El jo i el sexe

Maillol 1940

Diu Josep Martí Blanch a  La Vanguardia del 22.10.2023:

"L’escàndol amb el porno és d’una hipocresia aclaparadora. Al capdavall, la pornografia és la manera de viure el sexe que millor encaixa amb els valors que col·lectivament propugnem des que l’individualisme es va convertir en el tirà que vam elegir perquè governés les nostres ­vides. Quan el jo es converteix en l’únic amo i senyor de tot quant ens envolta –incloses les altres persones– passa a ser no més que una eina de què valer-se per satisfer instints i de­sitjos.

La pornografia és el cim d’aquesta manera d’aproximar-se a les relacions d’un amb l’entorn. Al cap i a la fi, i per molt que la indústria del sexe intenti convèncer-nos que es tracta d’una altra forma d’art, el porno no és més que una col·lecció infinita de trossos de carn al servei de l’individu que els consumeix amb els ulls.

No ens fem ara els estrets, que també vivim en aquest món. I sabem, sense haver de preguntar-ho a ningú, que la sexualitat té mil plecs en els quals cadascú pot amagar-se. Només que acceptar la complexitat dels mecanismes que converteixen l’instint en desig no contradiu les afirmacions an­teriors.

Del porno preocupa ara sobretot la facilitat amb què els nens i els adolescents hi accedeixen. Cervells tendres deglutint tota mena d’aberracions i humiliacions en les quals el sexe, més que un instint educat per l’experiència humana, és únicament una experiència animalitzada d’ús i abús dels altres cossos, principalment de dones.

La pregunta, encara per respondre en termes provats, és fins a quin punt aquest consum ja generalitzat de pornografia a partir d’una edat tan tendra està modificant per mal el comportament de joves i adolescents en el desenvolupament dels seus hàbits sexuals.

És conseqüència directa del consum de porno l’increment del nombre de delictes sexuals comesos per adolescents? L’addicció al sexe d’individus cada vegada més joves és culpa únicament del que ­veuen als dispositius mòbils? Les pràctiques sexuals que comporten penediment i sentiment de culpa, malgrat haver-se rea­litzat amb consentiment, són explicables solament per la voluntat de fer real el que s’ha vist primer a la pantalla?

Com que estem davant la primera generació de joves amb accés il·limitat i permanent a la pornografia, temps hi haurà de respondre a aquestes qüestions amb proves que vagin més enllà de la intuïció i del prejudici. O de les dues coses.

Igualment, ara interessen altres qüestions. Una d’elles és, en vista dels resultats, el fracàs de l’educació sexual que proporcionem als nostres menors. Prioritzem una visió del sexe mecanicista, dirigida a la plena autosatisfacció. El límit està únicament en el consentiment de l’altra part i en l’imperatiu higienista de prevenir-se de les malalties.

Equipats amb aquestes senzilles directrius empenyem els menors a l’experimentació a edats cada vegada més primerenques. Però res o poc no els diem d’altres eines més complexes i igualment bàsiques. Per exemple, que no tot el que pot imaginar-se és convenient, que el consentiment pot no ser suficient quan parlem de segons quines pràctiques o que el sexe entre humans genera vincles emocionals que cal tractar amb respecte.

De tornada al principi, eduquem el jove perquè ell s’entengui i balli sol. Els altres són allà perquè puguis servir-te’n. Dels seus cossos, quan parlem de sexe.

En la nostra societat, qualsevol cotilla al principi de plaer s’entén com una regressió que per força ha de provenir de ments reaccionàries. I això, que potser podria ser així quan ens situem en el pla dels adults (i fins i tot en aquest terreny resultaria discutible), no ho és quan al centre de la con­versa hi ha els nens i els adolescents.

Però és una guerra perduda. La beateria del passat és una llosa tan pesada, que impedeix que pugui considerar-se homologable amb els costums del segle XXI un discurs sobre la sexualitat que adobi la tesi de la necessitat i la bondat de la doma del desig per no ser governats per l’entrecuix. I el porno no és més que el lloc en el qual aquest costum del sexe entès com el territori exclusiu del jo es fa més visible.

Els nens i els adolescents només ens segueixen, sempre han volgut assemblar-se als adults com més aviat millor. Així que potser no ens hauríem d’estranyar tant del que passa. O potser sí. Però més de nosaltres mateixos que dels nostres nens i adolescents."