Resposta a Job X - La reconciliació

Chagall 1971

Desè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung

El fet de la "inconsciència" divina il·lumina de manera singular la doctrina de la redempció: la humanitat no és alliberada de cap manera dels seus pecats, tot i que es bategi formalment i així es renti d'ells, sinó que és alliberada de la por a les conseqüències del pecat, és a dir, la ira de Déu. L'obra de la redempció pretén, doncs, alliberar l'ésser humà del temor de Déu; això és possible certament quan la fe en un Pare amant, que ha enviat el seu fill per salvar el gènere humà, elimina les perilloses passions de Jahveh, que evidentment segueixen existint. Però aquesta fe pressuposa una manca de reflexió o sacrificium intellectus, dels quals pot dubtar-se que posseeixin responsabilitat moral. No és possible oblidar que Crist mateix ens ha ensenyat a traficar amb els denaris que ens han estat confiats, no a enterrar-los. No podem ser més obtusos i inconscients del que som, ja que en totes les altres qüestions hem de vetllar i ser crítics i conscients de nosaltres mateixos, per no "caure en la temptació" i perquè els "esperits" que volen influir sobre nosaltres "provin si són de Déu", per així conèixer els pecats que cometem. Caldria una intel·ligència sobrehumana per escapar a les astutes trampes de Satanàs. Aquests compromisos aguditzen inevitablement l'enteniment, l’amor a la veritat i la tendència al coneixement, que poden ser virtuts genuïnament humanes, i també efectes d'aquell Esperit que "escodrinya tot el profund de Déu". Són forces intel·lectuals i morals de naturalesa divina, i per això no poden ni han de ser retallades. Aquesta és la raó que, si es vol seguir la moral cristiana, hom caigui en les més complicades col·lisions de deures. Només el que s'ha acostumat a fer els ulls grossos pot escapar a aquests conflictes. El fet que la moral cristiana provoqui conflictes entre deures parla a favor seu. En provocar conflictes insolubles, i originar una afflictio animae, la moral cristiana apropa l'ésser humà al coneixement de Déu, ja que tota contradicció prové de Déu. Per això l'ésser humà ha de carregar amb aquestes contradiccions; en fer-ho, Déu, amb la seva antinòmia, s'apodera d'ell, és a dir, s'encarna en ell. L'ésser humà és envaït totalment per un conflicte diví. Amb raó unim la idea de patiment amb un estat en què els contraris xoquen dolorosament ens entre si, però no ens atrevim a dir que aquesta experiència signifiqui un alliberament. No obstant això, no es pot negar que des de fa dos mil·lennis el gran símbol de la fe cristiana, la creu de la qual penja la figura dolorosa del redemptor, es ve presentant com a model impressionant davant la vista dels cristians. Aquesta imatge es troba complementada amb les dels dos lladres, un dels quals va a l'infern, mentre l'altre puja al paradís. No és possible representar de millor manera l'antinòmia del símbol central cristià. Seria difícil veure com aquesta conseqüència inevitable de la psicologia cristiana pot ser una redempció, si no fos perquè la presa de consciència de la contradicció, per dolorós que aquest coneixement sigui en el primer moment, comporta la sensació immediata d'un alliberament: és, d'una banda, la redempció d'un dolorós estat d'inconsciència sorda i desesperada, i, d'una altra, la percepció de la antinòmia divina, en la qual l'home pot prendre part si no eludeix ser ferit per l'espasa tallant que és Crist. I així passa que en el conflicte més agut i més amenaçador, el cristià -si no sucumbeix, sinó que pren sobre si la càrrega de ser un elegit- experimenta que és redimit per la divinitat. Únicament d'aquesta manera es realitza en el cristià la imago Dei, l'encarnació de Déu. La setena petició del Parenostre ("deslliureu-nos del mal") cal entendre-la en el mateix sentit que té la súplica de Getsemaní: "Si és possible, que aquesta copa s'allunyi de mi." En principi sembla que la intenció de Déu no és dispensar l'home del conflicte, és a dir, del mal. Per això és completament humà expressar el desig de ser alliberat d'ell, però aquest desig no pot ser elevat a la categoria de principi, ja que es dirigeix contra la voluntat de Déu i es recolza únicament en la debilitat i la por humans, justificats en cert sentit, doncs, perquè el conflicte sigui complet; ha d'existir el dubte i la incertesa que potser l'home se li exigeixi més del que pot suportar.

Com que la imatge de Déu traspassa tota l'esfera humana, i és reproduïda involuntàriament per tota la humanitat, és possible pensar que el cisma de l'Església des de fa 400 anys, i l'actual divisió del orbe polític, expressen l'antinòmia, no reconeguda, de l' arquetip que regna sobre nosaltres.

La concepció tradicional de l'obra de la redempció correspon a una manera unilateral de considerar les coses, i és igual que diguem que aquesta manera de considerar és purament humana o que és volguda per Déu. Ja hem traçat abans en esquema l'altra opinió, la qual no considera l'obra de la reconciliació com una manera de saldar el deute humà amb Déu, sinó més aviat com a reparació d'una injustícia feta per Déu a l'home. Aquesta última opinió em sembla que s'adapta millor a la veritable relació entre Déu i l'home. És cert que el xai pot enterbolir l'aigua al llop, però no pot fer-li cap altre dany. De la mateixa manera la criatura pot desil·lusionar al Creador, però és difícil pensar que pugui causar una injustícia dolorosa, el que només pot fer, amb la impotent criatura, el poder del Creador. Això vol dir certament imputar a la divinitat una injustícia, però no és pitjor que suposar que, només per aplacar la còlera del Pare, va ser necessari torturar fins a la mort el fill a la creu. Quina classe de pare és aquest que prefereix destrossar el seu fill abans de perdonar magnànimament la seva criatura, que ha estat seduïda i mal aconsellada per Satanàs? Què és el que es pretén demostrar amb aquest brutal i arcaic sacrifici del fill? Potser l'amor de Déu? O la seva implacabilitat? Per Gènesi 22, i per Èxode 22, 29, sabem que Jahveh sol aplicar aquesta mesura ( és a dir, la mort del fill i del primogènit ) per demostrar o per fer valer la seva voluntat, tot i que a la seva omnisciència i la seva omnipotència no els sigui necessari aquest procediment i, a més, amb ell es doni mal exemple als poderosos de la terra. És comprensible que les ments ingènues tendeixin a fugir d'aquests problemes i a dissimular aquesta fugida dient que es tracta d'un sacrificium intellectus. Però qui prefereix no llegir el Salm 89, és a dir, tancar els ulls voluntàriament, no aconseguirà el que es proposa. Qui realitza una vegada un frau, ho tornarà a fer, i ho farà amb ple coneixement. Però l'ètica cristiana exigeix aquest autoconeixement en exigir l'examen de consciència. Van ser gents molt piadoses les que van dir que el coneixement de si mateix prepara el camí per al coneixement de Déu.