AGLAIA: Zeus

Michelangelo 1511

"Potser els cristians -i si més no els cristians de l'Occident, que hem marcat durant tants segles les pautes de la visió cristiana- no hem tingut prou presents les conseqüències que pot haver produït l'adopció del mot llatí que designa Déu, passat després a totes les llengües romàniques. No és pas cap dels que trobem la Bíblia -ni Iahvè, ni Elohim, ni Adonai- ni a cap de les mitologies orientals. És, simplement, el mot Deus, transcripció al llatí del grec Theos, que en la forma, ben vàlida, de Zeus encara fem servir per a designar el déu que a Roma era anomenat Júpiter, és a dir, el capdavanter dels déus en el paganisme antropomòrfic que la Grècia clàssica va transmetre a Roma.

En un cert sentit, tant se val un mot com un altre. Però Zeus, és a dir, Júpiter, tenia en les representacions esculturals i pictòriques una fesomia i una aparença tradicionals; les d'un home madur, alt i corpulent, amb una expressió severa en el rostre, unes grans barbasses, assegut amb molta majestat en un tron voltat de núvols, i que duia a la mà, amb el llamp que en qualsevol moment podia etzibar, el signe del poder instantani i inexorable. El monoteisme monolític de l'Antic Testament, si bé poc o molt antropomorfitzava la figura de Déu -quan el feia intervenir personalment en els premis i els càstigs, i en la protecció als exèrcits, i el feia parlar, diríem, personalment amb els patriarques i amb els profetes-, en canvi no n'admeté cap mena de representació plàstica. Però quan, superada la prohibició de les imatges, el Déu Únic de la Bíblia va passar a més i d'alguna manera a ésser vist com a Déu Pare -el Pare que tan sovint era invocat pel Fill-, és possible que el nom adoptat esdevingués la causa de l'aspecte jupiterià que ha estat donat tradicionalment a la representació de la Primera Persona de la Trinitat -que és, per naturalesa, irrepresentable- amb la substitució, només, de la cabellera fosca del déu grec pels cabells i les barbes blanques tradicionalment atribuïdes als centenaris patriarques bíblics.

Aleshores, les conseqüències poden haver estat més importants del que l'adopció del nom podia fer creure. La imatge prestigiosa del pare dels déus, de Júpiter, convertida en representació de Déu Pare, adquireix una mena de personalitat pròpia que, pel camí d'una mena d'absurd paral·lelisme amb el cas del Fill -de Déu fet realment Home-, dóna forma humana al Pare en la nostra imaginació. El Pare esdevé així un personatge poderós i venerable que, al marge de qualssevol precisió teològica, és representat com a més vell que el Fill i que hem arribat a designar amb un nom, diria, popular: el Pare Etern.

Per aquest camí, havíem d'anar a parar a identificar-lo instintivament amb el Déu de Moisès, amb el Iahvè unitari de l'Antic Testament. I vet aquí per on la força evocadora del mot grec llatinitzat que havíem adoptat creava, en la nostra imaginació, una dificultat ben innecessària quan venia l'hora d'incloure en el contingut significatiu de la paraula Déu la figura real i tangible del Fill, de l'Home de debò, que esdevenia plàsticament incompatible amb aquella representació humana impròpia, imaginària i una mica absurda del Pare. En lloc d'un sol Ésser Absolut, inimaginable i irrepresentable -Déu-, una de les tres Persones del qual -essent Déu- va prendre forma d'Home, la iconografia cristiana ha anat repetint indefinidament l'estranya representació de tres persones separades, dues d'elles, el Pare i el Fill, amb formes humanes -les d'un jove i un vell-, i l'altra, en la imatge, inesperada i pueril, d'un colom blanc..."

Maurici Serrahima a El fet de creure (1967)