Protuberàncies d'ametller

Referències triàdiques

Botticelli 1484

La tríada sensibilitat - qualitat humana - espiritualitat que nosaltres utilitzem com a eina d'anàlisi i d'orientació pràctica guarda paral·lelismes amb altres tríades més habituals, situades en un pla més teòric i dotades de major riquesa i potencial d'aportació, de major gruix intel·lectual. La nostra reflexió té un caràcter més orientat a la pràctica, més lligat a les possibilitats concretes d'induir itineraris de transformació personal (d'aquí la insistència en la dimensió del "treballar": treballar la sensibilitat, la qualitat humana, l'espiritualitat). La major o menor validesa de la nostra proposta dependrà de la seva capacitat de generar orientacions o processos personals.

Val la pena recordar algunes d'aquestes grans tríades formulades en el marc de potents reflexions intel·lectuals i indicar possibles paral·lelismes, equivalències o analogies amb la que nosaltres proposem. Això portarà potser a una comprensió més afinada de la nostra distinció i ajudarà a situar-la millor en el nivell més operatiu que li correspon.


Estètica, Ètica i Espiritualitat

La primera tríada és la formada per Estètica, Ètica i Espiritualitat. En relació a aquesta, la tríada proposada per nosaltres tendeix a situar els comportaments morals concrets (el que Aranguren, amb Zubiri, denomina la "moral com a contingut") en l'àmbit de la sensibilitat, la qual cosa obre el camí per a suggerir un cert paral·lelisme entre la qualitat humana i la "moral com a estructura". Es tractaria d'un paral·lelisme i no d'una identificació, perquè encara que aspiri a inspirar-se en el possible en ella, la nostra noció de qualitat humana, situada com hem dit en un pla més operatiu, no pretén assolir el relleu de la noció d’ethos com a "manera de ser" o forma de vida que es va adquirint, apropiant, incorporant al llarg de l'existència, com exposa Aranguren en el brillant capítol segon de la primera part de la seva "Ética". Aranguren inclou aquesta precisa cita de Zubiri: "El vocable ethos té un sentit infinitament més ampli que el que donem avui a la paraula "ètica”. L’ètic comprèn, sobretot, les disposicions de l'home en la vida, el seu caràcter, els seus costums i, naturalment, també el moral. En realitat es podria traduir per 'forma de vida' en el sentit profund de la paraula, a diferència de la simple 'manera de viure'." I Aranguren inclou també una bella cita de Helene Weiss per descriure l'ètica en el seu sentit primordial, en una accepció fins i tot prèvia, més fonamental, a la d’ètica com a mode de ser, però perfectament harmònica amb ella. Weiss considera l’ethos com el "lloc" que l'home porta en si mateix, la seva actitud interior, la seva referència a si mateix i al món; l’ethos seria la terra ferma, el fonament de la praxi, l'arrel de la qual brollen tots els actes humans.

El paral·lelisme entre la noció primordial d'ètica i la noció de qualitat humana que aquí es defensa és fecund, alimenta a aquesta darrera. S'ha preferit, però, parlar de qualitat humana i no d’ètica perquè es tracta d'un terme menys connotat en el llenguatge quotidià, al que d'altra banda el terme "qualitat humana" s'insereix amb notable comoditat. S'ha preferit perquè l'ús habitual del terme "ètica" sembla haver anat quedant en l'ús quotidià una mica allunyat d'aquesta noció primordial. El mateix mestre Aranguren -que amb el pas dels anys no ens queda més llunyà sinó més proper, pel que diu i per com ho diu- recorda que "la veritat és que ja des del mateix Aristòtil, la reflexió ètica havia començat a lliscar des del pla del ethos al dels éthe (héxeis), des del pla del seu caràcter moral al seu esqueixament en els diferents hàbits (virtuts i vicis)." Així doncs, tant la distinció de perspectiva d'anàlisi (entre un nivell més teòric i un de més operatiu) com la tendència del terme ètica a allunyar-se de la seva arrel, a limitar el seu sentit i a lliscar cap a un nivell més centrat en els continguts concrets, justifiquen l'opció aquí presa. El que no exclou que, explotant analogies, no puguem enriquir o matisar la noció de "qualitat humana" amb consideracions derivades del sentit més radical de la noció d'ètica.


Bellesa, Bondat i Veritat

La segona tríada és la formada per tres dels grans valors: Bellesa, Bondat i Veritat. Són tres grans camins d'aproximació a la realitat, compatibles i complementaris, que il·luminen així mateix amb els seus suggeriments analògics la tríada aquí proposada. Caldria aplicar a aquest nou paral·lelisme les consideracions que s'acaben de presentar a propòsit de l'ètica. I caldria tenir en compte que la correlació de Veritat amb Espiritualitat pot resultar explosiva segons com es faci, i alhora molt rica en estímuls per a la reflexió.


Pare, Fill i Esperit Sant

La tercera tríada seria la trinitat per excel·lència, la formada pel Pare, el Fill i l'Esperit Sant. El paral·lelisme és també aquí una gran font de suggeriments. Relacionar el Pare, el creador del món, amb la sensibilitat, o obertura activa, admirativa i agraïda cap a aquest món, càlid, protector i acollidor com un pare, obre moltes perspectives. La figura del Fill com a model i prototip de la humanitat, en les seves actituds vitals i en la seva relació amb el Pare, com a gran referent per la qualitat humana, compta amb una llarga tradició, baules de la qual serien les "Imitacions de Crist" i les pintures del rostre de Jesús. La connexió de l'Esperit Sant amb l'espiritualitat és òbvia, presenta una notable lògica, i ens porta a explotar metàfores com la de l'espiritualitat com a flama de foc, o com a vent impetuós, o com a do rebut i compartit que mou la nostra dinàmica interna... No és aquí el lloc per a un desenvolupament sistemàtic d'aquests paral·lelismes, però cal assenyalar el seu potencial de suggeriment. I recordar que a la imatge trinitària la relació entre els seus tres components és prèvia i prioritària respecte a la separació d'aquests components, els quals difícilment poden ser concebuts sense la relació amb els altres dos; és la relació la que configura els components, els quals no són previs a la relació ni poden existir fora d'ella, separats, essent més aviat facetes de la mateixa.


El món, Déu i l'ésser humà

La quarta tríada de referència seria la proposada per Raimon Panikkar en parlar de la perspectiva "cosmoteàndrica". Aquí el cosmos es correlacionaria amb la sensibilitat, el Teos amb l'espiritualitat i l’Andros amb la qualitat humana. L'íntima vinculació entre les tres esferes que porta a Panikkar a encunyar un nou i únic vocable per incloure-les a totes tres suggereix també l'íntima vinculació que ha d'existir entre sensibilitat, espiritualitat i qualitat humana, a la qual es fa referència en subratllar la seva interinfluència i el seu solapament. Aquesta connexió "forta" serà més evident per a aquelles persones que experimenten una ressonància amb els tres termes de la tríada, mentre que aquelles persones que no s'identifiquin amb algun dels termes tendiran a subratllar la seva autonomia més o menys plena. Això obre la porta a fecundes discussions.


Natura, cultura i cos-ment

La cinquena tríada seria la formada per la Natura (el que existeix sense els éssers humans), la Cultura (el que els éssers humans han produït i acumulat i que existeix independentment de l'existència del meu jo individual) i el cos-ment humà (el que només existeix si jo sóc). L'expressió "cos-ment" té la virtut d'emfasitzar la unitat i imbricació del cos i la ment, que a través de l'íntima unió del cervell amb la resta del sistema nerviós, formen un únic sistema que sovint tendim a separar. A la zona de solapament de naturalesa i cos-ment humà trobem els instints i les emocions (por, desig, ràbia...). En el solapament de cultura i cos-ment humà trobem el llenguatge, els coneixements, els valors i les religions, els quals existeixen socialment independentment de les persones, però són encarnats, personalitzats per cada cos-ment humà: el mateix llenguatge, els coneixements que un té, els mateixos valors, la pròpia religió... Els elements més específics del cos-ment humà són la consciència i la tríada sensibilitat - qualitat humana - espiritualitat, en la què centrem l'atenció en aquest text. La nostra tríada seria així una component de la tríada natura - cos-ment humà - cultura, que, des del punt de vista de la raó o del llenguatge lògic, abastaria la totalitat del que existeix.

Sensibilitat, qualitat humana i espiritualitat

Picasso 1921

Des del nostre punt de vista la qualitat humana està relacionada, vinculada, amb dues altres dimensions:

1. La de ser persones sensibles, atentes al que els envolta i capaces d'obrir-se i deixar-se impactar pel que tenen davant. No éssers centrats en si mateixos i en el seu entorn més immediat, en allò que necessiten per sobreviure i afirmar-se, sinó éssers capaços de patir, d’entusiasmar-se i de celebrar amb els altres, d'assaborir la bellesa en la natura i l'art, d'experimentar la solidaritat i la compassió. Éssers capaços d'emocionar-se, de vibrar, de revoltar-se davant la injustícia i la mentida, la crueltat o la manipulació, el menyspreu o l'arrogància. La sensibilitat es desplega en diversos territoris: cap a la naturalesa, cap a les arts, cap al coneixement, cap a la correcció del comportament, cap al sofriment dels altres, cap al benestar dels altres, cap als projectes compartits, etc.

2. La de ser persones obertes a l'esperit. L'espiritualitat permet anar més enllà de la pròpia persona, més enllà del llenguatge i arribar a una experiència del real no interferida en l'essencial per interessos, desitjos, projeccions, submissions, anàlisi, crítiques... Seria la gran aspiració de l'ésser humà i una meravellosa realització del cosmos: un moviment de goig, admiració i agraïment per existir i ser conscient d'aquesta existència, de fusió conscient amb el conjunt de la realitat, deixant la distància crítica i la mirada interessada sense abandonar la consciència, sabent-se identificat amb la realitat. L'explosió energia-matèria generant un ésser capaç de prendre consciència del cosmos al què pertany i celebrar-la, generant un ésser que pot veure i viure la realitat alhora sense distància i amb distància, en un procés de reunificació conscient o experiència d'unitat. L'ésser humà com a fruit del cosmos i, alhora, meravella del cosmos, en tant que capaç d'autoconsciència. Autoconsciència que es manifesta com a consciència íntima sense poder evitar al mateix temps certa percepció de consciència diferenciada, creadora i subtilment abastadora de la totalitat del cosmos, no exclusiva de l'ésser humà sinó preexistent a ell i al mateix cosmos. L'insòlit de l'ésser humà seria la seva capacitat d'assolir aquesta consciència i de percebre-la com a superadora de si mateix i del cosmos. Fet que condueix a una vivència ja no només joiosa, admirada i agraïda, sinó també humil i veneradora, de la realitat.

La qualitat humana estaria diferenciada de i vinculada a la sensibilitat i l’espiritualitat. Sensibilitat i espiritualitat afavoririen el desenvolupament de la qualitat humana, i podrien ser desenvolupades, potenciades, pel cultiu de la qualitat humana. Hi hauria un cercle virtuós entre les tres dimensions. Qualitat humana, sensibilitat i espiritualitat serien dinàmiques interrelacionades, però no de manera mecànica, automàtica. El desenvolupament de certs tipus o nivells de sensibilitat afavoreix el desenvolupament de la qualitat humana, però no ho comporta necessàriament. La qualitat humana inclou certs tipus o nivells de sensibilitat, però no s'identifiquen com a bloc, ni entre elles ni amb l'espiritualitat. Es pot desenvolupar la sensibilitat i la qualitat humana sense desenvolupar l'espiritualitat. Si es treballa l'espiritualitat, la sensibilitat i la qualitat humana en poden sortir enriquides, de la mateixa manera que treballant la sensibilitat i la qualitat humana es facilita el desenvolupament de l'espiritualitat, però això no succeeix automàticament. Poden donar-se diferents nivells de desenvolupament entre les tres, no es situen de manera inevitable en el mateix nivell.

No es podria afirmar, per tant, que només qui desenvolupa l'espiritualitat pot desenvolupar la sensibilitat i la qualitat humana: es pot ser molt sensible i tenir gran qualitat humana i, tot i això, no treballar l'esperit. No es pretén sostenir tampoc que qui treballa la sensibilitat i la qualitat humana ja està desenvolupant l'espiritualitat, vulgui o no vulgui, ho sàpiga o no ho sàpiga; desenvolupar l'espiritualitat és una opció diferenciada i lliure. Alhora, és cert que qui vol desenvolupar l'espiritualitat ho té més fàcil si treballa la sensibilitat i la qualitat humana. En aquest sentit, es pot dir que treballar la sensibilitat i la qualitat humana són maneres de preparar i enfortir el desenvolupament de l'espiritualitat. I encara una darrera consideració: d'alguna manera, hom pot desitjar desenvolupar l'espiritualitat i no aconseguir-ho (tot i que l'espiritualitat també es pot veure com el resultat d'una decisió personal i d'un procés creatiu); la sensibilitat i la qualitat humana, en canvi, sempre poden, si hom ho desitja, ser conreades.

La distinció entre sensibilitat, qualitat humana i espiritualitat és un model teòric per facilitar la comprensió de la realitat i l'orientació del comportament, amb totes les limitacions i parcialitats dels models teòrics. La validesa d'aquesta distinció s'ha de sotmetre a un consens sobre la seva pertinència i la seva utilitat. Aquí se la considera compatible amb i fonamentada en una determinada percepció de la condició humana. I és considerada útil en la mesura que permet superar determinats bloquejos, alguns dels quals deriven de les contraposicions dualistes espontànies: és més senzill contraposar alguna cosa amb el seu oposat (positiu-negatiu, matèria-esperit, humà-inhumà ...), que no tractar simultàniament tres elements, però això darrer pot ser més fecund.

La interrelació d'aquestes tres dimensions pot ser per interinfluència i per solapament:

1. S'entén per interinfluència el fet que desenvolupaments en una de les dimensions poden incidir en les altres, poden afectar-les. No com a resultat inevitable, però sí en termes de predisposició, de crear condicions de possibilitat, de facilitar la viabilitat, i també en termes de potencial d'impuls, de desenvolupament. Un més alt nivell de sensibilitat no genera automàticament major qualitat humana o dóna accés al territori espiritual, però predisposa a això, ho facilita, ho estimula, i el mateix succeeix en els altres sentits de la triple interrelació.

2. S'entén per solapament el fet que determinades vivències i determinades pràctiques poden pertànyer al mateix temps a dos dels àmbits o a tots tres. Hi ha territoris compartits i territoris específics. Escoltar certes obres de Bach o Beethoven, observar certes pintures de Rembrandt o Velázquez pot ampliar la capacitat de captació de la bellesa (sensibilitat), o incrementar el grau de consciència de la realitat i de valoració de la seva profunditat (qualitat humana), o portar a una experiència d'unitat, d'eliminació de la distància entre subjecte i objecte (espiritualitat). Pot fer una d'aquestes tres coses, o dues d'elles, o totes tres.

El que s'ha dit permet atribuir certa naturalesa "trinitària" a aquestes dimensions. No es mostren ni com a nocions independents ni com a nocions idèntiques: la distinció entre les tres és òbvia i útil, però al mateix temps es poden presentar formant una única entitat, que pot prendre el nom de qualsevol de les tres. És, doncs, possible, parlar d'espiritualitat com de quelcom d’específic diferenciat de qualitat humana i de sensibilitat (com es fa en aquestes reflexions) o parlar d'espiritualitat en un sentit ampli que inclouria les tres dimensions. I el mateix seria vàlid per a qualsevol de les altres dues dimensions: la sensibilitat pot incloure o no a les altres dues, i la qualitat humana pot englobar o no a sensibilitat i espiritualitat.

Aquesta doble accepció possible de cada terme pot generar obstacles de comunicació, llevat que es precisi si s'usen aquests termes en sentit ampli (incloent-hi el conjunt dels tres) o estricte (diferenciant les seves característiques). El problema principal es presenta amb les visions binàries, per exemple quan es denomina espiritualitat a la suma de sensibilitat i qualitat humana, negant un tercer àmbit específic, o excloent qualsevol vincle de la qualitat humana amb l'espiritualitat. Aquesta reducció de la tríada al binomi sensibilitat-qualitat humana (binomi que tant pot ser etiquetat com "sensibilitat", com "qualitat humana" o fins i tot com "espiritualitat", com es deia) seria una postura que, encara que evidentment legítima, no coincidiria amb la aquí proposada.

Limonita pseudomòrfica II

Escorça de pi negre

Fragments de Castaneda

(veure "Invitació a Castaneda" i altres entrades amb l'etiqueta Ixtlan en aquest mateix blog)

"El mundo que nos rodea es muy misterioso. No entrega fácilmente sus secretos."

Castaneda, Carlos. Viaje a Ixtlan, p.47

"Piensa ahora en tu muerte -dijo don Juan de pronto-. Está al alcance de tu brazo. Puede tocarte en cualquier momento, así que de veras no tienes tiempo para pensamientos y humores de cagada. Ninguno de nosotros tiene tiempo para eso. (...)

Mírame a mí -dijo-. Yo no tengo duda ni remordimiento. Todo cuanto hago es mi decisión y mi responsabilidad. La cosa más simple que haga, llevarte a caminar por el desierto, por ejemplo, puede muy bien significar mi muerte. La muerte me acecha. Por eso, no tengo lugar para dudas ni remordimientos. Si tengo que morir como resultado de sacarte a caminar, entonces debo morir.

Tú, en cambio, te sientes inmortal y las decisiones de un inmortal pueden cancelarse o lamentarse o dudarse. En un mundo donde la muerte es el cazador, no hay tiempo para lamentos ni dudas, amigo mío. Sólo hay tiempo para decisiones.(...)

No importa cuál sea la decisión -dijo él-. Nada podría ser más ni menos serio que ninguna otra cosa. ¿No ves? En un mundo donde la muerte es el cazador no hay decisiones grandes ni pequeñas. Sólo hay decisiones que hacemos a la vista de nuestra muerte inevitable."

Castaneda, Carlos. Viaje a Ixtlan, pp. 68, 74

"Creer que el mundo sólo es como tú piensas, es una estupidez. El mundo es un sitio misterioso."

Castaneda, Carlos. Viaje a Ixtlan, p. 100

"Mi interés ha sido convencerte de que debes hacerte responsable por estar aquí, en este maravilloso mundo, en este maravilloso desierto, en este maravilloso tiempo. Quise convencerte de que debes aprender a hacer que cada acto cuente, pues vas a estar aquí sólo un rato corto, de hecho, muy corto para presenciar todas las maravillas que existen.

(...)

Hay una cosa sencilla que anda mal contigo: crees tener mucho tiempo -dijo.

- ¿Mucho tiempo para qué, don Juan?

- Crees que tu vida va a durar para siempre (...) Lo que te recomiendo que hagas es notar que no tenemos ninguna seguridad de que nuestras vidas van a seguir indefinidamente ... No tienes tiempo, esa es la desgracia de los seres humanos. Ninguno de nosotros tiene tiempo suficiente, y tu continuidad no tiene sentido en este mundo de pavor y misterio.

Tu continuidad sólo te hace tímido. Tus actos no pueden de ninguna manera tener el gusto, el poder, la fuerza irresistible de los actos realizados por un hombre que sabe que está librando su última batalla sobre la tierra. En otras palabras, tu continuidad no te hace feliz ni poderoso."

Castaneda, Carlos. Viaje a Ixtlan, p.122-126

"No es natural vivir con la idea constante de nuestra muerte- le dije a don Juan. - Nuestra muerte espera, y este mismo acto que estamos realizando ahora puede muy bien ser nuestra última batalla sobre la tierra -respondió en tono solemne-. La llamo batalla porque es una lucha. La mayoría de la gente pasa de acto en acto sin luchar ni pensar. Un cazador, al contrario, evalúa cada acto; y como tiene un conocimiento íntimo de su muerte, procede con juicio, como si cada acto fuera su última batalla. Sólo un imbécil dejaría de notar la ventaja que un cazador tiene sobre sus semejantes. Un cazador da a su última batalla el respeto que merece. Es natural que su último acto sobre la tierra sea lo mejor de sí mismo. Así es placentero. Le quita el filo al temor."

Castaneda, Carlos. Viaje a Ixtlan, pp. 127-128

"No te esfuerces en explicarlo todo. El mundo es un misterio. Esto, lo que estás mirando, no es todo lo que hay. El mundo es mucho más que esto, tanto que es inacabable. Cuando estás buscando la respuesta, lo único que haces en realidad es tratar de volver familiar el mundo."

Castaneda, Carlos. Viaje a Ixtlan, p. 192

"La parte más difícil del camino del guerrero es darse cuenta de que el mundo es un sentir."

Castaneda, Carlos. Viaje a Ixtlan, p. 268

"Pero lo que quiero que aprendas es ver. A lo mejor ahora ya sabes que el ver ocurre sólo cuando uno se cuela entre los mundos, el mundo de la gente común y el mundo de los brujos. Ahora estás justito enmedio de los dos. Ayer creíste que el coyote te hablaba. Cualquier brujo que no ve creería lo mismo, pero alguien que ve sabe que creer eso es quedarse atorado en el reino de los brujos. De la misma manera, no creer que los coyotes hablan es estar atorado en el reino de la gente común."

Castaneda, Carlos. Viaje a Ixtlan, p. 348

"Sea como fuera, los guerreros están en el mundo, realmente, con el fin de entrenarse a ser testigos sin prejuicios para así descubrir y entender el misterio que somos."

Castaneda, Carlos. El fuego interno, p. 180

"Transformar esta maravilla de ahí en razonamiento no sirve absolutamente para nada. Aquí, alrededor nuestro, se encuentra la eternidad misma. Intentar reducirla a una absurdidad manipulable es no solamente mezquino sino, además, francamente desastroso."

Castaneda, Carlos. El segundo anillo de poder, p. 38

"Sentirse importante lo hace a uno pesado, rudo y vanidoso. Para ser hombre de conocimiento se necesita ser liviano y fluido."

Castaneda, Carlos. Una realidad aparte, p. 14

"Cuando aprendes a ver, una cosa no es nunca la misma cada vez que la ves, y sin embargo es la misma."

Castaneda, Carlos. Una realidad aparte, p. 45

"La idea de la muerte es lo único que templa nuestro espíritu."

Castaneda, Carlos. Una realidad aparte, p. 57

"Somos hombres y nuestra suerte es aprender y ser arrojados a mundos nuevos, inconcebibles."

Castaneda, Carlos. Una realidad aparte, p. 177

"Ver es para hombres impecables. Tiempla tu espíritu, aprende a ver y entonces sabrás que no hay fin a los mundos nuevos para nuestra visión."

Castaneda, Carlos. Una realidad aparte, p. 178

"Cuando uno 've' ya no hay detalles familiares en el mundo. Todo es nuevo. Nada ha sucedido antes. ¡El mundo es increible!"

Castaneda, Carlos. Una realidad aparte, p. 184

"Nada está pendiente en el mundo. Nada está terminado, pero nada está sin resolver."

Castaneda, Carlos. Una realidad aparte, p. 241

"El camino del conocimiento se anda a la mala. Para aprender necesitamos que nos echen espuelas. En el camino del conocimiento siempre estamos peleando con algo, evitando algo, preparados para algo; y ese algo es siempre inexplicable, más grande y poderoso que nosotros."

Castaneda, Carlos. Una realidad aparte, p. 246

"Ver sin ser antes un guerrero te debilitaría; te daría una mansedumbre falsa, un deseo de hundirte en el olvido; tu cuerpo se echaría a perder porque te harías indiferente. Mi obligación personal es hacerte guerrero para que no te desmorones."

Castaneda, Carlos. Una realidad aparte, p. 247

"El espíritu de un guerrero no está engranado para la entrega y la queja, ni está engranado para ganar o perder. El espíritu de un guerrero sólo está engranado para la lucha, y cada lucha es la última batalla del guerrero sobre la tierra. De allí que el resultado le importa muy poco. En su última batalla sobre la tierra, el guerrero deja fluir su espíritu libre y claro. Y mientras libra su batalla, sabiendo que su voluntad es impecable, el guerrero ríe y ríe."

Castaneda, Carlos. Una realidad aparte, p. 248

"Las cosas que la gente hace son los resguardos contra las fuerzas que nos rodean; lo que hacemos como gente nos da consuelo y nos hace sentirnos seguros; lo que la gente hace es por cierto muy importante, pero sólo como resguardo. Nunca aprendemos que las cosas que hacemos como gente son sólo resguardos, y dejamos que dominen y derriben nuestras vidas. De hecho, podría decir que para la humanidad, lo que la gente hace es más grande y más importante que el mundo mismo. El mundo es todo lo que está encajado aquí. La vida, la muerte, la gente, los aliados y todo lo demás que nos rodea. El mundo es incomprensible. Jamás lo entenderemos; jamás desenredaremos sus secretos. Por eso, debemos tratarlo como lo que es: ¡un absoluto misterio! Pero un hombre corriente no hace esto. El mundo nunca es un misterio para él, y cuando llega a viejo está convencido de que no tiene nada más por qué vivir. Un viejo no ha agotado el mundo. Sólo ha agotado lo que la gente hace. Pero en su estúpida confusión cree que el mundo ya no tiene misterios para él. ¡Qué precio tan calamitoso pagamos por nuestros resguardos! Un guerrero se da cuenta de esta confusión y aprende a tratar a las cosas debidamente. Las cosas que la gente hace no pueden, bajo ninguna condición, ser más importantes que el mundo. De modo que un guerrero trata el mundo como un interminable misterio, y lo que la gente hace como un desatino sin fin.""

Castaneda, Carlos. Una realidad aparte, p. 253

"Si insistes en entender, no estás tomando en cuenta todo lo que te corresponde como ser humano." "No hay nada que entender. El entendimiento es sólo un asunto pequeño, pequeñísimo."

Castaneda, Carlos. Una realidad aparte, pp. 296, 299

"Cada vez que el diálogo cesa, el mundo se desvanece y facetas extraordinarias de nuestra personalidad salen a la superficie, como si hubiesen estado profundamente guardadas por nuestras palabras." "Tú eres como eres porque te dices a tí mismo que eres así."

Castaneda, Carlos. Relatos de poder, pp. 50, 52

"Si no tienes en cuenta a la muerte, todo es ordinario, trivial. Sólo porque la muerte nos anda al acecho es el mundo un misterio sin principio ni fin."

Castaneda, Carlos. Relatos de poder, p.154

"Tu razón te está diciendo otra vez que eres inmortal -dijo.

- ¿Qué quiere usted decir con eso, don Juan?

- Un ser inmortal tiene todo el tiempo del mundo para dudas y desconciertos y temores. Un guerrero, en cambio, no puede aferrarse a los significados que se hacen bajo las órdenes del tonal (vida cotidiana), porque el guerrero sabe con certeza que la totalidad de sí mismo tiene sólo un poquito de tiempo sobre esta tierra (...) Para un guerrero sólo hay tiempo para su impecabilidad; todo lo demás agota su poder, la impecabilidad lo renueva. La clave de todos estos asuntos de impecabilidad es el sentido de tener o no tener tiempo. Por regla general, cuando te sientes y actúas como un ser inmortal que tiene todo el tiempo del mundo, no eres impecable; en esos momentos debes volverte, mirar alrededor tuyo, y entonces te darás cuenta de que tu sentimiento de tener tiempo es una idiotez. ¡No hay sobrevivientes en esta tierra!"

Castaneda, Carlos. Relatos de poder, p. 260

"La primera tarea de un maestro es introducir la idea de que el mundo que creemos ver no es más que una imagen, una descripción del mundo. Cada esfuerzo del maestro está destinado a probarle esto al aprendiz. Pero hacer que lo acepte es una de las cosas más difíciles; cada uno de nosotros está atrapado, con satisfacción, en su propia representación del mundo; esta nos empuja a sentir y actuar como si conociéramos verdaderamente alguna cosa del mundo. Un maestro, desde el primer acto que realiza apunta a poner fin a esa representación. Los brujos llaman a esto interrumpir el diálogo interior, y están convencidos que es la sola técnica eficaz y la más importante que hay que enseñar al aprendiz."

Castaneda, Carlos. Relatos de poder, p. 309

"La delicada maniobra de llevar a un ser luminoso a la totalidad de sí mismo requiere que el maestro trabaje desde adentro de la burbuja y el benefactor desde afuera. El maestro reorganiza la visión del mundo, yo le he llamado a esa visión la isla del tonal. He dicho que todo lo que somos se encuentra en esa isla. La explicación de los brujos dice que la isla del tonal está hecha por nuestra percepción, que ha sido entrenada a enfocarse en ciertos elementos; cada uno de esos elementos y todos juntos forman nuestra visión del mundo. El Trabajo del maestro, en lo referente a la percepción del aprendiz, consiste en reordenar todos los elementos de la isla en una mitad de la burbuja. Para ahora ya te habrás dado cuenta de que limpiar y reordenar la isla del tonal significa reagrupar todos sus elementos en el lado de la razón. Mi tarea ha sido desarreglar tu visión ordinaria, no para destruirla sino para forzarla a ponerse en el lado de la razón. Y tú has hecho esto mejor que cualquiera que yo conozco."

Trazó en la roca un círculo imaginario y lo dividió en dos a lo largo de un diámetro vertical. Dijo que el arte del maestro era forzar al discípulo a agrupar su visión del mundo en la mitad derecha de la burbuja.

- ¿Por qué la mitad derecha? -pregunté.

-Ése es el lado del tonal -dijo-. El maestro siempre se dirige a ese lado, y al presentar a su aprendiz, por una parte, el camino del guerrero, lo obliga al raciocinio, a la sobriedad, a la fuerza de carácter y de cuerpo; y al presentarle, por otra parte, situaciones inimaginables pero reales, que el aprendiz no puede abarcar, lo obliga a reconocer que su razón, por más maravillosa que sea, sólo puede cubrir una zona pequeña Una vez enfrentado con su incapacidad de razonarlo todo, el guerrero hará hasta lo imposible por reforzar y defender su razón derrotada, y para lograr tal efecto reunirá en torno a ella todo cuanto tiene. El maestro se ocupa de ello, martillándolo sin piedad hasta que toda su visión del mundo está en una mitad de la burbuja. La otra mitad, la que ha quedado limpia, puede entonces ser reclamada por algo que los brujos llaman la voluntad.

"Esto podemos explicarlo mejor diciendo que la tarea del maestro es limpiar una mitad de la burbuja y reordenar todo lo que hay en la otra mitad. Entonces, la tarea del benefactor es abrir la burbuja en el lado despejado. Una vez roto el sello, el guerrero nunca vuelve a ser el mismo. Tiene ya el dominio de su totalidad. La mitad de la burbuja es el centro máximo de la razón, el tonal. La otra mitad es el centro máximo de la voluntad, el nagual. Ése es el orden que debe prevalecer; cualquier otro acomodo es absurdo y maligno, porque va en contra de nuestra naturaleza; nos roba nuestra herencia mágica v nos reduce a nada."

Castaneda, Carlos. Relatos de poder, p. 331-332

" - Escucha ese ladrido lejano. Ese ladrido es la cosa más triste que uno puede oír. Viene de una casa en ese valle hacia el sur. Un hombre grita, a través de su perro, pues ambos son esclavos compañeros de por vida, su tristeza, su aburrimiento. Está rogando a su muerte que venga y lo libre de las torpes y sombrías cadenas de su vida. Ese ladrido y la soledad que crea, hablan de los sentimientos de los hombres -prosiguió-. Hombres para los que toda una vida fue como una tarde de domingo, una tarde que no fue del todo mala, pero sí calurosa, y aburrida, y pesada. Sudaron y se fastidiaron más de la medida. No sabían a dónde ir ni qué hacer. Esa tarde les dejó solamente el recuerdo del tedio y de pequeñas molestias, y, de pronto, se acabó: de pronto ya era noche.

El contraveneno de todo esto está aquí -dijo don Juan acariciando la tierra-. La explicación de los brujos no puede en modo alguno liberar el espíritu. Ahí estás tú. Has llegado a la explicación de los brujos, pero no tiene ninguna importancia el que la sepas. Estás más sólo que nunca, porque sin un cariño constante por el ser que te da asilo, la soledad es desolación.

Solamente amando a este ser espléndido se puede dar libertad al espíritu del guerrero; y la libertad es alegría, eficiencia y abandono frente a cualquier embate del destino."

Castaneda, Carlos. Relatos de poder, pp. 383-384

L'alegria i la por

Twombly 1961

"L'energia de l'alegria redueix la por. El repte és crear xarxes que s'ajudin mútuament per resistir la por i fer créixer l'alegria de viure, de ser conscients de la felicitat que cadascú porta a dins i fer-la sortir.

(...)

La condició humana és apassionant: aquesta possibilitat de viure un breu moment de la història de l'univers d'una manera conscient és una cosa absolutament excepcional."

Patrick Viveret a La Vanguardia del 20.11.2013

Margarit: Havent sopat

Munch 1923

"Sento trucar a la porta i vaig a obrir,
però no hi ha ningú.
Penso en els que m'estimo i no vindran.
No tanco i mantinc la benvinguda.
Amb la mà al marc, espero.
La vida va afermant-se en el dolor
com les cases damunt dels fonaments.
I sé per qui demoro deixant el feix de llum
hospitalari en el carrer desert."


Joan Margarit (a Es perd el senyal, 2012)

Teresa de Jesús

"El amor perfecto tiene esta fuerza: que olvidamos nuestro contento para contentar a quienes amamos."

"No le parece que ha de haber cosa imposible a quien ama."

"La mejor manera de descubrir si tenemos el amor de Dios es ver si amamos a nuestro prójimo."

"La perfección verdadera es amor de Dios y del prójimo."

"Si en medio de las adversidades persevera el corazón con serenidad, con gozo y con paz, esto es amor."

"Tristeza y melancolía no las quiero en casa mía."

"No son buenos los extremos aunque sea en la virtud."

Teresa de Jesús (1515-1582)

Rembrandt i Picasso

 

Rembrandt 1668

Picasso 1903

Carta d'una mare

A la novel·la Le père Goriot, escrita per Balzac el 1834, s'hi troba aquesta preciosa carta que la mare d'un dels personatges envia al seu fill després que aquest li hagi demanat una quantitat de diners que per a la mare és molt important sense dir-li en què pensa utilitzar-los:

« Mon cher enfant, je t’envoie ce que tu m’as demandé. Fais un bon emploi de cet argent, je ne pourrais, quand il s’agirait de te sauver la vie, trouver une seconde fois une somme si considérable sans que ton père en fût instruit, ce qui troublerait l’harmonie de notre ménage. Pour nous la procurer, nous serions obligés de donner des garanties sur notre terre. Il m’est impossible de juger le mérite de projets que je ne connais pas; mais de quelle nature sont-ils donc pour te faire craindre de me les confier? Cette explication ne demandait pas des volumes, il ne nous faut qu’un mot à nous autres mères, et ce mot m’aurait évité les angoisses de l’incertitude. Je ne saurais te cacher l’impression douloureuse que ta lettre m’a causée. Mon cher fils, quel est donc le sentiment qui t’a contraint à jeter un tel effroi dans mon cœur? Tu as dû bien souffrir en m’écrivant, car j’ai bien souffert en te lisant. Dans quelle carrière t’engages-tu donc ? Ta vie, ton bonheur seraient attachés à paraître ce que tu n’es pas, à voir un monde où tu ne saurais aller sans faire des dépenses d’argent que tu ne peux soutenir, sans perdre un temps précieux pour tes études ? Mon bon Eugène, crois-en le cœur de ta mère, les voies tortueuses ne mènent à rien de grand. La patience et la résignation doivent être les vertus des jeunes gens qui sont dans ta position. Je ne te gronde pas, je ne voudrais communiquer à notre offrande aucune amertume. Mes paroles sont celles d’une mère aussi confiante que prévoyante. Si tu sais quelles sont tes obligations, je sais, moi, combien ton cœur est pur, combien tes intentions sont excellentes. Aussi puis-je te dire sans crainte: Va, mon bien-aimé, marche! Je tremble parce que je suis mère; mais chacun de tes pas sera tendrement accompagné de nos vœux et de nos bénédictions. Sois prudent, cher enfant. Tu dois être sage comme un homme, les destinées de cinq personnes qui te sont chères reposent sur ta tête. Oui, toutes nos fortunes sont en toi, comme ton bonheur est le nôtre. Nous prions tous Dieu de te seconder dans tes entreprises. Ta tante Marcillac a été, dans cette circonstance, d’une bonté inouïe: elle allait jusqu’à concevoir ce que tu me dis de tes gants. Mais elle a un faible pour l’aîné, disait-elle gaiement. Mon Eugène, aime bien ta tante, je ne te dirai ce qu’elle a fait pour toi que quand tu auras réussi; autrement, son argent te brûlerait les doigts. Vous ne savez pas, enfants, ce que c’est que de sacrifier des souvenirs! Mais que ne vous sacrifierait-on pas? Elle me charge de te dire qu’elle te baise au front, et voudrait te communiquer par ce baiser la force d’être souvent heureux. Cette bonne et excellente femme t’aurait écrit si elle n’avait pas la goutte aux doigts. Ton père va bien. La récolte de 1819 passe nos espérances. Adieu, cher enfant. Je ne dirai rien de tes sœurs : Laure t’écrit. Je lui laisse le plaisir de babiller sur les petits événements de la famille. Fasse le ciel que tu réussisses! Oh! oui, réussis, mon Eugène, tu m’as fait connaître une douleur trop vive pour que je puisse la supporter une seconde fois. J’ai su ce que c’était d’être pauvre, en désirant la fortune pour la donner à mon enfant. Allons, adieu. Ne nous laisse pas sans nouvelles, et prends ici le baiser que ta mère t’envoie. »

Possible traducció:

"Fill estimat, t'envio el que em vas demanar. Fes servir bé aquests diners; jo no podria, ni que es tractés de salvar-te la vida, trobar una segona vegada una suma tan gran sense que el teu pare se n'assabentés, el que pertorbaria l'harmonia de la nostra llar. Per obtenir-la, hauríem de donar garanties en base a la nostra terra. M'és impossible jutjar el mèrit de projectes que desconec, però de quina mena són que et faci angúnia confiar-me'ls? Aquesta explicació no requeriria volums, les mares en tenim prou amb una paraula, i aquesta paraula m'hauria estalviat l'angoixa de la incertesa. No et puc amagar la impressió dolorosa que em va fer la teva carta. Fill estimat, quin és el sentiment que t'ha portat a posar una por així en el meu cor? Deus haver patit molt escrivint-me, ja que jo he patit molt llegint-te. A quina mena de cursa et compromets? La teva vida, la teva felicitat, ¿anirien lligades a semblar el que no ets, a veure un món en el qual no pots anar sense haver de fer despeses que no pots assumir, sense perdre un temps molt valuós per als teus estudis? Estimat Eugène, creu en el cor de la teva mare, els camins tortuosos no condueixen a res gran. La paciència i la resignació han de ser les virtuts dels joves que es troben en la teva posició. No et renyo, no voldria encomanar a la nostra ofrena cap mena d'amargor. Les meves paraules són les d'una mare tan confiada com previsora. Si saps quines són les teves obligacions, jo sé fins a quin punt el teu cor és pur, fins a quin punt les teves intencions són excel·lents. Així que puc dir-te sense por: Ves, estimat meu, avança! Tremolo perquè sóc mare; però cada un dels teus passos serà tendrament acompanyat pels nostres bons desitjos i les nostres benediccions. Sigues prudent, infant estimat. Has de ser prudent com un home, el destí de cinc persones que estimes depèn del teu cap. Sí, tot el nostre destí depèn de tu, com la teva felicitat és la nostra. Tots preguem a Déu perquè t'ajudi en els teus projectes. La teva tia Marcillac ha estat, en aquesta circumstància, d'una bondat increïble: ha arribat a imaginar el que em dius dels teus guants. Però té una debilitat pel més gran, deia ella alegrement. Eugène meu, estima la teva tia, no et diré el que ha fet per tu fins que hagis tingut èxit; altrament, els seus diners et cremarien als dits. No sabeu, infants, el que és sacrificar records! Però, què no sacrificaríem per vosaltres? Ella em demana que et digui que et besa al front, i voldria comunicar-te amb aquest petó la força per ser sovint feliç. Aquesta bona i gran dona t'hauria escrit si no tingués gota als dits. El teu pare està bé. La collita de 1819 depassa les nostres expectatives. Adéu, estimat fill. No diré res a les teves germanes: la Laure t'escriu. Li deixo el plaer de balbucejar sobre els petits esdeveniments familiars. Vulgui el cel que tinguis èxit! Oh ! sí, tingues èxit, Eugène meu, m'has fet experimentar un dolor massa intens com perquè pugui suportar-lo una segona vegada. He sabut el que era ser pobre, en desitjar riquesa per donar-la al meu fill. Bé, adéu. No ens deixis sense notícies, i rep el petó que la teva mare t'envia."

Tremé

Una gran sèrie de David Simon i Eric Overmeyer per a la productora HBO, situada a Nova Orléans després del pas de l'huracà Katrina, plena de música i amb uns personatges entranyables: Antoine Batiste, David, Annie, Albert Lambreaux, Delmond Lambreaux, LaDonna...

Mater dolorosa

Simon Marmion 1460

Simon Marmion 1476

Vinyoli: Algú m'ha cridat

Vlaminck 1906

"Jo no sóc més que un arbre que s'allunyà del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
sota el silenci de les constel·lacions
d'aquestes altes nits de fabulosa riquesa.

Però de cop s'il·luminen les nits
amb paraules com flames,
torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar,
cridant-me sols, cridant-me.

He posseït els camps, la brasa de la tarda,
mes ara sóc orella i pas insomnes."


Joan Vinyoli, del llibre El callat (1956)

Una nou

Pics de rovell

Voltaire

"En el menyspreu de l'ambició es troba un dels principis essencials de la felicitat sobre la terra."

"La passió de dominar és la més terrible de totes les malalties de l'esperit humà."

"Només és immensament ric aquell que sap limitar els seus desigs."

Voltaire (1694-1778)

Esquerda a la roca blanca

Compte amb el foraster

Cézanne 1895

"El foraster" és un programa de TV3 en el qual un humorista visita un poblet de Catalunya i mira de trobar situacions còmiques que després recopila i mostra en una actuació final en un local de la població en la que hi participen els entrevistats i altre gent del poble. No n'havia vist cap edició, però l'altre dia vaig tenir ocasió de veure el programa que es va fer a Els Muntells, al delta de l'Ebre.

El programa és enginyós, i s'hi produeixen alguns bons moments. Però també s'hi poden produir situacions d'una altra mena, com succeeix quan els entrevistats mostren el seu rostre més humà, obren el seu cor i parlen de coses serioses, profundes.

Als Muntells es van produir com a mínim dos moments d'aquests: un, quan en Joan Vidal, a l'església del poble, s'emociona recordant el dia del seu casament, després d'haver comentat que ell anava perdut i que la Il·luminada, la seva dona, el va portar pel bon camí. L'altre, quan en Martínez explica que l'amic amb el que va a pescar anguiles és molt bona persona, millor que ell.

Davant d'aquestes situacions, l'humorista es veu desbordat, no sap com posar-s'hi, no està a l'alçada, no sap què dir, no sap deixar el seu afany de fer acudits i sintonitzar amb el moment d'autenticitat que té al davant, es troba descol·locat i perdut, com el seu rostre tradueix bé a l'esmentada escena de l'església.

No es pot jugar amb els sentiments de la gent, amb la seva sinceritat, amb la seva transparència, amb la seva bondat. Per això dic d'anar amb compte amb "el foraster", tant els entrevistats com els espectadors.

En els moments on es mostra especialment la qualitat humana de les persones, la "conyeta" no s'hi val. Potser això semblarà pretensiós o exagerat, mancat de sentit de l'humor. Però l'humor, tot i la seva importància, no és la mesura última de les coses. Va molt bé per alegrar la vida i per relativitzar, però no es pot fer servir per dessacralitzar.

I és que les persones, en la seva fondària, són sagrades i, per tant, mereixedores del més profund respecte, per molt que un programa de televisió tingui per a objectiu fer riure els espectadors.