Proposada per C. Otto Scharmer, la Teoria U és un esquema sobre els processos de creació innovadora de pensament i acció.
Una primera aproximació a la teoria U, més centrada en processos col·lectius, constata que habitualment el que fem és reaccionar davant dels reptes, mirant de trobar-hi una solució. Ell ens proposa substituir aquest mecanisme de resposta immediata als reptes per un procés d'aprofundiment que vagi a parar a la solució després d'haver fet una immersió i un retorn a la superfície (d'aquí la imatge de la U).
La immersió començarà per enfocar bé el repte, analitzant atentament la realitat que tenim al davant. A continuació passarem a un segon moment d'immersió en el que eixamplarem la nostra percepció a base de tenir en compte també altres percepcions possibles de la mateixa realitat. Continuarem immergint-nos a base d'establir un diàleg amb nosaltres mateixos que permeti fer aflorar els pressupòsits que hi ha dins nostre, allò que tenim assumit sense ni donar-nos-en compte. Finalment arribarem al punt més fons de la immersió en el que mirarem de detectar el punt neuràlgic que fa que ens sentim compromesos amb el repte inicial, l'origen del nostre compromís per voler afrontar aquest repte, el propòsit que ens mou a assumir-lo. Fet això podem iniciar el retorn a la superfície. En un primer moment mirarem de desenvolupar una nova manera de pensar i uns nous principis que ens permetin abordar en millors condicions el repte. Després mirarem de dissenyar noves accions i processos que puguin fer-nos avançar a l'hora de treballar el repte, i finalment arribarem a noves estructures i pràctiques que realment portin a la solució del repte.
Scharmer veu aquest procés no només a nivell individual sinó col·lectiu, en el que la fase d'immersió ens ajuda a fer-nos conscients de la nostra percepció compartida, d'aquella voluntat comú que no quedava prou en evidència, i en el que la fase de retorn a la superfície és un procés d'acció col·lectiva que permet convertir els propòsits compartits en pràctiques, en accions.
Ell també etiqueta horitzontalment els processos que es donen a cada nivell, en la següent seqüència des de la superfície cap al fons: reacció, reestructuració, redisseny, reemmarcament i regeneració.
Una segona aproximació a la teoria U, més centrada en processos personals, proposa quatre nivells d'immersió en lloc dels cinc precedents (incloent en ambdós casos el nivell de la superfície) i adopta una altra nomenclatura.
Aquí comença per considerar que el primer que fem quan tenim un repte al davant és fer aparèixer (ell en diu downloading) els esquemes, les pautes del passat. La immersió començaria llavors per mirar de deixar en suspens aquests esquemes previs i procurar veure-hi amb un nous ulls, amb uns ulls frescos. La immersió continua a base de redireccionar el procés fent-lo passar de la ment al cor, complementant la mirada amb les sensacions, amb les emocions. La darrera fase de la immersió, conduïda per la voluntat, comportaria un cert “deixar-nos anar”, distanciant-nos fins i tot de la mirada de la ment i les emocions del cor, per poder accedir a un estadi d'obertura que faci possible la connexió amb allò que de més profund hi ha en nosaltres (en podem dir la nostra identitat profunda, o la font) fins a fer-ho present i sentir-ho present. A partir d'aquí podem iniciar el retorn a la superfície. En un primer moment la voluntat tornarà a entrar en acció però en lloc de “deixar anar” ens farà “deixar venir”, ens portarà a invocar la nostra creativitat a partir del procés d'immersió i connexió fet. Això ens permetrà passar a un procés de cristal·lització d'una nova visió i un nou propòsit, sentits com a propis i que ens faran emergir el desig de fer-los reals, de posar-los en pràctica, de convertir-los en acció. Reapareixerà llavors la ment per encarnar aquest desig del cor en un projecte operatiu, en un model o prototipus que permeti tornar a la superfície en termes de pràctica d'acció orientada a obtenir un resultat (ell en diu performing).
A l'hora d'etiquetar horitzontalment aquests estadis (deixant de banda el de la superfície), Scharmer fa referència com hem vist a tres facultats humanes, la ment, el cor i la voluntat, especificant que en aquest procés tots tres han d'estar en un estat d'obertura: una ment oberta, un cor obert, una voluntat oberta.
Ens recorda també tres veus que es faran presents en els tres mateixos estadis i que miraran d'obstaculitzar el procés: al nivell de la ment, la “veu del jutjar” o “veu del judici”; a nivell del cor, la “veu del cinisme”; i a nivell de la voluntat, la “veu de la por”; caldrà saber deixar-les enrere.
I subratlla la importància de poder disposar, per tal de poder dur millor a terme l'estadi més profund de la immersió, de llocs i exercicis pràctics que ens afavoreixin la capacitat de veure i connectar (ell en diu co-sensing), d’estar en calma i poder sentir la presència del nostre estrat més profund, de la font (ell en diu co-presencing) i de generar creativament noves visions i projectes (ell en diu co-creating).
Una primera aproximació a la teoria U, més centrada en processos col·lectius, constata que habitualment el que fem és reaccionar davant dels reptes, mirant de trobar-hi una solució. Ell ens proposa substituir aquest mecanisme de resposta immediata als reptes per un procés d'aprofundiment que vagi a parar a la solució després d'haver fet una immersió i un retorn a la superfície (d'aquí la imatge de la U).
La immersió començarà per enfocar bé el repte, analitzant atentament la realitat que tenim al davant. A continuació passarem a un segon moment d'immersió en el que eixamplarem la nostra percepció a base de tenir en compte també altres percepcions possibles de la mateixa realitat. Continuarem immergint-nos a base d'establir un diàleg amb nosaltres mateixos que permeti fer aflorar els pressupòsits que hi ha dins nostre, allò que tenim assumit sense ni donar-nos-en compte. Finalment arribarem al punt més fons de la immersió en el que mirarem de detectar el punt neuràlgic que fa que ens sentim compromesos amb el repte inicial, l'origen del nostre compromís per voler afrontar aquest repte, el propòsit que ens mou a assumir-lo. Fet això podem iniciar el retorn a la superfície. En un primer moment mirarem de desenvolupar una nova manera de pensar i uns nous principis que ens permetin abordar en millors condicions el repte. Després mirarem de dissenyar noves accions i processos que puguin fer-nos avançar a l'hora de treballar el repte, i finalment arribarem a noves estructures i pràctiques que realment portin a la solució del repte.
Scharmer veu aquest procés no només a nivell individual sinó col·lectiu, en el que la fase d'immersió ens ajuda a fer-nos conscients de la nostra percepció compartida, d'aquella voluntat comú que no quedava prou en evidència, i en el que la fase de retorn a la superfície és un procés d'acció col·lectiva que permet convertir els propòsits compartits en pràctiques, en accions.
Ell també etiqueta horitzontalment els processos que es donen a cada nivell, en la següent seqüència des de la superfície cap al fons: reacció, reestructuració, redisseny, reemmarcament i regeneració.
Una segona aproximació a la teoria U, més centrada en processos personals, proposa quatre nivells d'immersió en lloc dels cinc precedents (incloent en ambdós casos el nivell de la superfície) i adopta una altra nomenclatura.
Aquí comença per considerar que el primer que fem quan tenim un repte al davant és fer aparèixer (ell en diu downloading) els esquemes, les pautes del passat. La immersió començaria llavors per mirar de deixar en suspens aquests esquemes previs i procurar veure-hi amb un nous ulls, amb uns ulls frescos. La immersió continua a base de redireccionar el procés fent-lo passar de la ment al cor, complementant la mirada amb les sensacions, amb les emocions. La darrera fase de la immersió, conduïda per la voluntat, comportaria un cert “deixar-nos anar”, distanciant-nos fins i tot de la mirada de la ment i les emocions del cor, per poder accedir a un estadi d'obertura que faci possible la connexió amb allò que de més profund hi ha en nosaltres (en podem dir la nostra identitat profunda, o la font) fins a fer-ho present i sentir-ho present. A partir d'aquí podem iniciar el retorn a la superfície. En un primer moment la voluntat tornarà a entrar en acció però en lloc de “deixar anar” ens farà “deixar venir”, ens portarà a invocar la nostra creativitat a partir del procés d'immersió i connexió fet. Això ens permetrà passar a un procés de cristal·lització d'una nova visió i un nou propòsit, sentits com a propis i que ens faran emergir el desig de fer-los reals, de posar-los en pràctica, de convertir-los en acció. Reapareixerà llavors la ment per encarnar aquest desig del cor en un projecte operatiu, en un model o prototipus que permeti tornar a la superfície en termes de pràctica d'acció orientada a obtenir un resultat (ell en diu performing).
A l'hora d'etiquetar horitzontalment aquests estadis (deixant de banda el de la superfície), Scharmer fa referència com hem vist a tres facultats humanes, la ment, el cor i la voluntat, especificant que en aquest procés tots tres han d'estar en un estat d'obertura: una ment oberta, un cor obert, una voluntat oberta.
Ens recorda també tres veus que es faran presents en els tres mateixos estadis i que miraran d'obstaculitzar el procés: al nivell de la ment, la “veu del jutjar” o “veu del judici”; a nivell del cor, la “veu del cinisme”; i a nivell de la voluntat, la “veu de la por”; caldrà saber deixar-les enrere.
I subratlla la importància de poder disposar, per tal de poder dur millor a terme l'estadi més profund de la immersió, de llocs i exercicis pràctics que ens afavoreixin la capacitat de veure i connectar (ell en diu co-sensing), d’estar en calma i poder sentir la presència del nostre estrat més profund, de la font (ell en diu co-presencing) i de generar creativament noves visions i projectes (ell en diu co-creating).
Scharmer insisteix en que el seu esquema no és un procés lineal mecànic sinó més aviat una matriu que opera com a una totalitat integral, amb una certa simultaneïtat dels processos assenyalats. A l'hora de treballar-lo, més que de separar nivells, es tracta de posar èmfasi en un o l'altre, en focalitzar l'un o l'altre sabent que els altres continuen operant al seu costat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada