Chagall 1931 |
Val la pena mirar de diferenciar aquests tres conceptes.
La desgràcia és allò negatiu que ens afecta sense que hi intervingui un propòsit humà: un terratrèmol, un accident, una malaltia, una disminució física o mental... La vida humana està inevitablement subjecta a les desgràcies. Ho hem d'assumir.
El mal és un contravalor, un dels grans contravalors. Pertany a l'àmbit del propòsit humà i de la llibertat humana. És una opció, com ho són altres contravalors: la mentida, la injustícia, la impaciència, la crueltat, la indiferència, la violència, l'egoisme, la incomprensió, la intolerància, etc. És una pulsió humana, un inhumà camí humà. Els éssers humans podem ser dolents, i sovint ho som; podem fer el mal, i sovint el fem, i ho sabem. Forma part de la nostra condició. En som responsables. El mal és objecte de reflexió de l'ètica.
El diable només existeix pel qui cerca Déu. És una figura que només es fa present en relació amb l'itinerari cap a la divinitat, una de les més estranyes i desconcertants aspiracions humanes. El seu paper és el d'obstacle, de dificultador, d'enemic del procés; d'inventor de tota mena de recursos per aturar el procés d'aproximació a l'experiència de Déu, per distreure'ns d'aquesta possibilitat. En aquesta tasca s'enfronta als àngels, forces que miren d'afavorir aquesta experiència, d'ajudar els humans a fer aquest camí, i que també només tenen un paper en relació a aquest camí. És curiós que aquestes figures hagin estat totes elles objecte de personalització: no són tractats com a conceptes, sinó com a entitats personalitzades. I això val pels dimonis, pels àngels i pel mateix Déu, si més no en determinades tradicions religioses. Fins i tot el judaisme, tant insistent en defugir les associacions antropomòrfiques, els personalitza. Déu i el diable, els àngels i els dimonis formen part d'un mateix àmbit d'experiència i de conceptualització, l'àmbit de la recerca espiritual.
La desgràcia és còsmica, el mal és humà, el diable és espiritual (un esperit caigut, però esperit). Val més tractar aquestes tres esferes separadament, i posar cada cosa al seu lloc. Frases com parlar de "la presència del mal en el món" com si vingués d'un altre lloc són una mica imprecises, en tant que potser barregen excessivament el nivell humà i el nivell espiritual (els quals, evidentment, tenen connexions i interinfluències, però és bo analitzar-los fent-ne distinció). Cada una d'aquestes tres realitats té la seva dinàmica. La desgràcia forma part de la manera de ser del món. El mal neix al cor de l'home. El diable sorgeix en el camí cap a Déu. Vincular la desgràcia al mal, és inadequat. Vincular el mal només al diable, també pot ser-ho i portar-nos a la passivitat o la irresponsabilització davant d'ell, per molt que de vegades el visquem com si se'ns imposés, com si hi hagués alguna cosa externa que ens portés a fer el que no voldríem.
Com a éssers humans, ens hem d'ocupar molt del mal, però no pas del diable; com a aspirants a l'accés als àmbits de la divinitat, sí que l'hem de tenir en compte. Només el creient, en l'exercici de la seva dinàmica espiritual, estableix un vincle entre el diable i el mal, perquè constata la incidència del mal en el fet d'estar més o menys predisposat a mirar de cercar Déu. Constata que el mal li és un obstacle per aquesta recerca, i per això l'associa amb el diable, l'obstaculitzador per definició, un component potent d'algunes de les mitologies religioses més ancestrals. Refinant una mica més es pot arribar a dir que és cert que el mal li és un obstacle, però que no és el diable qui el genera; la vinculació es fa per associació d'idees, però indegudament. El mal és lliure i compartit amb tots els éssers humans. El mal ve del nostre propi cor (com dèiem, atribuir-lo al diable pot ser fins i tot una excusa...). El mal pertany a l'àmbit de les opcions morals humanes, tot i el seu impacte desfavorable en el procés espiritual. Hi ha mal sense posar-hi la figura del diable pel mig. El diable té un paper en la dinàmica pròpiament espiritual, és allí on "exerceix la seva acció", podríem dir; és una peça de l'entramat simbòlic des del qual vivim i expressem la dinàmica espiritual.
Me parece esencial saber distinguir estos 3 conceptos. Nuestra cultura y en ésta incluyo la cultura de la iglesia muy declinada hacía el paternalismo o maternalismo ha optado por definir el mal como contravalor ajeno al ser humano, careciendo éste de responsabilidad de sus actuaciones. Menudo mal!
ResponEliminaLas representaciones personificadas de los ángeles son muy habituales en una cultura mediterránea predispuesta al lenguaje artístico. Eran los clásicos quienes personificaban a sus dioses (también muy espirituales) y los diferenciaban con símbolos. Un estudio de los símbolos y atributos de nuestros antepasados dioses y de nuestros ángeles pueden guardar muchos misterios sobre ellos, personajes que traspasan lo humano para convertirse en seres divinos. Es interesante ver las representaciones románicas en el MNAC, en las que aparecen querubines, serafines..., ellos con sus alas te indican que tu también puedes alcanzar el camino de Dios y en sus ojos enérgicos, persistentes y penetrantes te dicen que son perseverantes y están dispuestos ha acompañarte.
Gracias una vez más.