Ixtlan XVIII. L'anell de poder del bruixot

(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

Els processos de transformació espiritual són llargs. És cer que de vegades hi ha un moment d'impacte fulgurant (la famosa caiguda del cavall de Sant Pau), però en general són processos graduals, lents, oberts, en els que l’important no és tant arribar a una determinada fita sinó mantenir-se en una dinàmica de canvi, de progrés. Potser això és el que simbolitza que entre la primera part del “Viaje a Ixtlán” (capítols i a XVII) i la segona (formada pels tres darrers capítols) figura que passen uns deu anys (p. 319). Aquests darrers capítols recullen d'alguna manera l’etapa final de la relació d'en Carlos amb Don Juan, i en ells hi apareix don Genaro (p. 319), un altre mestre o bruixot amic de Don Juan i més desconcertant encara que ell. Entre tots dos, actuant alhora, els és més fàcil encara portar les coses al límit (p. 320). De fet, l’impacte de don Genaro obliga a Carlos a revaluar-ho tot, i li genera un nou sentiment (p. 320). Això succeeix enmig d'un exercici pràctic especialment trencador, el de nedar a terra (p. 319 a 321).

Els dos bruixots utilitzen l’humor com a tècnica de descol·locació (p. 321 a 337). Amb les seves pallassades, porten a Carlos a “veure-hi”, però la voluntat d'explicació racional de tot no ho permet (p. 320 i 321). El deixeble segueix oposant resistència amb la seva raó, i potser amb la intuïció que “veure-hi” pot ser portador d'angoixa (p. 321): el procés espiritual no és un procés creixent de benestar i satisfacció, és entrar en zones de risc on cauen moltes seguretats i on ens podem trobar sols, desconcertats, neguitejats. Oblidem les visions idíl·liques de la dinàmica espiritual: és dura, exigent, reptadora. Fins i tot el simple estar en silenci és difícil: o parlem (i això inclou el nostre diàleg interior: els 65.000 pensaments diaris!) o dormim (p. 322).

Una imatge molt bonica és la del centímetre cúbic de sort (o bona fortuna, o poder personal). Amb ella se'ns assenyala la necessitat d'estar alerta (noció amb fortes ressonàncies evangèliques: les verges prudents, o els guerrers que beuen amb un genoll a terra, per exemple), la necessitat d'esperar amb deliberació, de ser ràpid (“presteza”) per agafar al vol l’oportunitat que se'ns presenta, el moment especial que se'ns ofereix. Un guerrer sempre està alerta i en tensió, i té l’elasticitat i el “donaire” per atrapar el centímetre cúbic de sort. Cal dur una vida dura i ajustada, cal estar despert, cal ser compacte (p. 322 i 323) per poder fer-ho. És curiosa aquesta associació que es fa entre poder personal i sort, bona fortuna (p. 323). I es subratlla que sempre anem massa ocupats, o preocupats, o som massa estúpids, o mandrosos, per veure el centímetre cúbic de sort (p. 323). Només ens tenen alerta les coses que ja coneixem (p. 323); no sabem estar atents a l’inesperat, a la novetat.

Els bruixots utilitzen la ironia per desfer tota seguretat o petulància (p. 323, 324 i 327), com es fa visible amb l'al·lucinant escena de la desaparició del cotxe (p. 324 a 337 i 349), amb la desesperada recerca d'explicacions racionals (p. 328 i 329). La recerca del cotxe de forma absurda com si no ho fos, d'absurda (p. 330 a 334) esdevé una mena de koan espectacular. Una dinàmica que queda trencada per la immersió en un record i la consegüent reaparició del cotxe (p. 335). El fet insòlit esdevé així una crida a parar el món (p. 336), a desarmar-nos de les nostres explicacions racionals. Cosa que provoca un enorme trasbals interior: “jo no era jo mateix en absolut” (p. 336), dirà en Carlos. I davant de la seva proesa, el que fan els bruixots és posar-se a riure (p. 337)...