Els límits de les aspiracions

Klee 1921

Les aspiracions són imprescindibles: mouen el món. Però la seva formulació no les fa automàticament factibles. El món del desig topa amb el món de la realitat, la qual imposa límits. Cal, certament, un discerniment honest d’aquests límits, i no fer servir mai aquest argument dels límits per a defensar dissimuladament interessos inconfessables. Però els límits hi són, i si no es tenen en compte poden acabar malmetent les mateixes aspiracions.

Valgui aquesta petita reflexió abstracta com a introducció a la difícil tasca d’emmarcar la reflexió sobre les línies de fons de la temàtica dels valors a la Catalunya del 2015. Una Catalunya estretament lligada, com ja és una mena de mantra dir, a Espanya –ho vulguem o no-, a Europa i al món sencer. L’Anuari dels Valors d’aquest any, més enllà de les panoràmiques estadístiques basades en els mitjans de comunicació que ofereix, vol enfocar la seva reflexió sobre tres grans temes: els refugiats, el terrorisme i el respecte a la voluntat popular. Temes que a Catalunya s’han viscut d’una manera peculiar: des d’una distància expectant i interessada. Els refugiats han entrat massivament a Europa però sense arribar encara físicament a casa nostra, on la voluntat d’acolliment sembla estar precedint la capacitat organitzativa de les administracions públiques europees i estatals per acollir-los. El terrorisme ha afectat força indrets, amb París com a darrer i simbòlic punt d’esclat, però aquí no anem més enllà de la problemàtica dels reclutadors de joves per anar a lluitar a Síria amb l’Estat Islàmic i algun potencial terrorista no materialitzat. I el qüestionament de la voluntat popular democràtica l’hem viscut sobretot observant el cas de Grècia, on els resultats d’eleccions i referèndums no han aconseguit imposar determinades polítiques econòmiques.

Tres temàtiques ben diferents i alhora molt significatives des de l’òptica dels valors. La capacitat de comprensió, l’acolliment, la hospitalitat i la voluntat d’integració social són posades a prova fins a l’extrem per l’allau de refugiats que han entrar a Europa provinents de l’Orient mitjà. Un milió, segons les estadístiques. Un allau ben documentat gràficament, amb dos conjunts d’imatges de gran impacte: els naufragis a la Mediterrània mirant d’accedir a les costes europees, i les columnes de refugiats creuant a peu diversos països, sovint en condicions difícils, fins a poder arribar a llocs d’acolliment, principalment a Alemanya i Suècia. Les temptacions de rebuig, de negar l’asil, de xenofòbia han estat, són i seran fortes. Aquí hi trobem un pols axiològic de primera magnitud.

La serenitat, la capacitat de resistència, la voluntat d’iniciativa honesta per millorar realment les coses, la prudència a l’hora d’evitar les sobrereaccions interessades, oportunistes, són valors que han d’estar en primer pla a l’hora d’enfrontar-nos amb el fenomen del terrorisme islàmic i “djihadista”. Ens continua sorprenent com una minoria radicalitzada amb pocs mitjans pot alterar la vida quotidiana de països poderosos en els seus sistemes de seguretat, policials i d’intel·ligència. I el cas es complica per la implicació de formulacions de caire religiós en la qüestió, formulacions que miren de vincular uns grups radicals i minoritaris amb les enormes poblacions musulmanes del planeta. La temàtica fa llavors un salt al nivell ideològic, a la confrontació interreligiosa, sempre possible si es desitja estimular-la, i antigues formulacions sobre el xoc de les civilitzacions semblen agafar nova vida.

La coherència democràtica, el respecte a la voluntat popular, la preeminència del benestar de les persones sobre els interessos econòmico-financers són valors posats damunt la taula per les negociacions viscudes el 2015 entre l’Estat grec i els organismes internacionals, amb la Unió Europea en un lloc preeminent. Fins a on arriben els compromisos adquirits? Era previsible que serien inassumibles? Hi ha espai per a la sobirania nacional en un món tan interdependent econòmicament? Preguntes obertes per a un debat apassionant i de llarg recorregut, que a Catalunya també experimentem tot i que dissimulant discretament; a la curta o a la llarga, no el podrem defugir, i la vinculació entre dependència econòmica i dependència política serà una de les nostres principals preocupacions.

Hi ha alguna cosa que lligui, que pugui ser compartida, per problemàtiques tan dispars com les tres que estem posant en el nostre primer pla? Gosaríem dir que si, tot i que aquest element compartit pugui ser fins a cert punt antipàtic, impopular. El que comparteixen és la referència que fèiem ja al títol d’aquesta editorial: els límits de les aspiracions. Els valors són fets reals, operatius, però tenen sempre, consubstancialment, una notable vocació aspiracional, d’horitzó, de lloc on ens agradaria arribar. No tota aspiració és un valor, però tot valor té una dimensió d’aspiració. I tota aspiració s’ha d’enfrontar amb els seus límits. No tot el que desitgem és possible. No tot el que ens agradaria és factible en la seva totalitat. Cal saber negociar amb la realitat, i això no és senzill, ja que el que ens surt del cor espontàniament és la màxima aspiració, l’ideal, la plenitud.

Quins són els límits de la nostra capacitat d’hospitalitat col·lectiva? Com els establirem? Serem sincers a l’hora d’establir-los, farem realment tot el que podem fer? I alhora serem prou realistes com per evitar situacions que ens superin, si és que això és possible? Es pot pensar en una política de “portes obertes”, o això seria catastròfic? Es pot realment diferenciar operativament refugiats i immigrants econòmics? És just fer-ho? És la necessitat de mà d’obra de l’economia europea el que ha d’establir els nivells màxims de capacitat d’acolliment? Estem disposats a compartir més enllà d’aquest estadi, renunciant a part del nostre benestar? Els nostres partits polítics són capaços de pilotar aquesta reflexió amb transparència? I els nostres mitjans de comunicació? Tenim referents que ens puguin aportar una paraula il·luminadora al respecte? Aquest Anuari no és lloc per mirar de respondre totes aquestes qüestions, però sí d’assenyalar la seva vigència i importància, i de servir de recordatori de la seva urgència.

I a l’hora d’afrontar el terrorisme, mirant de posar bases sòlides per a la seva desaparició, serem capaços d’articular solucions complexes per resoldre problemes que semblen elementals? Som conscients de les nostres responsabilitats en tota aquesta història, sense que això vulgui dir cap mena d’exculpació per cap acte criminal com els que estem vivint? No parlem ja de les possibles herències colonials, però sí de les relacions reals d’intercanvi amb els països menys desenvolupats: juguem net en aquest àmbit? Juguem net geopolíticament, o només pensem en l’extensió de les nostres esferes d’influència? Hi ha alguna responsabilitat de la nostra indústria armamentística en tota aquesta història? Són prou eficaces i ben orientades les accions de la nostra policia i dels nostres serveis d’intel·ligència? I encara dues altres problemàtiques de fons i d’enorme abast: Hem fet tot el que ha estat a la nostra mà per integrar socialment la immigració estrangera, amb orígens culturals diferents del nostre, o hem pensat que l’economia ja seria suficient per a portar a terme aquest procés d’integració, que amb el seu enriquiment ja s’integrarien, ja pujarien a l’ascensor social, i no feien falta esforços qualitatius addicionals directes per part nostra? Hem gestionat prou bé les polítiques educatives i d’habitatge? Hem sabut establir relacions cordials a nivell cultural amb aquests grups? I finalment la inevitable i incòmoda qüestió religiosa: hem establert realment canals de diàleg interreligiós? Hem fet nosaltres canvis interns com per a fer possible aquest diàleg? Som conscients que només des d’una interpretació simbòlica del llenguatge religiós (de tots els llenguatges religiosos) serà possible un diàleg interreligiós prou fecund, operatiu? Etiquetes com la d’una “aliança de civilitzacions” han estat alguna cosa més que això, etiquetes?

I, ja per acabar, com s’estableixen els límits de l’Estat de Benestar? Qui els estableix? És una mera qüestió pressupostària, i per tant de recaptació fiscal i d’eficiència en la gestió dels recursos públics? És possible introduir processos participatius en aquest àmbit? Amb quines condicions? Amb quin paper respectiu dels polítics i els tècnics? Estem disposats a assumir les conseqüències d’un debat d’aquesta mena, anant més enllà de la simple tensió primària entre unes retallades del govern i unes protestes dels afectats? Podem aspirar a tot: la millor sanitat, la millor educació, les millors infraestructures, els millors serveis socials? Com establir prioritats de manera transparent, discutida i acceptada? Com aconseguir l’assumpció política de mesures impopulars?

No voldríem pas que aquesta editorial generés més neguit del que correspon. Afortunadament, les anàlisis de l’anuari i les dades que s’hi ofereixen reflectint la intensitat dels debats axiològics a casa nostra compensaran la possible sensació de desbordament que una visió sintètica inicial pot produir. Endinseu-vos en les pàgines que segueixen, amb la certesa, si més no, que els temes que s’hi plantegen són altament rellevants.

(aquest text va ser preparat el desembre de 2015 per a elaborar l'Editorial de l'Anuari de Valors 2015 de la Fundació Carulla i ESADE. També ha servit de base a l'article compartit amb Àngel Castiñeira que, amb  el títol de "Tres tensions morals globals", ha estat publicat pel diari "Ara" el 30.05.2016).