Autenticitat i autoeferència

Malèvitx 1932

"Pocs analistes més sagaços de la societat contemporània que el filòsof i sociòleg francès Gilles Lipovetsky (Millau, 1944), que fa dècades que la retrata en assajos com La era del vacío. Des dels vuitanta Lipovetsky ha explorat el paradigma de la hipermodernitat, això és, quan el projecte modern que va començar fa dos segles, ara ja sense frens religiosos, ideològics i materials, ha donat pas a una societat individualista amb un capitalisme marcat per la lògica de la seducció i el plaer. Un capitalisme amb hiperconsumidors bulímics de novetats que han absorbit els valors dels artistes bohemis del XIX: hedonisme, creació i autorealització. Autenticitat. En un mateix, però també en els líders –populistes que es presenten “tal com són”–, el que consumim –sigui bio, retro o vintage– i les experiències que vivim. Un ideal, el de ser un mateix, al qual dedica La consagración de la autenticidad (Anagrama).

La condició d’autèntic defineix el món actual. Per què?

És essencial. Amb freqüència quan parlem d’autenticitat personal ens sembla una característica interessant, però sense una gran centralitat. És un error fonamental. En molts sentits, tot el nostre món social i personal és conseqüència de l’ideal d’autenticitat. És una invenció moderna, no existia abans del XVIII. Què significa? És el dret i fins i tot el deure de cada un de ser un mateix. Cap altra civilització no ho ha proposat. Durant mil·lennis, l’ideal de vida va ser obeir les tradicions dels nostres pares, els nostres avis i els manaments divins. Però els moderns proposaran aquest individualisme de la subjectivitat que consisteix que cada persona estigui en harmonia amb un mateix i això significa no viure segons regles rebudes de l’exterior per l’educació o la religió, sinó obeir, com diu Rousseau, el teu cor. Cada persona dins de si mateixa ha de trobar la seva manera de comportar-se en l’existència.

A l’inici, diu, era una qüestió de filòsofs, després de bohemis.

Encara en el segle XIX, i fins i tot en la major part de la primera meitat del segle XX, va afectar una minoria de persones. Intel·lectuals, filòsofs, escriptors. L’ideal d’autenticitat era abans que res a l’inici un ideal ètic. De veritat, de sinceritat. Autenticitat significava ser sincer envers un mateix, envers el que sents i estimes. Al llarg de dos segles va ser un ideal ètic de debò. El trobem encara en Heidegger, Sartre. És heroic, necessita valentia, enfrontar-te a l’opinió pública, trencar el conformisme. Però als seixanta hi ha una segona fase amb la contracultura, la revolta estudiantil. Allà es converteix abans que res en un ideal polític. L’autenticitat de cada persona exigeix una crítica del capitalisme, de l’economia, la moral familiar. Als vuitanta vam entrar en la fase de la cultura de l’autenticitat personal. Ja no és un ideal ètic ni polític, és psicològic i terapèutic. Ser un mateix és la condició per ser feliç, per alliberar-se de les ansietats, de la dificultat de viure. Tots estan d’acord excepte els fonamentalistes. Durant mil·lennis els matrimonis es concertaven, avui obligar una jove a casar-se és el súmmum de la inhumanitat. Abans a taula els nens menjaven el que els deien els seus pares o eren castigats. Avui els pares diuen, “ai, amor, t’agrada el gaspatxo? No? Bé, què vols menjar?”. Ha guanyat el dret a ser un mateix fins i tot en els nens. Un home anatòmicament de sexe masculí proclama que se sent dona i vol que la seva nova identitat sigui reconeguda socialment. La gent té dret a canviar de gènere i això mostra el gran poder d’aquest ideal d’autenticitat. No és una ideologia abstracta, opera una transformació antropològica. Ha donat forma a l’hiperindividualisme actual.

Un gran agent de canvi.

Sí, ha canviat la relació amb una feina que es considera alienadora i moltes persones decideixen canviar de carrera. Universitaris es volen convertir en forners. Estar d’acord amb si mateixos. Abans era una minoria mal vista, avui és legítim. Ha canviat la relació amb la religió. Gent que continua sent creient i es diu catòlica no accepta tot el que diu el Papa. Volen una religió d’acord amb el que pensen. Estan a la recerca d’una veritat religiosa que ja no reben de l’exterior.

Què suposa en la política?

El que els ciutadans exigeixen a un líder polític és, primer de tot, que sigui honest, que estigui d’acord amb si mateix. És una de les raons del lamentable èxit de Trump, líders populistes que diuen que parlen com pensen i no són hipòcrites. És perillós. Perquè els populistes enfronten els grups entre si. Als EUA, no han estat mai tan polaritzats. La retòrica de Trump va ser molt important per guanyar Clinton. Ella tenia una imatge d’hipocresia: no diu el que pensa. Trump, d’autenticitat, perquè és violent, vulgar, fa servir termes populars.

Avui hi ha malestar en la hipermodernitat?

Pensàvem que, seguint Fukuyama, era el final de la història, de la guerra. I la guerra ha tornat a Europa. També ens enfrontem a un terrorisme internacional i tenim un desafiament climàtic extremament perillós, ens arrisquem a catàstrofes a escala planetària. I a onades d’immigració considerables. La hipermodernitat no és la tranquil·litat. L’ansietat i la inseguretat s’estenen cada vegada en més sectors. I hi ha inseguretat respecte al futur. Avui el progrés ja no és una idea triomfant. La gent pensa que demà serà pitjor, que els seus fills viuran pitjor. Això és nou en la cultura moderna. Des del segle XVIII i especialment el XIX hi havia la idea que la història avançava en la direcció del progrés. Avui en tenim dubtes.

Quaranta anys després de La era del vacío, aquest és el gran canvi?

Molts aspectes continuen igual, en particular l’hiperindividualisme. Però l’esperit dels temps ha canviat. A començament dels vuitanta, encara hi havia ideologia de progrés i la idea que l’individualisme ens permet viure més lliures. Continuo pensant que és una forma de llibertat personal. Però l’era del buit s’ha convertit en l’era de la inseguretat. Generalitzada. El que va començar amb la sida ara és a tot arreu. Continuo sent optimista, però cal que les nostres societats es mobilitzin. I ho han de fer distanciant-se de l’ideal d’autenticitat. És molt bo i cal defensar-lo contra els fonamentalistes. Però hem de ser crítics envers una certa religió de l’autenticitat que pensa que gràcies a ella resoldrem tots els nostres problemes. Això és una il·lusió, ideologia, mistificació. No és amb autenticitat que resoldrem la crisi climàtica. No perquè vagis en bici podem alimentar la població de la Terra. Greta Thunberg, amb els seus cants a l’autenticitat, no és el camí correcte per trobar solucions. Cal mobilitzar la intel·ligència de les persones, les seves responsabilitats reals, i la seva autenticitat no influeix gaire a aquest nivell. Tampoc amb l’ideal d’autenticitat no millorarem els nostres sistemes educatius. Era bo als seixanta per rebutjar un cert autoritarisme. Però hem anat massa lluny. Avui l’autenticitat és dir als nens: fes el que vulguis, fes el que estimes. Educar és impossible sense un cert nombre de limitacions. Necessitem l’equilibri adequat, l’autenticitat és un cul-de-sac, no hi haurà solució a escala planetària sense la mobilització de la intel·ligència humana i els actors polítics i econòmics."

L'entrevista de Justo Barranco a Gilles Lipovetsky a La Vanguardia del 28.05.2024

Aquests comentaris de Lipovetsky són encertats, a partir de la seva noció d'autenticitat, que és una de les possibles; és legítima, però no la única. La seva noció és autoreferencial: l'autenticitat és ser com tu vols ser, amb cap altre referent que tu mateix, la teva manera de ser, els teus desigs i inclinacions. La noció que jo prefereixo és més aviat la que veu l'autenticitat com una vinculació a un referent extern: l'autenticitat seria procurar ser com hom creu que un veritable ésser humà hauria de ser, vincular-se a un referent extern que va més enllà de les pròpies característiques i que és compartible amb molts altres éssers humans.

La noció d'autenticitat que prefereixo s'aproxima a la de "qualitat personal" o "qualitat humana", i també a la de "veritat" o "veracitat". La de Lipovetsky posa l'accent en la pròpia i diferenciada realitat individual, que defuig les pressions externes per ser d'una manera o d'una altra. A partir d'aquesta definició, el que ell diu és encertat i interessant; alguns el titllaran de conservador, però no crec que ho sigui, crec que el que diu és oportú, necessari.