dimecres, 31 de gener del 2024

Corbí: Poemes



Kupka 1906


"Nit de lluna

Nit de lluna a la muntanya,
més clara que la llum del matí,
més enlluernadora que el sol de migdia.


L'esdeveniment d'una tarda d'abril

Ocàs daurat d'una tarda d'abril;
milers de milions d'anys esdevenint;
avui, un cop més, es produeix
el gran esdeveniment,
mai igual, sempre nou.
Ni espectacle ni espectador.


Pluja d'agost

Pluja d'agost,
dia trist i gris?
No, tebi i humit,
gust de la vida.


Els rostres del Buit

Matí plujós de novembre
als densos boscos del Montseny.

Els bedolls i els roures nus,
les fortes i rugoses sureres,
els castanyers de fulles àuries,
les formes de pins i d'avets,

les alzines, i fulles del terra,
l'heura enfilant-se pels troncs,
reptant pels terres del bosc,
els líquens, molses i falgueres,
xops de la fina pluja,

les roques, les muntanyes, els boscos,
els torrents, els núvols i cels,
perfil d'un home al camí,

totes aquestes formes no són formes
ni de roures, castanyers o avets
ni de roques, falgueres o homes,

són formes absolutes,
són formes de l'abisme,
són rostres del Buit,

l'Absolut mateix,
en mil revelacions,
immediat, patent,
directe, perceptible.


La veritat

La veritat que condemna, no és veritat.
La veritat només allibera.

La veritat que sotmet, no és veritat.
La veritat només deixa anar cadenes.

La veritat que exclou, no és veritat.
La veritat només reuneix.

La veritat que es posa per sobre, no és veritat.
La veritat només serveix.

La veritat que desconeix la veritat d'altres, no és veritat.
La veritat és només reconeixement.

La veritat que no mira als ulls a altres veritats, no és veritat.
La veritat és només acolliment sense temor.

La veritat que engendra duresa, no és veritat.
La veritat és només amabilitat i tendresa.

La veritat que desuneix, no és veritat.
La veritat només unifica.

La veritat que es lliga a fórmules, per escarides que siguin, no és veritat.
La veritat és només sense formes.

Si la veritat es lliga a fórmules,
ha de condemnar,
lligar,
excloure,
desunir,
ha de posar-se per sobre,
donar per falses altres veritats.

Aquesta no és la veritat que resideix en formes
però que no es lliga a elles.


La vida es somni

La vida és un breu somni
que ningú recordarà;
només, i per poc temps,
uns retalls meus
en el somni amable
de parents i amics,
que tampoc ningú recordarà.


Veure't

Llum, llum, més, més llum.
Si t'arribo a veure,
per a mi és igual,
moriré aviat;
per a ells, no.


El meu destí

El meu cor és mà
que acaricia les muntanyes,
els cels mai iguals,
les nits estelades,

les valls i els camps,
els homes i dones,
els grills i les granotes,
els xiprers drets;

i la meva ment desperta,
lúcida d'ella mateixa,
és només una pregunta:
què és tot aquest esplendor?

Ja és hora de morir.
Ja he complert el meu destí!


Què fer?

Néixer,
estimar,
reconèixer.

Res més
a fer.


Dia de fi d'any

Què cal fer?
Res a fer.
Reconèixer."



Marià Corbí al Butlletí del CETR de desembre de 2023 (tria de poemes del seu llibre A la intempèrie).



dimarts, 30 de gener del 2024

Maquiavel



Deia Maquiavel a El Príncep (1513): "És molt més segur ser temut que ser estimat." I també: "És millor ser temut que ser estimat. És possible controlar la por; l’amor, no." I afegia: "D’això sorgeix la qüestió de si és millor ser estimat que temut, o temut que estimat. Potser es pugui respondre que hauríem de desitjar ambdues coses: però com que amor i por poden difícilment existir alhora, si hem d’escollir entre ambdós, és molt més segur ser temut que estimat."



Per Maquiavel, "la política no té relació amb la moral." "La promesa donada era una necessitat del passat: la paraula trencada és una necessitat del present." "A un príncep mai li falten raons legítimes per a trencar la seva promesa." "En les accions dels homes, i especialment dels Prínceps, per a les quals no hi ha apel·lació, el fi justifica els mitjans. "




I als seus Discursos (1517), afegia: "Quan els homes ja no estan obligats a lluitar per necessitat, lluiten per ambició, una passió tan poderosa en els cors dels homes que no els abandona mai, sense importar l’altura que hagin assolit." "La gent no pot assolir la seguretat si no és essent poderosa." "Un governant savi mai no hauria de mantenir la fe quan fer-ho sigui contrari als seus interessos." "El fet és que un home que vol actuar sempre virtuosament necessàriament sucumbeix entre tants que no són virtuosos." "Dels éssers humans en podem dir, en general, que són volubles, hipòcrites i cobdiciosos." "Hauríem de notar també la facilitat amb que els homes es corrompen i es converteixen en dolents, encara que originalment fossin bons i ben educats."




I als seus Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi (1519) afegia: "Si algú vol fundar un estat i atorgar-li lleis, ha de començar per assumir que tots els humans són dolents i estan sempre a punt per a mostrar el seu caràcter viciós, cada cop que poden trobar ocasió per fer-ho."





Aquestes reflexions de Maquiavel són més aviat esfereïdores. Abans, però, de fugir-ne esgarrifats, val la pena tenir en compte reflexions com la que fa Isaiah Berlin a Contra corrent: "Si els éssers humans fossin diferents del que són, potser podrien crear una societat cristiana ideal. Però per a ell [Maquiavel] és evident que els éssers humans haurien en aquest cas de diferir massa de com els homes sempre han estat, i és sens dubte inútil construir, o discutir les perspectives d’éssers que mai poden existir a la terra; aquesta conversa no ve al cas, i només engendra somnis i fatals desil·lusions. El que s’ha de fer ha de ser definit en termes del que és factible, no imaginari; l’art de governar té relació amb l’acció dins dels límits de les possibilitats humanes, per àmplies que siguin; els homes poden canviar, però no en un grau fantàstic. Avocar per mesures ideals, només aptes per a àngels, com li sembla que massa sovint han fet els anteriors escriptors religiosos, és visionari i irresponsable i condueix a la ruïna."



dilluns, 29 de gener del 2024

Excés i desmesura



Uglow 1999


"Si la nostra percepció de Déu es deforma per excés d'antropomorfisme, la interpretació de Jesús de Natzaret es deteriora per una divinització desmesurada."


Fèlix Martí Notes d'una tardor 2021-2022, p. 39



diumenge, 28 de gener del 2024

Mondrian: Boscos



Mondrian 1900


Mondrian 1908




dissabte, 27 de gener del 2024

Münster




1535 va ser un mal any per a les utopies. El 24 de juny de 1535 acabava el setge de la ciutat alemanya de Münster i es posava fi violentament a la rebel·lió de l’anabaptisme radical, escatològic o apocalíptic que havia començat el febrer de 1534. Dotze dies després, el 6 de juliol de 1535, Thomas More moria decapitat als 57 anys a la Torre de Londres, no per haver escrit la Utopia el 1515-1516 sinó per oposar-se als designis religiosos d’Enric VIII, hàbilment materialitzats per l’astut Thomas Cromwell (cosa que no li va estalviar ser també ell mateix decapitat el 1540).

Ja el 1534 la ciutat alemanya de Münster havia experimentat una forta convulsió social impulsada per un moviment anabaptista revolucionari sota la direcció de Bernhard Knipperdolling, Jan van Leiden, Bernt Rothmann i Jan Matthijs. Matthijs, després d'un rampell d'il·luminació -o al·lucinació- pasqual, morí el 4 d'abril de 1534, diumenge de Pasqua, en mans de les tropes episcopals que assetjaven la ciutat; el seu cap fou penjat dalt d'un pal a la vista de tothom i els seus genitals foren clavats a la porta de la ciutat.

Les forces del bisbe Franz von Waldeck (amb possibles simpaties luteranes, pintat amb armadura i espasa en mà, com es pot veure a la imatge següent) assoliren el seu objectiu, com dèiem, el 24 de juny de 1535. Jan van Leiden, Bernhard Knipperdolling i Bernhard Krechting foren torturats i executats a la plaça del mercat de la ciutat el 22 de gener de 1536. Els seus cossos van ser penjats en gàbies de ferro a la torre de l'església de Sant Lambert. Els cossos foren retirats al cap de cinquanta anys, les gàbies encara hi són. Eren temps en que la pena de mort era d'una aplicació ràpida i generalitzada...


Jan van Leiden

Bernhard Knipperdolling

Bernhard Krechting

Franz von Waldeck


L'anabaptisme müntzerià és un moviment interessant, per exemple per la seva proclamació de la comunitat de béns, i alhora al·lucinant per alguns dels seus aspectes forassenyats, com ara la iconoclàstia o la imposició d'un nou baptisme en els adults. En aquest procés revolucionari sembla ser que també es va introduir la "poligàmia obligatòria" (això podia tenir el seu fonament en l'escassedat d'homes que s'havia produït a la ciutat arran del setge; podria ser que el nombre de dones tripliqués el d'homes).

El cas és que en aquests rampells revolucionaris utòpics es poden barrejar elements d'idealisme i innovació social -i en aquest cas també religiosa- amb aspectes de cert descontrol, sigui obligat per les circumstàncies sigui per una certa radicalització ideològica que pot portar a desconnexions amb la realitat de la condició humana.

El fet és que dos esclats utòpics inicials del Renaixement, de l’humanisme, de la modernitat, si es vol, van  veure la seva fi en aquesta curiosa sincronia. Un intent de materialitzar un nou tipus de societat era liquidat manu militari (tot i ser un exèrcit al servei d’un bisbe). L’home que havia introduït el terme “utopia”, amic d’Erasme de Rotterdam -tot i que també dur i violent repressor dels corrents reformadors-, desapareixia bruscament de l’àmbit intel·lectual renaixentista. Ni la pràctica social ni les idees semblaven suportar l’espai utòpic.



divendres, 26 de gener del 2024

Salvat-Papasseit: Visca l'amor

 

Bonnard 1917


"Visca l'amor que m'ha dona l'amiga  

fresca i polida com un maig content!  

Visca l'amor  

                    l'he cridada i venia  

-tota era blanca com un glop de llet. 


Visca l'amor que ella també es delia: 


visca l'amor:  

                      la volia i l'he pres."


Joan Salvat-Papasseit (1923)



dijous, 25 de gener del 2024

Krishnamurti i la sensibilitat




Hernández Pijuan 2002


"Quan som vulnerables ens sembla que se'ns ha fet mal; en sentir-nos ferits ens tanquem en nosaltres mateixos, construïm al voltant de nosaltres un mur, ens tornem durs, cruels. Però quan som vulnerables sense cap mena de lletges i brutals reaccions, vulnerables a tots els moviments del nostre propi ésser, vulnerables al món, tan sensibles que no hi ha remordiments ni ferides psicològiques ni disciplines autoimposades, aleshores hi ha la qualitat d'una existència incommensurable."


J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 24.04.1983



dimecres, 24 de gener del 2024

Els sons del món



Cézanne 1887


"Escuché con atención. Estaba sentado con la espalda con tra el costado rocoso del cerro. Experimentaba un entumecimiento leve. Don Juan me advirtió que no cerrara los ojos. Empecé a escuchar y pude discernir silbidos de pájaro, el viento agitando las hojas, zumbido de insectos. Al colocar mi atención unitaria en esos sonidos, pude distinguir cuatro tipos diferentes de silbidos. Podía diferenciar las velocidades del viento, en términos de lento o rápido; también oía el distinto crujir de tres tipos de hojas. Los zumbidos de los insectos eran asombrosos. Había tantos que no me era posible contarlos ni diferenciarlos correctamente. Me hallaba sumergido en un extraño mundo sonoro, como nunca en mi vida. (...) Los sonidos recobraron prominencia. No era tanto que yo quisiese oírlos; más bien, tenían un modo de forzarme a concentrarme en ellos. El viento sacudía las hojas. El viento llegaba por encima de los árboles y luego caía en el valle donde estábamos. Al caer, tocaba primero las hojas de los árboles altos; hacían un sonido peculiar que me pareció rico, rasposo, exuberante. Luego él viento daba contra los arbustos, cuyas hojas sonaban como una multitud de cosas pequeñas; era un sonido casi melodioso, muy absor bente e impositivo; parecía capaz de ahogar todo lo otro. Me resultó desagradable. Me sentí apenado porque se me ocurrió que yo era como el crujir de los arbustos, regañón y exigente. El sonido era tan semejante a mí que yo lo odiaba. Luego oí al viento rodar en el suelo. No era un crepitar sino más bien un silbido, casi un timbrar agudo o un zumbido llano. Escuchando los sonidos que hacía el viento, advertí que los tres ocurrían al mismo tiempo. Estaba pen sando cómo fui capaz de aislarlos, cuando de nuevo me di cuenta del silbar de pájaros y el zumbar de insectos. En cierto instante, sin embargo, sólo había los sonidos del viento, pero al siguiente, otros sonidos brotaron en gigantesco fluir a mi campo de atención. Lógicamente, todos los sonidos existentes deben haberse emitido de continuo durante el tiempo en que yo sólo oía el viento. No podía contar todos los silbidos de pájaros o zumbidos de insectos, pero me hallaba convencido de que estaba es cuchando cada sonido individual en el momento en que se producía. Juntos creaban un orden de lo más extraordinario. No puedo llamarlo otra cosa que "orden". Era un orden de sonidos que tenía un diseño; es decir, cada sonido ocurría en secuencia. Entonces oí un peculiar lamento prolongado. Me hizo temblar. Todos los otros ruidos cesaron un instante, y hubo completo silencio mientras la reverberación del gemido alcanzaba los límites extremos del valle; después recomenzaron los ruidos. De inmediato capté su diseño. Tras es cuchar con atención un momento, creí entender la recomendación que don Juan me hizo de buscar agujeros entre los sonidos. ¡El diseño de los ruidos contenía espacios entre un sonido y otro! Por ejemplo, los cantos de ciertos pájaros tenían su tiempo y sus pausas, y de igual manera todos los demás sonidos que yo percibía. El crujir de las hojas era la goma que los unificaba en un zumbido homogéneo. El hecho era que el tiempo de cada sonido formaba una unidad en la pauta sonora general. Así, los espacios o pausas entre sonidos eran, si uno se fijaba, hoyos en una estructura. Oí nuevamente el penetrante lamento del cazador de espíritus. No me sacudió, pero los sonidos volvieron a cesar un instante y percibí tal cesación como un agujero, un hoyo muy grande. En ese preciso momento mi atención se trasladó del oído a la vista. Me hallaba mirando un conglomerado de cerros con lujuriante vegetación verde. La silueta de los cerros estaba dispuesta de tal manera que desde mi posición se veía un agujero en una de las laderas. Era un espacio entre dos cerros, y a través de él me era visible el tinte profundo, gris oscuro, de las montañas distantes. Por un momento no supe qué cosa era. Fue como si el agujero que miraba fuese el "hoyo" en el sonido. Luego volvieron los ruidos, pero persistió la imagen visual del enorme agujero. Un momento después, cobré una conciencia todavía más aguda de la pauta sonora, de su orden y la disposición de sus pausas. Mi mente era capaz de discernir y discriminar un número enorme de sonidos individuales. Me era posible seguir todos los sonidos; así, cada pausa era un hoyo definido. En un momento dado las pausas cristalizaron en mi mente y formaron una especie de malla sólida, una estructura. Yo no la veía ni la oía. La sentía con alguna parte desconocida de mí mismo. Don Juan tocó su cuerda una vez más; los sonidos cesaron como antes, creando un enorme agujero en la estructura sonora. Esta vez, sin embargo, la gran pausa se confundió con el agujero en las colinas que yo estaba mirando; ambos se sobreimpusieron. El efecto de percibir los dos agujeros duró tanto tiempo que pude ver-oír cómo sus contornos encajaban mutuamente. Luego volvieron a empezar los otros sonidos y su estructura de pausas se convirtió en una percepción extraordinaria, casi visual. Empecé a ver cómo los sonidos creaban diseños y luego todos esos dise ños se sobreimpusieron al medio ambiente de la misma manera en que percibí la superposición de los dos grandes agujeros. Yo no miraba ni oía como suelo hacerlo. Hacía algo que era enteramente distinto pero combinaba facetas de ambos procesos. Por algún motivo, mi atención se enfocaba en el gran hoyo en los cerros. Sentía estarlo oyendo y mirando al mismo tiempo. Algo había en él de reclamo. Dominaba mi campo de percepción, y cada pauta sonora aislada, correspondiente a un detalle del entorno, tenía su gozne en aquel agujero."


Carlos CastanedaUna realidad aparte, cap. XV, p. 255-259



dimarts, 23 de gener del 2024

La resurrecció de Jesús



Pontormo 1525


"Tingué coneixement Jesús de la seva resurrecció? Crec sincerament que no. Els textos evangèlics que l'assenyalen són de clar caire postpasqual. És la comunitat primitiva que atribueix a Jesús el coneixement d'allò que s'esdevingué després de la seva mort. D'altra manera hauria estat una comèdia tot el compromís de Jesús, el seu risc i la seva mateixa mort, si hagués previst un final feliç. Ni Jesús ni Déu no fan teatre. La por de Jesús a Getsemaní va ser molt certa, la sensació de fracàs i d'abandó a la creu fou veritablement autèntica. No hi ha res, doncs, que es permeti entrellucar aquella previsió."


"L'episodi de la tomba buida opino que constitueix una expressió merament simbòlica, encara que no gaire encertada, de la resurrecció de Jesús. El cadàver romangué al sepulcre i es descompongué com tots els cadàvers humans. La resurrecció té un altre sentit i no té res a veure amb la reanimació d'un cadàver ni amb la reassumpció d'aquest per l'univers. No és correcte adduir en contra d'això la citació del salm 16 feta per Actes 2, 27, puix que el que es vol afirmar aquí és el messianisme de Jesús, i a més el salm no parla de corrupció del cos sinó que diu, en la forma hebrea, "no deixaràs que caigui a la fossa", es a dir, no deixaràs que mori. No comparteixo l'opinió, manifestada entre altres per Ruckstuhl, segons la qual fora inconcebible l'anunci de la resurrecció de Jesús a Jerusalem sense que el sepulcre fos buit. Això per diverses raons. La fe en la resurrecció no fou una cosa tan immediata a la mort de Jesús com per no donar temps al fet de la descomposició del cadàver. A més, la primitiva proclamació de la resurrecció de Jesús mai no fou materialitzant, sinó que anuncia un fet d'una altra dimensió no susceptible a la temporalització ni a l'espacialització. La falòrnia jueva pressuposa una concepció materialitzant de la resurrecció o haver entès molt toscament la proclamació pasqual. Els deixebles podien simplement remetre's al sentit que donaven a la resurrecció d llur Mestre, sense necessitat de recórrer al terreny dels contrincants  ni emprar, també, arguments materialitzants. És veritat que el relat afirma que la tomba era buida, però això no exclou el seu caràcter simbòlic. El poc valor que la tradició donà al relat de la tomba buida es mostra perquè són unes dones les protagonistes i perquè els narradors posen tota la cura  a afirmar que de la tomba buida no neix la fe, sols en neixen el temor i l'estranyesa. L'interès del relat, tal com ara està compost, se centra en l'anunci angèlic. El símbol de la tomba buida n'és una mera ocasió. De si no produeix res que ja no estigui produït: la fe ha nascut de l'anunci, no de la buidor. I fins aquest anunci és reduït a segon terme: la fe dels apòstols i llur predicació són independents del missatge de les dones. La fe de l'Església neix de les aparicions. I si aquestes, en llur expressió, tenen un caràcter simbòlic -no les experiències, que són històriques!-, no veig per què la tomba buida ha de tenir més entitat històrica que aquelles."


Jordi Llimona Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 164-165, 254-255).



Tintoretto 1543


dilluns, 22 de gener del 2024

Corbí: Necessitat d'un nou humanisme

 

Janus

"Amb crisi religiosa, no passatgera sinó definitiva, amb crisi igualment definitiva de les ideologies, havent de crear, al pas accelerat de les tecnociències, els nostres propis projectes axiològics col·lectius, sense ajut exterior de cap mena, no ens queda cap altra solució que tornar a les coses, només elles ens poden ajudar a saber com hem de viure.

Diuen alguna cosa les coses?

Ningú no ens dirà com organitzar i viure la nostra vida, només el món de les coses ens pot orientar el nostre viure.

L'immens món dels éssers no és com una paret opaca i muda; el món dels éssers és un concert de qualitats que ens poden parlar, sense paraules, del nostre món qualitatiu. L'immens món dels éssers expressa i canta en silenci una cançó única.

L'immens món del que existeix ens diu amb claredat i insistència que la totalitat de la realitat i cadascun dels éssers se'ns presenta com Janus, amb doble rostre. Un rostre orientat amb eficiència a la nostra supervivència d'animals, i un altre rostre que ens parla del misteri indesxifrable de la immensitat dels mons.

Aquest doble rostre, en una unitat, és el gran missatge que ha de guiar tots els aspectes del nostre viure bifront.

El món per a nosaltres té una doble dimensió i una única realitat: la dimensió absoluta del que és real, el misteri immens dels mons.

Aquest doble accés, que ens constitueix com a humans, exigeix un nou humanisme que es diferenciï de l'humanisme renaixentista i d'humanisme generat per la il·lustració.

Aquestes dues formes d'humanisme responen a dues antropologies diferents: l'antropologia que interpreta l'humà com una composició de cos i esperit, i l'antropologia que interpreta l'humà com un ésser racional.

A aquestes dues antropologies els corresponen dues interpretacions del coneixement: el coneixement com a captació de l'essència de la realitat, i el coneixement com a comprensió racional d'aquesta mateixa realitat, especialment a través de les ciències.

El reconeixement del nostre doble accés a la realitat, com a constitutiu essencial de la nostra condició humana, exigeix que ens plantegem un nou humanisme.

Per poder-ho fer adequadament repassarem els trets essencials dels dos grans humanismes que ens han precedit: l'humanisme renaixentista dels segles XIV i XV italià, i l'humanisme il·lustrat dels segles XVIII i XIX francès, alemany i anglès. Aquests dos humanismes van tenir antecedents i tots dos es van estendre per tot Europa.


Leonardo 1487


Humanisme renaixentista

Es van plantejar què vol dir ser humà. Van abandonar la perspectiva teocèntrica per poder-se centrar en l'estudi del que és humà. No va ser un plantejament contra la religió, sinó centrat en l'humanisme. Va interessar el que és humà per sobre del que és religiós. Va ser una investigació racional, no religiosa.

Es van centrar en l'individu autònom, lliurepensador, un individu cristià, però crític. Crític fins i tot amb els escrits clàssics, que van ser la font del seu pensament.

Va ser un corrent alternatiu al pensament de l'església medieval. Va suposar un rebuig de la filosofia escolàstica i de tota la cultura eclesiàstica medieval.

Van posar l'èmfasi en la individualitat autònoma, en la seva capacitat racional, en el seu “virtus” i la responsabilitat cívica.

Davant del pessimisme religiós medieval de l'home com a pecador, van adoptar una actitud confiada i optimista de fe en les possibilitats humanes.

La ciència va adquirir una gran importància.

Es van estudiar amb gran interès els escriptors clàssics grecoromans, el seu art, la seva poesia. Aquesta va ser la seva font d'inspiració.

Es va defensar la separació de la política i de l'Església.

Hi va haver un gran interès per la mitologia grega i romana, però no va ser interès religiós sinó literari, artístic, humanista.

L'educació va ser un centre d'interès. Es defensava una educació per a tothom, no només per a les elits.


David 1795


Humanisme il·lustrat

Al segle XVII se'l va anomenar l'era de la raó, al segle XVIII se'l va anomenar el segle de les llums, al XIX es van desenvolupar les grans revolucions (la nord-americana, la francesa i la revolució industrial anglesa).

Es defensa la sobirania de la raó i la seva importància per sortir de la ignorància, la superstició i la tirania. L'instrument principal és el mètode científic.

L'ideal il·lustrat és l'expressió “sapere aude”. Atreveix-te a saber. Que les persones tinguin la voluntat i la llibertat per pensar fent servir la seva pròpia raó.

La preocupació sociopolítica és central i s'aborda des de la raó. L'individu i la raó són els instruments per plantejar-se la llibertat, la igualtat, la fraternitat de totes les persones i una tolerància completa.

L'individu i la seva capacitat racional són el centre de la cultura i el mitjà per plantejar-se les revolucions polítiques necessàries perquè la societat es posi al servei de les persones i de les associacions lliures.

Es margina i es critica la religió com a contrària a l'ús de la raó i com a fonament de la tirania.

Es cultiva un antropocentrisme optimista, recolzat en la força de la raó. La llum de la raó és la font del progrés i de la felicitat.

Com que el tret essencial humà és la seva capacitat racional, es professa un universalisme sense fronteres.

L'essència dels éssers humans és la seva capacitat racional i la cultura és el desenvolupament de la racionalitat, ajudada pel desenvolupament de les ciències.


Tàpies 1956


L´humanisme de l´experiència explícita de la doble dimensió de la realitat

La nova situació de les societats del coneixement comporta la possibilitat de l'experiència de la doble dimensió de la realitat.

En l'experiència de la doble dimensió es viu diferenciada la dimensió relativa a les nostres necessitats de vivents i la dimensió absoluta que és la dimensió del real no relativa a res.

Es viu també l'experiència que la dimensió relativa de la realitat no és real, perquè només és una modelació dels vivents d'aquesta immensitat a la mesura de la seva necessitat.

És també una dada d'experiència que la dimensió absoluta és l'únic real i que és la font de tot. La dimensió absoluta no és creadora, perquè no hi ha dualitat.

La nostra humanitat no és el fruit d'una composició de cos i esperit, on allò definitiu és l'esperit; ni és tampoc una composició d'animal i racionalitat en què allò definitiu és la racionalitat.

Només som un animal entre animals, però amb una diferència específica, que és la nostra competència lingüística. Som animals i res més que animals, però constituïts en la nostra naturalesa animal per la nostra condició de parlants.

Gràcies a aquesta condició nostra de parlants tenim una experiència de la doble dimensió d'allò real en què allò definitiu és el reconeixement de la dimensió absoluta i el reconeixement i experiència que nosaltres som Això.

Allò que ens caracteritza i allò definitiu per a la nostra vida individual i col·lectiva i per a tota la nostra cultura, no és la nostra naturalesa d'esperit, ni la nostra condició racional, sinó la nostra condició d'animals que reconeixen la dimensió absoluta de tot allò real i que reconeixen que nosaltres mateixos som Això.

Això és el que ha de definir i caracteritzar la nostra humanitat. Aquest és el fonament de la nostra humanitat.

Som formes d'allò absolut, sense res afegit. I la nostra condició animal és Això i només Això.

Les nostres relacions intersubjectives són relacions d'interdependència del que, en realitat, són simples formes de l'absolut. Com a éssers vivents som interdependents entre companys d'equip, entre equips i equips d'equips, som interdependents amb el medi i amb el cosmos sencer, però com a formes de l'absolut som unitat.

Totes les nostres organitzacions, institucions i estructures culturals s'han de fonamentar en aquesta interdependència i en aquesta consciència d'unitat. Aquestes són les dues dimensions del nostre accés a la realitat en les societats del coneixement. Dues dimensions que són una única realitat, la dimensió absoluta, el misteri únic dels mons, el que és, allò que és.

El fonament de la nostra humanitat i de tota la nostra cultura és l'experiència de la doble dimensió i el reconeixement que aquestes dues dimensions són una única realitat, la dimensió absoluta.

Si s'ignora la dada d'aquestes experiència de la doble dimensió i es pretén seguir amb la idea que els humans som racionalitat conduïda per les ciències i les tècniques, l'egoisme de la nostra suposada individualitat ens conduirà a una catàstrofe provocada pel creixement exponencialment accelerat de les tecnociències i les seves conseqüències en nous productes i nous serveis. No tenim alternativa."


Marià Corbí (publicat al Butlletí del CETR de gener de 2024)



diumenge, 21 de gener del 2024

Zola i la condició humana






La condició humana és el títol d'una novel·la d'André Malraux de 1933, amb l'acció situada a la Xina el 1927. Però seria encara més escaient com a subtítol de la gran sèrie d'Émile Zola (1840-1902) sobre els Rougon-Macquart, apareguda entre 1871 i 1893. És un fresc monumental sobre com operem realment els humans. I, a més, portar aquest subtítol li hauria permès fer un joc significatiu amb La comèdia humana de Balzac.

La condició humana és un dels grans temes de reflexió oberts a tota persona. Entendre i avaluar com funcionen els humans, què els caracteritza, quines són les seves virtuts i defectes, quines són les seves limitacions. Una reflexió que porta a terme l'antropologia filosòfica, però també, i de vegades amb tanta o més precisió, la literatura, com bé mostra l'obra de Zola.

Els Rougon-Macquart és un gran fresc on la reflexió sobre la condició humana es situa en un context històric concret (la França del Segon Imperi, 1852-1870) i en un moment de canvi no només social sinó també tecnològic i de costums. Un fresc fet amb una força, un rigor i un entusiasme extraordinaris, i que llegit avui manté la seva frescor i interès. Són novel·les populars, per al gran púbic, editades amb centenars de milers d'exemplars, i alhora són d'un nivell de qualitat de primer ordre en el tractament de les dinàmiques personals i socials i en com ambdues s'interrelacionen.

Els mons dels que es parla són ben diversos. El món dels trens, el de la guerra, el de les mines, el dels pagesos, el de les finances, el del proletariat urbà, el dels grans magatzems en el moment del seu naixement, el dels mercats, el dels artistes i molts d'altres. D'aquí la imatge d'un gran fresc de tot un moment històric i tota una societat.

Aquests són els vint títols que composen la sèrie:

- La Fortune des Rougon (1871)
- La Curée (1872)
- Le Ventre de Paris (1873)
- La Conquête de Plassans (1874)
- La Faute de l'abbé Mouret (1875)
- Son Excellence Eugène Rougon (1876)
- L'Assommoir (1877)
- Une page d'amour (1878)
- Nana (1880)
- Pot-Bouille (1882)
- Au Bonheur des Dames (1883)
- La Joie de vivre (1884)
- Germinal (1885)
- L'Œuvre (1886)
- La Terre (1887)
- Le Rêve (1888)
- La Bête humaine (1890)
- L'Argent (1891)
- La Débâcle (1892)
- Le Docteur Pascal (1893)

Aquest conjunt permetria fer una gran sèrie televisiva de 20 temporades de durades diferents seguint cada un dels volums. Caldria un gran esforç artístic i financer per fer-ho bé, però el material de base és tan ric i tan divers que França hauria de gosar fer-ho.

Algunes d'aquestes 20 novel·les han estat traduïdes al català (El carnatge, La taverna, Germinal, Nana, L'obra, La terra, La bèstia humana). Seria un senyal de maduresa de la cultura catalana arribar a tenir traduïts tots els títols d'aquest monument literari.




dissabte, 20 de gener del 2024

Sales: Beatus ille



Sunyer 1916


"Feliç qui, sense angoixa, sent la veu d’un rellotge
en la pau d’una cambra que dóna sobre el mar
i a l’hivern pot llegir, prop d’una antiga llar,
una bíblia molt vella on un nou corc s’allotja.

Amb naturalitat, davant el temps que el sotja
per sembrar arran del mar una llavor a l’atzar
i guaitar sense horror, quan cau el capaltard,
l’ull sense pietat i l’univers ferotge.

-He perdut els meus dies i errat els meus camins.
Em fugí de les mans l’ocell dels clars matins.
Ara vola molt lluny ¿cap a on? Ampla i freda,

- la meva golfa dóna a un abís sense fons.
Com un que dins un mur ell mateix s’empareda,
així els meus pensaments separant-me dels mons."


Joan Sales, Viatge d'un moribund, Macorís, illa d’Haití, 1940.



divendres, 19 de gener del 2024

Les mans i els ulls



Van Dyck 1620


"Estrelles, amagueu el vostre foc! Que cap llum pugui veure els meus negres desitjos. Que els ulls es tanquin quan les mans actuïn; però que es faci allò que, un cop ja fet, els ulls no gosen contemplar."

Macbeth, acte I, escena IV (traducció de Salvador Oliva)


Es pot expressar millor l'impuls a fer una maldat?


Text original:

"Stars, hide your fires; let not light see my black and deep desires. The eye wink at the hand, yet let that be which the eye fears, when it is done, to see."





dijous, 18 de gener del 2024

Martí i Pol: Mira'm els ulls




Hernández Pijuan 1978



"Mira’m els ulls que cap fosca no venç. 
Vinc d’un estiu amb massa pluges, 
però duc foc a l’arrel de les ungles 
i no tinc cap sangtraït pels racons 
de la pell del record. 
Per l’abril farà anys del desgavell, 
set anys, cosits amb una agulla d’or 
a la sorra del temps, 
platges enllà perquè la mar els renti 
i el sol i el vent en facin diademes. 
Mira’m els ulls i oblida el cos feixuc, 
la cambra closa, els rgans silencis; 
de tot això sóc ric, i de més coses, 
però no em tempta la fredor del vidre 
i sobrevisc, aigües amunt del somni, 
tenaç com sempre. 
Mira’m els ulls. Hi pots llegir el retorn."


Miquel Martí i Pol a Estimada Marta, Set poemes d'aniversari I (1977-1978)



dimecres, 17 de gener del 2024

Un do



Jawlensky 1935


""Què puc fer per arribar a la Il·luminació?", preguntà un deixeble impacient.

"Veure la realitat tal com és", digué el Mestre.

"I què puc fer per veure la realitat tal com és?"

El Mestre va dir amb un somriure: Tinc bones i males notícies per a tu, amic meu."

"Quines són les males notícies?"

"Que no hi ha res que puguis fer per veure... és un do."

"I les bones notícies?"

"Que no hi ha res que puguis fer per veure... és un do.""


Anthony de Mello a Uns moments per a l'absurd



dimarts, 16 de gener del 2024

Nova era



Jasper Johns 1974


"Molta gent ni coneix el terme "nova era". Però potser a algú li sonarà que hi ha una música anomenada "new age": suau, relaxant, plena de sons vaporosos, reiterativa, melosa... Si s'investiga una mica més, es troba amb aquesta etiqueta uns llibres d'origen bàsicament californià, amb algun dibuix més o menys "psicodèlic", amb un cert aire d'hereus de l'onada "hippy". Llibres on hi ha una curiosa barreja de bestieses i frivolitats amb textos d'un gran interès.

De fet, a l'origen d'aquestes músiques i d'aquests escrits hi ha un moviment amb una pretensió molt més ambiciosa. El terme "new age", "nova era", es refereix a que a nivell astronòmic i astrològic estem sortint de la era zodiacal de "Piscis" i estem entrant en la d'"Aquari". Els canvis d'era tenen lloc aproximadament cada dos mil anys, i hi ha qui considera que marquen el comportament dels grups humans i la seva simbologia.

La "nova era" d'Aquari seria, doncs, un temps diferent -i, pel que sembla, millor- que els darrers que hem viscut. Un temps caracteritzat per una major harmonia -menys tensions, menys guerres- i per una visió menys fragmentada, més interconnectada de les coses, sovint anomenada visió "holística" -la mateixa arrel que "holograma", indicant totalitat, globalitat. Aquesta nova visió rep sovint el nom de "nou paradigma", subratllant el seu caire de nova concepció global de la realitat que deixa enrere vells esquemes, velles maneres d'entendre l'home i la societat. Fins i tot podria ser que els aspirants al "nou paradigma" -que no deixa de ser una vella aspiració de la humanitat- aprofitessin l'actual canvi d'era -l'etiqueta "new age"- per a revestir més atractivament la seva proposta. Evidentment, són més importants els continguts que les etiquetes.

És cert que la nova era subratlla molt, ja en el seu mateix nom, el caire de novetat. Però hi ha també en ella la consciència de ser una nova manera de dir coses molt antigues, o una manera de dir aquestes coses antigues en el món d'avui. Un dels seus teòrics, David Splangler, ho expressa prou bé: "Què és la Nova Era? Senzillament, és el que apareix quan visc la vida de manera creativa, enriquidora i compassiva. La Nova Era apareix quan tracto cada persona, animal, planta o objecte com si fos únic i també com si fos una part meva, pensant que comparteix tota la dignitat i sacralitat que reclamo per a mi mateix. Considero que la Nova Era, més que un esdeveniment futur, és una metàfora per a l'expressió d'un esperit transformador i creatiu. (...) Trobo la Nova Era en l'esforç diari i compartit que tots fem per viure amb integritat, per créixer amb ànim i per participar voluntàriament en una vida que permeti l'expressió de somnis i capacitats. (...) Considero que la Nova Era és una metàfora per situar-nos en el món d'una manera que ens obri a la presència del diví -la presència de l'amor i del possible- enmig de la nostra mediocritat. (...) La Nova Era té molt poca relació amb les profecies i imaginacions sobre un món nou, però té molta relació, en canvi, amb la capacitat de veure el nostre món de noves maneres que ens capacitin per accions i actituds compassives i transformadores."
 
De la "nova era" se n'ha fet molt de folklore i molta broma. Però això no treu que darrera d'aquest moviment, i a pesar de les seves deformacions i degradacions, no hi hagi una idea central vàlida: la de la presa de consciència de la necessitat de generar un nou món amb criteris diferents dels que s'han utilitzat fins ara, i amb una visió global de la problemàtica. Com diu Fritjof Capra: "El canvi de paradigma de l'ecologia profunda resulta ara crucial per al nostre benestar (fins i tot per la nostra supervivència!), i aquest canvi ja s'està produint. Els científics d'avantguarda, diversos moviments socials i nombroses xarxes alternatives estan desenvolupant una nova visió de la realitat que constituirà la base de les tecnologies, sistemes econòmics i institucions socials del futur."

D'alguna manera, doncs, la consciència ecològica, la concepció Gaia de Lovelock, la Terra Pàtria d'Edgar Morin, el Punt Crucial de Fritjof Capra i d'altra banda la psicologia transpersonal i la jungiana o l'obertura a la influència oriental connecten bé amb la intuïció de la nova era. Fins i tot els interessants debats que s'estan produint entre científics i personatges religiosos es mig inscriuen en aquest ambient, i aquí caldria esmentar la venerable i premonitòria figura del pare Teilhard de Chardin com a un il·lustre precedent. Al voltant d'aquest moviment hi ha hagut i pot continuar havent-hi, doncs, aportacions notables."
 

Raimon Ribera Religió i religions (La Magrana, 1995)



dilluns, 15 de gener del 2024

Tres principis



David 1791


"Encara que més de cent cinquanta anys després de la Revolució Francesa el Papa Pau VI afirmés que els tres principis de llibertat, igualtat i fraternitat s'arrelaven en el cristianisme, la pregunta és si l'Església catòlica sap posar-los en pràctica en el seu interior i si sap transformar, així, aquesta proclamació montiniana en una praxi engrescadora, capaç de donar a aquesta Església una figura credible que respongui als reptes de la modernitat i de la denominada postmodernitat, capaç de respondre a les profundes inquietuds religioses dels homes de totes les èpoques."


Evangelista Vilanova Història de la teologia cristiana, vol. 3, Barcelona 1989, p. 230.



diumenge, 14 de gener del 2024

Músics medievals















Fan cara de felicitat aquests magnífics músics medievals del Reial Monestir de Santa Maria de Veruela, abadia cistercenca del segle XII, situada prop de Vera de Moncayo, a la província de Saragossa...



dissabte, 13 de gener del 2024

Convenció



Sunyer 1913


"En aquell temps [1913], el món -i ja s'entén que parlo del món d'allò que en diem "civilització occidental"- era basat en una "convenció", però no en una "ficció". Totes les formes externes d'actuació hi prenien un relleu que ara no entenem i que fins ens fa riure, però moltes d'elles, essent arbitràries i absurdes, corresponien a coses reals i tenien raons d'ésser. Aquell món era una "convenció" perquè era una "civilització", i moltes coses, absurdes en elles mateixes, hi tenien una raó d'existir en tant que lligades a una quantitat immensa de petites "convencions" parcials, constituïen la gran "convenció" total d'un món imperfecte i injust, però coherent. I que, a més, s'aguantava per la convicció, acceptada per gairebé tothom -pels uns amb orgull o amb inconsciència, pels altres amb passivitat, per d'altres encara amb resignació, o amb protesta, o amb odi-, que aquell món marcava un pas definitiu, era la conseqüència de molts segles de progrés i, en aquest sentit, era el millor dels mons possibles; així, fins els qui es rebel·laven sentien, en el fons, un cert temor que allò fos una manera definitiva d'ésser del món, un capítol decisiu de l'obra del progrés. Exagero, però no pas tant com avui s'imaginen molts que no l'han viscut. els qui parlaven de "destruir-lo" confirmaven aquell temor quan venien a suposar que la destrucció era l'únic camí possible. Tot, des de les coses humanes més fonamentals fins als signes externs més accessoris, hi era convencionalment ordenat i, com a tal, admès per la majoria -per tots els qui no es rebel·laven- com a element d'aquell conjunt, d'aquella "convenció" immensa, que permetia la solidesa i -creien ells- la perdurabilitat d'aquell món.
(...)
Jo no soc pas dels que diuen que allò era la bona època -o la belle époque- ni molt menys. Si voleu, tampoc no era dolenta; allò era, simplement, una altra època. Diferent. Ara hi ha coses pitjors, potser, i de segur, coses millors i fins i tot molt millors, i sobretot unes altres esperances. El que no hi ha és "un món", un món coherent -encara que fos limitat i no comprengués "tot el món"-, en el qual cada cosa recolzi en una altra, ni que sigui partint de l'admissió d'unes convencions. Per posar només el cas de les formes de la vida "social" europea, cal adonar-se de com aleshores cada gest de sociabilitat, de costums urbans, de cortesia i fins d'indumentària, responia a uns motius, convencionals si es vol -dins la gran "convenció" col·lectiva, però admesos per tothom o per gairebé tothom -si més no, en els ambients on jo vivia- com a positivament existents i no pas com ara, que els mantenim com una tradició i perquè ens dol que es perdin, però que tan sovint ens hem d'adonar que només responen a una "ficció" i que tantes vegades han perdut totalment el fonament originari -aquella gran "convenció" de la "civilització burgesa"- i s'aguanten només perquè n'esperen d'altres que els substitueixin."


Maurici Serrahima a De mitja vida ençà, entrada del 22.11.1952.




divendres, 12 de gener del 2024

El somriure de Déu



Chagall 1960


"Seul le sourire de Dieu connait le profond des vies humaines."

Jean-Pierre Jossua

(Jossua era un dominic francès, d'una gran cultura i d'una gran amabilitat, nascut el 1930 i mort el 2021. Fou amic d'Evangelista Vilanova i Maria Martinell. Aquesta frase la pronuncià en una homilia a una trobada de Pax Romana a Luxemburg el 27 de setembre de 1980; em va impactar i la vaig anotar).


Dues consideracions que em semblen importants:

- la importància del seul, "només": cap ésser humà pot conèixer la profunditat última d'un altre ésser humà. Ni un mateix pot conèixer la seva profunditat última.

- qui la coneix no és Déu, sinó el somriure de Déu, i per tant un acolliment benèvol hi hagi el que hi hagi en aquesta fondària.


Jean-Pierre Jossua


dijous, 11 de gener del 2024

Immediatesa



Goncharova 1911


"La immediatesa és l'únic mitjà per veure-hi directament. D'entrada perquè està entre el passat i el futur: ara. Després, hom descobreix gradualment que la immediatesa, el pur instant no depèn gens de la relativitat. Hom descobreix que el passat no existeix, que el futur no existeix i que tot passa ara.

Les coses visibles són la realitat. No hi ha res més enllà de l'instant actual, no hi ha res més enllà de la immediatesa, per tant el que veiem és la realitat."


Chögyam Trungpa a Meditació i acció (citat per Véronique Loiseleur a Anthologie de la non-dualité).



"Cal confinar-se en el moment present sense pensar al que l'ha precedit i al que l'ha de seguir."

"El moment present està sempre ple de tresors infinits.

Una ànima només pot ser veritablement nodrida, enfortida, enriquida, santificada per aquesta plenitud del moment present."


Jean-Pierre de Caussade a L'Abandon à la Providence divine (citat per Véronique Loiseleur a Anthologie de la non-dualité).



dimecres, 10 de gener del 2024

Estrès



Bacon 1973


De què es tracta, de reduir l'estrès aplicant determinades tècniques (relaxació, meditació, ioga, el que sigui) o bé de suprimir les causes de l'estrès, les estructures (manera de treballar, distribució de la feina, estil de comandament) que el generen? Es tracta de fer baixar la febre o de guarir l'infecció? Antitèrmic o antibiòtic?

Hem de considerar l'estrès com un fenomen inherent a la dinàmica laboral, i per tant inevitable, davant del qual l'única cosa que podem fer és mirar de controlar-lo, buscar recursos per tal que ens afecti el mínim possible, o bé es pot pensar una manera de treballar no estressant? Podem considerar l'estrès com un fruit de la por, i creure que no és possible l'esforç laboral sense l'amenaça (bàsicament l'acomiadament, quedar-se sense feina i veure amenaçada la pròpia supervivència o el propi benestar i posició social), o bé es podria arribar a treballar només per motivacions positives (crear, desplegar el propi potencial, ajudar als altres, etc.)?

No és esquizofrènic anar formant part d'un engranatge generador d'estrès - al qual de vegades nosaltres mateixos contribuïm  acceptant quantitats o tipus de feina generadors de tensió - i alhora anar-lo combatent per tal que no ens ofegui o ens trastorni? Podem acabar creient - ni que sigui inconscientment - que si no anem estressats és que no fem el que pertoca, és que no som útils, és que no ens aboquem prou generosament a la feina, és que no som bons professionals o bons empleats? Podem acabar generant un mecanisme intern que interpreta l'estrès com a indicador de qualitat professional: "si no vaig estressat, és que alguna cosa no va bé"?

L'estrès és la suor del nostre front amb la que ens hem de guanyar el pa d'acord amb la maledicció bíblica o bé ens podem esforçar sense haver de generar la tensió interior destructora de la nostra ment que és l'estrès?

L'estrès és un derivat de l'afany del sistema econòmic capitalista actual per la maximització del benefici econòmic a curt termini o és consubstancial a qualsevol sistema econòmic? Es podria pensar un sistema econòmic alternatiu una de les característiques bàsiques i dels objectius del qual fos la no generació d'estrès en les persones? I es podria pensar dins del sistema capitalista la generació d'espais laborals lliures d'estrès?

Com assumir la paradoxa de l'enorme estrès generat per l'atur? No hi ha espai entre unes feines estressants i un atur estressant? El "no estressat" és inevitablement un privilegiat excepcional o un oportunista? Estem "condemnats" a l'estrès?


Bacon 1973