No mataràs

“(...) Quan en un país s’arriba a creure i a practicar que la discrepància de conviccions justifica l’assassinat, que hi ha idees la defensa de les quals és talment superior al dret de l’adversari a la vida, que qualsevol particular es cregui facultat per matar-ne qualsevol altre, en aquell país, pràcticament, s’ha acabat tot aglutinant social: el polític, el patriòtic i el purament humà. Si l’Estat no posa fi a aquesta aberració monstruosa, no sols negativament, reprimint-ne els esclats criminosos, sinó àdhuc positivament, reeducant els entenebrits en aquelles idees morals que són base imprescindible de la convivència i fins del dret a opinar i a discutir, el país està condemnat a la dissolució. L’endemà d’aquesta pèrdua de la més rudimentària i més indispensable de les sensibilitats morals, ve o un despotisme ferri o l’estimbada en la barbàrie de fet i de dret.

El “no mataràs” fou dit a tots els homes i és gran meravella que hi hagi qui se’n cregui dispensat. Encara és més meravella que hi hagi qui pretengui conjuminar aquesta dispensa amb la professió de la creença cristiana, i fins i tot qui cregui avinent de mancar a aquest manament per tal de defensar aquesta creença. Ens esgarrifem d’aquest crim, i igualment (igualment, ni més ni menys!) ens esgarrifaríem dels altres, i dels altres, i de tots. Només havent-se esgarrifat d’aquells es té dret a esgarrifar-se d’aquest. Perquè tothom sap que el líder monàrquic no ha estat el primer de caure. Abans d’ell en van caure d’altres, i altres es mantingueren drets per sort, per atzar o per manca de bona punteria. ¿Ha estat sempre i en tots igual l’execració? ¿S’ha fet diferència entre el valor de la vida, o el dret a la vida, dels uns o dels altres? Qui no hagi usat sempre el mateix pes i la mateixa mesura, no té dret a protestar del darrer desastre.

(...)

No em sortiu amb l’excusa de qui ha començat. Si han començat els uns, mal fet; però si els altres els han seguit en aquesta via, no són gaire menys culpables, majorment si la professió de catolicisme els obligava a conèixer i practicar la prohibició de venjança. I ara deixeu-me dir de pas que un jurament de venjança no obliga, ni que s’hagi fet invocant el sant nom de Déu, ni que s’hagi fet davant d’una gran gentada. L’única obligació que resta és la de no complir-lo.

¿On farem cap si aquest crim, que té tots els caràcters d’una represàlia de què ha estat víctima un il·lustre innocent, és venjat amb un d’igual i contrari, el qual, al seu torn, en provocarà un altre i així sense parar, fins que aquest país, en comptes d’una societat d’homes, esdevingui una jungla de dues espècies animals distintes que lluitin cadascuna per l’extermini de l’altra? Si creieu que hi ha cap convicció religiosa o cap aspiració al progrés, que justifiqui aquesta ferocitat, estem dejuns del concepte més rudimentari de la religió i del progrés.

Una qualitat distintiva del cristià és l’amor als enemics, que fa que sàpiga defensar-se sense odi i morir amb dignitat. El dret a la defensa pròpia, absolutament innegable, cessa el moment que ha cessat l’agressió injusta. La contraagressió posterior executada amb iniciativa, amb pla i amb fredor, la venjança, la represàlia, són intrínsecament il·lícites, i quant a llur eficàcia defensiva, l’experiència ens ha alliçonat prou entenedorament.

No mataràs. Aquest manament ha estat donat a tots. I si alguns s’hi ha de creure més obligats, són els professos de cristianisme. Si dels nostres rengles no surt una onada general i generosa de perdó -¡aquesta cosa tan cristiana!- si no refem l’espectacle sublim de les primeres generacions cristianes, que sabien morir amb els llavis remorejants de càntics i els ulls endalt demanant perdó pels botxins, haurem de témer si entre tanta fullaraca verbal s’ha esvaït l’esperit cristià d’aquest país que tant i tant s’ha vanat de posseir-lo.

Sols una gran oració actuada pels difunts i pels vius, per les víctimes i pels homeiers, pels d’una banda i els de l’altra, que colgui materialment tots els esperits sota una onada de perdó pot fer el miracle, sempre possible, però ara difícil, de salvar aquest poble del greu perill d'aquestes hores tràgiques."

Carles Cardó, prevere

Fragments del lúcid, premonitori, generós, admirable i brillant escrit, titulat "No mataràs", elaborat en referència a l'assassinat de José Calvo Sotelo el 13 de juliol de 1936, i publicat a “La Veu de Catalunya” el 19 de juliol de 1936, l'endemà del començament de la Guerra Civil. Això vol dir que probablement va ser redactat entre el 14 i el 17 de juliol, sense coneixement per tant de l'aixecament militar contra la República, cosa que encara fa més meritòria i premonitòria la seva reflexió.