Resposta a Job IX - El Paràclit

Chagall 1911

Novè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung

Si esmento aquí en primer lloc els futurs esdeveniments apocalíptics, ho faig únicament per aclarir el dubte expressat a la sisena súplica del Parenostre, però no per donar una opinió sobre l'Apocalipsi com a tal. Això ho farem més tard. Però abans hem de considerar el problema del que passa amb l'encarnació de Déu després de la mort de Crist. Des d'antic se'ns ve ensenyant que l'encarnació és un esdeveniment històric únic i que no es pot esperar una repetició mateix, ni una altra revelació del Logos, ja que també aquesta va concloure amb l'aparició única, fa dos mil anys, del Déu encarnat. L'única font de revelació i l'autoritat definitiva és, doncs, la Bíblia, i Déu únicament en quant ha autoritzat els escrits del Nou Testament. Amb el final del Nou Testament s'acaben les confidències autèntiques de Déu. Així pensen els protestants. Respecte a aquest mateix problema, l'Església catòlica, hereva i continuadora directa del cristianisme històric, es mostra una mica més cauta, ja que accepta que el dogma pot seguir desenvolupant-se i desplegant amb el suport de l'Esperit Sant. Aquesta concepció concorda millor amb a doctrina de Crist sobre l'Esperit Sant, i la ulterior prossecució de l’encarnació. Crist diu que qui cregui en ell, és a dir, qui cregui que ell és el fill de Déu, podrà realitzar les mateixes obres que ell i àdhuc majors. Crist recorda als seus deixebles que se'ls ha dit: "Sou déus". Els creients o elegits són fills de Déu i "cohereus amb Crist". Quan Crist abandoni la terra, pregarà al Pare que enviï als seus un "consolador” (el "Paràclit"), el qual romandrà eternament al seu costat. Aquest protector és l'Esperit Sant, que és enviat pel Pare. L’"Esperit de la veritat" ensenyarà als creients i els "conduirà a la veritat plena". Crist pensava, doncs, en una realització continuada de Déu en els seus fills, és a dir, en els seus germans en esperit, ja que diu que les seves obres no han de ser considerades necessàriament com les més grans.

Com que l'Esperit Sant és la tercera persona de la Trinitat, i en cadascuna de les tres persones hi ha present tota la divinitat, la inhabitació de l'Esperit Sant representa ni més ni menys que una aproximació del creient a l'estatus de fill de Déu. No és difícil, per això, comprendre aquestes paraules: "Sou déus". A aquesta acció deificadora l'Esperit Sant hi correspon naturalment la imago Dei pròpia de l'elegit. En la figura de l'Esperit Sant, Déu planta la seva tenda entre els humans i dins d'ells, ja que ha decidit seguir realitzant-se no només en els descendents d'Adam, sinó també en un nombre indeterminat de creients, i potser en tota la humanitat. Per això és altament simptomàtic el fet que Bernabé i Pau fossin identificats a Listra amb Zeus i Hermes: "Déus en forma humana han baixat a nosaltres." Aquesta era, de totes maneres, la concepció pagana més ingènua de la transformació cristiana, però precisament per això té tanta força de convicció. Això mateix pensava Tertulià quan designava al sublimiorem Deum com a mancipem quendam divinitatis qui ex hominibus deos fecerit, és a dir, com una mena de "fiador de la divinitat".

En conseqüència, l'encarnació de Déu en Crist necessita ser prosseguida i complementada, doncs Crist, per raó de la seva partenogènesi i de la seva falta de pecat, no va ser un ésser humà empíric, i per això, com es diu a Joan 1, 5, va ser una llum que va resplendir en la foscor, però que no va ser compresa per aquesta. Crist queda fora i per sobre de la humanitat real. Job, per contra, va ser un ésser humà ordinari, per això, segons la justícia divina, la injustícia feta a ell -i amb ell a tota la humanitat- només pot ser reparada per l'encarnació de Déu en l'ésser humà empíric. Aquest acte de reparació és realitzat pel Paràclit; Déu ha de patir a causa de l'ésser humà, així com l'ésser humà va patir a causa de Déu. Si no fos així, no podria haver-hi una "reconciliació " entre les dues parts.

L'actuació immediata i contínua de l'Esperit Sant en els humans cridats a la filiació divina significa de facto una encarnació progressiva. Crist, com a fill engendrat per Déu, és el primogènit, a qui segueix tot un seguit de germans nascuts després d'ell. Però aquests últims no són engendrats per l'Esperit Sant ni neixen d'una verge. Aquesta circumstància pot perjudicar el seu status metafísic, però el seu naixement purament humà no posa en perill de cap manera la seva esperança de posseir en el futur un lloc d'honor en la cort celestial, ni minva tampoc la seva capacitat de realitzar obres miraculoses. El seu origen inferior (de l'espècie dels mamífers) no impedeix a l'ésser humà tenir una íntima relació de confiança amb Déu com a pare i amb Crist com "germà". En sentit metafòric, els humans tenen un "parentiu de sang" amb Déu, ja que participen de la sang de Crist i mengen la seva carn, la qual cosa significa més que una simple adopció. Aquestes transformacions radicals en l'estatus humà són directament causades per obra de la redempció de Crist. La redempció o salvació té diversos aspectes, i sobretot el de ser una reparació, per mitjà de la mort expiatòria de Crist, dels pecats de la humanitat. La sang de Crist ens renta de les males conseqüències del pecat. Crist reconcilia Déu amb l'ésser humà i allibera aquest de la de la ira de Déu i de la condemnació eterna. Es veu immediatament que aquestes idees pressuposen que Déu Pare és encara perillós, al que per això cal propiciar. La mort atroç del seu fill ha de donar-li satisfacció per una ofensa; Jahveh havia patit un tort moral, i pròpiament havia inclinar-se a prendre una venjança terrible. De nou topem aquí amb la desproporció que hi ha entre el Creador del món i les criatures, les quals, per enuig de Déu, mai es comporten com s'espera d'elles. És com si algú tingués un brou de cultiu, i aquest no li donés bon resultat; l'interessat podrà maleir, però no buscarà la raó del mal resultat en els bacteris, ni voldrà castigaries moralment, el que farà serà procurar-se un brou de cultiu millor. El comportament de Jahveh amb les seves criatures contradiu totes les exigències de l'anomenada raó "divina", la possessió de la qual distingeix l'humà de l'animal. A això s'afegeix que un bacteriòleg pot equivocar-se en l'elecció del seu brou de cultiu, ja que és un ésser humà. Però Déu, per raó de la seva omnisciència, si la consultés podria no equivocar-se mai. En tot cas, Déu ha donat a les criatures certa consciència, i amb això un grau corresponent de llibertat de voluntat. Però Déu pot saber també que amb això exposa l'ésser humà a la temptació de sucumbir a una perillosa autonomia. Això no seria massa perillós si l'ésser humà hagués de tractar amb un creador bondadós. Però Jahveh no té en compte al seu fill Satanàs, davant l'astúcia del qual de vegades arriba a sucumbir ell mateix. Com pot esperar, doncs, Déu, que l'ésser humà, amb la seva limitada consciència i amb el seu imperfecte saber, actuï de manera millor? A més, Déu passa per alt que, com més consciència posseeix un ésser humà, més s'allunya dels seus instints -que li donen almenys certa intuïció de la oculta saviesa de Déu-, i tant més queda exposat a totes les possibilitats d'errar. L'ésser humà no té capacitat per defensar-se contra les astúcies de Satanàs, si el seu Creador no vol o no pot contrarestar a aquest esperit poderós.