 |
| Chillida 1975 |
"Si fem una comparació entre les religions i grans corrents espirituals de la història de la humanitat, veiem que es poden dividir en dos grans grups: les religions i tradicions espirituals que treballen per accedir a la dimensió absoluta i a la qualitat humana profunda des del cor, és dir, des del sentir profund, i les que treballen des de la ment.
Aquests dos grans blocs es contraposen també en el fet que les que treballen des del cor són teistes, i les que treballen des de la ment no ho són.
Aquests dos grups també estan situats a l'espai: les tradicions teistes són principalment occidentals i les tradicions no teistes són principalment orientals.
Les tradicions teistes fan servir principalment narracions i símbols, i les tradicions no teistes fan servir preponderantment argumentacions i raons.
En els escrits sagrats i en les fonamentacions de les tradicions teistes hi ha una absència gairebé completa d'arguments i raons; en els escrits fundacionals de les tradicions no teistes hi ha una absència gairebé completa de símbols i narracions com a garantia de les seves afirmacions.
Les figuracions que construeixen les tradicions teistes apunten a allò inefable, a allò innombrable. Les tradicions no teistes apunten a allò que és buit de tota possible objectivació i representació.
En els dos grans blocs hi ha una gran diferència, per contraposició, en la manera d'al·ludir i orientar a la dimensió absoluta, i hi ha, alhora, una gran confluència en allò a que apunten, en allò a que al·ludeixen.
Les tradicions religioses, que segueixen la via del sentir, han de fer servir narracions i símbols plenament qualitatius capaços d'arribar al sentir profund. No utilitzen formulacions abstractes, perquè abstreuen de les qualitats i no arriben al sentir.
Les tradicions espirituals que utilitzen la ment no fan servir narracions ni símbols, perquè són menys aptes per arribar eficaçment a la ment. Quan usen narracions ho fan com a exemples per fer entendre les formulacions racionals.
Les tradicions que relliguen amb el sentir fan servir figuracions qualitatives del misteri dels mons, que són capaces de commoure el sentir; les tradicions que treballen amb la ment usen figuracions abstractes que apunten a convèncer la ment.
Els dos grans tipus de figuracions apunten al que no és nomenable des de les nostres categories sensitives, ni des de les nostres categories conceptuals. La nostra ment i el nostre sentir no són capaces de crear ni figures qualitatives, ni figures conceptuals capaces de delimitar, descriure, atrapar i posseir el misteri dels mons en uns motlles humans.
Intentarem mostrar com figuracions de l'innombrable mostren la seva insuficiència interna per referir-se a “això absolut que és aquí”, el misteri dels mons.
Considerarem els grans termes per referir-nos a la dimensió absoluta: Déu, l'Ésser, Brahman, el Buit.
Començarem amb el terme “Déu”.
És una entitat existent, Senyor Suprem, Creador de tot, Totpoderós, Provident, Únic Actor, Jutge de vius i morts.
Però és inefable, infinit en les qualitats, sense possibles acotacions i inobjectivable.
Si és infinit i sense possibles acotacions, no podem dir que sigui una individualitat, ni podem dir que sigui o que no sigui.
S'afirma que és existent i infinit. Aquests dos termes no casen bé.
S'afirma que és individualitat i sense límits. Tampoc no casen bé aquests dos termes.
S'afirma que és persona i sense límits. Passa el mateix.
Es diu que és el Clement i el Justicier. També aquí passa el mateix.
Afirmem que té infinites qualitats i que les té sense límits. Com pensar qualitats sense límits? Les qualitats, perquè les puguem predicar i diferenciar les unes de les altres, han de tenir límits, han de ser acotables.
Veiem dificultats i contradiccions en la figuració, que mostren que la figuració no s'afirma a si mateixa, sinó que apunta més enllà de si mateixa, apunta al misteri insondable de tot allò existent.
A més, no és el nom propi de la dimensió absoluta i tota criatura el proclama.
Vegem el terme “Ser” com a realitat de tota realitat.
Es manifesta a cada entitat, a cada acotació, però l'Ésser no pot ser acotat.
Es diu que és sense límits; és sense límits i és? Essent sense límits, es pot predicar què és?
En infinit, i és? Ser sense limitacions, no equival a dir que és buit?
Se li dóna el nom de Brahman, sent sense límits i, per tant, sense individualitat.
Brahman és l'ésser de tot, aleshores, ni és, ni no és.
S'oposa al Buit budista, però, encara que es digui ser, és buit, perquè no té cap acotació al seu si.
Aquesta figura de la dimensió absoluta: l'Ésser, Brahman, és contradictòria i és una estructura que no s'afirma a si mateixa, sinó que fa referència al que està més enllà d'aquesta figura. S'està referint al gran misteri del que existeix, al misteri innombrable dels mons.
El terme “Buit”.
El terme “buit” diu que el gran misteri dels mons és el buit de tota possible conceptualització i representació, és el buit de tota categoria humana.
Diu també que aquest buit no ho és per carència, sinó per plenitud.
Assenyala molt bé la desproporció del misteri dels mons i la pobra eficiència expressiva humana.
Així és una figuració que podria anomenar-se “no figuració”, que apunta a allò fosc, a allò ininterpretable del misteri dels mons.
Aquest terme fa referència al que està més enllà de tota figuració.
Aquestes figures que es fan servir per parlar de la dimensió absoluta, si se segueix el que afirmen, acaben negant el que han afirmat:
– “Déu” Senyor Suprem, Creador, Únic Actor, Provident, Jutge, etc., se sosté que és innombrable, inefable.
– El “Ser”, s'afirma que és l'ésser de tot, però també s'afirma que és sense límits i, per tant, buit.
– El “Buit” està més enllà de tota possibilitat humana de figurar-lo. És una noció potent que atura tot intent de nomenar-lo. Figura el misteri dels mons, deixant expressat que és més enllà de les nostres possibilitats.
Per tant, totes les figures de la dimensió absoluta empenyen més enllà d'elles mateixes. Orienten la indagació per portar-nos a l'abisme de l'innombrable, que és aquí amb tot el pes del seu abisme.
El misteri del que és aquí és una certesa buida per inconcebible. El seu caràcter inconcebible no disminueix el seu pes en el sentir i la ment, malgrat el seu buit.
Totes les figures intenten posar llum al misteri fosc dels mons, però ho fan submergint la llum a la mateixa foscor.
El més fosc és tan fosc que no se'n pot dir que sigui o que no sigui. En la seva foscor radical, és llum i és certesa, que es diu en tot ésser.
En aquestes imatges el món és foscor suma i llum certa.
En aquesta llum-foscor se submergeixen totes les imatges que pretenen apuntar a la dimensió absoluta, a l'inescrutable misteri dels mons, que és el misteri de tota realitat.
Totes aquestes figures no són conceptes coherents, sinó figures expressives que coincideixen en el seu assenyalament. Són estructures expressives, no lògiques, que presenten al seu si clares contraposicions. Aquestes contraposicions manifesten el seu caràcter de símbols."
Marià Corbí, Butlletí CETR novembre de 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada