sembla que ens enfrontem amb tres possibilitats. La primera seria considerar que al mite ja no li queda espai cultural, que ha de desaparèixer, quedar únicament com a un objecte de consideració per als historiadors. La segona seria considerar que el món mític segueix amb la mateixa vigència que abans i que el mite pot continuar sent l’element cultural hegemònic i el configurador bàsic dels esquemes mentals. La tercera possibilitat seria considerar que la raó és ja indefugiblement hegemònica però que el mite pot continuar tenint un paper específic, no ja com a configurador del pensament, de la comprensió “objectiva” del món, però sí com a “obridor” de la ment, commocionador del cor i orientador del comportament.

Ens inclinem per aquesta tercera possibilitat, per aquest camí del mig o tercera via entre la seva supressió, com podrien propugnar determinats sectors laïcistes, i el manteniment de la seva hegemonia, que podrien defensar determinats sectors ultraortodoxos, reaccionaris o extremadament conservadors, com ara els fonamentalistes de diferents tradicions, una de les concrecions dels quals serien els creacionistes, negadors de la evolució.

Condicions per a l’operativitat del mite

També pot ser pertinent parar-se a pensar en de què depèn aquesta capacitat de commoció del mite. Crec que no només depèn del context cultural en el que vivim, sinó també, en primer lloc, del coneixement que en tenim. En segon lloc, de la nostra estructura emocional i de la nostra conjuntura emocional, del moment emocional que estem vivint. En tercer lloc, de la nostra educació, de com hem estat conformats de petits. I finalment del nostre interès, del nostre desig, de la nostra lliure voluntat, de la nostra decisió de conèixer quelcom.

Si no hem estat educats en els mites, si la nostra situació emocional no ens hi fa sensibles i si no ens interessem per conèixer-los, no hi ha possibilitat de ser impactats pels mites. Amb un perill a evitar: de vegades derivem de la nostra ignorància o desinterès pels mites una conclusió precipitada sobre seva inoperància o no validesa. Com que no els entenem o no ens commouen, considerem que això vol dir que no són vàlids o valuosos. Aquesta projecció de les nostres limitacions personals a una consideració general seria abusiva i injustificada, i cal anar-hi amb compte.

Opcions davant del mite

Cal tenir en compte que cada mitologia crea un món, un univers mental. Aquests universos són complementaris, i l’accés a ells depèn de factors culturals i preferències personals. Es pot optar per no accedir a cap d’aquests universos, cosa perfectament legítima i que no comporta cap limitació en la possibilitat d’un ple desenvolupament i maduració com a éssers humans (tot i que, des de dins d’aquests universos, alguns puguin considerar que no accedir-hi és humanament limitador).

Es pot optar també per aproximar-se només a un d’aquests universos –a una tradició religiosa determinada-, que tant pot ser aquella en la que hem estat immersos de petits com, al contrari, i potser com a refús d’aquella, a una altra tradició de la nostra elecció (pas denominat tradicionalment com a “conversió” d’una religió a una altra, tot i que el terme “conversió” també es pot aplicar, i potser amb més raó, al fet de passar del desinterès per l’àmbit religiós a la incorporació a aquest àmbit).

I es pot optar per aproximar-se a dos o més d’aquests universos, sigui mantenint una preferència per un d’ells, sigui sense fer-ho.

La transmissió del mite

Des del punt de vista adoptat aquí, no seria oportú transmetre creences (tal com les hem definit), però seria convenient transmetre mites. I no només per “poder entendre les pintures del Prado”, com s’acostuma a dir. La ruptura amb la cultura religiosa no només és un problema cultural (saber interpretar aquests quadres del Prado) sinó un problema espiritual (disposar de bases que permetin accedir a l’experiència espiritual).

Si no hem estat formats en els mites no hi ha possibilitat de ser impactats per ells, sigui en el moment que sigui de la nostra trajectòria vital. Això porta al debat sobre la presència o no de les mitologies en l’ensenyament públic. Es poden transmetre mites sense estar transmetent “fe religiosa”, pertinença a una comunitat confessional? Crec que sí.

Hi ha un paral·lelisme del tema dels mites amb el dels contes? Són els mites una mena de contes? Sí i no. Treballen àmbits diferents, però comparteixen un fet important: l’infant els pot considerar rellevants sense considerar-los com a descriptors d’una realitat objectiva. Els infants saben que un conte no descriu la realitat, i no per això deixa de ser interessant i emocionant; ells ja saben que la caputxeta vermella no existeix ni va existir, i no per això deixen d’apreciar-la.

Els infants poden, doncs, acollir el mite de manera similar. Per exemple, el naixement de Jesús (viscut sovint a casa nostra en la dinàmica del “pessebre”) no és un conte, o no és només un conte, però també és un conte, té algunes de les característiques del conte. I l’infant el pot rebre sense problemes sempre que no se li presenti com un relat històric o com quelcom a “creure’s”. Més endavant, ell ja veurà si treu d’aquell mite algun element vital significatiu o no, però si no s’ha familiaritzat amb el mite, això no serà possible.

Recordem aquí, ni que sigui dit de passada, que per al mite la versemblança històrica és poc rellevant; tant és significatiu un mite versemblant (com ara la crucifixió de Jesús) com un d’inversemblant (el meravellós naixement de Jesús esmentat).

El gran interrogant és, doncs, si sense el “conte” religiós, els infants deixen de tenir la possibilitat, o si més no la facilitat, d’accés a quelcom de potencialment significatiu.

La tria dels mites a transmetre: criteris a tenir en compte

El que acabem de dir porta a plantejar-se quins serien els grans mites a transmetre als nostres infants. Una transmissió a fer en el si de la família i en el de l’escola, a banda del que es pugui fer en el marc d’instàncies específicament religioses.

En el marc escolar, potser el millor seria que aquesta transmissió es fes en el marc d’un àmbit d’humanitats, al costat de referències a la història, a la filosofia, a les arts... tot en el nivell i amb el llenguatge adient a cada edat.

No és fàcil decidir quins serien els principals mites a transmetre, donada la seva abundància i la diversitat dels seus orígens. La ubicació cultural és aquí rellevant, ja que determinats mites són més propers a una determinada cultura. El programa de transmissió de mites seria prou diferent a la Xina, a l’Índia, a Anglaterra o a l’Amèrica llatina.

En el cas català, la nostra història i tradició cultural s’han de tenir en compte a l’hora de fer la tria, sense deixar de banda, però, altres elements mitològics que puguin resultar especialment adients en el món d’avui i que ens permetin un millor coneixement d’altres tradicions culturals, donat el marc de globalització cultural en el que ens movem actualment. Caldrà, doncs, trobar una sàvia proporció entre els mites culturalment més propers i els més presents en el conjunt del món actual.

Tampoc és fàcil establir quina instància ha de definir els mites a transmetre, i quina part ha de ser establerta com a comú o compartida i quina part pot quedar a criteri de cada escola o professor.

I no és fàcil trobar el professorat adient per a aquesta tasca, que hauria d’anar més enllà de pertinences confessionals i tenir alhora prou coneixements de la matèria.

Semblaria normal que en el cas català es donés una certa prioritat o protagonisme a la tradició judeocristiana, lligada a la tradició cultural del país des dels seus mateixos orígens, ara fa un miler d’anys, cosa que no vol dir presentar-la com la tradició “veritable” (totes les grans tradicions ho són) sinó com la tradició que, pel fet de ser-nos més propera, és raonable conèixer més a fons, sense oblidar les altres grans tradicions religioses.

Un llistat a títol d’exemple

Vistos aquests criteris, un llistat aproximatiu de mites a considerar podria ser el següent, pel que fa a les sis grans tradicions religioses amb més vigència en el món actual.

Del judaisme caldria recuperar part de l’antiga “història sagrada”, amb el mite de la creació (paradís, Adam i Eva), Caín i Abel, el mite de la recuperació davant de situacions catastròfiques (Noè i l’arca), Abraham i els tres arcàngels, Isaac, Jacob i les dotze tribus d’Israel, Josep i l’anada a Egipte, Moisès i la sortida d’Egipte (l’èxode alliberador, la terra promesa, l’aliança, els manaments). També es podrien incloure algunes històries dels profetes i els reis (la tensió entre el poder i l’esperit; David, Salomó). I referències a altres grans textos bíblics: Salms, Job, Cant dels càntics, Cohèlet (Eclesiastès), Saviesa...

Del cristianisme caldria fer referència a vida de Jesús segons els evangelis, el que comportaria una referència a les paràboles evangèliques i altres elements del missatge de Jesús (el sermó de la muntanya i altres aforismes evangèlics de saviesa) així com a algunes de les grans imatges que s'han anat construint al seu entorn (anunciació, naixement, bateig, transfiguració, entrada a Jerusalem/rams, santa cena, pregària a Getsemaní, via crucis, crucifixió, descendiment, resurrecció, pentecosta).

De l’Islam seria bo fer referència com a mínim a la vida de Muhammad, a l’Alcorà, als cinc pilars, al sufisme i la xaria.

De la tradició xinesa caldria recollir elements de la mística taoista (Daodejing) i de la reglamentació confuciana.

L’hinduisme permet una bona referència al món de la diversitat de camins d’accés a la divinitat, de manifestacions de la divinitat (com ara la tríada Brahma-Vixnu-Xiva) i als consells de les Upanixad i la Bhagavad Gita.

Finalment cal fer referència al buddhisme, una de les tradicions amb més potencial de projecció en el nostre món globalitzat, amb la història del Buddha, alguns fragments del Dhammapada i altres històries i imatges relacionades.

Més enllà d’aquestes sis grans tradicions, hi ha molts altres àmbits dels quals també es poden pouar elements mitològics interessants: les religions ancestrals (xamanisme de Sibèria i Mongòlia, tradicions aborígens australianes, religions tribals africanes, tradicions de Nova Guinea i Polinèsia…), les tradicions dels indis americans (tribus i imperis: Maya, Asteca, Inca…), les mitologies de Mesopotàmia i d’Egipte, la mitologia greco-romana...

Dinàmiques complementàries

Aquesta transmissió de continguts mitològics seria complementària amb una altra dinàmica emergent en alguns dels nostres àmbits educatius: la transmissió de pràctiques “espirituals” (silenci, meditació, yoga...) sense fer referència als aparells mitològics de les tradicions religioses.

Crec que aquesta dinàmica té el seu lloc, fa una aportació positiva, però no es pot considerar com a substitutòria del coneixement dels mites. Són dues dinàmiques que s’haurien de complementar, més que no pas enfrontar.

La dinàmica espiritual és una construcció cultural, més que no pas una experiència subjectiva espontània, i d’aquí la necessitat simultània de pràctiques i de continguts. Sense el marc heretat de formulació, és difícil arribar-hi. Dir “el Senyor és el meu pastor”, o “Déu meu, perquè m’heu abandonat?”, o “Déu és per nosaltres un refugi i un castell” és fruit d’un procés de transmissió de continguts mitològics sense el qual és com a mínim més difícil accedir a l’espiritualitat.

Consideració final: un debat públic necessari

Avui en dia a casa nostra no és fàcil ni freqüent abordar públicament el tema de les creences, els mites i les religions. El tema és complicat i polèmic.

I si ens arribéssim a posar d’acord al respecte, no seria gens fàcil  trobar els recursos per implementar-ho (professorat, materials pedagògics, etc.).

Però tot i això és una qüestió rellevant, que no es pot deixar de banda, que cal tractar amb llibertat i intensitat.

Un debat viu i obert al respecte seria un pas per buscar noves maneres d’enfocar el tema en el nostre sistema d’ensenyament. No ens podem limitar a l’ensenyament confessional o a la ignorància de la qüestió.

Els nostres temps, tan orientats cap a la innovació i la imaginació, haurien de trobar també nous camins per a la transmissió de l’herència mitològica de la humanitat a les noves generacions.

(aquest text ha estat publicat a "Perspectiva escolar", publicació de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, núm. 388, juliol-agost 2016)