dimarts, 25 d’octubre del 2022

Krishnamurti i el jo



Hernández Pijuan 2005


"El "jo" mai es pot convertir en quelcom millor. Ho intentarà, pensarà que es pot, però el "jo" subsisteix sempre en formes subtils. S'amaga darrera de moltes vestidures, adopta múltiples estructures, de vegades varien, però sempre existeix aquest "jo", aquesta activitat separativa, egocèntrica, que imagina que un dia farà d'ella mateixa quelcom que en realitat no és.

Hom veu, doncs, que no hi ha una evolució del jo; només existeix l'acabament de l'egoisme, de l'ansietat, de l'aflicció i el dolor que constitueixen el contingut de la psique, del "jo". Només hi ha la fi de tot això, i aquesta fi no requereix temps. No és que tot això es vagi a acabar demà passat. S'acabarà només quan hi hagi la percepció d'aquest moviment. Una percepció no només objectiva, sense distorsió, sense cap prejudici, sinó lliure de totes les acumulacions del passat. Ser testimoni de tot això sense l'observador –l'observador pertany al temps, i per més que vulgui produir una mutació en si mateix continuarà sent l'observador; els records, per grats que puguin ser, no tenen realitat, són coses del passat, coses desaparegudes, acabades, mortes. Només observant sense l'observador, hom comprèn realment la naturalesa del temps i l'acabament del temps."


J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 17.03.1983



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada