Rostres d'home de La Tour

 

Obres de Georges de La Tour.

Religions i diàleg interreligiós

Twombly 1963

L’imprescindible per a un veritable diàleg interreligiós és que les religions tinguin un interès sincer en el coneixement de les altres tradicions. S’ha dit també que les religions han d’assumir que el diàleg interreligiós s’ha d’acompanyar en paral·lel amb el diàleg intrareligiós i l’extrareligiós, que no es pot prescindir d’aquests dos altres diàlegs. I s’ha subratllat la necessitat per part de les tradicions religioses d’una disposició a modificar la seva pròpia comprensió de la naturalesa i dinàmica del fet religiós (el que n’hem dit, amb la simplificació que suposa tot esquema dual, passar d’una concepció literalista a una concepció simbòlica de la religió), tot i que la mateixa dinàmica del diàleg interreligiós afavoreix aquesta modificació.

Aquests referents permeten avaluar fins a quin punt les tradicions estan disposades a entrar en la dinàmica del diàleg interreligiós. Pot semblar desconcertant fer-se aquesta reflexió a aquestes alçades; amb el que s’ha dit fins aquí, semblaria que les tradicions religioses han d’estar engrescades pel diàleg interreligiós, freturoses per endinsar-se pels seus camins. Malauradament, això no és tan clar; de vegades, fa l’efecte que el grau d’interès del conjunt de les tradicions és més aviat baix. Dins de cada tradició hi ha sectors que hi són favorables (normalment els més innovadors i fronterers), hi ha sectors que hi són reticents (normalment els més conservadors o nostàlgics, i sovint les autoritats jeràrquiques, en aquelles tradicions que en tenen) i hi ha molta gent que simplement no s’ho ha plantejat, que no és gaire conscient de la possibilitat que té al davant i del repte (o sigui, grans possibilitats i grans dificultats) que això suposa.

Sembla que la globalització hauria d’impulsar l’interès pel diàleg interreligiós, en crear noves i més fàcils connexions entre les cultures. Però també és cert que la por a la pèrdua d’identitat acompanya aquests processos globalitzadors. Aquí es considera que el diàleg interreligiós no tan sols no comporta pèrdua d’identitat sinó que, ben al contrari, la pot enfortir, però la percepció col·lectiva no sempre és aquesta. Es comprèn, doncs, que hi hagi reticències, més o menys formulades, que es podrien esvair amb un debat a fons sobre el diàleg interreligiós. Però per entrar en aquest debat cal fer un primer pas de superació de la por, de la incertesa, dels reflexos defensius, i aquest primer pas de vegades és el més difícil. Com superar aquest obstacle? Aquest és un dels grans desafiaments que actualment té al davant el diàleg interreligiós.

Potser caldria fer una crida a totes les tradicions religioses perquè tinguin confiança, perquè abandonin les reticències al diàleg de debò entre elles, el que commou les pròpies entranyes. Un diàleg difícil i arriscat, s’ha dit. Però un diàleg important, necessari, ineludible. Les religions no es poden aïllar del món ni es poden aïllar les unes de les altres; van en el mateix vaixell, i naveguen per les mateixes aigues. Les religions no poden pretendre ser capaces de portar pau al món si són incapaces d’establir pau entre elles, de parlar constructivament entre elles. Cal no tenir por, cal arriscar-se a fer trontollar els referents més intocables; si són sòlids, vigents, resistiran; si cauen, senyal que no mereixien perdurar.

El clam no seria, doncs, “Religions del món, uniu-vos!” sinó “Religions del món, dialogueu!” Parleu entre vosaltres des del fons del cor, amb sinceritat i transparència, sense reserves, sense por, en igualtat de condicions; parleu de tot, amb franquesa, amb llibertat; endinseu-vos realment pels camins difícils però gratificants del diàleg interreligiós.

Potser s’està transmetent entre línies una certa sensació que al diàleg interreligiós li costa tirar endavant, que no és un vaixell navegant a tota vela. Aquesta és la impressió que es té sovint; no es constata de forma prou clara un desenvolupament sòlid i creixent del diàleg entre religions. Però no tot és culpa de la dificultat intrínseca del diàleg interreligiós, sinó que aquest està marcat també per la dinàmica general de les religions en el món actual. I en aquest sentit, si bé encara és perceptible l’empremta religiosa en moltes de les societats actuals, també és cert que sembla constatar-se un afebliment global de les tradicions religioses. Afebliment del vigor del seu pensament, afebliment dels seus lligams comunitaris, afebliment de la seva presència en l’entorn, de la seva influència social. Massa sovint les tradicions semblen desmoralitzats exèrcits en retirada davant del món modern. Massa sovint les tradicions, gairebé monopolitzades per corrents conservadors, veuen esvair-se la seva capacitat d’aportar un missatge rellevant al món actual i de ser generadores de novetat, creadores de futur, font d’esperança. Unes religions afeblides, i per tant insegures, tenen menys capacitat d’iniciativa per posar-se a navegar per les aigües del diàleg interreligiós.

En resum: el diàleg interreligiós és una realitat incipient que s’hauria de desenvolupar, però el seu futur és incert. Hi ha factors objectius que semblen afavorir-lo, però troba també molts problemes, perills, obstacles i dificultats. Parlem-ne.

 

Raimon Ribera a El diàleg interreligiós, Fragmenta Editorial 2007, cap. 4

Degustació de la bellesa

Uglow 2000

"La degustació de la bellesa ens fa créixer en humanitat. Ens obre les portes de territoris meravellosos. Relativitza les empremtes del dolor. Equilibra les hores amargues i les rutines laborals. Es pot compartir o gaudir-ne en moments de solitud. La bellesa entra pels nostres sentits i penetra els espais més íntims. Funciona amb independència del cost econòmic perquè és, sobre tot, una qualitat de la nostra percepció sensual. La bellesa funciona amb codis molt diferenciats. La pintura i l'escultura contemporànies ens fan descobrir la dimensió de bellesa representada en formes i objectes inesperats, aparentment lletjos. Les persones ben educades estèticament gaudiran molt amb una bellesa redescoberta a casa seva, amb l'expressió d'un rostre humà envellit, amb la inventiva d'uns grafits murals, amb l'erotisme magnètic d'una nuesa, amb una conversa ben raonada."

Fèlix Martí a Notes d'una tardor 2021-2022, p. 139

Boc expiatori

Pietro Lorenzetti 1345

"La noció de "boc expiatori" (matar un animal per alliberar-nos de les nostres culpes) és falsa, covarda, indigne. I va desfigurar Jesús de Natzaret en ser-li aplicada."

(tuit d'en Rai de 31.05.2023)

Quaranta

Què indica la mesura temporal simbòlica "quaranta"? Doncs el temps necessari per a dur a terme una tasca de transformació profunda.

Per això es diu que Israel va estar quaranta anys al desert en sortir d'Egipte, i Jesús quaranta dies al desert després del bateig per Joan Baptista.

És la representació, la indicació del temps necessari per pair un esdeveniment clau, per deixar que penetri fins al fons.

Màrius Torres: El temple de la mort

Fautrier 1939

"Com un poble d'ocells, fills de la llum eterna,

des dels pòrtics del temple d'un déu abandonat,

o cos meu, la meva ànima, sedent de claredat,

guaita enfora, a l'espai on la vida governa,

no pas dins teu, al trist recinte humit i gras

on regna, entre la fosca que glaça les palpebres,

la Mort, la immunda Mort, oferta en els altars

a un culte corromput de runes i tenebres.

La Mort - tots els camins que arriben fins a Déu

passen sota els teus arcs, o portal de misteri -.

Ah, qui pogués morir sense agonia, lleu,

cara a la sola llum, a l'esplendor aeri,

alegre, lliure, net com el vol d'un ocell,

travessant l'arc més alt a frec de capitell!"

Màrius Torres (març de 1939)

Krishnamurti i la meditació inconscient

Hernández Pijuan 2000

"Viure sense comparar, viure sense cap mena de mesura en allò intern, no comparar mai el que un és amb el que un hauria de ser. La paraula 'meditació' no significa només ponderar, reflexionar sobre alguna cosa, indagar, mirar, sospesar; en sànscrit té també un significat molt més profund –cobrir una distància, és a dir, “arribar a”. A la meditació no ha d'existir la mesura. Aquesta meditació no ha de ser una meditació conscient, amb postures escollides deliberadament. Aquesta meditació ha de ser completament inconscient, sense que se sàpiga mai que un està meditant. Si hom medita deliberadament, aquesta és una altra forma del desig, com qualsevol altra expressió del desig. Els objectes del desig poden variar; la nostra meditació pot ser per assolir el suprem, però el motiu és el desig d'aconseguir, igual que l'home de negocis, o el constructor d'una gran catedral. La meditació és un moviment sense cap motiu, sense paraules, sense l'activitat del pensament. Ha de ser una cosa que no s'emprèn deliberadament. Només aleshores la meditació és un moviment en allò infinit, immensurable per a l'home, sense meta establerta, sense fi i sense principi. I això exerceix una acció estranya a la vida quotidiana, perquè llavors la vida és una sola, i així es torna sagrada. I allò que és sagrat no podem matar-ho. Matar a un altre és impiu i atroç. Clama al cel com un ocell pres en una gàbia. Un no s'adona mai de com és de sagrada la vida, no només la petita vida d'un sinó les vides de milions d'altres éssers, des de les criatures de la natura fins als extraordinaris éssers humans. I en la meditació que no conté en si cap mesura, hi ha la veritable acció d'allò que és el més noble, el més sagrat i sant."

J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 22.04.1983

Moment definitiu

Rouault 1935

"La mort constitueix sempre un moment cimal, i potser el més important, de la vida d'un home. Per això una mort lúcida i assumida és un gran do a què pot aspirar un home. La mort pot capgirar la vida d'un home, deficient o negatiu en el seu descabdellar-se històric, si en aquell suprem moment sap abraçar la vida, sap obrir el seu amor a si mateix, als altres, a l'univers i, si és creient, a Déu. La mort pot ser la coronació de la vida d'un home, correcte en el seu descabdellament històric, si l'assumeix com una simple continuïtat d'una vida oberta a si mateix, als altres, a l'univers i, si és creient, a Déu. Finalment, la mort pot ser el testimoniatge i la confirmació de la vida d'un home, quan aquella s'esdevé com a conseqüència de les idees i les actituds d'aquest. Jesús va assumir aquests dos darrers tipus de mort. La mort segella una vida i, en aquest sentit, constitueix el seu moment definitiu, sigui en una perspectiva temporal, sigui en una perspectiva eterna. Com a creient crec que la mort ens obre al moment definitiu del nostre trobament amb Déu, i crec també que aquest moment definitiu, gràcies a l'amor infinit de Déu, a l'atracció del seu ésser i a la pregona energia del nostre, serà per a tothom positiu, creients o no, bons o dolents."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, p. 149).

El jo i el sexe

Maillol 1940

Diu Josep Martí Blanch a  La Vanguardia del 22.10.2023:

"L’escàndol amb el porno és d’una hipocresia aclaparadora. Al capdavall, la pornografia és la manera de viure el sexe que millor encaixa amb els valors que col·lectivament propugnem des que l’individualisme es va convertir en el tirà que vam elegir perquè governés les nostres ­vides. Quan el jo es converteix en l’únic amo i senyor de tot quant ens envolta –incloses les altres persones– passa a ser no més que una eina de què valer-se per satisfer instints i de­sitjos.

La pornografia és el cim d’aquesta manera d’aproximar-se a les relacions d’un amb l’entorn. Al cap i a la fi, i per molt que la indústria del sexe intenti convèncer-nos que es tracta d’una altra forma d’art, el porno no és més que una col·lecció infinita de trossos de carn al servei de l’individu que els consumeix amb els ulls.

No ens fem ara els estrets, que també vivim en aquest món. I sabem, sense haver de preguntar-ho a ningú, que la sexualitat té mil plecs en els quals cadascú pot amagar-se. Només que acceptar la complexitat dels mecanismes que converteixen l’instint en desig no contradiu les afirmacions an­teriors.

Del porno preocupa ara sobretot la facilitat amb què els nens i els adolescents hi accedeixen. Cervells tendres deglutint tota mena d’aberracions i humiliacions en les quals el sexe, més que un instint educat per l’experiència humana, és únicament una experiència animalitzada d’ús i abús dels altres cossos, principalment de dones.

La pregunta, encara per respondre en termes provats, és fins a quin punt aquest consum ja generalitzat de pornografia a partir d’una edat tan tendra està modificant per mal el comportament de joves i adolescents en el desenvolupament dels seus hàbits sexuals.

És conseqüència directa del consum de porno l’increment del nombre de delictes sexuals comesos per adolescents? L’addicció al sexe d’individus cada vegada més joves és culpa únicament del que ­veuen als dispositius mòbils? Les pràctiques sexuals que comporten penediment i sentiment de culpa, malgrat haver-se rea­litzat amb consentiment, són explicables solament per la voluntat de fer real el que s’ha vist primer a la pantalla?

Com que estem davant la primera generació de joves amb accés il·limitat i permanent a la pornografia, temps hi haurà de respondre a aquestes qüestions amb proves que vagin més enllà de la intuïció i del prejudici. O de les dues coses.

Igualment, ara interessen altres qüestions. Una d’elles és, en vista dels resultats, el fracàs de l’educació sexual que proporcionem als nostres menors. Prioritzem una visió del sexe mecanicista, dirigida a la plena autosatisfacció. El límit està únicament en el consentiment de l’altra part i en l’imperatiu higienista de prevenir-se de les malalties.

Equipats amb aquestes senzilles directrius empenyem els menors a l’experimentació a edats cada vegada més primerenques. Però res o poc no els diem d’altres eines més complexes i igualment bàsiques. Per exemple, que no tot el que pot imaginar-se és convenient, que el consentiment pot no ser suficient quan parlem de segons quines pràctiques o que el sexe entre humans genera vincles emocionals que cal tractar amb respecte.

De tornada al principi, eduquem el jove perquè ell s’entengui i balli sol. Els altres són allà perquè puguis servir-te’n. Dels seus cossos, quan parlem de sexe.

En la nostra societat, qualsevol cotilla al principi de plaer s’entén com una regressió que per força ha de provenir de ments reaccionàries. I això, que potser podria ser així quan ens situem en el pla dels adults (i fins i tot en aquest terreny resultaria discutible), no ho és quan al centre de la con­versa hi ha els nens i els adolescents.

Però és una guerra perduda. La beateria del passat és una llosa tan pesada, que impedeix que pugui considerar-se homologable amb els costums del segle XXI un discurs sobre la sexualitat que adobi la tesi de la necessitat i la bondat de la doma del desig per no ser governats per l’entrecuix. I el porno no és més que el lloc en el qual aquest costum del sexe entès com el territori exclusiu del jo es fa més visible.

Els nens i els adolescents només ens segueixen, sempre han volgut assemblar-se als adults com més aviat millor. Així que potser no ens hauríem d’estranyar tant del que passa. O potser sí. Però més de nosaltres mateixos que dels nostres nens i adolescents."

Una triple visió de la cultura

Rothko 1949

Pensar sobre la noció de cultura ens ajuda a entendre millor la nostra identitat com a éssers humans, allò que ens caracteritza. Tot i ser una noció que es pot definir de moltes maneres, algunes d'aquestes definicions ens ajuden a veure més clar el seu paper en la nostra vida.

Una primera noció, molt àmplia, és la que parteix de la seva contraposició amb la natura, allò que ens ve donat per la nostra identitat com a mamífers evolucionats. A aquesta base natural l’ésser humà hi ha afegit tot un món d'idees comportaments, costums, aspiracions que el diferencien del món animal i alhora li permeten perpetuar-se millor com a espècie. La cultura dota a les societats humanes d'una capacitat d'adaptació al canvi molt més ràpida que la que es derivaria de l’evolució biològica.

Aquesta noció bàsica de cultura queda ben complementada per una segona noció: cultura com a tot allò que identifica i diferencia una societat respecte a altres societats. En aquest sentit parlem de la cultura alemanya, o de la cultura jueva. Aquesta noció ens permet entendre la cultura com a vertebradora i aglutinadora de col·lectius humans, com allò que permet que un poble funcioni com a tal i li atorga la seva personalitat.

Aquesta segona noció no és opcional, com podria semblar a primera vista. No podem triar entre tenir-la o no, ja que tothom neix en el si d'una determinada cultura. L’accés a la noció bàsica de cultura esmentada abans només es pot fer a través d'aquesta segona noció. No és que primer adquirim una “cultura humana bàsica” i després una “cultura específica”, sinó que només a través de la segona accedim a la primera. La primera només es fa real a través de les concrecions en el temps i en l’espai de la segona. Fins i tot les persones que per circumstàncies de la vida (immigració, pares de cultures diferents, etc.) participen de més d'una cultura han de confrontar aquesta concreció específica de la cultura.

Però encara hi ha una tercera noció. Aquesta cultura primera, concretada a través de cultures determinades, pot contenir o ha de contenir elements capaços de donar sentit a la vida humana. La cultura només ho és pròpiament quan no només “identifica” sinó que és capaç de donar sentit. Donar sentit vol dir que les persones concretes, gràcies a aquells elements culturals, experimentin que val la pena viure, visquin la gràcia de viure. En aquesta tercera noció, pertany a la cultura aquella sèrie d'elements que tenen aquesta capacitat de donar sentit. Poden ser una obra d'art una idea, un ritual, una manera de relacionar-se, etc. però han de tenir aquesta capacitat.

Llavors, “cultivar-se”, que lliga amb el sentit etimològic de cultura, és treballar-se a un mateix per ser capaç de captar aquests emissors de sentit i, si pot ser, crear-ne. I a partir d'aquí podem concebre la nostra pròpia vida com una obra d'art com una “peça de cultura”: desplegar una vida on es mostri la identitat humana com a capaç de generar sentit, d'emetre sentit, d'encomanar sentit; una vida així podríem llavors anomenar-la “lluminosa”.

Esplendor de la veritat

Turner 1840

"L'esplendor de la veritat..." Quina bonica i encertada expressió. La veritat és llum. La veritat il·lumina, irradia; la veritat fa veure-hi clar. "La llibertat es fonamenta en la veritat": una altra magnífica i exacta expressió. "La veritat us farà lliures", diu l'Evangeli.

I com allibera, la veritat? Ho fa directament? No ben bé. Ho fa a través d'un intermediari: la unitat. La veritat ens "porta", ens "posa en contacte" amb la unitat, i la unitat ens allibera.

Una mica espès? Mirem de deixatar-ho amb algunes referències. Veritat seria tot allò que ens fa sentir identificats amb la totalitat, amb l'univers sencer -amb Déu pel mig o sense-; allò que ens fa sentir no-separats, no-dos, en la precisa i bonica expressió oriental. Tot allò que ens fa experimentar que "visc, però ja no sóc jo qui visc, sinó que Crist viu en mi" (Gàlates, 2,20), ja que el designi secret de Déu és "fer la unitat de l'univers per mitjà del Messies, de les coses terrestres i de les celestes" (Efesis 1, 10). Probablement una reflexió sobre l'encarnació o la redempció ens portaria també en aquesta direcció.

Amb paraules poètiques ho diu el gran místic musulmà Al-Halladj: "El teu esperit s'ha barrejat amb el meu esperit com es barreja el vi amb l'aigua. Així, quan alguna cosa Et toca, em toca a mi. Tu ets jo en tot!" O bé: "Ah! Soc jo, ets Tú? Això faria dos deus. Lluny és de mi el pensament d'afirmar "dos"!"

I tot pot ser camí cap a aquesta unitat, tal com diu Hermann Hesse a "Iris": "Tots els fenòmens de la terra són un símbol i aquests símbols són les portes per les que l'ànima disposada pot entrar en el cor del món, on tot és una unitat. Un i altre, la llum i la foscor. Tothom, algun cop en la seva vida, o diverses vegades, troba aquesta porta oberta i pressent la idea del símbol i de l'eternitat que aquest porta a dins. Pocs la creuen i deixen de banda les aparences per cercar l'ocult."

La clau és que, en experimentar aquesta unitat, en no sentir-nos separats, el nostre "jo" egocèntric, tancat en ell mateix, pot desaparèixer, i això ens porta la llibertat. Alliberar-nos és treure'ns de sobre aquest "jo" que és la font del nostre esclavatge, de la nostra submissió a la por, a la inseguretat, a l'èxit o el fracàs, al reconeixement dels altres.

És clar que tot això no acaba de lligar amb el que diuen els diccionaris: la veritat com a conformitat de pensament o expressió amb la realitat. No ens ficarem ara amb què s'entén per realitat i fins a quin punt la podem conèixer; però sembla que aquesta noció de veritat, contraposada a la d'error i a la de mentida, no permet pas anar gaire lluny. Deu servir per al treball de les ciències empíriques i per a algunes situacions de la vida quotidiana, però no acaba de ser una categoria "antropològicament colpidora", o sigui que tingui relació amb les arrels més fondes de la persona humana. Realment la nostra manca de llibertat ens ve de les equivocacions que puguem cometre? N'hi ha prou amb deixar de dir mentides per a abastar la veritat? L'home que es pensava que la terra era plana, no podia ser lliure?

Reprenguem, doncs, la nostra línia. Veritat seria tot allò que ens apropa a la unitat. Conseqüència: no hi ha una sola veritat, no hi ha "la" veritat. Cadascú té "la seva veritat": tot allò que, a ell, l'apropa a la unitat. I ara fem un joc de paraules ple d'implicacions: la meva veritat és veritat, però no és "la" veritat. Jo puc estar encantat, agraït i entusiasmat amb la meva veritat, i cantar-li mil lloances, però això no vol dir que sigui "la" veritat. I la veritat de l'altre és tan veritat com la meva.

No oblidem que el mateix val a nivell col·lectiu: la nostra veritat és veritat, però no és "la" veritat; la veritat dels altres és tan veritat com la nostra. Si l'Islam porta als seus adeptes a la unitat, és veritat, tan veritat com el cristianisme o qualsevol altra tradició religiosa capaç de portar a les persones a la unitat.

Sobre aquesta concepció de la veritat s'hi pot bastir un món de diàleg i tolerància, d'intercanvi i de comprensió enriquidora. Un món de pau i respecte. En canvi, si creiem que la nostra veritat és "la" veritat -o, si més no, més veritat que la dels altres- en resulta que els altres estan equivocats o bé són inferiors a nosaltres; per tant, els hem d'anar a treure del seu error i a ensenyar-los-hi la nostra veritat, perquè és la bona, "la" veritat. Amb aquesta hipòtesi els europeus, de bona fe o bé fent-la servir com a coartada per als seus interessos, van colonitzar -van colonitzant?- gairebé tot el món.

Si crec que la meva veritat és "la" veritat, no hi ha diàleg intercultural ni interreligiós possible. Això no vol dir que, en el diàleg entre cultures o tradicions religioses, tot el que ve de l'altre s'hagi de considerar vàlid, com no tot el que ve de nosaltres s'hi ha de considerar; el diàleg és aportació mútua però és també crítica en ambdós sentits. Les respectives tradicions en surten depurades i enriquides, del veritable diàleg. Però només hi podrà haver diàleg si no hi ha una idea de superioritat en cap de les parts. Si aquesta idea hi és, explícitament o implícita, hi podrà haver imposició o seducció, però no diàleg; i en ambdós casos el resultat final serà la desaparició d'una de les identitats i per tant un empobriment de -ara sí- "la" veritat. Com ens recorda el poeta Espriu, la veritat és un mirall que es va trencar en mil bocins. Cada un reflexa una mica de "la" veritat, però cap la reflexa "més" o "millor" que l'altre bocí...

Si no hi ha diàleg, només hi pot haver violència -la seducció també és una forma de violència, encara que no ho sembli. I ja tenim el fonament per a un món sense pau. Si volem pau, necessitem el veritable diàleg, i per tant haurem d'anar en compte amb la nostra noció de veritat; és més perillosa del que sembla. En canvi, si assolim una actitud de veritable obertura a la veritat, viurem la unitat, esdevindrem lliures i la pau regnarà al nostre cor i vessarà al nostre entorn.

(text escrit per Raimon Ribera el juliol del 2000; no recordo en quin context)

El poder i la glòria

Hopper 1929

"El poder i la glòria" (The power and the glory) és el títol d'una de les més conegudes novel·les de Graham Greene, publicada el 1940. L'expressió del títol deriva d'un passatge de la litúrgia catòlica: "Perquè són vostres per sempre el regne, el poder i la glòria". El poder i la glòria pertanyen, doncs, a l'esfera de la divinitat, i en mans dels homes són sovint elements terriblement destructors, aspiracions insaciables dels humans que porten a comportaments perniciosos per a la mateixa condició humana.

Pot haver-hi, però, una lectura positiva d'aquests dos termes? Poden trobar-se paraules que n'expressin el contingut sense la càrrega negativa que aquests dos termes han acumulat històricament? En el cas del "poder", la lectura positiva del terme es podria relacionar amb el potent ús que en fa Carlos Castaneda (veure els posts amb el tag Ixtlan d'aquest mateix blog); Castaneda el caracteritza com un concepte fonamental en el procés de transformació personal en clau de maduració espiritual, però el terme segueix estant molt connotat negativament. Una possible alternativa és fer servir el terme "força", com es fa a "La guerra de les galàxies" ("que la força t'acompanyi"); el terme "força" també havia tingut una forta connotació negativa, associat a brutalitat i imposició, però actualment sembla que aquesta interpretació es va afeblint i queda prou llunyana com per permetre també un ús positiu del terme (tal com intenta Castaneda amb l'ús de "poder"). Una altra opció seria recuperar mots en desús com ara "puixança", "fortitud" o "fortesa", però precisament aquest desús els fa massa llunyans. O recuperar el terme "fortalesa" (una de les virtuts tradicionals, juntament amb "prudència", "justícia" i "temprança"), terme actualment poc utilitzat; té menys grapa que "poder" o "força" i queda massa centrat en les pròpies capacitats, però està menys connotat i pot generar menys confusió. "Ànim", "vitalitat" i "vigor" també podrien ser candidats. Les tradicions religioses parlarien d'aquest concepte en determinats contextos fent servir termes com ara "llum", "gràcia", "esperit" o "energia"; són termes també polisèmics, i que -malauradament- resulten actualment poc evocadors a nivell popular, però potser alguns són recuperables. La tria del terme actualment més adient per expressar una noció important com aquesta no és fàcil. 

Pel que fa a la "glòria", la lectura positiva del concepte (una mena de reverberació potent i favorable emesa per quelcom) necessitaria també d'un terme menys connotat. En aquest blog hem optat per "esplendor" (esclat magnífic), d'aquí la referència a la musa grega Aglaia en el seu nom. "Esplendor" també ha estat utilitzat històricament de manera negativa (l'esplendor com a exhibició de luxe, de riquesa: "l'esplendor de la cort francesa"), però aquesta interpretació potser ja queda actualment prou allunyada per poder recuperar positivament el terme; "esplèndid" i "esplendorós" són termes que ara tenen una connotació més aviat positiva.

Abans de continuar, donem un cop d'ull als diccionaris, que sempre són d'ajuda. "Glòria" al Pompeu Fabra: "Honor, distinció, admiració, fama, acordats per consentiment general a una persona o cosa" (curiosa ressonància amb la noció de carisma); "esplendor, esclat de la grandesa". El Petit Robert: "gran renom estès a un vast públic, derivat de mèrits, accions o obres considerades remarcables"; "esclat prestigiós del que és envoltada la grandesa (d'un col·lectiu, d'una època...)"; "esplendor de les manifestacions divines". Webster's: "lloança, honor, distinció atorgats per consentiment general"; "esplendor, magnificència: quelcom marcat per la bellesa o l'esplendor". La proximitat entre "glòria" i "esplendor" hi queda prou recollida.

El terme "glòria" és utilitzat per Joan Sales en el títol de la seva gran novel·la "Incerta glòria" (1948), evocant en aquest cas a Shakespeare, concretament a la seva frase, The uncertain glory of an april day..., treta dels següent passatge:

"O, how this spring of love resembleth
The uncertain glory of an April day;
Which now shows all the beauty of the sun,
And by and by a cloud takes all away."

The Two Gentlemen of Verona (I, iii, 84-87)

Sales fa d'aquesta noció de glòria un dels eixos vertebradors de la seva novel·la. Ja a la "Confessió de l'autor" del desembre de 1956, després de dir-nos que si hagués de resumir la seva novel·la en una sola ratlla seria aquesta citació de Shakespeare, ens parla de la vida com "una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria -d'incerta glòria- un dia d'abril..."; ens diu que "busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir", i que "la set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda; tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats; vull dir, més enigmàtica." Per acabar la Confessió amb aquesta frase: "Som pecadors amb una gran set de glòria. I és que la glòria és el nostre fi." En aquesta darrera frase la glòria evocada gairebé deixa de ser "incerta" i "enigmàtica" per convertir-se en una afirmació plenament positiva, fet potser relacionable amb la conversió al catolicisme de Sales.

Un altre ús positiu del terme "glòria", pràcticament coetani del de Sales, el trobem al capítol 13, 1 de East of Eden, la novel·la de John Steinbeck de 1952 (trobareu el text original i la traducció completa al post "A kind of glory", de 4 de novembre de 2009, en aquest mateix blog). Steinbeck fa servir el terme glory, però quan el vàrem traduir al català ens va semblar que el seu sentit quedava més ben recollit utilitzant el terme "esplendor", per les raons abans evocades. Diu Steinbeck:

“De vegades, una mena d'esplendor encén la ment d'un home. Li passa gairebé a tothom. La pots sentir com creix o es prepara, com si fos una metxa cremant cap a la dinamita. És una sensació a l'estómac, una delícia dels nervis, dels avantbraços. La pell assaboreix l'aire, i cada profunda inspiració és dolça. El seu començament és plaent com un gran badall; llampegueja en el cervell i el món sencer brilla davant dels vostres ulls. Un home pot haver viscut tota la seva vida en la grisor, amb la terra i els arbres al seu voltant foscos i ombrívols. Els esdeveniments, fins i tot els importants, es poden haver presentat sense rostre, pàl·lids. I llavors – l’esplendor – com el cant d’un grill que endolceix les orelles, com l'olor de la terra que s'eleva cantant fins al seu nas, i com motes de llum sota un arbre, beneeix els seus ulls. Aleshores un home es vessa cap a l'exterior, com un torrent, i no obstant això no queda disminuït. I suposo que la importància d'un home en el món pot ser mesurada per la qualitat i el nombre dels seus moments d'esplendor.  És una experiència personal, però que ens relaciona amb el món. És la mare de tota creativitat, i constitueix cada home com a separat dels altres homes.”

Em fa l'efecte que aquesta connexió entre aquests dos Joans, Sales (1912-1983) i Steinbeck (1902-1968) no es limita a l'ús del terme "glòria", sinó que trobo una certa tonalitat compartida entre els dos autors, especialment per la seva capacitat de trenar els arguments concrets amb les reflexions més abstractes i profundes sense que se'n vegi afectada la coherència del text. Però això no em correspon a mi, simple lector amateur, de dir-ho...

El cas és, tornant al principi, que l'expressió "el poder i la glòria" en la seva dimensió positiva potser queda actualment més ben recollida, o al menys menys problemàticament recollida, per una expressió com ara "la força i l'esplendor". No és que m'acabi de satisfer, especialment pel que fa al primer terme, excessivament polisèmic, però mentre no puguem recuperar "el poder i la glòria" o trobem una expressió equivalent i millor, pot servir per evocar aquesta parella de conceptes que podrien i haurien de jugar un paper important en la construcció d'una vida humana el més intensa i valuosa possible.

Pasturar

Tàpies 1999

Diu Josep M. Ruiz Simon a La Vanguardia del 17.10.2023:

"Al dossier de l’últim número de la revista Serra d’Or es proposa una meditació sobre l’impacte del procés independentista en el sistema cultural català. Un dels aspectes que s’hi consideren és el de la suposada incapacitat per part de l’independentisme de crear un moviment cultural eficaç a favor de la seva causa. L’anàlisi que es porta a terme inclou el punt de vista que, en el moment “postprocés” actual, en què els partits autodescrits com a independentistes estarien actuant com un fre que alenteix o atura el que es voldria accelerar, caldria un moviment cultural amb aquest i altres atributs que fes possible que, al marge de la política dels polítics, el vehicle circulés, sense perdre’s pel camí, cap al destí desitjat.

La manera en què es planteja aquest problema en certs cercles culturals fa pensar en algunes reflexions de Simone Weil a L’arrelament. Weil va escriure aquesta obra, que es va publicar pòstumament, durant la Segona Guerra Mundial, mentre era a Anglaterra al servei de la França Lliure del general De Gaulle. El llibre recollia arguments i consells sobre la manera com els “francesos de Londres” podien “modelar l’ànima del país”, és a dir, de França, com un escultor que extreu la forma continguda en un bloc de marbre. L’autora pensava que la veritable missió de la França Lliure era una missió sobretot espiritual que s’havia de concretar en una mena de “direcció de consciència” a escala nacional. La referència a la figura eminentment catòlica de la direcció de consciència és significativa. Els directors de consciència encarnen una forma molt concreta de la modalitat pastoral del poder. Com a bons pastors, condueixen ramats i els porten a pasturar o de tornada a la cleda. Però ho fan a través d’una atenció individualitzada que pretén modificar la conducta de cada ovella reconstruint la seva subjectivitat en funció de les circumstàncies canviants.

La concepció de les entitats i les expressions culturals com un instrument apte per aconseguir aquest objectiu per encàrrec o en substitució del poder governamental és una de les herències del pujolisme, una atmosfera ideològica on, en part per la llei de les afinitats electives, la figura de Simone Weil sempre ha despertat un gran interès. I, des del 2017, la imatge que retrata la Catalunya postprocés governada per la Generalitat com un règim anàleg al de Vichy ha fet fortuna entre els constructors d’arques de Noè per al mentrestant i els pescadors i els peixos del quart espai independentista, que han crescut en alguna de les capes d’aquesta atmosfera. Que, a mesura que a Waterloo el paper de De Gaulle perd atractiu, els intel·lectuals que entenen la cultura com un dispositiu de modelatge espiritual capaç d’imprimir una direcció a un moviment s’atorguin a si mateixos un paper anàleg al que Simone Weil reservava als “francesos de Londres” en relació a la Resistència, respon a la lògica melodramàtica de l’obra que es representa."

Amor a Déu

Margaritone d'Arezzo 1280

"Així com la força natural de l'amor a si mateix arrossega el món cap a la multiplicitat i cap al desordre i la mort, l'amor a Déu el fa retornar a la unitat, a l'ordre i a la vida."

Christopher Dawson a Noció cristiana de la Història, publicat a Blackfriars, vol. XXXII, juliol-agost de 1951. Inclòs a Dinàmica de la història universal (1957).

Llibertat i responsabilitat

Schmidt-Rottluff 1925

"O bé es reconeix la llibertat de decisió de l'ésser humà a favor o en contra de Déu, o a favor o en contra dels éssers humans, o tota religió és un miratge i tota educació una il·lusió. Ambdues pressuposen la llibertat, ja que si no és així és que parteixen d'un concepte erroni.

La llibertat, no obstant, no és la darrera paraula. La llibertat només és una part de la història i la meitat de la veritat. La llibertat no és més que l'aspecte negatiu de qualsevol fenomen, l'aspecte positiu del qual és la responsabilitat. De fet, la llibertat corre el perill de degenerar en nova arbitrarietat a no ser que es visqui amb responsabilitat."

Viktor E. Frankl a L'home a la recerca de sentit (segona part, 1962)

El mal en el món

Jawlensky 1934

""Com explica el Mestre la presència del mal en el món?", preguntà un visitant.

Va contestar un deixeble: "No l'explica. Ja està prou enfeinat mirant de fer-hi alguna cosa."

Un altre digué: "La gent es passa la vida lluitant contra el món o bé fastiguejada d'ell. El Mestre, però, està fascinat amb el que, als seus ulls, és meravellós, imponent, insondable.""

Anthony de Mello a Uns moments per a l'absurd

Marc Aureli, VI, 2: L'acció de morir

"Que et sigui igual, quan compleixes amb el teu deure, estar gelat de fred o abrigat, mancat de son o fart de dormir, sentir murmurar de tu o lloar-te, morir o fer una altra cosa. Perquè l'acció de morir és també una de les que formen la vida. N'hi haurà prou, doncs, pel que fa a ella, amb que disposem bé el que tinguem aleshores entre mans."

Marc Aureli, Meditacions, VI, 2

Acceptar l'evanescència

Clyfford Still 1948

"Només des de la dura consciència de la impermanència podem gaudir de la realitat. Idealitzar és inútil i patètic. Fugir esgarrifats quan ens parlen de la destrucció a la que estem sotmesos no té sentit. Només acceptant l'evanescència de tot podrem assaborir el que hi ha."

(tuit d'en Rai de 14.07.2023)

Stabat Mater

Jean de Beaumetz 1395

Aquest poema del segle XIII, atribuït al monjo franciscà Jacopone da Todi, és considerat com un dels grans himnes en llatí. És una meditació sobre els sofriments de Maria durant la crucifixió de Jesús. Se n'han fet innombrables versions musicades.

Stabat Mater dolorosa iuxta crucem lacrimosa dum pendebat Filius

Plena de dolor, la mare estava plorant prop de la creu d'on penjava el seu fill.

Cuius animam gementem contristatam et dolentem pertransivit gladius

La seva ànima desolada, inconsolable, sofrent, era travessada per una agulla penetrant.

O quam tristis et afflicta fuit illa benedicta Mater unigeniti !

Que n'estava de trista i afligida, aquella dona beneïda. Era el seu únic fill !

Quae moerebat et dolebat, Pia Mater dum videbat nati poenas incliti

Com moria i patia, com tremolava sens fi en veure el sofriment del seu ínclit fill.

Quis est homo qui non fleret, Christi Matrem si videret in tanto supplicio?

Qui podria no plorar en veure la mare del Crist passant suplici tan gran ?

Quis non posset contristari, Piam Matrem contemplari dolentum cum filio?

Qui podria no entristir-se en contemplar la mare de Crist plànyer el seu fill ?

Pro peccatis suae gentis vidit Iesum in tormentis, et flagellis subditum.

Pels pecats del seu poble veu a Jesús en torment, sotmès als flagells.

Vidit suum dulcem natum moriendo desolatum dum emisit spiritum

Veu al seu dolç infant morir ben abandonat, deixant anar el seu esperit.

Eia Mater, fons amoris me sentire vim doloris fac, ut tecum lugeam

Mare, font de l'amor, fes-me sentir la força del dolor i deixa'm plorar amb tu.

Fac, ut ardeat cor meum in amando Christum Deum ut sibi complaceam

Fes que el meu cor cremi en l'amor del Crist, Déu meu, i que així el pugui complaure.

Sancta Mater, istud agas, crucifixi fige plagas cordi meo valide.

Santa mare, fes-me compartir les penes de la creu en el fons del meu cor.

Tui nati vulnerati, tam dignati pro me pati, poenas mecum divide.

El teu fill nafrat ha patit a fons per mi; vull compartir les seves penes.

Fac me tecum pie flere, crucifixo condolere, donec ego vixero.

Fes-me plorar sincerament amb tu i compartir la creu mentre visqui.

Iuxta crucem tecum stare, et me tibi sociare in planctu desidero

Vull estar amb tu prop de la creu, acompanyar-te en el plor pel teu fill.

Virgo virginum praeclara, mihi iam non sis amara fac me tecum plangere

Preclara verge de les verges, no siguis dura amb mi; fes-me plorar amb tu !

Fac ut portem Christi mortem passionis fac consortem, et plagas recolere.

Fes que m'impacti la mort del Crist. Fes-me compartir la seva passió i que reculli les seves penes.

Fac me plagis vulnerari, fac me cruce inebriari, et cruore filii

Fes-me sensible a les seves ferides. Que la creu em sadolli de l'amor del teu fill.

Flammis ne urar succensus, per te, Virgo, sim defensus in die iudicii.

El dia del judici jo seré defensat per tu, verge, de les flames i la mort.

Fac me Cruce custodiri morte Christi premuniri confoveri gratia

Feu que sigui custodiat per la creu, enfortit per la mort de Crist i confortat per la seva gracia.

Quando corpus morietur, fac, ut animae donetur paradisi gloria.

I quan el meu cos mori feu que la meva ànima rebi la glòria del paradís.

Amen

Primer moviment del Stabat Mater de Pergolesi:

http://merceirai.podOmatic.com/entry/2008-07-25T13_54_24-07_00

Trobareu un ampli recull de diverses versions de Stabat Mater a la playlist "Stabat Mater" de l'Spotify de "merceirai".

Dimensió religiosa i dimensió màgica

Kupka 1913

"De vegades es fan servir expressions com ara "aquest paisatge és màgic", o bé "aquesta persona té una màgia especial", o bé "es va produir una situació màgica". I això es diu quan es vol indicar una experiència especial, positiva però difícil de definir amb termes habituals; una experiència favorable i insòlita alhora.

Mirem de precisar una mica més què podríem enquibir en aquesta "dimensió màgica" de la realitat. Per als nostres propòsits ens serà adient considerar com a pertanyents a la dimensió màgica les pràctiques, pensaments, situacions, imatges, objectes, llocs, etc. que tenen efectes insòlits i positius sobre nosaltres mateixos. Aquests efectes no són obvis -cal fixar-s'hi d'una manera especial per captar-los-, no són immediats -de vegades passa molt de temps fins que se'n veuen els resultats-, no són plenament controlables a voluntat, no són manipulables mecànicament -si faig això passa allò altre-, no són fruit de deduccions lògiques o de motivacions "productives" -o sigui d'intents de generar alguna cosa "útil" o "pràctica" en el sentit habitual d'aquests termes- però són efectes reals.

És "màgia" el millor terme per a designar aquests fenòmens? Potser no, però no n'hem sabut trobar un de millor. Potser "teúrgia" -màgia mitjançant la qual es pretenia exercir una influència sobre els esperits celestes, segons el diccionari Fabra- seria més adient, però ni és conegut ni estem segurs que representi exactament el que volem dir. Per tant, hem optat per parlar de dimensió màgica, subratllant l'aspecte "insòlit-positiu" del terme. Amb bona voluntat es pot entendre què volem dir.

És cert que sovint el terme "màgia" també s'utilitza per a indicar uns comportaments més aviat exòtics, obscurs o extravagants, envoltats de boires i misteris. I es fa servir per uns innocents espectacles d'enginy on sembla que passin coses que no passen. La nostra idea no inclou aquests espectacles, ni inclou els gestos "estranys" però interessats, amb objectius "funcionals", "operatius", com podria ser l'anomenada "màgia negra". Sí que inclou, però, algunes pràctiques habitualment considerades "estranyes" -com ara l'Yi Jing o certes maneres de tirar les cartes (Tarot).

 

I també incorpora algunes coses que habitualment no es consideren pertanyents a la dimensió màgica. Per exemple: el que normalment anomenem "rituals religiosos", des de la simple "asseguda en silenci" zen o els exercicis de ioga fins als elaborats rituals del budisme tibetà o de la litúrgia catòlica tradicional. Per exemple, les pràctiques didàctiques per a trencar la presó de la raó i per a adquirir poder personal que don Juan Matus li proposa a Castaneda. Per exemple, el deixar certes decisions rellevants en mans de l'atzar. Per exemple, una certa manera de contemplar la natura, d'estar-hi en relació, com la que apunta Hermann Hesse en molts dels seus escrits. Per exemple, les tècniques per treballar la relació cos-ment i la relació malaltia-ment. Per exemple, les tècniques d'exploració de l'inconscient, com ara la interpretació dels somnis, dels anhels i de les casualitats.

Què en queda, de "màgia", en el nostre món contemporani? De les pràctiques "estranyes", pràcticament res. Sembla com si haguéssim anat a parar a l'altre pol de les societats prehistòriques, probablement regides essencialment per la màgia. Entremig, sis mil anys de tensió entre raó i màgia, de vegades tensió creativa (sembla com si al món clàssic dels grecs, els hindús i els xinesos s'hi donés una interessant convivència entre ambdues) i molt sovint tensió destructiva, lluita aferrissada i sagnant, a mort. Lluita de les "civilitzacions" contra els pobles "bàrbars", lluita de la Inquisició contra la "bruixeria". Perquè fins fa relativament pocs anys hi havia encara a casa nostra processos contra "bruixes" o "curanderos"?

Ara bé, la dimensió màgica tal com l'hem definit aquí potser és més present del que sembla. I hauria de ser-ho encara més. Fent-ho bé, és clar; perquè la màgia pot arribar a ser perillosa, i potser per això de vegades se l'ha combatut tan aferrissadament. La màgia pot trastornar el cervell. Pot fanatitzar. I pot fer mal perquè de vegades pot comportar un poder d'unes persones sobre altres, o pot anar associada amb capacitats especials que si es donen en persones poc equilibrades o poc transparents, poden ser mal utilitzades. Per això cal anar amb compte amb la màgia.

 

Perquè ens hem posat a fer aquesta disquisició sobre la dimensió màgica de la realitat? Doncs bàsicament per a fer comprensibles afirmacions com les següents :

- El procés religiós no ha d'anar contra la raó, però ha d'anar més enllà de la raó.

- La sola raó és una presó per les persones humanes, una presó que els impossibilita l'accés a la dimensió subtil.

- El món de la màgia és un món alternatiu a la raó, però amb la mateixa capacitat de ser presó per a les persones.

- La dimensió religiosa està més enllà de la dimensió racional i de la dimensió màgica.

- Una de les tècniques per a accedir a la dimensió religiosa quan s'és presoner del món de la raó o del món de la màgia és obrir-se a l'altre d'aquests mons, utilitzar l'altre món, però no per canviar de món, sinó per poder anar més enllà de tots dos.

Si m'he embolicat a parlar d'un tema tant impopular, mal vist, criticable i delicat com la dimensió màgica és perquè em sembla que un dels mals principals del món occidental és que som presoners de la raó, que estem tan monopolitzats per ella que no podem anar més enllà de cap manera. I molta gent, inclosa molta gent jove, té això tan assumit que ho considera l'única possibilitat: el món és simplement racional i prou. Tot són processos lògics als que ens hem d'adaptar. No hi ha res més.

Però hi ha més: hi ha l'"altre món", és a dir, hi ha la realitat més enllà dels nostres conceptes, més enllà de la raó. La raó, les idees, són com uns mapes que fem servir per conèixer el món. L'objectiu és conèixer el món, no pensar-nos que el món són els nostres mapes racionals. La intuïció, la sensibilitat, la màgia són altres possibilitats de coneixement del món. Tot són eines per arribar a "sentir la realitat", a entrar-hi en contacte directe i profund. I per arribar a sentir la realitat ens haurem de deixar "descol·locar", perquè anem "col·locats" de raó. I la dimensió màgica pot ajudar a descol·locar. Amb la condició de no fer bestieses, no fer res que vagi contra la raó. El que volem és superar la raó, no aniquilar-la, no prescindir-ne, sinó integrar-la en un esquema, en un procés més global.

El recurs a la dimensió màgica també pot ser adient en algunes situacions en que ni la raó ni la intuïció ens mostren cap camí operatiu, i nosaltres volem anar més enllà. Si la raó -la raó, no l'impuls espontani- ens assenyala un camí, seguim-lo. Si intuïm per on anar, què fer -si intuïm, no simplement si ens ve de gust-, fem-ho. Però de vegades, davant d'una situació concreta o davant de la mateixa vida en general ens encallem, no sabem què fer, no trobem resposta o sortida, ens sentim "bloquejats". Llavors, la dimensió màgica ens pot donar un cop de mà.

Incorporar la dimensió màgica a la nostra vida és fàcil de dir i difícil de fer. Un pas tan elemental i poc rebuscat com deixar-se guiar per l'atzar, ja ens costarà molt. Qui s'abandonarà al dictamen de quelcom que no controlem, que no és guiat pels nostres interessos? Qui deixarà guiar els seus passos per la posició dels astres, per l'arbitrària distribució d'unes cartes o per la imatge resultant de consultar divuit vegades l'atzar a través d'uns pals? O qui s'arriscarà a explorar el seu inconscient amb tècniques que permetin saltar la censura de la nostra raó? Qui es passarà hores ajagut damunt d'una gran roca sense fer res més? Qui s'aprendrà el ritual d'una cerimònia religiosa de tres hores de durada i el practicarà regularment, quan no som capaços ni de meditar o pregar uns minuts a l'anar a dormir o al llevar-se? Qui es dedicarà a pensar en els àngels, a mirar de captar-ne la presència i l'actuació, a adreçar-s'hi, a demanar-los suport?

Pel que fa al tipus de "màgia" a utilitzar, cadascú haurà de trobar el seu; això anirà a temperaments i gustos. Per a uns serà l'atzar, per a altres l'exploració de l'inconscient, per a altres el fer coses absurdes, inútils. La versió més senzilla, més accessible i menys perillosa és seure i callar, estar-se quiet en silenci. D'altres preferiran practicar elaborats o no tan elaborats rituals d'alguna de les religions històriques, que han dedicat molt de temps i moltes energies a explorar aquestes tècniques. És igual: no hi ha receptes, només hi ha intuïcions i recerques. El cas és veure què ens empresona i anar més enllà, superar-ho."

 

Raimon Ribera a Religió i religions (La Magrana, 1995)