Resposta a Job XI - La visió d'Ezequiel i la d'Henoc

Chagall 1913

Onzè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung

La creença que Déu és el Summum Bonum és impossible per a una consciència que reflexioni. Aquesta consciència no se sent alliberada de cap manera del temor a Déu, i per això es pregunta amb raó què és el que realment significa Crist per a ella. Heus aquí, en efecte, el gran problema: pot ser Crist avui interpretat encara? o ¿ens hem d’acontentar amb la interpretació històrica?

D'una cosa no és possible dubtar: que Crist és una figura altament numinosa. Amb això està d' acord la interpretació de Crist com a Déu i fill de Déu. La vella concepció, que es remunta a les pròpies paraules de Crist, diu que Crist va venir al món, va patir i va morir per salvar l'ésser humà amenaçat per Déu. Es diu també que la seva resurrecció corporal vol dir que tots els fills de Déu tindran també aquest mateix destí.

Ja hem fet al·lusió repetides vegades a que l'acció divina de la salvació s’esdevé d'una manera estranya. Déu, en efecte, no fa altra cosa que, en la figura del seu fill, salvar la humanitat de si mateix. Aquest pensament és tan grotesc com l'antiga concepció rabínica, segons la qual Jahveh amaga de la seva ira als justos, posant-los sota el seu tron, on no els veu. Sembla com si Déu Pare fos un Déu diferent del Fill, però no és això el que significa de cap manera. Tampoc hi ha necessitat psicològica que obligui a suposar-ho, ja que l'indubtable caràcter irreflexiu de la consciència divina és suficient per explicar el seu estrany comportament. Per això es considera amb raó el temor a Déu com a principi de tota saviesa. D'altra banda no es pot creure que la tan lloada bondat, i l'amor i la justícia de Déu siguin meres paraules per propiciar a Déu, sinó que s'han de reconèixer com a expressions d'experiències genuïnes, doncs Déu és una coincidentia oppositorum. Les dues coses estan justificades: l'amor i la por a Déu.

A una consciència diferenciada li ha de resultar difícil a la llarga estimar com a Pare bondadós a un Déu al que d'altra banda, cal témer a causa de la seva imprevisible còlera, la seva informalitat, la seva injustícia i la seva crueltat. El capvespre dels antics déus va demostrar prou bé que l'ésser humà no aprecia les inconseqüències ni les debilitats humanes dels déus. Així també, la derrota moral de Jahveh davant Job va tenir les seves conseqüències ocultes: d'una banda, la imprevista exaltació de l'ésser humà, i d'una altra, una inquietud de l'inconscient. El primer efecte no va ser "pres en compte" al principi en la consciència, era un simple fet, però va ser registrat per l'inconscient. Aquesta és una de les raons de la inquietud de l'inconscient, ja que així adquireix, enfront de la consciència, una potencialitat superior. L'ésser humà està més en l'inconscient que a la consciència. En aquests casos s'origina un corrent que va de l'inconscient a la consciència, el primer irromp en la consciència en forma de somnis, visions i revelacions. Malauradament no se sap amb certesa quan va ser escrit el Llibre de Job. Ja hem dit que va ser redactat entre els anys 600-300 aC. A la primera meitat del segle VI apareix Ezequiel (la revelació de la seva vocació va tenir lloc l'any 592 aC), el profeta dels anomenats estats "patològics", que és com qualifiquen els profans les visions d'Ezequiel. Però com a psiquiatre vull posar expressament en relleu que les visions d'Ezequiel i els fenòmens que les acompanyen no poden ser considerats com a patològics. Les visions són, com els somnis, un esdeveniment rar, però natural, i només poden ser considerades com a "patològiques" quan es demostra la seva naturalesa patològica. Considerades de manera purament clínica, les visions d'Ezequiel tenen un caràcter arquetípic i no estan desfigurades patològicament. No existeix, doncs, cap motiu per considerar patològiques. (És un error suposar que una visió ja és eo ipso patològica. És cert que en els éssers humans normals no és corrent tenir visions, però tampoc és massa estrany.) Les visions d'Ezequiel són un símptoma que ja llavors existia un inconscient, separat en certa manera de la consciència. La primera gran visió consta de dues quaternitats, ben ordenades i estructurades, és a dir, de dues visions totalitàries, tal com podem observar també avui com a fenòmens espontanis. La seva quinta essència està representada per una figura amb "semblança d'humà". Ezequiel ha vist aquí el contingut essencial de l'inconscient, és a dir, la idea de l'ésser humà superior davant el qual Jahveh va sucumbir moralment i en el qual més tard havia de transformar-se.

Gautama Buddha (nascut l'any 562 aC) és també, per dir-ho d’alguna manera, un símptoma d'aquesta mateixa tendència, que apareix simultàniament a l'Índia. Buddha concedeix a la diferenciació màxima de la consciència la supremacia sobre els déus bramànics. Aquest procés representa una conseqüència lògica de la doctrina del purusha - atman i procedeix de l'experiència interna de la pràctica del ioga.

Ezequiel va expressar en un símbol l'aproximació de Jahveh a l'ésser humà. Job va tenir també la vivència d'aquest símbol, però probablement sense adonar-se'n. Job va sentir que la seva consciència era superior a la de Jahveh, i que per això Déu volia fer-se humà. A això s'afegeix, a Ezequiel, el fet que amb ell apareix per primera vegada el títol de "fill d’humà", amb el qual, de manera significativa, designa Déu al profeta; amb això vol indicar sens dubte que el profeta és fill de l'”humà" que es troba sobre el tron, una prefiguració de la revelació de Crist, que havia de tenir lloc molt més tard. Els quatre serafins del tron de Déu van passar a ser després, amb molta raó, emblemes dels evangelistes, ja que els serafins representen la quaternitat, que és expressió de la totalitat de Crist, de la mateixa manera que els evangelis representen les quatre columnes del tron de Crist.

El desassossec de l'inconscient continua durant llargs segles. Daniel, cap a l'any 165 aC, va tenir una visió de quatre animals i va veure l’"ancià carregat d’anys", davant del qual va arribar "amb els núvols del cel, algú semblant a un fill d'humà." (Daniel 7, 13). Aquí el "fill d'humà" no és ja el profeta, com abans, sinó que, independentment d'ell, és fill de l’"ancià carregat d’anys" i té la funció de rejovenir al Pare.

Més detalls ens dóna el Llibre d'Henoc, que va ser compost cap a l'any 100 aC. Aquest llibre ens fa una relació extensa d'aquella irrupció prefigurativa dels fills de Déu en el món dels humans, a la qual es designa amb el nom de "caiguda dels àngels". Mentre que, segons el Gènesi (6, 3f), Jahveh va decidir llavors que el seu Esperit no romandria per sempre en l'ésser humà, els fills de Déu es van enamorar (com a compensació) de les belles filles dels humans. Això va esdevenir en l'època dels gegants. El Llibre d'Henoc diu que dos-cents àngels, sota la guia de Semyasa, van baixar a la terra després d'haver-se conjurat entre si, van prendre per dones a les filles dels humans i van engendrar-hi gegants de 3000 colzes d'altura (Henoc 7, 2). Els àngels, entre els quals destacava especialment Azazel, van ensenyar als humans les ciències i les arts. Els àngels van mostrar ser elements especialment progressistes, que van eixamplar i van desenvolupar la consciència humana, de la mateixa manera que Caín, el fill dolent, va representar, davant Abel, el progrés. Amb això els àngels van augmentar l'existència de l'humà fins al "gegantí", el que fa relació a una inflació de la consciència cultural d'aquella època. Però tota inflació de la consciència està sempre amenaçada per un contraatac de l'inconscient, contraatac que va tenir lloc amb la forma del diluvi. Però abans els gegants "van devorar el fruit dels humans" i fins van començar a devorar els mateixos humans, mentre que els humans, per la seva banda, van devorar als animals, de manera que "la terra es va omplir de clams contra els injustos." (Henoc 7, 3-6).

La invasió dels fills de Déu en el món dels humans va tenir, doncs, greus conseqüències, que fan tant més comprensibles les mesures de prudència preses per Jahveh abans de la seva pròpia aparició en el món dels humans. Però l'ésser humà no té la més mínima proporció amb el gran poder de Déu. És extraordinàriament interessant observar la manera com Jahveh es va comportar en aquesta ocasió. El fet que ni més ni menys que dos-cents fills de Déu abandonessin la cort celestial, per fer experiments per si mateixos en el món dels humans, era un assumpte essencial per a l'economia divina, com ho prova la seva draconiana condemnació posterior. Podria suposar-se que aquesta sortie en masse seria coneguda ràpidament (tot prescindint de l'omnisciència divina). Però res d' això va ocórrer. Només molt després d'haver estat engendrats els gegants i que es dediquessin a matar i devorar els humans, van sentir quatre arcàngels, com per casualitat, els laments dels humans i van descobrir el que succeïa a la terra. No se sap realment de què sorprendre’s més, si de la laxa organització dels cors dels àngels o de la manca d'informació en el cel. Sigui com sigui, el cas és que aquesta vegada els arcàngels es van sentir obligats a presentar-se davant Déu i dir-li aquestes paraules: "Per a tu tot està descobert i revelat; tu veus totes les coses i res no pot ocultar-se de tu. Tu has vist el que ha fet Azazel, i com ha ensenyat tota mena d'injustícies a la terra i ha revelat els secrets celestials dels primers temps... Semyasa ha revelat els conjurs, doncs a ell li vas donar el poder de dominar sobre els seus companys... Però tu ho saps tot abans que succeeixi. Tu veus això, i ho toleres i no ens dius el que hem de fer amb ells." (Henoc 9, 5-11).

O el que diuen els àngels és fals, o, incomprensiblement, Jahveh no ha tret cap conclusió de la seva omnisciència, i els àngels han de recordar-li que ha preferit no saber res d'ella. En tot cas, la seva intervenció provoca una acció de venjança, però no un càstig realment just, doncs Jahveh ofega immediatament a tota criatura vivent a excepció de Noè i la seva família. Aquest episodi prova que, en cert sentit, els fills de Déu són més vigilants, progressistes i conscients que el seu Pare. Els preparatius de l'encarnació desperten, en efecte, la impressió que Jahveh ha tret ensenyament d'aquesta experiència, i que ara procedeix de manera més conscient que abans. A aquest augment de consciència contribueix indubtablement l'anàmnesi de la Saviesa. De manera paral·lela, la revelació de l'estructura metafísica de Jahveh es fa ara més explícita. Mentre que Ezequiel i Daniel es limiten a fer al·lusions a la quaternitat i al fill d'humà, Henoc ens dóna notícies més extenses i més clares al respecte. El món inferior, una mena d'Hades, està dividit en quatre parts, que serveixen per albergar els esperits dels morts fins que arribi el judici final. Tres d'aquests espais són foscos, el quart és lluminós i conté una "clara font d'aigua" (Henoc 22, 1-9). Aquest és l'espai dels justos.

Les afirmacions d'aquest tipus ens introdueixen en un terreny expressament psicològic, és a dir, en el simbolisme del "mandala", al qual pertanyen les proporcions 1:3 i 3:4. L'Hades d'Henoc, dividit en quatre parts, correspon a una quaternitat ctònica, i es pot suposar que aquesta es contraposa a una quaternitat pneumàtica o celestial. La quaternitat ctònica correspon a l'alquímia a la quaternatio dels elements, la quaternitat pneumàtica o celestial correspon a un aspecte quàdruple, és a dir, total, de la divinitat, com es veu per exemple, en Barbel, Colorbas, Mercurius quadratus o en els déus de quatre cares.

Henoc, en efecte, preveu les quatre "cares" de Déu. Tres d'elles lloaven, pregaven i demanaven, però la quarta "rebutjava als satans i no els permetia arribar fins al Senyor dels esperits per acusar els habitants de la terra ferma" (Henoc 40, 7).

Aquesta visió representa una diferenciació essencial de la imatge de Déu: Déu té quatre cares, o quatre àngels com a rostres, és a dir, quatre hipòstasi o encarnacions, de les quals una està exclusivament dedicada, com hem vist, a mantenir allunyat de Déu a Satanàs, el seu fill més antic, que ara s'ha multiplicat, i a impedir que ocorrin més experiments de l'estil dels del llibre de Job. (Alguna cosa semblant es diu al capítol 87. Dels quatre "animals que s'assemblen a homes blancs", tres guien Henoc, però l'altre encadena un estel i el llança a l'abisme.) Els satans es troben encara en l'àmbit celestial, doncs encara no ha tingut lloc la caiguda de Satanàs. Les relacions numèriques esmentades anteriorment estan insinuades també aquí, ja que es diu que tres dels àngels realitzen funcions sagrades, és a dir, benèfiques, mentre que el quart és un àngel bel·licós que ha de rebutjar a Satanàs.

D'aquesta quaternitat es diu expressament que és de naturalesa pneumàtica, per això s'exterioritza a través de figures d'àngels, els quals són representats la majoria de les vegades com a éssers alats, és a dir, com a éssers aeris. Aquí això és especialment versemblant, ja que aquests àngels podrien derivar dels quatre serafins d'Ezequiel (tres tenen rostre d'animal, i el quart, rostre d'humà). La duplicació i separació de la quaternitat en una quaternitat superior i en una quaternitat inferior, el mateix que l'allunyament dels satans de la cort celestial, fa referència a una separació metafísica esdevinguda ja. La separació pleromàtica és, per la seva banda, símptoma d'una separació molt més radical esdevinguda en la voluntat divina: el Pare vol fer-se Fill, Déu vol fer-se humà, l'ésser amoral vol tornar-se definitivament bo; l'inconscient vol adquirir responsabilitat conscient. Però tot això es troba de moment in statu nascendi.

L'inconscient d'Henoc està profundament turmentat per tots aquests fets i manifesta els seus continguts en visions apocalíptiques. A més, el seu inconscient l’incita a la peregrinatio, és a dir, al viatge cap a les quatre parts del cel i cap al centre de la terra, amb la qual cosa ell mateix dibuixa amb els seus moviments un "mandala", en correspondència amb els "viatges" dels filòsofs alquimistes i les fantasies paral·leles de l'inconscient modern.

Quan Jahveh va anomenar a Ezequiel "fill d'humà", en el primer moment aquest fet va ser només una al·lusió fosca i inintel·ligible. Però a Henoc apareix ben clar: Henoc, l'humà, no és només un receptor de la revelació divina; Henoc és incorporat ell mateix al drama diví, com si fos si més no un dels fills de Déu. Això no es pot entendre sinó pensant que, en la mesura que Déu es disposa a fer-se humà, l'ésser humà irromp en l'esdevenir pleromàtic; és, per dir-ho així, submergit en ell i fet partícip de la quaternitat divina (és a dir, crucificat amb Crist). Per això, encara avui en el ritual de la benedictio fontis la mà del sacerdot divideix l'aigua traçant una creu i l’escampa als quatre punts del cel.

Henoc es mostra tan posseït i influït pel drama diví, que gairebé pot suposar que tindrà una intel·lecció especial de la futura encarnació de Crist: el "fill d'humà" que es troba al costat de l’"ancià carregat d’anys" s'assembla a un àngel (és a dir, a un dels fills de Déu). Ell "té la justícia, en ell habita la justícia...; el Senyor dels esperits l'ha triat, i la seva sort... ha superat totes les altres... per la seva rectitud" (Henoc 46, 1-3). No és casual que es faci tant d’elogi precisament de la justícia, ja que és una propietat de la qual manca Jahveh, el que sens dubte no va passar per alt a un home com l'autor de Llibre d'Henoc. Sota el domini del fill d’humà “l'oració del just serà escoltada i la sang del just serà venjada pel Senyor dels esperits" (Henoc 47, 4). Henoc veu una "font de justícia que és inesgotable" (Henoc 48, 1). El fill d'humà serà "un bàcul per als justos i els sants.... Per a aquest fi va ser escollit i amagat (de Déu) abans que fos creat el món, i estarà davant Déu per tota l'eternitat. La Saviesa del Senyor dels esperits... li ha revelat; ja que ell preserva la sort dels justos." (Henoc 48, 4, 6-7). " La Saviesa ha rajat com aigua... La Saviesa té poder sobre tots els misteris de la justícia, i la injustícia desapareixerà com una ombra... En ell habita l'Esperit de la Saviesa i l'Esperit d'aquell que té intel·ligència i l’esperit de l’ensenyament i de la força..." (Henoc 49, 1-3).

Sota el domini del fill d'humà "la terra retornarà als què estan congregats dins d'ella i també el sheol retornarà als que ha rebut i l'infern (sinònim del sheol) pagarà el que deu... L'elegit s'asseurà aquell dia en el meu tron i de la seva boca sortiran tots els secrets de la Saviesa" (Henoc 51, 1 i 3).

"Tots es convertiran en àngels del cel." (Henoc 51, 4). Azazel i els seus exèrcits seran llançats a un forn ardent "perquè van estar sotmesos a Satanàs i van seduir als habitants de la terra" (Henoc 54, 6; aquí ens assabentem que l'èxode dels dos-cents àngels va ser una jugada de Satanàs).

En els últims temps, el fill d’humà jutjarà a totes les criatures. Fins i tot "les tenebres seran aniquilades" i "la llum serà perpètua" (Henoc 58, 6). També els dos grans cossos de delicte de Jahveh hauran de creure en això: Leviatan i Behemot seran esquarterats i devorats. En aquest passatge (Henoc 60, 10) Henoc és designat per l'àngel revelador amb el títol de "fill d’humà"; això és un signe més que, igual que Ezequiel, també Henoc és assimilat pel misteri diví, és a dir, és introduït en ell, la qual cosa està ja insinuada en el simple fet que Henoc sigui testimoni del misteri. Henoc és arrabassat vers Déu i ocupa el seu lloc en el cel. Al "cel dels cels" veu la casa de Déu, feta de vidre, envoltada de foc i vigilada pels éssers alats que mai dormen (Henoc 71, 5-7). L’"ancià carregat d’anys" apareix envoltat de la quaternitat (Miquel, Gabriel, Rafael i Fanuel) i li diu: "Tu ets el fill d'humà nascut per a la justícia, la justícia habita en tu, i la justícia del vell cap no t'abandonarà." (Henoc 71, 14).

És digne de notar-se que el fill d'humà i la seva significació són sempre posats en relació amb la justícia. La justícia sembla ser un tema fonamental, un assumpte decisiu. Només on la injustícia és una cosa que amenaça amb passar o que ha passat ja, té sentit aquesta accentuació de la justícia. Només Déu pot fer justícia a gran escala, però precisament d'ell es tem justificadament que oblidi la seva justícia. Si això ocorregués, el seu just fill intervindria davant seu en favor dels humans. D'aquesta manera "els justos tindran pau". La justícia que ha de regnar sota el domini del fill és exalçada de tal manera, que es té la impressió que abans, sota el domini del Pare, era la injustícia la que prevalia, i que només amb el fill començarà el temps de la justícia. Sembla com si Henoc donés aquí inconscientment una resposta a Job.

L'accentuació de l'edat de Déu està en connexió lògica amb l'existència del seu fill, però insinua també la idea que Déu ha de passar a un segon pla i que el fill ha d'anar prenent cada vegada més les regnes del món dels humans, de la qual cosa s'espera un ordre més just. Tot això demostra que en algun lloc segueix actuant un trauma anímic, el record d'una injustícia que clama al cel i entela la relació de confiança amb Déu. Déu mateix vol tenir un fill, però es vol tenir un fill perquè aquest substitueixi al pare. Com ja hem vist prou bé, aquest fill ha de ser incondicionalment just; aquesta virtut es troba per sobre de totes les altres virtuts. Déu i l'ésser humà volen deslliurar-se ja de la cega injustícia.

En el seu èxtasi, Henoc es reconeix a si mateix com a fill d'humà, és a dir, com a fill de Déu, encara que ni naixement ni predestinació especial alguna semblen haver-lo distingit (l'autor del llibre d'Henoc va escollir com a heroi del seu llibre a Henoc, el fill de Jared, el "setè d'Adam", que "va caminar amb Déu", i que, en lloc de morir, va desaparèixer, és a dir, va ser emportat per Déu). Henoc té la vivència d'aquella exaltació divina que sospitàvem en Job, que deduíem que era inevitable en ell. Job mateix intueix una mica d'això quan diu: "Però jo sé que el meu defensor viu." (Job 19, 25). En les circumstàncies d'aquell temps aquesta expressió tan estranya només podia referir-se al Jahveh bondadós. La interpretació cristiana tradicional d'aquest passatge com una anticipació de Crist és vàlida en tant que la cara positiva de Jahveh com a hipòstasi seva pròpia s'encarna en el fill d'humà i aquest es mostra com a defensor de la justícia, i en el cristianisme com a justificador de l'ésser humà. A més, com que el fill d'humà és preexistent, és possible que Job es refereixi a ell. Així com Satanàs té la funció d'atacar i calumniar l'ésser humà, Crist, l'altre fill de Déu, té la funció d'advocat i defensor seu.

Tot i que de vegades hi ha hagut qui s'ha oposat a això, s'ha volgut, comprensiblement, veure en aquestes idees messiàniques d'Henoc una interpolació cristiana. Però aquesta sospita em sembla injustificada per motius psicològics. N'hi hauria prou amb tenir en compte el significat que per a un pensador piadós havia de tenir la injustícia, més encara, l’amoralitat de Jahveh, per convèncer-se'n. És una cosa molt angoixant estar oprimit per aquesta idea de Déu. Un testimoni posterior ens diu que un piadós savi no podia llegir el Salm 89 perquè li produïa malestar. Si es té en compte la intensitat i l'exclusivitat amb què no només la doctrina de Crist, sinó també la doctrina de l'Església dels segles posteriors han vingut defensant fins al dia d'avui la bondat del Déu amorós que està en el cel, l’alliberament de la por a Déu, el Summum Bonum i la privatio boni, es podrà apreciar la incompatibilitat de tot això amb la figura de Jahveh i l'insuportable que havia de resultar aquesta paradoxa a la consciència religiosa. Això mateix venia ocorrent també sens dubte des dels dies de Job.

La inestabilitat interna de Jahveh no només és pressupòsit de la creació del món, sinó també del drama pleromàtic, el tràgic cor del qual està constituït per la humanitat. El diàleg amb la criatura transforma al Creador. Les empremtes d'aquest procés es troben en les Sagrades Escriptures de manera creixent a partir del segle VI. Els dos primers moments principals són la tragèdia de Job i la revelació d'Ezequiel. Job és l'humà que pateix injustificadament; Ezequiel preveu la humanització i diferenciació de Jahveh, i en ser anomenat "fill d'humà", se li indica que l'encarnació i la quaternitat de Déu són, per dir-ho així, el model pleromàtic del que li havia d'esdevenir a l'ésser humà com a tal -i no només al fill de Déu preexistent des de l'eternitat- a causa de la transformació i encarnació de Déu. Això es realitza ja, en una anticipació intuïtiva, en Henoc. En el seu èxtasi, Henoc es converteix en el fill d'humà que està en el pleroma; el seu rapte en un carro (com Elies) prefigura la resurrecció dels morts. Per complir la seva funció de defensor de la justícia, Henoc ha d'estar en la immediata proximitat de Déu, i per això, com a preexistent fill d'humà, ja no està sotmès a la mort. Però ja que Henoc és un humà ordinari, i per això mortal en si mateix, també a altres mortals pot passar que vegin Déu, prenguin així consciència del seu salvador, i d'aquesta manera es tornin immortals.

De totes aquestes idees es podria haver pres consciència ja llavors, a base dels pressupostos existents, si algú hagués meditat seriosament sobre elles. Per a això no calien interpolacions cristianes. El Llibre d'Henoc va representar una anticipació de gran estil, però tot estava encara pendent en l'aire, com una simple revelació, que enlloc s'assentava a terra. Davant d'aquests fets, ni fins i tot amb la major voluntat, és possible veure que el cristianisme va ser una cosa que va irrompre en la història com a una novetat absoluta, com se sent dir a tota hora. El cristianisme és precisament un exemple contundent d'alguna cosa que ha estat històricament preparat i sostingut i recolzat per concepcions i idees ja existents en l’ambient.