El diàleg entre la Teresa Guardans i en Rai publicat al num. 35 de la revista Dialogal
Estimada Teresa:
No acostuma a venir de gust parlar precisament d'allò que un mateix té menys clar. Però amb tu gosaré, sensible com ets als territoris fronterers i capaç de dialogar des del respecte i l'amistat.
Comencem per les etiquetes? No és el més important, però potser ens fan falta per comunicar-nos. Religió i espiritualitat. Tema de moda. A mi em costa sintonitzar amb les posicions que diuen “sí a l'espiritualitat, no a la religió”. Em semblen poc treballades. M'estimo més diferenciar aquests termes sense contraposar-los. Em costa imaginar una vivència espiritual sense el suport d’un marc conceptual i simbòlic generat en el si de les religions, i no puc trobar-me còmode amb una pràctica religiosa sense una vivència espiritual intensa. Evidentment, totes dues etiquetes estan molt carregades de contingut per la història, però més que dir “prescindim d’elles” potser val la pena fer l'esforç de precisar-les i utilitzar-les tan bé com sigui possible.
L’espiritualitat podria ser una mena de força, energia o dinàmica interior (i exterior, és a dir, com si et vingués de fora, com si se t’imposés) que et porta a anar més enllà de tu mateix, que et des-centra, que t’obre la porta a aquesta experiència trans-humana de deixar de tenir el propi jo com a centre de referència i obrir-se a espais de buidor que poden o no rebre presències. Les religions serien llavors conjunts de tècniques (conceptes, narracions, exercicis rituals...) destinades a facilitar aquest pas de des-centrament. Unes ho fan d’una manera, altres d’una altra; més d'una ens pot ser útil, o només una, o cap; el cas és saber-les utilitzar, no només per treure’n petites peces que ens puguin servir –cosa que tampoc no està malament- sinó per fer-hi immersions que ens transformin. I ens podem immergir en diverses, o només en una.
Si podem no immergir-nos en cap i tot i així fer camí espiritual és un dels temes a la frontera. A mi em costa d’imaginar, i em fa l’efecte que pot obrir la porta a substituts improcedents. Per exemple, a experiències emocionals o estètiques ben valuoses i legítimes en elles mateixes (ah, les precioses postes de sol, o els moments de soledat en la immensitat del bosc, o la meravella del desert, o el silenci de la nit estelada, o el fer el cim de la muntanya...) interpretades com a experiències espirituals (una altra cosa seria utilitzar-les com a imatges metafòriques d’experiències espirituals, sempre difícils de descriure). O bé pot obrir la porta a frivolitats sincrètiques a la manera del new age standard (amb unes dosis de coaching pel mig). L’experiència espiritual no és senzilla, i fora d’alguns personatges excepcionals no es dóna espontàniament, sinó que cal l’ajuda, el suport i el guiatge de tècniques experimentades i acumulades en el temps dins del marc d’això que en diem les tradicions religioses.
Potser, doncs, hi pot haver experiència espiritual sense marc religiós. Però això és difícilment generalitzable i compartible: precisament les religions són construccions humanes fetes per a poder facilitar, compartir, potenciar i transmetre l’experiència espiritual. I són les que són, no s’improvisen sense més ni més. Ni podem anomenar religió a qualsevol invent de darrera hora. Els humans som fruit d’una història que hem construït nosaltres mateixos, encara que avui en dia domini la impressió que això de la història no té cap importància ni cap paper en les nostres vides.
Certament aquesta funció i capacitat de les religions els ha donat un gran poder social, el qual ha estat sovint mal utilitzat –fins a extrems terribles- per les estructures religioses. Però cal situar cada cosa al seu lloc si no volem malmetre absurdament una herència valuosa.
Puc, doncs, arribar a pensar que les religions no tenen l’exclusiva de l’accés a l’espiritualitat (tot i que m’agradaria considerar-ho amb més deteniment). El problema principal, però, em sembla que no és aquest, sinó l’operatiu, el de la presència real de l’espiritualitat. I a aquest nivell, a Catalunya ens trobem amb un horitzó catastròfic: les religions no fan prou bé la seva tasca de potenciació i transmissió de l’espiritualitat (començant pel cristianisme catòlic, en veritable concurs de creditors, fet encara més significatiu per ser la tradició més vinculada a la nostra trajectòria històrica) i fora de les religions l’espiritualitat s’esvaeix, s’evapora sota la potent escalfor d’una post-modernitat individualista, immediatista, consumista i tot el que vulguis.
Com es desvetlla la dinàmica espiritual personal en un context així? Es pot recuperar el paper de les dinàmiques comunitàries? Podem restablir un tracte de la realitat com a sagrada, tècnica que afavoreix la dinàmica espiritual personal? Nosaltres, que no som indis americans, ni tibetans, ni res d’entroncat amb vivències sacrals tradicionals, com ho podem fer? Poden uns occidentals desconcertats per la combinació del racionalisme amb el rebuig d’unes formes catòliques literalistes i fossilitzades recuperar una dinàmica espiritual amb dimensió comunitària i que no sigui antiracionalista ni fonamentalista? Pot el cristianisme -un cristianisme en diàleg interfecundador amb les altres grans tradicions religioses- fer un paper en aquest escenari, com a tradició religiosa més vinculada amb la història del país?
Més preguntes que respostes, ho sé. Però són els temps que ens ha tocat viure...
Amb afecte,
Raimon
_______________
Hola estimat Raimon,
Com m'agrada aquesta oportunitat d'intercanvi que ens ofereix Dialogal! Entro a raig a respondre a les "provocacions" suscitades per la teva carta sense pretendre fer una exposició ordenada. Allà va! Llegint-te m’adono que hi ha una pregunta que jo no em puc fer i que, per contra, percebo que per tu és central. No puc? No vull, no em cal...? Tan se val. Qüestiones si hi pot haver experiència espiritual sense marc religiós. Jo haig de pressuposar que sí, que és possible, perquè al meu voltant milions de persones viuen en una escena cultural, en una realitat personal i social, sense religió; significa això que potser no tenen accés a l’experiència espiritual? És una possibilitat que jo no contemplo! I és des d'aquesta certesa que em pregunto com afinar, com evitar errors i paranys...
És innegable que les qüestions religioses continuen formant part de l’entorn, del llegat històric, de la realitat intercultural, etcètera, però per milions de persones ja no són un element significatiu, no són l’àmbit explícit del que és valuós, allò que vehicula l’experiència fonda de la vàlua de l’existència... i no ho són més enllà de les opcions personals. És com si em trobés (jo, la gent de l’entorn, familiars, coneguts, companys...) dalt d’un vaixell que s’allunya més i més de la costa (la religió)... Els territoris familiars van quedant enrere, però tinc la certesa que la Saviesa (amb majúscules) és possible a alta mar, ho ha de ser. Com fer-ho però?
Com fer-ho per afavorir la profunda qualitat humana interior? (Perquè si et dic la veritat, ja gaire bé ni amb la paraula espiritualitat em sento còmoda o reflectida; té massa reminiscències d’aquella antropologia que separava cos i esperit, material i espiritual... Per on faríem passar la línia divisòria? Però és un altre tema...).
Com fer-ho, doncs, per afavorir la possibilitat humana de plenitud, de tal manera que aquesta creixi sense donar l’esquena al llegat de milers d’anys de saviesa i desenvolupi la que és la seva aportació peculiar i pròpia? Perquè -com bé dius- molt sovint veiem que s’identifica “espiritual” amb tot l’àmbit de les emocions o el del creixement personal: sembla com si l’espiritualitat fos al benestar emocional el que l’economia és al benestar material... Quina seria, al meu parer, la seva "aportació pròpia"? Em toca mullar-me i concretar... Doncs som-hi.
Espiritualitat: l’obertura a la realitat, al món, als altres, a sí mateix, des del silenci del jo. Abasta tant tot allò que ajuda a posar el jo entre parèntesi, com les actituds, possibilitats i conviccions que se’n desprenen. Un parèntesi que silencia el filtre de desigs, pors i expectatives a través del qual ens relacionem amb el món i la vida. Amb quin resultat? El de deixar-nos davant del misteri de l’existència. Un parèntesi que obre portes, o que transparenta... Possibilitat humana de gratuïtat: de conèixer, de comprendre, d’interessar-se, de donar-se, de comprometre’s... més enllà del petit radi dels interessos del jo. Aquest és el nucli, el fonament, de la grandesa humana i de les seves realitzacions. Jo diria que és el que ens fa veritablement humans, i com et comentava, per parlar-ne prefereixo fer servir expressions relacionades amb qualitat humana, més que no pas espiritualitat, perquè no té a veure amb una part (l'esperit), és la totalitat de la vida la que hi participa...
Religió: forma de concebre i de gestionar l’existència, socialment i individualment, en relació amb una referència externa “suprahumana”; el desenvolupament de tots els aspectes de la vida des d’aquesta premissa d’heteronomia. És a dir, el model cultural del 98 o 99% de la història de la humanitat, amb tots els seus fruits, amb la diversitat de formes que ha donat a la interpretació de la realitat a la gestió de la vida social i personal, a tot, també al cultiu de la qualitat humana interior. (Quina catàstrofe si no fóssim capaços d’interpretar-les i fer-nos-les nostres, en totes les seves aportacions!).
Si concreto la relació entre elles amb una imatge, seria com aquells llibres de fulls de transparències sobreposades sobre un primer dibuix. La base seria el que anomeno qualitat humana (l’àmbit de la gratuïtat plena, del no-jo...). Concebre-la com “espiritualitat” ja és una primera transparència sobreposada que li atorga una forma pròpia de la història del pensament occidental; i al damunt la transparència (una o moltes) amb els dibuixos de cada tradició religiosa particular. El “fons” adopta les formes i colors dels fulls a través dels que hi accedim, però no “és” cap d’aquestes capes...
Però sí, tornant al “com”, també a mi (com a tu) em preocupa que no ens perdem en succedanis i que puguem aprofitar tantíssima experiència acumulada. Tal com ho veig, la qüestió no és tant si “religió sí o no” sinó no perdre de vista l'objectiu. Tenir ben clar que l’eix de l’experiència és “el no tenir el propi jo com a centre”, com dius a l’inici. Ben mirat, de succedanis n’hi ha hagut sempre, ni ha de religiosos i de laics, si vols! Em sembla que una religió viscuda com a mitjà d'assegurar-se el sentit de vida i la salvació eterna (la del jo, és clar) no difereix gaire d’una espiritualitat identificada amb el “creixement personal”. No són més que dues maneres de servir-se a si mateix! És evident que anar més enllà d'un mateix no ha estat mai una opció fàcil ni òbvia (no haurien calgut tants mestres, sinó!). Sabent que aquest és l’objectiu, la pregunta que jo em faria en tot cas és com hi poden ajudar les religions. Però aquí ho deixo, perquè veig que ja m’he estès més del que ens indicaven.
Rep una forta abraçada,
Teresa
_______________
Agraeixo i m’alegra la teva resposta, Teresa.
Crec que coincidim en la importància de l’experiència del que tu en dius “el silenci del jo” i jo en deia “deixar de tenir el propi jo com a centre de referència”. També m’alegra coincidir en la valoració crítica d’alguns usos freqüents actuals de l’espiritualitat, que formules molt bé: “sembla com si l’espiritualitat fos al benestar emocional el que l’economia és al benestar material”...
No acabem d’encaixar, però, en la qüestió de les etiquetes, de les quals en la meva carta anterior et deia que no em semblaven el més important, però que ens fan falta per comunicar-nos (tota etiqueta, com tot esquema, és simplificador, però això no vol dir que en puguem prescindir). Tu anomenes “qualitat humana” o “profunda qualitat humana interior” a l’àmbit del silenciament del jo. Jo no disposo d’un nom per posar-li, potser perquè es tracta d’una experiència difícil de descriure amb paraules, una experiència que és alhora desitjable i incontrolable, però em trobo còmode amb dos termes més que utilitzes per referir-t’hi: gratuïtat plena i no-jo. El món de paraules al voltant d’unitat potser també ens seria útil en aquest nivell. I estic força d’acord amb tu a ser prudent a l’hora de fer servir les paraules relacionades amb l’esperit per fer-hi referència.
En un cert moment tu parles de “la possibilitat humana de plenitud”. Jo no tinc clar associar el terme plenitud amb aquest àmbit del silenciament del jo. Més aviat l’associo amb un treball tridimensional que les persones podem fer, si volem, i que si bé no garanteix l’accés a l’experiència del no- jo (aquesta té sempre un cert component de gratuïtat, de regal), la pot facilitar.
Dibuixo aquest camí amb un triangle equilàter. Els seus tres vèrtexs s’interrelacionen –o, si els veiem com a cercles, se superposen-, però alhora tenen consistència per ells mateixos. Quins són aquests vèrtexs? Un seria el desenvolupament de la personalitat, el creixement personal, la maduració, el desplegament de les pròpies potencialitats o com n’hi vulguem dir. No es tracta del desplegament de potencialitats físiques, psicològiques, professionals, culturals, socials o emocionals, sinó que se situa a un nivell més de fons, en el treball de la captativa estètica, ètica i interpersonal. Per això m’agrada etiquetar aquest vèrtex com a sensibilitat.
Un segon vèrtex seria el refinament de la personalitat per tal de copsar, encarnar i desplegar el que seria un nucli més pròpiament definidor de la identitat humana, allò que ens fa ser “realment humans” (amb aspectes com l’harmonia interior, l’aspiració a millorar el nostre ésser, la sensibilitat al dolor aliè, la captació de la grandesa i bellesa del món, la capacitat d’acceptació...). A aquest vèrtex és al que jo aplico l’etiqueta qualitat humana.
I al tercer vèrtex és on hi hauria la tasca de negar el protagonisme al propi ego, de fer-lo fora del centre de la nostra existència, i els mètodes per aconseguir-ho. És aquí on utilitzo l’etiqueta espiritualitat (perquè cal la força de l’esperit per aconseguir-ho...). Aquesta triple distinció assenyala que l’espiritualitat no és imprescindible per a avançar en la qualitat humana, i que aquestes tres dimensions no són jerarquitzables entre elles, se situen en un mateix pla.
Es pot treballar cada vèrtex per separat? Crec que sí. Es pot treballar només un vèrtex, o només dos vèrtexs? Crec que sí. S’és menys humà si no es treballa l’espiritualitat? Crec que no. Es pot assolir la plenitud –el màxim que ofereix el potencial humà- sense treballar l’espiritualitat? Més aviat em sembla que no, però aquest és un debat obert.
És possible treballar el vèrtex espiritualitat sense utilitzar les religions? Un altre debat obert. La negació del jo, la dimensió espiritual, és una “dimensió antropològica” espontània en els individus o bé és una “construcció cultural” històrica que s’ofereix als individus? Aquesta és una contraposició extrema, teòrica -la realitat és sempre més complexa-, però pot ser útil per al debat. Si és una dimensió antropològica, sempre podrà sorgir, amb o sense religions pel mig. Si és una construcció cultural, potser no podrem prescindir de les religions. Sabem que, tot i el seu encant, no hi ha un “bon salvatge”; potser tampoc no hi ha un “salvatge espiritual”... Així com els valors són complexes construccions històriques, potser també -o encara més, ja que el fonament evolutiu dels valors pot ser més clar- “el món de l’esperit” és una elaboració històrica gradualment generada en el marc d’aquestes manifestacions culturals que anomenem religions.
Per tant, a l’hora de plantejar-se com oferir accés a la dinàmica espiritual a persones educades en un context no religiós, la resposta pot ser “buscant nous camins espirituals no religiosos” o bé “transformant profundament les religions de manera que puguin tornar a parlar a aquestes persones”. Hom podrà dir, llavors, “però és que les religions no es deixen transformar, no es volen transformar” (tot i que la història en va plena, de profunds processos de transformació en el si de religions) i és cert que actualment en general semblen poc disposades al canvi, i prefereixen la pseudoheroïcitat de “morir amb les botes posades”. Però crec que, ni que sigui “contra tota esperança”, val la pena continuar-ho intentant, atents a si en algun moment es plantegen possibilitats al respecte; és important ajudar a repensar les grans religions en el context cultural actual. Que és difícil? Certament. Però també ho és mirar de trobar maneres d’apropar-se a l’espiritualitat prescindint de les tradicions religioses (a no ser que etiquetem com a espiritualitat el que aquí hem anomenat sensibilitat o qualitat humana, o alguna altra cosa més directament lligada a processos emocionals, lluny en qualsevol cas de la dinàmica de silenciament del jo). Probablement, Teresa, tu i jo ens morirem sense haver pogut saber quina de les posicions gaudia de més possibilitats de tirar endavant, o bé si tot plegat no acabarà amb l’extinció de la dimensió espiritual.
Si els colors religiosos són necessaris per a treballar el vèrtex espiritualitat del triangle i per poder accedir amb la totalitat del nostre ésser a l’experiència innombrable, llavors val la pena no passar de les religions, no desconnectar-se d’elles, no abandonar-les a la seva sort. Ni considerar-les només importants fites històriques de les quals podem aprendre molt, però que estan “acabades”. Les religions son entitats en permanent transformació; moltes han mort, però això no vol dir que ara els hi toqui morir a totes. ¿No seria bo mirar de promoure l’evolució de les tradicions cap a una lectura simbòlica d’elles mateixes, compatible amb la cultura moderna –i alhora fidel a les concepcions més originàries-, a través de la qual les tradicions ens puguin continuar oferint la seva riquesa? Potser no és a les nostres mans fer aquest procés, però l’actitud, la predisposició que adoptem, hi pot tenir el seu petit paper...
Amb tota la cordialitat,
Raimon
_______________
Benvolgut Raimon,
Una presència de les religions (de les institucions religioses) ben nua de credencials “mundanes” (ideològiques, socials, polítiques...), no desitjaria altra cosa! Una presència al servei del seu bé més preuat, és a dir: transmissores de la recerca de l’Absolut, de la dimensió inefable de l’existència; pedagogues de les intuïcions, dels esforços i les propostes pràctiques de tants homes i dones que –des del silenci del jo- han tingut notícia d’aquell “Cor que batega a les artèries de l’Univers” (Panikkar) i que, des d’aquesta comprensió-visió, desprenen amor il·limitat, veneració, compromís, interès per tota cosa, profunda pau, força transformadora... Aquest és el meu anhel pel que fa les religions! I, tot i que no ho tenen fàcil (han estat actives en tants altres fronts durant tants segles...!), és esperançador veure les iniciatives que proliferen arreu: “escoles” de silenci per a laics, monestirs i convents de “portes obertes”, mostres de compromís gratuït... Si l'oferiment de les religions és aquest, es fa possible una tercera via (en relació a les dues que esmentes): buscar nous camins, sí (la situació és nova); camins, però, que transiten i indaguen en el mestatge religiós.
Tot i així... La dimensió inefable no queda supeditada a unes formes culturals determinades, per molt religioses que siguin! Dubtes, sembla, que l’obertura a aquesta dimensió sigui possible al marge de les religions; dius que pot ser-ho si es tracta d’una "dimensió antropològica espontània", mentre que si és construcció cultural, les necessita. Un primer aclariment al marge és que tot el que viuen els humans ho viuen a través de formes culturals (no necessàriament religioses). Però, a banda d’això, en la mesura en que som uns vivents que parlen, que desenvolupen aquesta personalitat lingüística –que és el jo– com a forma de relacionar-se amb la realitat, d’interpretar-la i gestionar-la, es dóna l’altra possibilitat: la del “no-jo”, la de la visió i l’acció des de la posada entre parèntesis de la necessitat, les expectatives del jo. Tant com hi ha una possibilitat hi ha l’altra, així com hi ha dues cares d’una moneda.
“Espontània”? Relativament! Tan espontània com pot ser-ho l’amor, per exemple. Tot ésser humà és capaç d’una dimensió d’amor gestionada des dels reclams de la vida i d’una altra de gratuïta, plenament lliure, impulsada pel pur interès per allò que existeix, sense esperar-ne res. Però no tothom desenvolupa les dues dimensions de l’amor. La causa? Ofuscació, no saber com fer-ho... No va sol, cal posar-s’hi; l’amor gratuït no és espontani, no, però la possibilitat és connatural a l’espècie, això sí! Benvingut sigui qualsevol suport, orientació, ajut... “Refinament i desplegament del jo”? La veritat, si estimes, t’oblides de tu. I punt. Et silencies. No t’importa gaire si t’has refinat o no, em sembla. Tot i que, sens dubte, alguna cosa ha canviat en tu... Aquí recullo doncs, al pas, la pregunta que em feies de si per mi "plenitud humana" té a veure amb "silenci del jo" o no. "Plenitud"? Plenament humans, és a dir, tant amos del nostre jo que aquest no ofengui la peculiaritat intrínseca humana: la dimensió gratuïta, inefable.
Em dius que l’experiència inefable supera les possibilitats del nostre esforç, que és d’un altre ordre. En certa manera, pot ser. Quan una cortina espessa, o uns quants vels, o un únic vel, impedeixen que jo vegi la llum del sol, i jo enretiro l’obstacle, és clar que sé que el sol i la seva llum no són producte del meu gest. I potser l’obstacle l’ha apartat una ventada, i no pas el meu esforç, és veritat. Però que la possibilitat de veure-hi és a les nostres mans, també! I aquesta és la llibertat humana, tot i la clara experiència de no ser “autors” de la llum... Per on caminar? Jo subratllaria la importància del cultiu de l'atenció. L'atenció és camí i és porta, és una actitud, una capacitat il·limitada que no té edat, que s'enforteix i s'acreix, que posa en joc l'interès gratuït, la interrogació, l'alerta, el compromís, el silenci de prejudicis i expectatives... El cultiu de l'atenció és la clau de volta del cultiu de la qualitat humana, ho interpretem com ho interpretem! Però no ens podem allargar més! Ara podríem entrar en una nova ronda d’aclariments mutus, i així fins escriure un petit llibre! De ganes no me’n falten, deixem-ho aquí (de moment!).
Rep una forta abraçada,
Teresa
