dimecres, 31 d’octubre del 2012

dimarts, 30 d’octubre del 2012

dilluns, 29 d’octubre del 2012

diumenge, 28 d’octubre del 2012

Ixtlan XVIII. L'anell de poder del bruixot




(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

Els processos de transformació espiritual són llargs. És cer que de vegades hi ha un moment d'impacte fulgurant (la famosa caiguda del cavall de Sant Pau), però en general són processos graduals, lents, oberts, en els que l’important no és tant arribar a una determinada fita sinó mantenir-se en una dinàmica de canvi, de progrés. Potser això és el que simbolitza que entre la primera part del “Viaje a Ixtlán” (capítols i a XVII) i la segona (formada pels tres darrers capítols) figura que passen uns deu anys (p. 319). Aquests darrers capítols recullen d'alguna manera l’etapa final de la relació d'en Carlos amb Don Juan, i en ells hi apareix don Genaro (p. 319), un altre mestre o bruixot amic de Don Juan i més desconcertant encara que ell. Entre tots dos, actuant alhora, els és més fàcil encara portar les coses al límit (p. 320). De fet, l’impacte de don Genaro obliga a Carlos a revaluar-ho tot, i li genera un nou sentiment (p. 320). Això succeeix enmig d'un exercici pràctic especialment trencador, el de nedar a terra (p. 319 a 321).

Els dos bruixots utilitzen l’humor com a tècnica de descol·locació (p. 321 a 337). Amb les seves pallassades, porten a Carlos a “veure-hi”, però la voluntat d'explicació racional de tot no ho permet (p. 320 i 321). El deixeble segueix oposant resistència amb la seva raó, i potser amb la intuïció que “veure-hi” pot ser portador d'angoixa (p. 321): el procés espiritual no és un procés creixent de benestar i satisfacció, és entrar en zones de risc on cauen moltes seguretats i on ens podem trobar sols, desconcertats, neguitejats. Oblidem les visions idíl·liques de la dinàmica espiritual: és dura, exigent, reptadora. Fins i tot el simple estar en silenci és difícil: o parlem (i això inclou el nostre diàleg interior: els 65.000 pensaments diaris!) o dormim (p. 322).

Una imatge molt bonica és la del centímetre cúbic de sort (o bona fortuna, o poder personal). Amb ella se'ns assenyala la necessitat d'estar alerta (noció amb fortes ressonàncies evangèliques: les verges prudents, o els guerrers que beuen amb un genoll a terra, per exemple), la necessitat d'esperar amb deliberació, de ser ràpid (“presteza”) per agafar al vol l’oportunitat que se'ns presenta, el moment especial que se'ns ofereix. Un guerrer sempre està alerta i en tensió, i té l’elasticitat i el “donaire” per atrapar el centímetre cúbic de sort. Cal dur una vida dura i ajustada, cal estar despert, cal ser compacte (p. 322 i 323) per poder fer-ho. És curiosa aquesta associació que es fa entre poder personal i sort, bona fortuna (p. 323). I es subratlla que sempre anem massa ocupats, o preocupats, o som massa estúpids, o mandrosos, per veure el centímetre cúbic de sort (p. 323). Només ens tenen alerta les coses que ja coneixem (p. 323); no sabem estar atents a l’inesperat, a la novetat.

Els bruixots utilitzen la ironia per desfer tota seguretat o petulància (p. 323, 324 i 327), com es fa visible amb l'al·lucinant escena de la desaparició del cotxe (p. 324 a 337 i 349), amb la desesperada recerca d'explicacions racionals (p. 328 i 329). La recerca del cotxe de forma absurda com si no ho fos, d'absurda (p. 330 a 334) esdevé una mena de koan espectacular. Una dinàmica que queda trencada per la immersió en un record i la consegüent reaparició del cotxe (p. 335). El fet insòlit esdevé així una crida a parar el món (p. 336), a desarmar-nos de les nostres explicacions racionals. Cosa que provoca un enorme trasbals interior: “jo no era jo mateix en absolut” (p. 336), dirà en Carlos. I davant de la seva proesa, el que fan els bruixots és posar-se a riure (p. 337)...




divendres, 26 d’octubre del 2012

Bombolles de riu






L'aigua ha tornat amb abundància al riu Estrets...



dimarts, 23 d’octubre del 2012

diumenge, 21 d’octubre del 2012

Fa quaranta anys



Sant Climent de Sescebes, tardor del 1972


Llavors la vida es desplegava, ara es replega.


"Tot té el seu moment,
sota el cel hi ha un temps
per a cada cosa." (Cohèlet, 3, 1)




divendres, 19 d’octubre del 2012

Transversalitat compromesa


Hernández Pijuan 1989


L'Espai Jaume Vicens i Vives, format per antics participants al Programa Vicens Vives, ha elaborat una reflexió sobre el moment que estem vivint a Catalunya que crec d'interès pel que suposa de testimoni d'una visió plenament compromesa amb el país feta des de la diversitat d'opinions que caracteritza aquest Espai. Aquest és el text.


"Com ja s'ha afirmat en les darreres setmanes, la manifestació del passat 11 de setembre suposa un punt d'inflexió que obre de manera irreversible una nova etapa social i política de la nostra història col·lectiva com a país.

Davant el rebuig i la incomprensió reiterada de les institucions polítiques de l’Estat a les propostes provinents del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat per millorar l’encaix amb l’Estat –procés estatutari i pacte fiscal - i davant l’esgotament del model autonòmic, la iniquitat continuada del dèficit fiscal, la incapacitat d’evolucionar cap a un sistema federal i la persistència d'un anticatalanisme bel·ligerant a qualsevol reconeixement nacional de Catalunya, ha cristal·litzat, fruit d’una maduració lenta però sòlida, una mobilització social sense precedents que ha pres consciència del moment històric i que, de manera activa i majoritària, ha passat de la indignació a un clam incontestable d’afirmació i voluntat per decidir amb llibertat el nostre futur.

Tanmateix, la situació excepcional que vivim a Catalunya no es pot explicar, ni entendre, sense la confluència d’altres factors que ens condicionen de manera cabdal, que han tingut una relació directa en l’ànim i l’expressió de la ciutadania i que són causa i efecte per saber interpretar també aquest moment històric: 

· Estem immersos en un reposicionament de les estructures geopolítiques a escala global amb conseqüències directes sobre la Unió Europea i la seva arquitectura institucional i amb un desplaçament de poder que transforma i minimitza el rol de la major part dels estats com a subjectes de sobirania. Som testimonis del que és, potser, la major redistribució de poder que s’hagi vist en moltes generacions i el resultat d’aquesta dinàmica redefinirà el món en què viurem en les properes dècades.

· Els efectes de la crisi econòmica, amb un impacte directe en la cohesió i el benestar de la nostra societat, han posat de manifest la feblesa del nostre sistema productiu i els desequilibris provocats per les successives bombolles que ens han deixat desemparats i a mercè d’un sistema financer que s’escapa del control democràtic. Patim una crisi de legitimitat i desafecció creixent de la ciutadania envers les institucions representatives tradicionals, que cada vegada tenen menys capacitat d’incidir positivament en els afers quotidians de la nostra vida.

En aquest context d’enorme complexitat i amb l’imperatiu de ressituar-nos en aquest canvi d’escala i sortir de la cruïlla actual, entenem que en els propers temps estarem cridats a participar en un procés constituent a tres nivells que estan estretament interconnectats: de Catalunya cap endins, en la nostra relació amb l’Estat espanyol i en un procés de major integració política i econòmica en el si de la Unió Europea.

El poble de Catalunya, en tant que subjecte polític, haurà de trobar les vies democràtiques que facin possible convocar a la ciutadania per decidir amb plena llibertat el nostre futur. Una decisió que haurà d’anar orientada a garantir la cohesió i el progrés social, la prosperitat econòmica i la projecció i desenvolupament de la nostra cultura, llengua i identitat en una societat que és plural i diversa i en un món cada vegada més interdependent.

D’acord amb la voluntat expressada per la ciutadania de Catalunya, caldrà negociar amb l’Estat espanyol la decisió democràtica que se’n desprengui. A dia d’avui, creiem que la negociació amb l’Estat només es podrà establir sobre la base, ara sí, d’un acord que garanteixi el reconeixement mutu i desenvolupi plenament els principis federals, l’articulació confederal, o bé fixi les condicions per l’inici d’un procés per esdevenir un nou estat sobirà integrat a la Unió Europea.

Com que no entenem Catalunya sense Europa i davant del risc de ruptura del projecte europeu fruit dels desequilibris provocats per la crisi econòmica, esdevé imprescindible i urgent que les institucions i la societat catalanes en el seu conjunt, s’impliquin de manera activa en la refundació constituent de la Unió Europea. Un procés que reclama una evolució federal de les estructures comunitàries per assolir una integració política i econòmica real, i disposar així dels instruments redistributius que haurien de permetre l’estabilització fiscal i la convergència macroeconòmica i social, tot guanyant legitimitat democràtica i promovent una veu europea i cohesionada en el món.

Davant de la magnitud de tots aquests reptes, l’Espai Jaume Vicens i Vives vol fer una crida als representants polítics que surtin de les properes eleccions al Parlament de Catalunya, perquè estiguin a l’alçada del moment que vivim i emprenguin el nou mandat amb plena consciència de la responsabilitat que hauran d’assumir i des de la màxima exigència, rigor i diàleg, puguin trobar l’encert que necessitem en el camí que ara col·lectivament iniciem.

Un camí que la societat catalana haurà de saber transitar amb una actitud cívica i constructiva, per preservar la seva pluralitat i la cohesió social i nacional, tot consolidant el projecte d’un país inclusiu.

Des de l’Espai Jaume Vicens i Vives considerem que ara és l’hora de cercar la màxima unitat del catalanisme polític per negociar i pactar les coincidències, més enllà de qualsevol objectiu partidista. Fent de la unitat la nostra força més preuada serà possible assolir les fites que ens proposem.

És l'hora també de lideratges lúcids, exemplars i generosos que sàpiguen definir el full de ruta i el ritme a seguir, sense deixar marge a la improvisació. 

Ara és l’hora que, entre tots i de manera serena, acompanyem l’indubtable desig de canvi i de regeneració ètica i democràtica que recorre de manera transversal la nostra societat, fent del conjunt de la ciutadania els veritables protagonistes d’aquest procés.

Un procés que volem modèlic i del qual n’esperem molt, en termes de qualitat i maduresa democràtiques. Un camí que val la pena recórrer i del que volem estar orgullosos en mirar enrere.

Des de l’Espai Jaume Vicens i Vives, plataforma generacional de persones amb procedències professionals i ideològiques diverses però amb un comú denominador afermat en el compromís i l’esperit de servei al país, ens volem posar al costat de les institucions i la societat catalanes i oferir el nostre esforç, tenacitat i il·lusió, per fer que la voluntat d’ésser del nostre poble, en paraules de Vicens Vives, sigui una realitat plena en el segle XXI."



dimecres, 17 d’octubre del 2012

Ixtlan XVII. Un adversari que val la pena




(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)


Arribem ara al més fosc dels capítols del “Viaje a Ixtlán”, amb l’aparició del personatge de la Catalina. Castaneda ha introduït ja la noció d'aliat  intuïtivament més senzilla d'assumir  però ara presenta aquí una de les variants més paradoxals de l’aliat, l’anomenat “adversari”. Algú que ens ajuda a progressar en el camí del poder però que ho fa enfrontant-se a nosaltres. L’adversari interfereix el nostre itinerari, i fa por (p. 297). Això queda expemplaritzat a través de la funció de teatre, l’escena de la Catalina, i es mostra com una tècnica radical i cruel per portar-nos al límit (p. 297 i 298). També podem dir, per tant, que l’adversari és algú que ens porta al límit per abocar-nos al “no-fer”; com diu el text, “el arte de un maestro es llevarnos hasta el borde” (p.298).

I Castaneda segueix donant tombs a la tensió entre racionalitat i irracionalitat, que ell formula en termes de la confrontació entre racionalitat i bruixeria. Castaneda vol que ens quedi clar que la racionalitat és una experiència limitada del món, sense capacitat d'accedir a aquest “misteriós món desconegut” (p. 298 i 299) al que es pot accedir a través del poder.

Per reblar el clau passa llavors a l’escena de la primera trobada amb la Catalina, “l’adversari que val la pena”, algú que et fa estar atent, alerta, algú perillós i seductor, algú ambivalent que interfereix en la cacera de poder (p. 299 i 300). Ens podem preguntar fins a quin punt l’adversari és la personificació dels nostres propis obstacles per fer camí. L’atac de l’adversari (p. 303 i 304) obliga a abandonar la cacera (desfer les trampes i escampar-les) (p. 303).

És curiosa la imatge de colpejar la terra com un conill (p. 301), primer moviment de la dansa del guerrer (p. 313). Pacientment, les diferents facetes del poliedre del poder van essent presentades.

Apareix llavors l’estranya escena de la festa a la botiga (p. 304 a 308). És la primera escena “en societat” del text, tal com abans hi havia hagut la primera escena de contacte amb altres cercadors del poder. Pel que hi succeeix, més aviat sembla indicar que en Carlos encara no pot moure’s entre la gent, encara no ha acumulat prou poder com per fer-ho. O potser escenifica el sucumbir al relaxar-se, a la diversió; Carlos és encara massa feble, no ha madurat prou, no ha crescut prou. Quina és la relació de l’escena amb l’adversari? Potser precisament que com que en Carlos no avança prou en el camí, cal recórrer a mitjans especials, en aquest cas l’adversari, per tal d'accelerar el procés.

En conseqüència, ens trobem amb un nou atac de l’adversari (p. 309), el qual és considerat part de la lluita entre bruixots (per la seva voluntat de fer camí i els passos seguits, en Carlos ja és considerat com a bruixot, ni que sigui amb moltes febleses). I això dóna peu a una nova “explosió” de recomanacions per al camí.

Davant de l’adversari cal plantar-se, no fugir. L’adversari és un estímul per posar en pràctica tot el que s’ha après (p. 310 i 315) (una nova definició d'adversari  potser encara més exacta). Davant de l’adversari no queda cap més recurs que actuar amb estratègia (p. 311 i 312). Cal pensar i calcular, no es pot improvisar ni fer les coses de qualsevol manera. “Perdre el temps”. “passar el temps”, afebleix (p. 311). Tot temps ha de ser aprofitat per “fer camí”, per acumular poder (tenim massa poc temps per la immensa tasca que se'ns proposa: no hi ha temps per perdre!). Per tant, tot el que es fa ha de tenir un propòsit, ha d'estar vinculat al camí (p. 312 i 313); no hi ha espai per a les “distraccions”, els “divertiments”, que ens aparten de la tasca (com la seva etimologia indica). Haurem d'assolir doncs el “fer” de l’estratègia, on no hi ha victòries ni derrotes, només accions (p. 312); en el camí les nocions d'èxit o fracàs no són adients, cal continuar l’acció independentment del resultat (ens ressona aquí l’acció sense recompensa de la Bhagavad Gita hindú).

I algunes boniques reflexions de final de capítol. Com la de “no estar a mercè de la gent” (a no ser que un ho busqui deliberadament) (p. 312). Ja l’havíem parlat en els capítols inicials, el guerrer no actua en funció de les pretensions o expectatives dels altres, sinó en funció del camí. O no es va a la festa, o bé s’hi va amb un propòsit específic (p. 313)

Que bonica i encertada que és l’expressió “la rara sobrietat” (p. 313) per descriure el tarannà del guerrer de poder!

Una interessant al·lusió a la naturalesa de la Catalina, que seria real i no real alhora (p. 313). Això sembla enfortir l’interpretació subjectiva: són les nostres pors el que tenim com a “adversaris”, la Catalina és “interior”, la portem a dins. I aquestes pors ens poden també ser útils, ens poden ajudar a avançar en el camí si les sabem tractar com a “adversaris”.

I una preciosa reflexió final: reconèixer l’adversari és una font de compromís (p. 315). Reconèixer el problema és el primer pas per poder-lo superar; tractar-lo com a adversari et compromet a superar-lo.





dimarts, 16 d’octubre del 2012

Ixtlan XVI. L'anell de poder




(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

El capítol XVI del “Viaje a Ixtlán” és un dels més esotèrics i més filosòfics del llibre. Les “línies del món” que es mostren en “sentir-lo” s’associen d’alguna manera amb la llum, de manera que la llum del sol esdevé ajuda pel “no-fer” (p. 278). Es desplega un conjunt de nocions associades a aquest àmbit: les fibres de llum, la xarxa de llum (p. 279), els punts de llum (p. 280).

La reflexió sobre el “no-fer” es va trenant amb la reflexió sobre el poder, que com hem vist és requisit per poder accedir al “no-fer”. I s’afegeix a la llarga llista de nocions associades al poder la dels “centres de poder” i la dels “objectes de poder” (p. 280). Aquests objectes associats al poder esdevenen preciosos, i s’han de custodiar, polir, tenir-ne cura (p. 281). Cadascú pot trobar o fer-se objectes que per a ell queden associats al poder, i és bo tenir-los a prop, com a recordatori i com a materialitzacions del poder que ens poden més fàcilment reconnectar amb ell. Pedres peculiars (els cristalls, per exemple, però també moltes altres menes, inclosos els còdols), fustes (arrels, troncs, escorces), ossos i banyes són força adients per esdevenir-ne. Castaneda farà esment explícit dels “quarsos de poder” (p. 282 a 284). Probablement les litoteràpies i l’àmplia associació de minerals amb elements esotèrics (que podem veure en tantes botiguetes i parades per tot arreu) recullen d’alguna manera nocions i tradicions equivalents a la dels objectes de poder; però un objecte ha d’haver estat impregnat de poder a través de l’acció personal, preferentment la pròpia o la d’algun mestre o persona de poder; no el pot tenir per ell mateix, tot i que hi ha objectes més adients per a aquesta funció i que per això se’ls considera objectes de poder per ells mateixos.

Després d’una referència a la possibilitat de contemplar la posta de sol encara que no es vegi el sol directament (p. 281), ja que la llum reflectida i la peculiaritat del moment són rellevants, trobem l’escena dels quatre aprenents de bruixot (p. 281 a 290), particularment significativa perquè és la primera vegada al llibre en que apareixen altres personatges que no siguin en Don Juan i en Carlos. És com si fins aquest moment en Carlos no disposés encara de prou poder per poder relacionar-se amb altres persones que també fan el camí espiritual, i a partir d’un cert punt, gràcies al treball fet amb Don Juan, sí que hagués accedit ja a un nou estadi que permet compartir amb d’altres, formar part d’alguna manera d’una comunitat.

La sots-escena de les disfresses (p. 286 a 289) serveix per indicar la relativitat de les percepcions: com ja s’ha dit, el món del poder és propi de cadascú, cadascú el viu de la seva manera i el visualitza amb les seves imatges, d¡aquí que cada un dels presents veu diferentment l’escena (p. 288 i 289), com constaten quan miren d’intercanviar informació al respecte. El món del poder no és un àmbit objectiu sinó un àmbit vivencial, compartible però no objectivable.

Una altra precisió significativa: cal fer la distinció entre aliats i forces sense poder (p. 285). Els aliats són forces amb poder, relacionades amb l’àmbit del poder, però no són les úniques forces que hi ha al món: també n’hi ha que no estan associades amb aquest àmbit.

Sovint hem considerat força equivalents els termes “poder” i “esperit”, i no hem tingut escrúpols en utilitzar el terme espiritualitat en el marc d’aquestes notes de lectura. Creiem que Castaneda permet això, ja que ell mateix parla, per exemple, de l’”esperit donador de poder” (p. 284 i 285). Les paraules sempre han de ser eines útils, a utilitzar quan mostren aquesta utilitat i a deixar al marge quan no és així, sigui per manca de significació per a la persona sigui perquè en ella van associades a experiències negatives (com passa força amb gent educada en escoles religioses rígides, per exemple).

És enigmàtica la imatge que quan els joves copsen el “no-fer”, esdevenen una línia d’estàtues negres, un cercle d’ombres (p. 290 i 294). I és suggerent la imatge que diu que tot el que fem és una simple disfressa (p. 291), com si el “fer” fos una disfressa del “no-fer”.

El joc entre el “fer” i el “no-fer” queda més ben perfilat amb una nova imatge, la dels dos anells de poder: el del “fer” i el del “no-fer” (p. 292 i 293). L’anell del “fer” és una mena de punt de connexió entre nosaltres i el “fer” del món per construir el món (p. 292); és la ja abans formulada visió de la realitat com a construcció, que a més és una construcció compartida (compartim conceptes que ens permeten construir el món, el que d’alguna manera li dóna un caire de convenció: el món com a convenció humana. Haver assolit això és una de les grans fites de la humanitat, un dels seus grans èxits!). Doncs bé, de la mateixa manera, amb l’anell del “no-fer” podem enganxar-nos al “no-fer” i construir un “altre món” (p. 292). Hi haurà, per tant, el poder del “fer” i el poder del “no-fer” (p. 293), simbolitzats per l’anell corresponent.

Ja hem vist que a Castaneda li agrada la reiteració de nocions importants. Ens torna a recordar, doncs, que és el cos qui ha d’aprendre a “no-fer” (p. 293); no és un assumpte de la ment racional... En la mateixa línia, insistirà en la inexplicabilitat del no fer (p. 293); el “no-fer” (i el poder) són inexplicables, indescriptibles, només ens hi podem referir de manera al·lusiva, al·legòrica, metafòrica...

Nota poètico-emocional de final de capítol: la referència al desànim davant de la dificultat del camí del “no-fer” (p. 294). Costa molt tenir un peu a cada món, no deixar els compromisos amb el món quotidià (p. 294). Quan tastem el món del poder i la seva fascinació tenim la temptació de “fugir del món”, de dedicar-nos de ple a l”altre món”. La resposta de don Juan és contundent: encara que ens costi operar alhora en dos móns, som gent d’aquest món, no el podem deixar; el que hem de fer és utilitzar-lo com a terreny de cacera, sabent i acceptant que nosaltres també podem ser utilitzats (p. 295).



dilluns, 15 d’octubre del 2012

Tres diagnòstics







"La degradació que s'està produint en la política, amb líders que semblen, gairebé tots, personatges de dibuixos animats; en l'ensenyament, amb una aclaparadora ignorància que s'imposa com a model a les escoles; en les relacions socials, cada vegada menys fiables i amb marques pròpies del món salvatge: tot això ens indica que anem molt malament."

"Un país només consolida de debò la seva independència quan té alguna cosa per aportar (...) s'és independent per als altres. Una nació es torna autònoma quan troba una manera pròpia de donar-se al món."

"Les crisis són senzillament pàgines totalment en blanc en les quals cal escriure alguna cosa nova."


Gabriel Magalhaes La Vanguardia del 15.10.2012




diumenge, 14 d’octubre del 2012

Quaranta-quatre






Així érem l'estiu de 1968...



dissabte, 13 d’octubre del 2012

Charlotte Gouffier


Chateau d'Oiron


Imagineu-vos una bonica noieta de 18 anys, d'una família molt ben relacionada i influent, tot i que amb una economia no prou a l'alçada. El pare havia mort quan la noieta tenia sis anys.Té un germà gran, un home important, implicat amb l'exèrcit i que passa la major part del temps lluny de casa; i té dues germanes més grans que s'han fet monges.

El germà esdevé amic d'un personatge peculiar, molt intel·ligent, orgullós i força neuròtic, malaltís, amb una personalitat extremada, passional, i molt religiós. Tan forta era l'amistat entre els dos homes que l'amic tenia fins i tot una cambra per a ell a casa de la família dels germans esmentats. Tot i ser deu anys més gran que ella, l'amic del germà s'enamora de la noieta, i coneix així els sofriments i les esperances de l'enamorat. Però l'amic no és de bona família com la noia, i la perspectiva matrimonial no és possible; i probablement ella tampoc no estava gaire per la labor, jove mimada i capriciosa com era, tot i que potser no defugia un cert flirteig per explorar els seus atractius de joveneta. L'amic del germà s'acaba desenganyant, tot i que es difícil saber com el va afectar aquest disgust (per cert, l'amic tenia tanta influència en el germà de la noieta que fins i tot va aconseguir que deixés córrer un matrimoni que li era econòmicament molt avantatjós, en base a les posicions religioses i morals que compartien...).

Als 23 anys ella, que frueix de l'alegre vida de l'alta societat, és demanada en matrimoni per un noi de molt bona família. Però les idees que l'amic del germà havia anat escampant per casa seva havien penetrat en certa mesura també en ella. L'amic del germà no l'havia commogut amb el seu amor, però les seves reserves a l'amor humà des d'una perspectiva d'una vida de santedat havien entrat d'alguna manera en el seu esperit. El cas és que a ella la vida social li començava a semblar una mica buida, fins i tot desagradable. I en comptes d'acceptar la proposta matrimonial rebuda, es va fer monja. I l'amic del germà li feia de conseller espiritual, donant-li suport en la seva opció per la vida religiosa, tot i que probablement amb un excés de rigor i severitat i sense prou maduresa personal per fer-ho adientment. Potser la dedicació de l'amic a tenir cura de l'ànima d'ella era un derivat d'aquell antic enamorament, tot i que segurament cap dels dos se'n donava compte.  S'establí entre ells una mena de santa intimitat. I és possible que en el fons les motivacions de l'amic no fossin tan transparents: inconscientment podia pensar que, ja que la noia no havia pogut ser per ell, que no fos de cap altre home.

La família no estava gaire conforme amb que la noia es fes monja, i la van fer tornar a casa; poc després, però, ella es va escapar i va tornar al convent. Va fer els seus primers vots, però la seva mare se la va tornar a endur cap a casa. Allà feia una vida de santedat, i continuava rebent el suport espiritual de l'amic del germà. Però pocs anys després, aquest amic del germà va morir, i la pietat de la noia es va anar refredant. En veure-ho, una de les seves germanes monges li va preparar una entrevista amb el seu antic pretendent, que ja feia set anys que l'estimava. Ella va acceptar les seves visites, però el seu germà i la germana de l'amic ja mort la van pressionar per deixar aquella relació, que no s'acordava, segons ells, amb el seu itinerari espiritual ni amb la memòria del difunt, i ella així ho feu.

Poc després, la germana de l'amic mort va marxar de la ciutat on vivien, i la noieta, que ja tenia 32 anys, alliberada d'aquella influència, va anar tornant a emprendre l'antiga "vida social". I la "societat" va decidir que calia casar-la. A l'antic pretendent no el van ni considerar, i la van casar amb un altre home de bona posició i de bon físic però vulgar, xerraire, bevedor, poc intel·ligent i insensible. Ella va veure aviat l'error d'aquell matrimoni, i es posà a fer penitència, però va ser la vida qui li va fer pagar l'error amb escreix: el seu primer fill va morir al nàixer, el segon va nàixer esguerrat, el tercer era un nan i va morir als 19 anys i el quart va ser un home trist que va morir sense descendència. Probablement el marit li havia encomanat una malaltia venèria, donada la seva desordenada vida sexual. I a més ella tenia una altra malaltia que la va obligar a ser operada amb dolor diverses vegades. Sembla ser que ella assumia les seves desgràcies com a part de la seva penitència.

Tot això va passar a Paris el segle XVII, durant la primera part del regnat de Lluís XIV. La noia es deia Charlotte Gouffier. Va néixer el 15 d'abril de 1633, i va morir el 13 de febrer de 1683. El seu germà era el duc de Roannez. El seu pretendent refusat era el marquès d'Alluye. El seu marit era el duc de la Feuillade. El convent on va entrar, Port-Royal. Les posicions religioses compartides, les jansenistes. L'amic del seu germà era Blaise Pascal (1623-1662).


(aquest perfil biogràfic, molt hipotètic però plausible i colpidor, el proposa Morris Bishop a la seva biografia de Pascal, publicada l'any 1937.

Per què m'interessa l'itinerari vital d'aquesta noieta de casa bona? Perquè em fa pensar en la fragilitat dels humans, en com se'ns emporta el vent, en com les circumstàncies orienten les nostres vides a desgrat nostre... Ella no controla, pobreta; és fràgil, indecisa, influenciable, i està envoltada per uns poders enormes davant dels quals no pot res: el geni de Pascal, la cort de Lluís XIV, la potència de Port-Royal... i ella va sent arrossegada per aquests vents, i va patint i patint, no sabent ben bé on és, ni perquè li passa tot allò...)


Lluís XIV



divendres, 12 d’octubre del 2012

Ixtlan XV. No-fer




(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

En el marc del desplegament de nocions relacionades amb el poder, apareix aquí la del “llit de poder” pel veritable descans (p. 254 i 255); reposar en un espai vinculat al poder dóna capacitat d’un relaxament més ple, el poder pot alhora vigoritzar i relaxar. I se’ns indica que el lloc de poder fa aflorar emocions fondament enterrades (p. 254). Això en un primer moment pot ser trasbalsador, però després acaba essent alliberador; recordem que una de les pretensions de la dinàmica del poder és arribar a incidir en l’inconscient, restablint harmonies on hi havia esquinçaments.

Trobem llavors una indicació cabdal, vinculada amb aspectes ja abordats en capítols anteriors: cal deixar de banda l’actitud de no parar de buscar explicació racional a tot, ja que està lligat al donar-nos importància suprema (p. 254). En el nostre funcionament quotidià acabem aplicant a la pràctica un principi del que no som prou conscients: considerem que només allò que entenem racionalment té dret a existir, a ser real: la nostra raó és la mesura de totes les coses, el criteri de veritat. Aquest criteri ens dóna importància, ja que som nosaltres els que decidim què existeix i què no, què és important i què no. Cal abandonar aquesta mena d’orgull, de supèrbia, sovint no viscuda com a tal, i operar amb més humilitat, reconeixent-nos pertanyents a un món que no podem controlar, que no només està a les nostres mans.

I si voler explicar-ho tot racionalment és un despropòsit, també tenir remordiments és donar-se una importància injustificada (p. 255). Tan importants som, com per creure que els nostres remordiments tenen alguna mena de rellevància? A qui li importen els teus remordiments? Que potser el cosmos s’hi fixa? Ja s’ha dit en altres capítols: els remordiments són inútils, irrellevants. És cert que, des d’una perspectiva evolutiva, poden tenir un paper significatiu: enfortir l’impacte emocional d’una acció incorrecta per tal que no la tornem a fer. Però el pas següent, que és el ser esclaus dels remordiments, o bé utilitzar-los masoquísticament amb una certa delectança, pertanyen ja a aquest estadi d’inutilitat i improcedència dels remordiments, i la major part de les vegades no ens quedem en el primer moment útil sinó que passem a aquest segon moment improcedent.

La reflexió que segueix és enginyosa i provocativa. Ens sembla que ser desgraciat és espontani, que va sol, que no demana cap esforç, i en canvi ser feliç és quelcom que exigeix una feinada. Castaneda parla del benestar com a reeiximent fruit d’una recerca deliberada, certament, però subratlla que és equivalent l’esforç per ser desgraciat que l’esforç per ser complet i fort (p. 256). Val la pena, doncs, conduir bé les nostres energies, aplicar-les en la bona direcció, perquè gastarem les mateixes tant si anem en una direcció com en l’altra. Aquesta és una nota motivadora, optimista, estimulant: ens costarà el mateix ser com cal que ser un desastre. No tenim l’excusa de dir que fer les coses bé costa i fer-les malament no, la inversió d’energies és equivalent. Sovint és considera que algú ha caigut en mans de la droga, per exemple, per manca d’energies per evitar-ho; Castaneda ens indica la incorrecció d’aquesta consideració. Les causes seran les que siguin, però no que sigui el “camí fàcil”.

La natura és central en la proposat castanediana, i és lògic que s’hi subratlli la importància de l’observació de determinats fenòmens naturals (geològics, del sol, de la lluna, dels núvols, del vent...) (p. 256, 259, 260 i en general a tota la seva obra). Hem de ser capaços de recuperar la capacitat d’atenció als fenòmens naturals. Aquí la ciutat esdevé un obstacle, una dificultat –no insuperable si sabem estar prou atents- a l’hora de poder contemplar un núvol de tempesta, una posta de sol, un arc de Sant Martí, unes fulles mogudes pel vent.

Una altra escena, lligada al món del poder: la de la roba amb poder (p. 258 i 259). És important tot allò que té la capacitat de desencadenar percepcions impactants.




I entrem més a fons en la noció del “no-fer” (p. 261 i 262). El “fer” vindria a ser la construcció del món projectant els nostres conceptes. Des del “fer”, la “realitat” esdevé una construcció humana. El “no-fer” passaria per aturar aquesta construcció, per deixar de projectar els nostres conceptes. En aconseguir-ho, el món s’ensorra, cosa que no és fàcil d’entomar, com es pot imaginar. Però és un pas necessari en el camí del progrés espiritual. Això Castaneda ho designa amb el magnífic nom de “parar el món”. La distinció entre “fer” i “no-fer” és paral·lela a la que hi ha entre “mirar” i “veure” (p. 262): “mirar” és un gest actiu, de projecció de nosaltres cap al que ens envolta; “veure” és més passiu, contemplatiu, és més aviat el món el que ve a nosaltres. “Parar el món” és, doncs, fruit de l’aturar el “fer”, la construcció (p. 263). Ja varem indicar que a la tradició buddhista hi trobem la coneguda i potent expressió “constructor, t’he vist!”; hi ha un moment en que prens consciència de que tu ets qui construeix el món, que dins teu hi ha aquest constructor, i llavors del que es tracta és de silenciar al constructor.

“No-fer” és eliminar els límits introduïts per les construccions conceptuals. I Castaneda ens proposa algunes imatges i exercicis que van en aquesta direcció: ajuntar les pedres (p. 264), fixar-se en les ombres (p. 264 i 265), l’enterrament de la pedra impregnada d’un mateix com a pràctica del “no-fer” (p. 265); pràctiques que trenquen la quotidianitat, que escandalitzen la raonabilitat, el “fer”.

Pel “no-fer” no és rellevant la distinció “veritable-fals”, la qual pertany al món del “fer” (p. 265). Per això el “no fer” queda vinculat de vegades a actes absurds, sense sentit des de l’òptica racional, la del “fer”. I se’ns dirà que un guerrer actua amb les coses falses per “no-fer” (p. 265 i 266). Això genera una reacció racionalista espontània contra la incoherència (p. 266).

El concepte queda d’alguna manera precisat per la noció del “gest de no-fer”, un gest que es pot utilitzar, oh paradoxa, per treure coses del cos (malalties, sentiments no desitjats...), coses que la raó, el “fer” és incapaç de foragitar. Però cal poder personal per a fer l’exercici sense risc (p. 267), no és cosa que estigui a l’abast del primer que arriba (aquí hi hauria una connexió amb el món dels sanadors, dels “curanderos” i altres persones equivalents; han de ser gent amb poder per a ser capaços de guarir; continuem aquí dins del món de l’irracional, tan difícil d’acceptar des de l’òptica habitual, i més quan el poder no actua amb la sistematicitat de la ciència, essent molt més incontrolable, imprevisible, erràtic. Si això és suficient com per ignorar-lo o menysprear-lo seria objecte d’una bona discussió. Algú pensarà que és l’excusa perfecta: quan no funciona dius que és fruit d’aquest caràcter erràtic i ja el tens justificat, però aquí l’important no és quan no funciona, sinó quan funciona).

Apareix llavors, relacionat amb l’àmbit del “no-fer”, un dels conceptes més críptics de la construcció castanediana: les “línies del món”, que es poden “sentir” perquè “el món és un sentir”: al “no-fer” sentim el món, a través de les seves línies (p. 268). El món castanedià no és un “conèixer” cerebral, és un “sentir” cordial, un experimentar el món en primera instància des del sentiment, des de l’emocionalitat, des de la percepció directa, no mediatitzada per les consideracions conceptuals. Les línies serien doncs aquestes connexions de la nostra emocionalitat amb l’entorn.

Resum i subratllat: la gran trilogia de “no-fer”/”parar el món”/”veure” (p. 269). Tres nocions íntimament vinculades i lligades a la preeminència del cos sobre la comprensió intel·lectual (p. 269). I això no és una mera consideració teòrica: el “no-fer és font de bona forma física (p. 270). No estem parlant d’idees intranscendents, sinó de nocions amb incidència pràctica.

I en aquesta línia, es veurà a les ombres com a portes del “no-fer”; la projecció fosca, però relacionada amb l’objecte, ens ajuda a considerar-lo des d’aquesta òptica alternativa. Podríem potser dir que el “no-fer” dona accés a la dinàmica interna de les coses, a les línies del món, als sentiments (p. 271). I evidentment no hi ha manera de descriure el món del “no-fer”, ja que tota descripció es fa des de la racionalitat; el mateix parlar d’”ombres” o “sentiments” són intents, al·lusions, pobres provatures de mirar d’indicar amb paraules un territori inefable (p.272).

Evidentment, el món del “no-fer” és perillós: hi ha el risc d’extraviar-se en el món del “no-fer” (que no deixa de ser una mena d’”altre món”) (p.273). I hi ha també el risc de convertir-lo, lliurant-s’hi, en un altre “fer” molt llaminer! (p. 273 i 274).

D’alguna manera hi ha una relació entre “no-fer” i “somniar” (p. 275), una connexió que passa potser pels nivells de l’inconscient. Però, com ja hem dit, aquest és un terreny on fàcilment ens sentim navegant per la incomprensió: potser copsem que alguna cosa de consistent hi intuïm, però se’ns escapa...

Una consideració útil per anar afinant la noció de “no-fer”: actuar sense creure és “no-fer” (p. 275). Fer determinades coses sense un perquè al darrera que ens expliqui o justifiqui perquè les fem, sense un resultat a assolir, sense una convicció a implementar, i tot i així fer-les, actuar, és entrar al territori del “no-fer”.

I evocant les ressonàncies poètiques freqüents al final dels capítols, Castaneda ens dirà que accedir al “no-fer” no és una qüestió de confiança, sinó que és una “lluita de guerrer” (p. 275). Cal lluitar amb un mateix, amb la pròpia raó, per a poder fer aquest pas, per practicar l’absurd. I aquesta lluita és difícil, i no la podem fer sols. Ens hi poden ajudar “adversaris” i “aliats” (p. 275). Dos nous conceptes de final de capítol que seran desenvolupats més endavant.

Encara en el dring poètic ens recordarà que el propi cos ha de descobrir el poder i el sentir del “no-fer” (p. 276). No és qüestió d’entendre-ho amb la raó, és qüestió de percebre-ho, de notar-ho amb el cos, amb les eines de percepció extraracional.

I quatre notes finals: primera, que el menyspreu és un obstacle per accedir als “misteris del món” (p. 276); segona, que creure’s “incapaç” o “un desastre” és un manera de “fer” (p. 276) (una de les que utilitzem més sovint per eludir el repte del camí: “això no va per mi”, “no estic fet per a aquestes coses”, “és massa complicat”, “pobre de mi no estic a l’alçada”, “soc massa poca cosa i no me’n sortiré”... quina flaira d’excuses de mal pagador!); tercera, que la contraposició entre dos “fer” és una tècnica per veure la seva irrealitat (p. 277); i quarta que cal arribar a l’“ésser que va a morir” (p. 277), que cal connectar sensiblement amb la nostra condició mortal, assumir-la a fons, no fer veure i viure com si fóssim immortals, una nota emocional i poètica lligada a la visió serena, desolada i imponent de la mort que Castaneda es plau a evocar en moments crepusculars com els finals de capítol.





dimarts, 9 d’octubre del 2012

El món actual





Un directiu d'una multinacional deia fa poc que la seva empresa utilitza per a la caracterització del món actual una anàlisi feta pel US Army War College, que el defineix com a volàtil, incert, complex i ambigu. Una caracterització que s'està popularitzant amb el seu acrònim anglès: VUCA (volatility, uncertainty, complexity and ambiguity).

No és un diagnòstic de cap profeta apocalíptic, és una visió militar assumida per una empresa estesa per tot el món i amb un coneixement molt directe de la realitat.

Que hagin arribat a aquesta caracterització, fa pensar.




dilluns, 8 d’octubre del 2012

Ixtlan XIV. La marxa de poder




(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

Continua el treball de Castaneda al voltant de la mort amb el suggeriment de “veure” la mort, de tractar la mort com una “presència”. Això sí, cadascú la veu a la seva manera (p. 219 i 220); torna, doncs, al tema del caràcter peculiar, personal, a mesura de cadascú de l’experiència del poder, de l’experiència espiritual. No només el tema del poder és no racional, no només hi ha qui el nota i hi ha qui no el nota, sinó que els que el noten ho fan cadascú a la seva manera, no pas seguint un mateix patró, una mateixa forma de manifestació. Les imatges que ens fem del poder són, doncs, importants i alhora relatives, pròpies de cadascú.

Una altra consideració per anar completant la seva aproximació multifacètica al poder: Castaneda ens diu que el poder personal determina com es veu, com es viu i com es mor (p. 221): el nostre nivell i tipus de poder incideix en la nostra manera de veure el món, en la nostra manera de viure la vida i en la nostra manera de morir. Per tant, és el més important, allò que configura la nostra existència. Aquí es pot evocar un problema clàssic: tothom té poder, el que passa és que uns en prenen consciència i els altres no? O bé només té poder qui en té, i si el treballa, n’acumula i hi reflexiona? Un debat obert, molt interessant.

I continuen els matisos per mirar d’aproximar-se el millor possible a les característiques del poder: Castaneda diu que el poder personal és un sentiment, o un estat d’ànim (p. 221). Té relació amb la nostra dimensió emocional, més que no pas amb la racional. D’aquí que s’ha de tractar encara amb més cura i prudència, ja que el món emocional és més delicat que l’àmbit de la raó.

Encara un nou matís: cal estar convençut de la possibilitat d’obtenir i guardar poder, cal considerar que això és quelcom possible.  No tan intel·lectualment, sinó realment, en la nostra convicció profunda que depassa la nostra mateixa intel·ligència. Aquesta convicció és el que permet agafar poder sol (p. 221): ho podem assolir pel nostre propi compte, sempre que considerem que això és possible. Aquesta aproximació ressona amb la tradicional noció cristiana de “fe”, aquesta mena de posició prèvia a la raó i més profunda que ella que orienta la nostra dinàmica espiritual. La qual te una degradació prou perillosa: l’anomenada “fe del carboner”, l’afirmació dogmàtica d’aquesta fe per damunt de qualsevol altra consideració, que dóna lloc al que designem habitualment com a postures fonamentalistes. Un terreny delicat, on cal anar amb peus de plom per diferenciar la positiva convicció profunda del refugi psicològic que representa el dogmatisme, el qual no va acompanyat d’un treball personal de progrés en el camí espiritual i de projecció d’aquest progrés en l’àmbit dels valors sinó que queda limitat a unes rígides afirmacions verbals, externes, defensades fanàticament.

I fent el seu tradicional petit salt a la reflexió lleugerament emocional, Castaneda ens diu que hi ha un món de diferència entre tenir i no tenir poder (p. 222), que no és irrellevant tenir-ne o no tenir-ne, buscar-ne o no buscar-ne, sinó que això marca i canvia profundament la vida. Amb els seus reptes i dificultats, i amb els seus moments de plenitud i fascinació.

Per Castaneda, l’home de coneixement és el que ha penetrat els secrets del poder personal (p. 222). El que ha vist la consistència d’aquest camí de la recerca del poder i l’ha treballat prou com per haver-ne experimentat les facetes. D’alguna manera, les persones de coneixement han acumulat prou visió i prou poder com per saber com es fa per redreçar la ment, per arreglar l’inconscient, sempre desordenat. Posats a trobar ressonàncies, aquest desordre espontani i consubstancial de l’inconscient podria ser associat a la noció de “pecat original” (que actualment té una connotació negativa o com a mínim passada de moda, però que assenyala algun element rellevant de la condició humana, sigui aquest desordre de l’inconscient, sigui el caràcter innat de l’ambició individual que arriba a pretendre tenir la capacitat de decidir per un mateix allò que està bé i allò que està malament. Aquesta segona interpretació, més propera al text bíblic, té alguns problemes pel que fa a la llibertat dels humans, i pot venir associada a la convicció que cal una llei externa – divina o natural – que s’imposi sobre els desigs espontanis dels individus, el que és en part cert i en part no. L’associació del pecat original amb el desordre espontani de l’inconscient ofereix altres fecundes pistes de reflexió). I l’èxit en l’ordenació del propi interior (conscient i inconscient) es podria associar a la noció tradicional de “salvació” (amb el matís que aquesta no ens vindria tant de fora com de dins; moltes tradicions, poc creients en la fortalesa personal, donen més relleu a aquest element extern, que té una de les seves formulacions més radicals en l’afirmació de la “redenció” de la nostra situació a través del sacrifici – el lliurament voluntari a la mort – del “fill de Déu”, de l’encarnació de la divinitat, allò que hi pot haver de més valuós, la màxima manifestació del poder, Jesucrist. En la tradició cristiana, el poder s’associa bàsicament a una persona, Jesucrist, i és la vinculació amb ell el que atorga poder, la font de poder; per això el poder no es vincula a la natura sinó a aquesta manifestació històrica que és la figura de Jesús de Galilea. Hi ha una derivada, però, que és la veneració de la figura de Maria, mare humana de Jesús, a través de la qual l’arrelament del poder a l’espai recupera una certa existència, donades les seves diverses invocacions, moltes d’elles amb un fort lligam a la terra).

Un altre matís important i difícil d’acceptar per la nostra mentalitat racionalista: no es pot planificar la cacera de poder. No és una tasca que es pugui emprendre sistemàticament; s’assembla més aviat a la recerca de bolets, on s’aplica una atenció difusa a l’entorn i es troben quan es troben: la intensitat de la voluntat, del desig de trobar-los, no té la més mínima incidència en el resultat. Es troben quan es troben. El que sí que succeeix és que si estem amb contacte amb algú que té poder i li tenim confiança, és possible que això ens faciliti atrapar poder. Cal confiar en el poder personal de qui el té (p. 223 i  224). D’aquí que algunes tradicions considerin el mestre (un home de coneixement, amb poder acumulat) com a imprescindible per poder engegar la pròpia tasca acumuladora de poder. O, vist des d’un altre angle, seria com si el mestre tingués capacitat de transmetre poder als seus deixebles, com si fos possible un procés de transmissió de poder (d’aquí les cadenes de transmissió tan rellevants en alguns corrents buddhistes i sufís, per exemple).

Retorn a un tema ja treballat prèviament: les rutines (així com anuncia els temes abans de desenvolupar-los, Castaneda també va inserint recordatoris de temes ja desenvolupats). Les rutines són font de sequedat i esterilitat (p. 225 i 226). Si volem viure una vida creativa, generadora de novetat, amb capacitat d’albirar nous horitzons, hem de trencar les nostres rutines, que ens empresonen.

Apareix aquí una nova “escena”: la de les fulles al ventre (p. 226 a 230). És una bona cosa prendre-s’ho com un koan i mirar d’interpretar-ho.




I reprèn el tema del poder amb un altre matís important: el del caràcter impersonal del poder, tot i poder-lo acumular personalment (p. 230). L’acumula cadascú a la seva manera, el veu cadascú a la seva manera, però el poder segueix essent impersonal, el mateix per a tothom i no tractable com un interlocutor personal. En aquest punt la visió castanediana és més propera al buddhisme i el taoisme que a les tradicions de l’Índia i d’occident, que fan de la interlocució personalitzada amb el poder un element identificador, sigui directament amb la divinitat sigui via la intermediació de Jesucrist o Maria. És un apassionant tema de debat, ja que les dues posicions tenen les seves virtuts i limitacions.

Encara un altre matís rellevant: el poder només es pot donar a algú altre si aquest altre el fa servir per a la seva pròpia recerca de poder personal (p. 230)  Aquesta és la funció del mestre. I queda clar que aquest poder no té altra utilitat que la de permetre fer camí de transformació personal, no serveix per adquirir rellevància social, ni capacitat d’influència sobre els altres. Serveix pel que serveix, i prou.

De tal manera és peculiar aquest poder que es necessita poder fins i tot per concebre què és el poder (p. 230 i 248). Sense una certa experiència del poder no el podem ni concebre. Això pot semblar paradoxal, però passa una cosa semblant amb la qüestió de la qualitat humana: costa de concebre si no se’n té un tast... I el mateix passa amb el que es denomina fe religiosa: si no se’n té, no es pot saber de què es parla. Algú podria dir que això és un blindatge, un cercle protector per defensar l’experiència del poder davant dels escepticismes racionalistes, però el que ho viu ho viu com una constatació feta, no com una estratègia defensiva: l’experiència del poder, la percepció viscuda, és el que porta a aquesta formulació, aquesta és la font de la seva autenticitat.

I Castaneda torna a insistir: el procés relacionat amb el poder no es pot calcular, programar. De manera que podríem arribar a dir que no som nosaltres que fem servir el poder per a fer procés, sinó que és el poder qui troba la manera (p. 230). Aquí torna a ressonar la noció tradicional de gràcia, que opera de la mateixa manera.

I represa d’un dels temes dels capítols inicials: el món no és només com nosaltres el representem; el món és un misteri. Hi ha el món que ens representem i molt més (p. 231). La raó no ho abasta tot, el món és molt més del que veiem, és una immensitat que ens depassa, amb dimensions que no ens podem representar i que per tant vivim com a misterioses. Hi ha vastos camps d’exploració amb eines de percepció que depassen les habituals, aquestes a les que d’alguna manera accedim gràcies al poder. Què vol dir exactament això de que el món és molt més no es pot dir, perquè ho volem abastar racionalment i això és precisament el que no és possible. Raó i fe sempre han estat en tensió, el que no vol dir que no siguin compatibles.

Retorna llavors a evocar la qüestió de la impecabilitat del comportament: el guerrer verifica que tot estigui en ordre com a part de la seva conducta impecable (p. 233). La vida del guerrer no és desordenada, caòtica, dispersa, ans al contrari; està feta d’ordre, concentració, lucidesa i rigor, mirant de no fer res inconvenient i fer allò que convé.

I nova nota lleugerament emocional: cal confiar en el nostre poder personal; és tot el que tenim en aquest món misteriós (p. 233). En un món de soledats i incerteses, de fragilitats i inconsistències, només el poder ens pot aportar fermesa, solidesa, aplom, confiança, empenta. Tot i la seva volatilitat i subtilitat, la vida espiritual és la realment consistent.

Vivim en un món d’incertesa, imprevisible, i cal estar en calma per enfrontar-se a entitats desconegudes i indòmites com la foscor o el vent (p. 234) Des de la por o l’esverament, no podrem afrontar aquestes entitats simbolitzades pel vent i la foscor, entitats que portem a dins (forces de la nostra ment inconscient, que ens mouen com volen o ens espanten) i que ressonen en la similitud amb aquests fenòmens naturals. Externes i internes alhora, aquestes forces de difícil control ens repten al combat, i només des de la serenitat es pot combatre bé.

I és que un guerrer actua com si sabés el que fa, tot i que en realitat no sàpiga res. És impecable quan confia en el seu poder personal (p. 235). Llenguatge paradoxal, sí, però amb un enorme gust de veritat, d’autenticitat. No sabem res, però actuem amb decisió seguint un camí, com si sabéssim el que ens fem. I quan ho fem des de la força del poder, aquest comportament és com ha de ser, té el rigor i la fermesa de la decisió orientada.

Torna llavors a evocar la ja esmentada “marxa de poder” (p. 236). Sembla apuntar cap a l’ús de capacitats ampliades o no habituals de percepció, amb el poder substituint a la vista (p. 237). Si això és real o simbòlic és difícil de saber; en tot cas, és suggerent. I, comentari genial, per fer-ho cal deixar de lliurar-se als propis sentiments d’incapacitat (p. 238). Coratge, valor, digueu-li com vulgueu: el camí no es pot fer des de la por i la inseguretat. Probablement la inseguretat sigui un dels mals més estesos entre els humans, trencadissos com som, traumatitzats per mil experiències, desorientats, amb dificultats per gestionar algunes de les nostres pulsions espontànies, febles davant dels altres, amb nocions confuses sobre el que realment valorem, perduts en incerteses i dubtes... I és que la marxa de poder, com també passava amb la recerca d’un lloc de poder, requereix una barreja d’abandó i confiança (p. 238) que no és fàcil d’assolir ni de mantenir. Ni blindats ni reticents, tot i que l’entorn sovint sembli convidar-nos a ser-ho per tal de protegir-nos; en el camí no hi ha protecció, el camí es fa des de la fragilitat. I per poder assolir aquest estat, es tracta que el cos tingui coneixement de les coses sense pensar-les. Per fer-ho cal una concentració total (p. 239). Buscar una relació directa amb el món, sense les censures, barreres, alentiments, dubtes i desconfiances que deriven del pensament. I aquesta mena de relació directa és impossible des de la dispersió, només es pot fer operativa en el marc d’un estat de plena atenció, d’absoluta concentració. Ho hem dit ja: no hi ha camí des del desordre i la dispersió. L’evocació de la disciplina militar lligada a la imatge del guerrer mostra la seva pertinència.

Abans s’ha invocat el vent i la foscor. Ara es fa referència a les “entitats de la nit”: poders, aliats, esperits (p. 240). Que agafen ple sentit si les evoquem com a formes o manifestacions de l’inconscient personal, de la nostra cara oculta, que és alhora foscor i potència, amenaça i font d’energia i creativitat. La cara oculta és complexa i ambivalent, difícil de conèixer i manegar, però ineludible i imprescindible. Caldrà tractar amb les “entitats de la nit”, amb el seu peculiar cant: dolç, melodiós, atraient, obsessiu, trist (p. 242 i 243). La nostra cara oculta ens fascina, ens atrau i ens espanta, com aquella màquina que permetia veure els propis somnis que apareixia en una pel·lícula d’en Wim Wenders: qui la tenia no podia deixar de mirar-la obsessivament. No és una cara fosca, lletja, repugnant, cau dels nostres mals instints i pulsions: és un món desconegut i ambivalent, on hi nien el millor i el pitjor, i que cal saber conduir per tal que ens beneficiï en lloc de perjudicar-nos. I aquestes visions paranormals nocturnes –les “entitats de la nit”- es barregen amb sentiments (p. 243 i 244), com no podia ser altrament, ja que formen part consubstancial de la nostra persona. En aquest àmbit constatem que la veritable por no és la que deriva dels nostres raonaments, sinó la del cos (p. 244), la que el cos té per ell mateix, a partir d’aquestes captatives metaracionals, que entren en relació directa amb les entitats de la nit, com per exemple una massa fosca rectangular com una porta, que és atractiva i a defugir (p. 245); les entitats de la nit són perilloses, s’hi ha d’anar amb cura, perquè atrauen però alhora no sempre són de fiar, no pel simple fet de pertànyer a la cara oculta són positives: a la cara oculta hi ha de tot, llum i foscor.

I el que passa amb les “entitats de la nit” passa també amb les “entitats de les muntanyes”. Són perilloses, però per aprendre cal arriscar-se. Són a les roques i les esquerdes (p. 246 i 247), es manifesten en cops de vent imprevistos, per exemple, si sabem llegir en aquests fenòmens, si sabem fer-los servir com a indicis, tractant-los amb una clau d’interpretació diferent de la que ens és habitual.

I cal una nova referència emocional: el camí del coneixement i el poder és difícil i llarg (p. 247). Ho hem dit ja: no és bufar i fer ampolles. I és que per acumular poder personal cal viure de determinada manera, tapant tots els propis punts de “desaiguament”, d’evacuació (p. 247), i això no és gens senzill. Estem foradats per tot arreu, perdem energies contínuament, les nostres distraccions, les nostres febleses, els nostres vicis, les nostres condescendències i autocomplaences, un munt de forats pels quals la nostra energia s’escapa. I tapar aquests forats requereix una gran força de voluntat i una gran intel·ligència, ja que la simple repressió no acostuma a donar fruits, i el que aturem per un cantó acaba sortint per un altre. És una recomposició gradual de tot el nostre sistema el que cal anar portant a terme.

Curiosament, el poder no es nota quan se l’està guardant (p. 248). Mai no et sents “ple de poder”, o “amb més poder”, el poder és massa subtil com per permetre aquestes apreciacions. La seva presència s’ha de notar per vies indirectes, pels subproductes que en deriven. I és que el que sí que passa és que quan comences a tenir poder, comencen a passar-te coses (p. 248). Aquests indicis són els testimonis d’acumulació. I, com ens podem imaginar, seran propis de cadascú, difícils de generalitzar; però un sap quan comencen a passar-li coses especials.

Retorn a una de les nocions proposades fa una mica, aportant-hi un pas més: parlem ara del duel amb les entitats de les muntanyes, probablement també situables o en ressonància amb el nostre propi inconscient. I és que resulta que si ets impecable, si actues com cal, aquestes entitats no són perilloses (p. 249); hi pots lliurar un noble combat que t’enfortirà. Però si no ets prou fort, si no has assolit prou grau de rigor, et massacraran, perquè és el que et mereixes i és el que et permetrà continuar preparant-te per avançar en el camí (a no ser que fugis espantat com una criatura...). I aquí Castaneda fa una altra genial connexió amb la manera quotidiana de viure donant-li corda a la gent; no es pot viure mirant de satisfer tothom (p. 249). Tendim a evitar els duels, els enfrontaments, per tal de tenir una aparença de pau i tranquil·litat; volem quedar bé amb tothom, defugim la confrontació, i això és inútil –no genera autenticitat- i ens afebleix.

Notem que s’acaba el capítol perquè s’introdueix un nou concepte: la noció d’”adversari”, curiosament associada als que se’ns assemblen (p. 249 i 250). Més endavant serà desenvolupada.

Recorda la importància de l’aprenentatge del cos, en paral·lel amb el que s’ha dit de la por del cos, la que el cos té per ell mateix, de manera directa. L’aprenentatge del cos també tindrà aquest caràcter d’immediatesa, de vinculació no mediada pel pensament racional. I és que cal que arribem a assolir un impacte directe en l’inconscient; si no canviem l’inconscient, no canviem realment (p. 250). És la gràcia i la tragèdia de tota aquesta història: no es tracta d’un tema de conviccions, d’idees, de formulacions, es tracta de modificar realment la part oculta de la nostra ment, només això és eficaç. I les tècniques relacionades amb el poder van per aquest cantó.

Encara un altre nou concepte de final de capítol: la noció de “no-fer” (p. 251), que també tindrà un paper important. I acaba amb l’enigmàtica referència a la percepció de les ombres de les fulles i l’espai entre les fulles (p. 251 i 252); més imatges a treballar.