 |
| Matisse 1902 |
Extracte de la "Carta de Philipp Lord Chandos a Francis Bacon", text de Hugo von Hofmannsthal publicat el 1902, traduït al català per Jordi Llovet i Joan de Sola i editat per Quaderns Crema el 2007.
Hi podem trobar una colpidora descripció d'una peculiar experiència interior, una de les altes cimeres a que pot portar el desenvolupament de la sensibilitat. Si això s'aproxima als alts nivells que es poden assolir treballant la qualitat humana i treballant l'espiritualitat seria objecte d'una bona i útil discussió: no queda clar si aquests tres eixos es disposen piramidalment (més propers com més amunt s'enlairen) o be creixen en paral·lel, generant més aviat una forma prismàtica.
"El meu cas és, en brevetat, aquest: he perdut del tot la capacitat de pensar o d'enraonar de qualsevol cosa amb coherència.
A l'inici se'm va fer cada vegada més difícil tractar d'un tema general, o de qualsevol ordre més elevat, fent arribar als llavis les paraules de què se serveixen, de la manera més natural i sense pensar-s'ho gens ni mica, tots els homes. En pronunciar paraules com "esperit", "ànima" o "cos", ja experimentava un desassossec inexplicable. Dintre meu considerava com una cosa impossible poder emetre un judici sobre els afers de la cort, els esdeveniments al parlament, o qualsevol altra matèria.I no és que m'aturessin consideracions d'una o altra mena; coneixeu prou bé la meva franquesa, pròxima a la imprudència. Passava solament que les paraules abstractes de què els llavis per força se serveixen per tal de donar llum a qualsevol raonament, se'm desfeien a la boca com bolets podrits. Un dia vaig trobar-me que havia de renyar la meva filla de quatre anys, Caterina Pompília, per una mentida que havia confessat; i anava a parlar-li de la necessitat de dir sempre la veritat quan, de sobte, les idees que em venien impetuosament als llavis es van tornar d'un color tan iridescent i van embullar-se tant les unes amb les altres que, acabant la frase a batzegades, com vaig poder, com si em trobés malament, de fet amb la cara blanca i amb una opressió punyent al front, vaig deixar la nena sola, vaig tancar de cop la porta darrere meu, i només em vaig refer una mica després de muntar el cavall a galop tirat per les pastures desertes.
Però a poc a poc aquest mal es va escampar com l'òxid es menja tot allò que troba. Fins i tot en les festes familiars i trivials se'm van fer tan dificultosos aquells raonaments que la gent sol expressar d'una manera despreocupada i amb la seguretat d'un somnàmbul, que em vaig veure obligat a deixar d'assistir a conversacions d'aquesta mena. Una fellonia inexplicable, que dissimulava amb penes i treballs, m'agafava quan sentia coses com: "Aquest afer ha acabat bé o ha anat en orris per a tal o tal persona"; "El xèrif N. és un pocavergonya"; "Mossèn T. és un tros de pa"; "M., el llogater, fa llàstima, els seus fills són uns malversadors"; "Tal altre és un home envejable, perquè les seves filles són estalviadores"; "A tal família totes els ponen"; "Tal altra anirà a mal borràs". Totes aquestes coses em semblaven completament insostenibles, fal·laces i sense cap consistència. L'estat del meu esperit m'empenyia a veure de tan a la vora totes les coses que sortien en aquestes conversacions, que m'espantaven: així com una vegada havia vist en una lent d'augment un tros de la pell del meu dit petit, i va semblar-me un camp sense conrear, tot clivellat i ple de forats, així em passava llavors amb la gent i la manera com es comportava. Ja no aconseguia de capir els altres amb la mirada simplificadora del costum. Tot se'm va fer miques, els trossos també es van esbocinar, i ja no vaig poder abastar res més amb un concepte. Paraules aïllades suraven al voltant meu; quallaven en ulls que em miraven fixament i que jo també havia de mirar amb penetració: són remolins que persegueixo avall, fins al vertigen, que roden sense parar i a través dels quals s'arriba fins al buit.
Vaig provar de sortir d'aquest estat refugiant-me en el món espiritual dels clàssics. Plató vaig deixar-lo de banda, perquè m'espantava la volada arriscada de les seves imatges. Pensava limitar-me, sobretot, a Sèneca i Ciceró. En l'harmonia de les seves idees circumscrites i ben ordenades pensava trobar repòs i cura. Però no acabava d'arribar-hi. Entenia el que volien dir; era capaç de veure'n l'ordre admirable dels conceptes, que em semblava com aquells brolladors meravellosos que s'arboren joguinejant amb pilotetes daurades. Podia moure'm al voltant seu i observar com jugaven; però sempre es tractava d'un joc entre els seus conceptes: allò més profund i més propi del meu pensament quedava exclòs de la corranda. Al seu costat va dominar-me un sentiment terrible de soledat; vaig sentir com si m'haguessin tancat en un jardí ple d'estàtues sense ulls. I vaig fugir una altra vegada cap al buit.
Des d'aleshores faig una vida que a vós -ho temo- us serà difícil de comprendre, de tan insubstancial i irreflexiva com transcorre; una vida, no cal dir-ho, que amb prou feines es diferencia de la dels meus veïns, la dels meus parents i la de la majoria dels nobles propietaris d'aquest regne; una vida, això sí, que no està desproveïda de moments joiosos i vivificants. No em resultarà fàcil fer-vos entendre en què consisteixen aquests moments: les paraules em tornen a girar l'esquena. Perquè és certament una cosa que no té nom, i és potser amb prou feines anomenable allò que se'm fa present en aquestes ocasions, omplint qualsevol esdeveniment de la meva vida quotidiana com s'omple una copa, inundant la meva vida del corrent impetuós d'una vida més alta. No puc esperar que m'entengueu sense posar-ne un exemple, i us prego que sigueu indulgent amb la ximpleria dels exemples que segueixen: una regadora, un rasclet abandonat enmig dels camps, un gos a la llum del sol, el cementiri d'un poblet miserable, un esguerrat, una masoveria, tot això es pot convertir per a mi en el recipient d'una revelació. Cada una d'aquestes coses, i milers de coses com aquestes, damunt les quals la mirada llisca habitualment amb natural indiferència, pot assolir de sobte i en qualsevol moment, sense que jo pugui fer-hi res, un aspecte tan solemne i tan torbador que totes les paraules em semblen pobres per expressar-lo. Sí, també pot tractar-se de la representació mental d'un objecte absent al qual s'atorga el privilegi inefable de ser emplenat fins a vessar amb aquell corrent de sensibilitat divina que creix tranquil·lament però amb vehemència. Així, per exemple, no fa gaire temps vaig donar l'ordre d'escampar a balquena verí per a les rates als cellers de la llet en un dels masos que tinc. Cap al vespre vaig sortir a cavall i, com podeu suposar, ja no hi pensava, en aquell fet. Llavors, mentre cavalcava al pas pels prats de terra estovada, llaurada de feia poc, sense res que m'inquietés al meu voltant llevat d'una cria de guatlla que aixecava el vol, espantada, i, lluny enllà, sobre la línia onejant dels conreus, el sol rotund de l'horabaixa, em va néixer a dins, tot d'un plegat, la imatge del celler carregat de l'agonia d'un munt de rates. Tot va fer-se'm present: l'atmosfera freda i humida del celler amarat del tuf melós i penetrant del verí i la xiscladissa de mort que ressonava entre les parets cobertes de verdet; les convulsions embarriolades de la impotència; la corredissa de desesperacions entrellaçades; l'enfollida recerca d'una sortida; l'odi glacial en la mirada que s'adrecen dues rates fugitives quan es troben juntes davant d'una escletxa mig barrada. Però, ¿per què exploro una altra vegada un llenguatge del qual ja he renegat? ¿Us recordeu, amic, de la meravellosa descripció de les hores que precedeixen a la destrucció d'Alba Longa, a l'obra de Livi? ¿Com corre la gent, esmaperduda, pels carrers que mai no tornaran a veure? ¿Com s'acomiaden de les llambordes? Us confesso, amic, que això mateix portava a dintre meu, i fins i tot la visió de la ciutat de Cartago en flames; tanmateix, el que jo experimentava superava aquestes imatges, era una cosa més divina i més salvatge; i es produïa en el present, era el present en tota la seva majestuositat. Hi havia una rata, al costat de la qual la cria es moria enmig de convulsions, que no dirigia la mirada ni a les rates moribundes ni als impenetrables murs de pedra, sinó al buit, o cap a l'infinit a través del buit. ¡I acompanyava aquestes mirades amb un petament de dents! L'esclau que, dominat per les esgarrifances d'impotència, va quedar-se al costat de Níobe mentre aquesta es convertia en pedra, degué conèixer el mateix patiment que jo vaig haver de suportar quan, dintre meu, l'ànima d'aquell animaló ensenyava les dents al seu destí terrible.
Perdoneu aquestes imatges, i no cregueu que fos compassió el que jo sentia en aquells moments. Si pensàveu així és que he triat l'exemple amb poca traça. Es tractava de molt més i de molt menys que compassió. Es tractava d'una participació aclaparadora, d'un esmunyir-se dins de totes les criatures, o la sensació que, per uns instants, fluïa fins a elles un corrent de vida i de mort, de somni i de vigília, un corrent de fonts desconegudes. Perquè, què té a veure la compassió, què té a veure amb les associacions d'idees que conceben els homes el fet que un altre dia, al vespre, trobés, sota una noguera, una regadora mig buida que el minyó que ajuda el jardiner havia deixat oblidada, i el fet que l'aigua que contenia aquesta regadora, entenebrida per l'ombra dels arbres, fos solcada per un escarabat que nedava d'una ribera a l'altra?; ¿què hi té a veure, el fet que aquesta associació de bagatel·les m'esgarrifés amb la presència d'una infinitud així, i em fes tremolar des de la punta dels cabells fins al moll dels talons de tal manera que hauria desitjat esclatar en un mar de paraules de les quals sé que, si arribava a trobar-les, subjugarien tots els querubins en els quals no soc capaç de creure?; ¿i el fet que, després, m'allunyés silenciós d'aquell lloc, pel qual, si d'aquí a unes setmanes albiro altra vegada la noguera, passaré de llarg amb una mirada tímida i d'esquitllentes perquè no vull perdre el regust d'esplendidesa que n'envolta el tronc, ni seguir rondant entre els matolls d'aquell paratge? En moments com aquest, qualsevol criatura insignificant, un gos, una rata, un escarabat, una pomera seca, un camí de carro que s'enfili serpentejant pel turó, una pedra cada cop més coberta per la molsa, em semblen més importants que mai no ho ha estat l'amant més bella i amorosa de la nit més feliç de totes. Aquestes criatures mudes i sovint inanimades s'alcen al meu davant amb una tal plenitud, una presència tan gran de l'amor, que els meus ulls afortunats no topen amb cap punt mort al seu voltant. Tot; tot allò que existeix, tot allò que recordo, tot allò que els meus pensaments més emboirats són capaços de copsar, em sembla que és alguna cosa. Fins i tot la pròpia feixugor, l'habitual ensopiment del meu cervell, em sembla que és alguna cosa; sento dintre meu i al meu voltant un afrontament captivador i del tot inextingible, i entre aquest munt de matèries que juguen entre si no n'hi ha cap amb la qual no tingui el desig de fondre'm. Llavors tinc la impressió que el meu cos és com un munt de claus secretes capaces de desxifrar-ho tot; com si haguéssim de poder establir, amb tot allò que existeix, una relació nova, premonitòria, si un dia ens posàvem a pensar amb el cor. Però tan bon punt m'abandona aquest estrany encantament, ja no sé què més dir; i en aquest cas em resultaria tan difícil expressar amb paraules raonables en què consisteix i com se'm va fer present aquesta harmonia que ha entreteixit el meu ésser amb l'univers, com provar de descriure d'una manera precisa el moviment interior de les meves entranyes o l'estancament de la meva sang.
Deixant a banda aquestes casualitats estranyes, que no sé, altrament, si són imputables a l'ànima o al cos, faig una vida d'una buidor difícilment imaginable i tinc treballs a dissimular davant la meva dona la rigidesa de la meva vida interior, i davant els criats la indiferència que sento pels assumptes de la propietat. L'excel·lent i severa educació que vaig rebre del meu pare, i el costum adquirit des de jove de no estar desvagat en cap moment, són l'únic fonament, jo diria, en què recolza la meva vida davant el món exterior i que em permet de guardar les aparences que escauen a la meva condició social i a la meva persona.
Fem obres en una ala de la casa, i faig per manera de parlar amb l'arquitecte sobre l'estat de la feina; administro els meus bens, i els llogaters i empleats de la finca potser em troben més sorrut, però no menys bondadós que abans. Cap dels que estan plantats a la porta de casa seva i es treuen la gorra quan al vespre passo a cavall per davant seu, cap d'ells no es pot imaginar que la meva mirada, que estan acostumats a acollir respectuosament, llisca amb callada nostàlgia per sobre de les fustes podrides, sota les quals ells busquen cucs per fer-ne esquers, travessa després l'estreta finestra enreixada fins a la sòrdida habitació en la qual el llit baix cobert amb una manta de colors, en una cantonada, sembla que esperi sempre algú que ha de morir o algú que ha de néixer;ni cap d'ells pot suposar que passo llargues estones observant els cadells fastigosos de l'animal que ha parit, o la gata que s'esmuny hàbil entre els testos; ningú no es pot afigurar que entre aquests objectes pobres i matussers de la vida de pagès la meva mirada va a la recerca d'una cosa, la forma insignificant de la qual, la seva manera del tot casual d'estar a terra o repenjada a la paret, o el seu aire silenciós, poden esdevenir la font d'aquell encant misteriós sense nom ni límits. Perquè aquesta sensació suprema i inefable apunta abans en una foguera de pastors, llunyana i sola, que davant la visió del cel que espurneja; abans despunta amb el cant de l'últim grill, pròxim a la mort quan el vent de tardor ja empeny la nuvolada d'hivern per sobre els camps deserts, que amb el ressò majestuós de l'orgue. Sovint em comparo per dintre meu amb Crassus, l'orador, de qui expliquen que s'havia enamorat d'una manera tan exagerada d'un congre manyac que tenia en una bassa a casa seva, un peix callat i silenciós, d'ulls vermellosos, que la cosa va ser objecte de comentaris per tota la ciutat; i quan, una vegada, al senat, Domici li va retreure que hagués plorat la mort d'aquell peix com qui vol passar per boig, Crassus li va respondre: "Quan el meu peix es va morir, jo vaig fer el que tu no vas fer ni a la mort de la teva primera esposa ni a la de la segona."
Sovint se m'ha acudit de veure en la història de Crassus i el congre la imatge del meu jo traslladada per sobre de l'abisme dels segles. Però no a causa de la resposta que va donar a Domici. La resposta va fer que tothom esclatés de riure i es posés del seu costat. El que m'impressiona d'aquesta història és una altra cosa; és tot el que hauria quedat inalterable encara que Domici hagués vessat llàgrimes de sang, amb el dolor més sincer, a la mort de les seves dues esposes. Si haguessin copsat això, llavors Crassus encara seria davant d'ells, amb llàgrimes als ulls a causa del congre perdut. I sobre aquesta imatge, la ridiculesa i el menyspreu de la qual salten a la vista enmig d'un senat acostumat a deliberar sobre els afers més elevats i a senyorejar el món; sobre aquesta imatge m'empeny a reflexionar una cosa que no es pot expressar, amb una força obscura que em sembla del tot forassenyada tan bon punt intento d'expressar-la amb les paraules.
La imatge de Crassus em ve de vegades al cap, de nit, com una estalla a la llar de foc, al voltant de la qual tot traspua, tot batega i bull. Llavors és com si jo mateix em trobés sotmès a una fermentació enmig del borbolleig que brilla. I és una mena de pensament enfebrat, però fet d'una matèria més directa, més fluida i més roent que les paraules. També es tracta d'una cosa com remolins, però ja no m'arrosseguen a un pou sense fons, com sembla que facin els remolins del llenguatge, sinó que em condueixen, sense saber com, cap a mi mateix, al si de la pau més profunda.
Ja us he destorbat prou, estimat amic, amb aquesta extensa descripció d'un estat d'ànim inexplicable, que resta, habitualment, tancat dintre meu."
