Resposta a Job VIII - Crist i Satanàs

Chagall 1947

Vuitè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung

En recordar els actes anteriors de creació, un s'admira que Satanàs segueixi intervenint en tots ells amb la seva influència subversiva; a tot arreu sembra zitzània entre el blat. Es podria sospitar que va intervenir en la matança de nens realitzada per Herodes. És segur que va intentar seduir Crist perquè interpretés el paper d'un sobirà terreny. Igualment clar és, com es dedueix de les afirmacions del posseït, que estava perfectament informat sobre la naturalesa de Crist, també sembla haver estat ell l'inspirador de Judes, però no va poder influir en l'essencial holocaust de Crist ni evitar-lo.

La seva relativa ineficàcia s'aclareix certament, d'una banda, per raó dels curosos preparatius del naixement de Déu, però també, d'una altra, per un estrany esdeveniment metafísic percebut per Crist: Crist va veure com Satanàs queia del cel com un llamp. Aquesta visió es refereix a l'entrada en el temps d'una realitat metafísica, és a dir, a la separació històrica, definitiva de moment, de Jahveh del seu tenebrós fill. Satanàs ha estat bandejat del cel i ja no té ocasió de convèncer al seu Pare a què es llanci a empreses problemàtiques. Aquest "esdeveniment" podria explicar el per què Satanàs, sempre que apareix en la història de l'encarnació, té una funció tan secundària, que no guarda semblança amb la seva anterior relació de confiança amb Jahveh. Satanàs ha perdut sens dubte la benevolència del seu Pare i ha estat enviat a l'exili. Amb això ha caigut per fi sobre Satanàs -en una forma estranyament condicionada, certament- el càstig que tant havíem trobat a faltar en la història de Job. Però encara que Satanàs ha estat allunyat de la cort celestial, conserva encara el domini sobre el món sublunar. Satanàs no és llançat directament a l'infern, sinó a la terra i fins al final dels temps no serà encadenat i reduït per sempre a la inactivitat. La mort de Crist no cal carregar-la al compte de Satanàs, ja que la mort en holocaust, com una destinació elegida per Jahveh, significa, d'una part -per raó de la seva prefiguració en Abel i en els déus morts aviat-, la reparació de la injustícia feta a Job, i, de l'altra, significa una obra en favor de l'aixecament espiritual i moral de l'ésser humà. Sens dubte la importància de l'ésser humà creix quan el mateix Déu es fa humà.

A conseqüència d' aquesta relativa coartació de Satanàs, Jahveh s'ha identificat amb el seu aspecte lluminós i s'ha convertit en un Déu bo i en un pare amorós. És cert que no s'ha despullat de la seva còlera, i que pot castigar, però ho fa amb justícia. Pel que sembla no cal esperar que vinguin més casos semblants a la tragèdia de Job. Jahveh es mostra bondadós i complaent, té compassió dels pecadors fills dels humans, i és definit com l'amor mateix. Però encara que Crist té una confiança absoluta en el seu Pare i se sap u amb ell, no pot menys d'introduir en el Parenostre aquesta previsora petició, que és alhora una advertència: "No ens deixis caure en la temptació, ans deslliura'ns del mal." Això significa demanar a Déu que no ens inciti directament al mal mitjançant insinuacions i seduccions, sinó que ens lliuri d'ell. La possibilitat que Jahveh, malgrat totes les mesures de prudència i malgrat la seva intenció expressa d'esdevenir el Summum Bonum, pugui tornar de nou als seus antics camins, no està tan remota com per poder perdre-la de vista. En tot cas, Crist considera adient, en la seva oració al Pare, recordar les seves funestes inclinacions respecte dels humans i demanar-li que s'abstingui d'elles. Segons l'opinió humana es considera poc correcte, més encara, immoral, incitar nens a fer coses que puguin ser perilloses per a ells, tan sols per provar la seva resistència moral. Però la diferència entre un nen i un adult és incomparablement menor que la que hi ha entre Déu i les seves criatures, la debilitat moral dels quals ha de conèixer Déu millor que ningú. Aquesta desproporció és tan gran que, si aquesta petició no estigués en el Parenostre, caldria qualificar-la de blasfema, ja que realment és absurd atribuir al Déu de l'amor, al Summum Bonum, una inconseqüència d'aquest tipus.

La sisena petició del Parenostre ens permet, en efecte, veure coses molt profundes, ja que la immensa seguretat de Crist en el caràcter del seu Pare ens apareix com una mica problemàtica. Sens dubte tots hem experimentat que les afirmacions especialment positives i categòriques sorgeixen precisament quan es vol expulsar un secret dubte, que percebem en un segon pla. Cal concedir que seria contrari a tota esperança racional el que Déu, que des dels primers temps s'ha vingut lliurant, al costat de la generositat, també a desgastadors atacs d'ira, es convertís ara de sobte en la síntesi de totes les coses bones. El dubte no confessat, però no per això menys clar, de Crist en aquest sentit es troba confirmat en el Nou Testament, en l'Apocalipsi de Joan. En l'Apocalipsi, Jahveh es lliura de nou a un inaudit furor destructiu contra la humanitat, del qual sobreviuen, pel que sembla, exclusivament 144.000 exemplars.

De fet, un es troba perplex davant el problema de com posar d'acord aquesta reacció de Jahveh amb el comportament propi d'un Déu amorós, del que es podria esperar que per fi, amb paciència i amor, dignifiqués i glorifiqués la seva creació. Sembla com si precisament l'intent de fer que el bé triomfi definitivament i absolutament, provoqués una perillosa acumulació del mal, i, amb això, una catàstrofe. En comparació amb la fi del món, la destrucció de Gomorra i el mateix diluvi universal són un joc de nens, ara és la creació com a tal la que ha de ser aniquilada. Satanàs ha estat algun temps empresonat, i per fi ha estat vençut i llançat al mar de foc, per això la destrucció del món no pot ser obra del dimoni sinó que és un act of God, en el qual no influeix Satanàs.

Com que la victòria del fill de Déu contra el seu germà Satanàs no ha estat total i definitiva abans de la fi del món, cal esperar encara una última i grandiosa manifestació de Satanàs. És difícil suposar que Satanàs acceptés sense més l'encarnació de Déu en el seu fill Crist. Sens dubte l'encarnació va exacerbar la seva gelosia fins al màxim i va provocar en ell el desig d'emular Crist (funció que li pertoca especialment per ser pneuma antmimon), i d'encarnar per la seva banda l'aspecte fosc de Déu. (D'això, com és sabut, ens en parlen llargament les llegendes posteriors.) Aquest pla es realitzarà en la figura de l' Anticrist i tindrà lloc després del mil·lenni astronòmic prefixat i destinat a la durada del domini de Crist. Aquesta espera neotestamentària és expressió d'un dubte en el caràcter definitiu o en l'eficàcia universal de l'obra de la redempció. Malauradament, cal dir que aquesta classe d'esperes són revelacions irreflexives, que no poden ser confrontades ni posades d'acord amb les doctrines ordinàries sobre la redempció.