Sobre l'ortodòxia

Morandi 1963

"Com fàcilment es pot comprovar, la formació i el desenrotllament de la doctrina religiosa oficial són una font de manipulació per part dels diversos grups de pressió que actuen en la delimitació dels diversos "cànons sagrats". A més, l'aplicació d'aquesta doctrina oficial a l'existència de les comunitats concretes per part de l'autoritat sagrada es fa de tal manera que els fidels se senten obligats en consciència a assentir al sistema dogmàtic que se'ls proposa. Altrament, l'individu es troba en l'error i marginat de la pròpia comunitat, la qual cosa -almenys en una societat on la religió és alguna cosa rellevant- és causa de la pèrdua de prestigi social i de la hostilitat més o menys palesa dels altres membres del grup.

L'ortodòxia és una construcció o una tematització totalitzadora de la realitat en funció d'unes dades (sovint extretes i interpretades de l'Escriptura) i d'uns interessos sacerdotals o imperials, d'abast molt diferenciat (sovint difícils de comprendre i d'acceptar per part de les generacions posteriors). En una paraula: l'ortodòxia és la interpretació del món que fa una determinada religió, que comporta, com veurem més endavant, una ètica (una praxi) que vol ésser la traducció en la vida quotidiana dels enunciats de l'ortodòxia. Tota ortodòxia dóna consistència a un ordre, que és una altra forma de designar el discurs religiós com a ordenació del món i de l'home a partir de determinades "autoritats", la fonamentació de les quals és inverificable.  D'aquesta manera, l'ortodòxia estableix tant una direcció, un sentit, una gènesi d'un camp de representació simbòlica com un camp de coacció. També es podria dir que l'ortodòxia estableix les "conductes lingüístiques" d'un grup marcat per la mateixa ideologia, les quals permeten una clara diferenciació tant dels grups aliens com dels grups que diuen altrament el mateix (heterodòxia). No solament es troba legislat, establert d'una vegada per sempre, allò que posseeixen les expressions religioses de denotatiu, sinó que també llurs  aspectes connotatius són rígidament delimitats. El símbol esdevé unívoc, la qual cosa significa en realitat el seu anorreament i la desestructuració simbòlica de la realitat. Aquí rau pròpiament la manipulació de la religió en l'aspecte que ara considerem: l'obertura del símbol és substituïda pel culte de la força. Aleshores, s'esdevé la divinització de les objectivacions històriques del cristianisme mitjançant la "teologia oficial", que té com a terme final la consideració de Déu i de l'home com a "objectes naturals", disponibles sota certes condicions. D'aquí que l'Església, com tota religió, es trobi constantment assetjada pel perill de crear un espai clos en ell mateix, simbòlicament irrellevant, on tot està rigorosament canalitzat (manipulat), però que al mateix temps es troba sense cap iniciativa dialogal i crítica amb els altres sistemes que pretenen d'oferir també als homes un àmbit de plausibilitat i de sentit.

L'establiment d'un codi moral que pretén d'abastar tots els aspectes de la vida de l'individu i del grup és l'aspecte pràctic de l'ortodòxia religiosa. Per això es pot dir que l'Església, com tota religió establerta, intenta d'operar sobre el món a partir de la visió que en té. Així, en forma de manament a observar i de situacions a evitar, aquesta visió del món s'imposa als membres del grup com a conditio sine qua non per a obtenir la salvació. Així neix una ètica religiosa que, a poc a poc, s'imposa en tots els àmbits de la vida del creient. Aquesta ètica religiosa permet a l'autoritat religiosa d'exercir el control sobre els seus súbdits; control que vol fer front  als canvis imposats per l'evolució dels temps, per tal que l'autoritat religiosa continuï disposant del pensament i de l'acció dels membres de les seves respectives comunitats."

Evangelista Vilanova a Història de la teologia cristiana, vol. 1, Barcelona 1984, pp. 100-101.