VIPS i VICS

Hans Hofmann 1946

"S’esllangueix l’estatus vip, aquelles “persones molt importants” que tenien taula garantida als privats perquè ocupaven la cúspide de la piràmide social. Esclar que entre ells es barrejava algun mort de gana que oficiava d’adulador, entretenint els que pagaven el creuer i fent brillar els seus egos. Per descomptat, també els famosos assumien aquest rang, fins al punt que, tot just sortien de l’anonimat, ja brindaven amb facilitat amb Dom Pérignon. No importava l’ascendència sinó l’èxit. Però ser vip va acabar perdent llustre, vulgaritzat per la premsa rosa i banalitzat per aquells que es pensaven que tenir endoll amb el porter era ja un signe d’estatus.

La ressaca de logos i egos dels noranta va ser aprofitada pel carrer. Els rapers es van fer globals amb els seus tatuatges i una gorra de Vuitton. I les marques de luxe, lluny d’arrufar les celles, van començar a dissenyar col·leccions de dessuadores amb caputxa i vambes. La idea de distinció es reformatava i, alhora, sorgia un nou Olimp de celebrities que feien patent el canvi de registre. Les confortables i assortides sales dels aeroports del món, per exemple, van començar a denominar-se club, un nom molt més antic –i que serveix per a tot, ja sigui el ping-pong o el bar de cambreres– però amb un vincle de pertinença més evident.

Avui les persones s’han transformat en clients, segmentats pel que gasten. Per al mercat del privilegi ja no són vip sinó vic (very important customer). El terme explicita la seva activitat consumista, i també els seus drets. Es calcula que al món hi ha 40 milions de persones que poden malgastar al seu aire. Sí, són ells els que compren el més car de tot, les bosses de mà de més de tres-centes mil lliures a Sotheby’s, les diademes de Chaumet de mig milió d’euros, o les obres d’art de Damien Hirst o Lita Cabellut. Mentre a Europa s’ha triplicat el consum de roba de segona mà i els outlets, als països del nou món només les coses exclusives satisfan, sense dilemes morals, socials ni ecològics. Fins al punt que les bosses de mà de luxe són el nou totxo: Chanel ha triplicat el preu del seu model 225 en cinc anys, i avui costa 9.500 euros. El capitalisme occidental utilitza les xarxes de distribució de comerç per eternitzar-se creant desig. I si el segle passat els Estats Units i el Japó van ser les ninetes dels seus ulls, en aquest ha arribat l’huracà xinès –després del desglaç rus–, i ara mira complagut cap a l’Orient Mitjà.

Quan una parella d’europeus arriba al hall d’un hotel a Dubai, per exemple, es fa un silenci. Són una espècie rara, barrejats amb dones cobertes amb abaies negres i homes amb turbant. La parella vesteix amb discreció: practiquen el luxe silenciós propi dels que procedeixen del balneari del món –com escrivia tan precisament en aquestes pàgines Ramon Aymerich–. I resulten tan exòtics com les pells mantegoses d’Hermès. Per això, Bernard Arnault i François Pinault són els cercadors d’un nou or: comunitats verges de vics a Nigèria, Sud-àfrica o Indonèsia, països on comença a sorgir una clientela tan àvida i lleial com enlluernada. Torna entre els nou-rics globals aquella vella tradició encunyada per la burgesia europea del segle XX: d’obsequiar els seus cadells amb un rellotge d’or quan arriben a la majoria d’edat. Encara que visquin amb modèstia, al veure’s propietaris d’un objecte tan exclusiu, creuen que adquireixen poder. Encara no coneixen el tedi de l’hiperconsumisme. Ni saben que el luxe és el nou opi."

Joana Bonet a La Vanguardia del 27.06.2023

Aquest bon article m'ha desconcertat, ja que, si no m'equivoco, la Joana Bonet és actualment la directora del Magazine dominical de La Vanguardia... que és més aviat una apologia del luxe. Aquest Magazine i el programa Euphoria de TV3 formen part de la meva llista particular d'enemics a criticar implacablement, en tant que difusors de contravalors (o valors qüestionables, si ho preferiu) des d'una aparença d'innocència i normalitat. Respectar la llibertat d'expressió no exclou mirar d'exercir la crítica més enèrgica.