Petrarca: Sonet 234

Masaccio 1426

"O cameretta che già fosti un porto

a le gravi tempeste mie diürne,
fonte se’ or di lagrime nocturne,
che ’l dí celate per vergogna porto.

O letticciuol che requie eri et conforto
in tanti affanni, di che dogliose urne
ti bagna Amor, con quelle mani eburne,
solo ver ’me crudeli a sí gran torto!

Né pur il mio secreto e ’l mio riposo
fuggo, ma piú me stesso e ’l mio pensero,
che, seguendol, talor levommi a volo;

e ’l vulgo a me nemico et odïoso
(chi ’l pensò mai?) per mio refugio chero:
tal paura ò di ritrovarmi solo."

Petrarca, Sonet CCXXXIV

Versió catalana de Narcís Comadira (1985):

"Petita cambra que vas ésser un port
a les greus tempestats meves diürnes,
ets ara font de llàgrimes nocturnes
que, el jorn, celades per vergonya port!

Oh petit llit, repòs meu i conhort
en tants afanys, amb quin dol, quin desori,
Amor les gerres vessa amb mans de vori,
cruels només amb mi, i amb tan gran tort!

i deixo el meu redós i el meu joquer,
em deixo a mi: deixo aquell pensament
que, abans, seguint-lo, se m’enduia en vol.

En gent vulgar, a mi tan desplaent,
(qui ho hagués dit?), jo busco el meu recer:
tanta por tinc de retrobar-me sol."

Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):

"Ai, cambra meva, que vas ésser un  port

als meus cruels temperis cada dia;

ets ara font que, en plors, de nit s'avia,

quan celo, per vergonya, el desconhort!

Ai, el meu llit! Adés pau i metgia

de tants d'afanys: ¿quins vasos de dissort

et vessa Amor, que sols per mi, i a tort,

posà en ses mans de vori ferotgia?

Tant com al meu recés i descans fugi,

me'n vaig de mi mateix, del pensament,

seguint el qual potser m'alçava el vol...

En gent vulgar, a mi tan desplaent,

-qui ho pensà mai!- me'n vaig cercant refugi:

tinc tanta por de retrobar-me sol!"